RetadoR

Després de llegir l’última obra del mestre de la novel·la de suspens contemporània, s’acaba amb la sensació, un cop més, que hom ha assistit a l’episodi d’una de les moltes sèries d’espies que actualment fan per la televisió, basada en el terrorisme internacional, però amb la diferència que no s’ha d’esperar deu o dotze dies més d’emissió, perquè en el llibre hi ha tota la història. Efectivament, cada vegada hom té més la percepció que les novel·les modernes copien els plànols i seqüències i guions i ritmes de les sèries de la petita pantalla. I en això, Fortsyth n’és un precursor.

Entrant en la novel·la pròpiament dit, la podríem resumir com les aventures d’una unitat d’elit nord-americana contra uns suposats fanàtics islamistes; concretament, la lluita entre el Rastrejador i el Predicador, amb ajuda, per descomptat, dels serveis secrets britànics i israelians.

Si alguna crítica es pot fer al teixit argumental i de la trama seria la següent; en primer lloc, es vesteix com una presa de justícia del Rastrejador de manera personal –perquè han assassinat el seu pare, Sr. Carson-, però abans d’això ja era el Predicador l’objectiu, per tant no convenç que l’operació sigui pel motiu personal; segon, es destapa massa aviat la identitat del Predicador, quan el lector encara no havia arribat ni a sospitar qui era o podia ser; tercer, es fa estrany que Òpal –l’infiltrat israelià a Somàlia- fa anys que és molt i molt prudent a fer cap moviment i, de cop i volta, en una operació que no és ni del seu govern, té una actitud molt i molt activa, molt i molt arriscada, que arriba fins al punt que explica al Predicador i al seu seguici una història, al meu modest entendre, fluixa i que se li creuen sense sospitar res; quart, no només se’l creuen, sinó que el Predicador el fa, d’avui per demà, secretari personal seu sense relacionar en cap moment l’aparició d’aital personatge amb la precipitació d’aconteixements que comencen amb la mort d’accident de cotxe del Troll (el geni informàtic al servei del Predicador que penjava els sermons d’aquest a Internet ocultant l’origen geogràfic d’on provenien); cinquè, l’actitud del Predicador, un cop li suplanten la personalitat a la xarxa, no és normal, quedant-se quiet, per molt que s’enfadi i cridi molt; i sisè, lligar la història amb el segrest d’un vaixell danès pels pirates somalis com esquer en funció del qual el Predicador surt del seu amagatall, també costa d’empassar.

A part de tot això, un llibre per passar una bona estona, entretingut, amè i que cal mirar com una sèrie més de les que passen per televisió, que s’entén sense requerir gaire esforços.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Ha estat una grata sorpresa aquesta novel·la d’una autora, fins fa poc, desconeguda per a mi. A vegades, quan hom vol llegir un llibre es guia per la fidelitat a un autor i quan es tracta de descobrir un nou autor sempre hi ha certa reticència. Per això, quan s’encerta aquest descobriment és d’agrair.

A “Palmeres en la neu” es tracta de la vida entre dos pobles: Pasolobino i Sampaka; dues realitats, l’espanyola i la guineana; dos rols, la del conqueridor –Espanya- i la del sotmès –la colònia de l’Illa de Fernando Poo-. Sopta que uns nois d’una comunitat rural d’un poble d’alta muntanya vagin a buscar-se la vida a una zona de clima totalment diferent i oposat. La història serveix per narrar una realitat que es va donar a la segona meitat del segle passat; les referències a polítics i dictadors d’ambdues nacions serveix per donar visos de realitat a la narració.

Si haguéssim de resumir de manera twitera (amb pocs caràcters) l’argument podríem dir que és la història d’un amor intens, primer prohibit,després amagat i, quan podria ser real, l impossible, on els dos amants –en Kilian i la Sibila-, malgrat que no es veuen més des que se separen físicament, estan sempre connectats espiritualment. És evident que els esperits són els autèntics guionistes d’aquesta història d’amor en majúscules.

En contrapartida, aquesta gran història d’amor es desenvolupa enmig de relacions carnals no amoroses, de sotmetiment de l’home blanc a la dona negra, de despreocupació de la possible prole fruit d’aquestes relacions. I ja no diguem de l’orfenat que es nodreix dels fills no desitjats per cap dels dos que participen en la concepció!

La família de Can Rabaltué, començant per l’Anton i seguit pels seus fills Jacobo i Kilian, van a treballar a Guinea, a la finca de Sampaka, prop de Santa Isabel –després, Malabo- a la collita de cacau amb la intenció de portar jornals a la finca familiar aragonesa de Pasolobino. En Jacobo, sense sentiments i materialista, només busca guanyar diners i disfrutar de l’alcohol i les dones oriündes –sense fer cas a dones espanyoles, com la Júlia, que està colada per ell però que si hi anés li privaria de divertir-se cada divendres i dissabte amb les noies que són als clubs d’alterne de Santa Isabel-. Aquesta seva actitud és tan despiadada que fins i tot condiciona la vida del seu germà Kilian i de la seva dona bubi, la Sibilia, i, de rebot, del fill d’aquesta, Fernando Laha, que acaba enamorant-se de la filla aragonesa de Kilian, la Daniela (que es diu en honor al nom de la Sibila que, complert, és Daniela Sibila). En aquesta història, tant la Pilar com la Carmen són la penyora a pagar per no ser malvistos en una societat tancada com la franquista.

Els esperits que guien l’acció, però, són savis i la Clarence, podent-se enamorar d’en Laha, va i s’enamora del germà d’aquest, l’Iniko, amb qui té diferents aventures apassionades però no consolidades per culpa de la distància. En resum, una bonica, tendra i entranyable història d’amor que quan s’acaba per la mort d’un d’ells continua amb els seus dos fills –Daniela i Laha- perquè sigui etern i perdurable en el temps. Aquest, o els esperits, es cuiden de posar les coses al seu lloc, al cap dels anys.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Vaig començar a llegir “La cançó dels maorís”, de Sararh Lark, després que una bona amiga em va dir que m’agradaria més que la primera novel·la de la trilogia (“En el país del núvol blanc”) que, per cert, encara en tinc un bon record. I ha estat cert. No se sap ben bé perquè però enganxa ràpid. Uns dels motius d’això podria ser la prosa fàcil que respira a l’hora de narrar aconteixements  que van apareixent de forma tan natural que fa que, més que llegir un llibre, hom estigui veient la mateixa vida d’algú.

En aquesta novel·la, de fons, hi ha sempre l’acompanyament dels protagonistes de la primera novel·la (Gwyneira i James McKenzie, Helen O’Keefe, Fleurette i Ruben O’Keefe, Helen O’Keefe, John Sideblossom …), però el temps ha passat i el protagonisme és de la nova generació. 

De fet, podríem dir que aquesta novel·la gira entorn a dues noies, Elaine O’Keefe i Kura Warden. Totes dues creixen i es comencen a fer dones i apareixen els diferents aspirants a xicots/marits, que les transformaran no sempre per a bé. Així, doncs, la història té dues direccions: una, encaminada a veure una noia –Kura- superba, plena d’autoestima, que és i se sap molt guapa, excel·lent pianista que només té un objectiu que és ser professional de la música; per això, és capaç de bescanviar, si cal, el seu cos, de casar-se i descasar-se i tornar-se a casar i … fins i tot abandonar la seva filla no desitjada (Glòria Martyn). L’altra direcció és per conèixer la vida d’una altra noia, aquesta però humil –Elaine-, tímida, però rebel quan convé, que es pensa que el món és de color de rosa i que l’amor s’hi posa i ho pot tot i descobreix que en el món hi ha monstres –en el sentit, fins i tot, literal del terme- que la poden destrossar si no se’ls treu de sobre ràpid.

Kura i Elaine, malgrat que cosines, són ben diferents. La primera ho té tot i sap que ho pot aconseguir tot, només movent fent una caiguda d’ulls; l’altra sap que ha de vèncer els seus temors, les seves obsessions i la seva timidesa si vol aspirar a viure feliç. En definitiva, tenia raó la meva amiga: aquesta novel·la supera la primera. Estic esperançat perquè aquesta amiga també m’acaba de dir que la tercera millora les precedents!

Jaume Salés i Malian

Tweet

        (Publicat a El 9 Nou, el divendres dia 28 de març de 2014)

Els culers ja ho tenen això: passen de dir que no tenen equip, que s’ha de canviar mitja plantilla, d’enrecordar-se del que ha marxat, de no veure futur a aquest Barça … i, tot d’un plegat, després de fer un partit memorable al Santiago Bernabeu, amb un Messi estel·lar, ja tornen a pensar que ho guanyaran tot, que els millors són els que s’han quedat i tornen a veure la vida de color de rosa, ressorgida de nou amb l’inici de la primavera.

Taram, tarammm … taram …

Parlant del color en el qual l’amor s’hi posa i de com s’ha d’enfocar la vida, recordo que un veterà nostàlgic, fa uns  mesos, en una tertúlia improvisada, com aquell que no vol la cosa, va treure el tema que, a l’octubre de l’any 1963, ara fa poc més de cinquanta anys, va morir Edith Piaf, autora i cantant de la cançó, “La vie en rose”, que va ser com un himne per la societat francesa, primer, i mundial després, a la meitat del segle passat. Aquest comentari que semblava, aleshores, una erudicitat, ara pot sonar a actualitat. Ves per on! La lletra d’aquesta cançó era de la mateixa Piaf i la música de Louis Gugliemi. Fou tal la popularitat que, fins i tot, se’n va fer un film biogràfic, a l’any 2007, sobre l’artista que la va popularitzar; aquesta pel·lícula tenia dos títols: “La Môme” va ser l’original –perquè ella era coneguda com “Môme Piaf”- i, com no podia ser menys, “La vie en rose” , que va ser el títol comercial. El director Olivier Dahan va signar una pel·lícula que explicava com una noia que vivia en una societat pobre i amb poc futur del districte Belleville de París arriba a triomfar a Nova Iork. Com algun futbolista d’elit.  El curiós del cas, tornant a la cançó, és que quan va ser escrita i composada el cercle més pròxim de l’artista no li veien gaire futur i, fins i tot, pronosticaven que no tindria èxit. Sort que l’Edith Piaf no els va fer cas perquè ha acabat sent una icona mundial i quan se senten els primer compassos, mentalment hom ja es prepara per a la tornada: “Quan il me prend dans ses bras / il me parle tout bas / je vois la vie en rose …”.

Taram, taram, taram, taram, tarammm … Tiroriram.

El mateix any que aquest “hit” musical va revolucionar els tocadiscos i “guateques” mundials, sense fer fressa i de manera no planificada, va néixer un altre personatge de fama internacional que aquests dies hem recordat a bombo i platerets:  la Pantera Rosa. La van batejar com a “Pink Panter”,  però com que la sentim tant nostra i la vam adoptar amb molt d’estima li hem catalanitzat nom i cognom. Aquella simpàtica, múrria, tremendota i muda pantera que molts recordem arribar amb un espectacular cotxe vermell del qual sortia per una porta que s’obria cap amunt, en comptes de costat, va néixer per casualitat. En realitat, ella s’havia de passejar pels crèdits de la pel·lícula que duia el mateix nom i prou, però va ser tal el seu èxit que, a dia d’avui, no se celebra el cinquantenari de la pel·licula dirigida per Blake Edwards  sinó que el que se celebra és el naixement d’aquest personatge d’animació; a dia d’avui, el nom “Pantera Rosa” no s’associa al diamant joia de la corona que l’inspector Clouseau ha de protegir perquè no el robin, sinó que s’associa a la  pantera de dibuixos animats  que és de color de rosa. Bé … alguns, fins i tot, encara se’ls fa la boca aigua quan recorden l’època d’infants i es cruspien aquell pastisset que duia el nom de pantera rosa i que era precisament d’aquest color ensucrat.

I és que veient aquest món de mones en què només veuen brots verds els rics , més val que ens ho agafem tan bé com poguem i endolcim la trista vida a la que ens volen condemnar, amb tantes panteres roses com calguin. I més i més i més i … de dibuixos animats.

Tiroliroliroliiiiiiii …

 Jaume Salés

Jurista

Tweet

          (Article publicat a El 9 Nou, el dia 28 de febrer de 2014)

             Avui, que és ja Carnaval, el títol d’aquest article apareix com mig disfressat. Si hi anés del tot, de disfressat, hi hauria hagut un 8, representació vertical d’un antifaç, aquella peça de roba, tela o cartró, habitualment negre que alguns herois de ficció es col·loquen a la zona dels ulls per desdoblar la seva personalitat deixant de ser, per uns breus moments, aquella persona anònima, discreta, covarda, fins i tot, per a esdevenir una persona amb poders sobrehumans o una persona experta en l’ús d’armes, en defensa d’algun oprimit. Qui no recorda personatges com Batman, el Zorro o el Coyote? Segur que aquests noms són més recordats que les persones que són sense antifaç. Per exemple, només lectors fidels de les novel·les d’aquest gènere es poden recordar de qui era en César de Echagüe, casat amb Leonor d’Acebedo.

El mes passat hi havia un missatge encobert, també, en el títol de l’article: entre parèntesi hi havia “(il)”. Alguns, amb qui a vegades comentem la jugada, van interpretar aquestes dues lletres de manera molt variada, tant que fins i tot ni l’autor es podia haver imaginat mai. Hom podia pensar que, d’acord amb el contingut de l’article, es podia lligar amb la pel·lícula “Hiroshima mon amour” en la que el protagonista era anomenat per “il”, que en francès, vol dir “ell”; d’altres, molt més pràctics no ho van entendre i, donant per escapat l’autor, ho van considerar una “boutade” d’aquest. De fet, “il” no era res més que un comptador, teloner del present article.

La lletra “L” no només és una lletra, també és un número, que ens ha arribat a través dels romans i que vol dir 50. I que avui estigui encapçalant aquest escrit no és casual. Efectivament, amb el present, si no ens hem descomptat, són ja cinquanta els articles que s’han publicat amb una periodicitat mensual des del primer dia, amb una única interrupció d’un mes per motius personals. Cinquanta ja és un número que fa certa gràcia, que fa patxoca. No només perquè és la meitat d’un centenar, sinó perquè és un número que provoca o convida a celebracions. Qui no ha participat en unes noces d’or de casament d’algun familiar o amic, és a dir, celebració de cinquanta anys de casats? Qui no ha llegit en qualsevol diari que fa cinquanta anys de celebració del naixement d’una entitat, d’una associació, d’un club de futbol? Qui no ha caigut en la temptació de comprar llibres, devedés o suplements de diaris per commemorar efemèrides diverses de cinquanta anys? En canvi, ningú o molt pocs es posen a recordar els quaranta-set anys d’alguna cosa o els cinquanta-quatre d’una altra. Cinquanta és un número rodó i els humans, com que tots portem un Hume a dins, ens agrada associar-lo a fets que hem viscut o que ens agrada recordar. En els últims mesos, fins i tot, s’ha afegit un contingut a aquest número associant-lo a pràctiques  pujades de to gràcies a l’autora britànica E. L. James amb les seves  “Cinquanta ombres de Grey”. Però això són figues d’un altre paner.

Dit això, quan algú et convida a escriure articles de forma regular, mensualment, un cop abaixada l’adrenalina de l’encàrrec, algun cop, quan s’acosta el dia de posar negre sobre blanc, hom se sent sol davant del perill cercant una idea que es pugui estirar de manera acceptable fins a les set-cents paraules, que és l’espai màxim d’aquest escrit. El consell dels experts, en situacions similars, és mirar com ho ha resolt algú que s’hagi trobat en la mateixa situació abans i, si es pot, fer una ullada als clàssics. Doncs bé, es veu que en Lope de Vega, fent veure que no sabia com compondre un sonet, va immortalitzar-ne un que comença dient: “Un soneto me manda hacer Violante / y en mi vida me he visto en tal aprieto/ catorce versos dicen que es soneto/ burla burlando ya van tres delante”.

Seguint aquest mestratge goso dir: “Un article amb l’Espuny vaig quedar que faria/ cada mes al  9 Nou. A vegades m’espanta/ no saber trobar temes o bé no tenir el dia, / però, fet i fotut, ara ja en són cinquanta”.

Jaume Salés

Tweet

(Publicat a El 9 Nou, del dia 31 de gener de 2014)

               Hi ha qui diu que un títol hauria de contenir o anticipar tota, o bona part, de la informació que es dirà a continuació. Mirant el que avui encapçala aquest article, hom podria pensar que compleix, amb escreix, aquesta màxima. Vejam. Hi ha qui hi pot veure una picada d’ullet a les “paraules en ruta” que, anant de tronc, en Màrius Serra i l’Espertac Peran van passejar per Roda de Ter ara fa unes setmanes en el marc del programa “Divendres” de TV3; una de les paraules va ser “xemeneia”, pronunciada “xomaneia” per alguns rodencs, entre altres moltes paraules singulars (“mal sanatxo”, “anar quillat”, “cèfiro”, “pollita”, etc…). Però no va per aquí el títol.

         Algun cinèfil podria pensar que en aquí es tractarà de fer una homenatge a la pel·lícula “Hiroshima mon amour”, producció franco-japonesa, dirigida per Alain Resnais i amb guió de Marguerite Duras, en el que es tracta  la relació  entre una actriu francesa, anomenada “Elle”, ella –interpretada per Emmanuelle Riva- que, després de rodar una pel·lícula a Hiroshima, passa una nit en un hotel en companyia d’un japonès, anomenat “Lui”, ell –interpretat per Eiji Okada. No es coneixen de  res, però el destí d’en Cupido és imprevisible (ja se sap que les fletxes no sempre van on s’apunta) i resulta que el que havia de ser una aventura i prou, cala i a ella li vénen al cap records d’una anterior relació amorosa a Nevers (França), la qual cosa fa que se sinceri amb ell sobre el seu passat i la seva manera de ser. Aquesta pel·lícula va ser premiada el mateix any de ser projectada, el 1959, al Festival de Cannes. Però no, no va per aquí el títol de l’article.

Fàbrica de Can Portavella a ple funcionament, amb la xemeneia de testimoni. Foto: Arxiu Salés.

           Els més nostàlgics podrien pensar que el títol beu d’una de les cançons d’aquell trio nostrat, format pel “guapo”, el “lleig” i el “barbes”, conegut com La Trinca, el títol de la qual és, precisament, “Mollerussa, mon amour”. A tots els d’una època pre-Polònia, encara ens sonen les següents paraules: “Per tu ploro, Mollerussa / i del fons del cor em surt / si sóc a terra estranya / no oblidaré / i amb el temps i una canya / potser tornaré / a Mollerussa, mon amour”.  No, tampoc.

             En el fons, és més senzill, segons com es miri. El dia 14 del mes que ve serà la celebració del dia dels enamorats, Sant Valentí. Un sant que, injustament, algú pregona que no cal celebrar-se a Catalunya perquè l’autèntic sant dels enamorats nostrat és Sant Jordi. En aquí hi hauria molt a dir, però ho guardarem per un altre dia. De fet, si hom ho vol celebrar que ho celebri i qui no ho vulgui celebrar ja ho farà, si pot, un altre dia. Sóc de l’opinió que més val celebració feta que festa per acudir. Ara, entre no voler-ho celebrar i fer un sacrilegi hi ha un món. A Roda de Ter, aquest dia 14 de febrer farà (em resisteixo a dir que “se celebraran”) vint-i-cinc anys de l’aterrament de la xemeneia de Can Portavella quan, a primera hora de dia, una grua de braç gegant i estratosfèric va començar a demolir un dels símbols, no només del passat gloriós fabril  d’aquesta vila osonenca, sinó també una de les icones de Roda de Ter. Hom podia entendre que la paret de la fàbrica cremada havia d’anar a terra, per motius de seguretat, però que hi hagués d’anar aquesta xemeneia emblemàtica, malgrat que la versió oficial fos que era perillosa mantenir-la, no va ser ben rebut per bona part de la societat rodenca. Programes de Ràdio Roda (“Joves carrosses”, “Imatges radiofòniques”, per exemple) van canalitzar part de l’oposició del poble i en el periòdic rodenc “El 13” es va gosar posar en entredit la versió de la Casa Gran i, fins i tot, es va entrevistar a l’operari que feia l’enderroc,  el qual va declarar que la xemeneia tenia corda per anys! No va ser, doncs, un Sant Valentí amorós, sinó trist pels que estimaven aquesta xemeneia perquè es va perdre una patrimoni rodenc, sense que l’equip de govern de Roda fes res per evitar-ho.

Jaume Salés

Jurista

Tweet

(Publicat a El 9 Nou, el dia 27 de desembre de 2013)

                Segons la tradició, l’àngel anunciador del naixement del Nen Jesús, quan es va aparèixer als pastors  els va dir: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes de Bona Voluntat”. Sigui per aquesta frase o pel que sigui, el cert és que sembla que la gent, hipòcritament o no, es desitja pau aquests dies. Hi ha qui sent la flaire d’un aire especial, l’ “aire d’aquella nit” que va immortalitzar en Segarra en el seu “Poema de Nadal”. Els responsables de programes de televisió, per exemple, també omplen la graella, com cada any, de pel·lícules nadalenques, enteses aquestes com les que, amb presència del Pare Noël,  els protagonistes o són nens que creuen en la il·lusió i triomfen, o els protagonistes són persones d’esperit controvertit i que, per la màgia del Nadal, es tornen bones i amb bon cor a l’estil del “Conte de Nadal” del gran Charles Dickens.

                El que és insòlit, però, en aquest context, és que hi hagi confrontació entre personatges nadalencs. Per això, molta gent va quedar sorpresa quan, fa dies, TV3 va donar una notícia com aquesta: “L’ONU vol que Holanda es pregunti si el Pare Noël ha de mantenir la figura del patge negre”.  Es veu que és tradició a Bèlgica i Holanda que el Pare Noël tingui un ajudant negre, la qual cosa genera  controvèrsia perquè hom entén que podria ser una tradició racista. En Pere el Negre  és el nom d’aquest ajudant. Les Nacions Unides ha recollit les queixes de qui creuen que aquest personatge  és una rèmora d’un passat colonial i per això han demanat al govern holandès que obri un debat públic per decidir si la tradició ha d’adaptar-se als nous temps o ha de seguir igual. No se sap si els holandesos, primer, obriran el debat i, en cas afirmatiu, si la  pregunta serà binària i, sobretot, inclusiva.

Aquest episodi, curiosament, no és aïllat. Al llarg dels temps  d’aquesta gran bola que hom anomena món, hi ha més casos de polèmica sobre el Pare Noël.  A Àustria, per exemple, fa bastants anys, els sectors més tradicionalistes van començar una campanya  contra la incursió de Santa Claus – una altra manera d’anomenar l’home grassonet de barba blanca- entre els comerços i donar suport al seu proveïdor tradicional, el Christkind.  Aquest també entra a les cases –ho fa per les finestres- i reparteix regals, la vigília de Nadal. Fins i tot, l’any 2003, els tradicionalistes  van fer circular un logotip amb la inscripció “No-Santa”, on Sana Claus estava ratllat en senyal de prohibició, que al final van haver de canviar per un altre que era “Pro Christkind” davant les protestes indignants dels Estats Units d’Amèrica.

Sense anar més lluny,  en algun municipi de la nostra comarca d’Osona hi ha també campanyes contra el Pare Noël. Activistes, que majoritàriament, ho fan per catalanisme –no sé si ben entès del tot- proposen enfrontar el Pare Noël amb el Tió –aquell nostre tronc màgic que es va inflant a base de menjar peles de taronja, entre d’altres aliments, i alguna copeta de vi dolç, i que la vigília de Nadal caga regals per un tub a base de rebre bastonades, com més fortes millor. Com es pot explicar als nens i nenes il·lusionats que el Pare Noel ha de ser atacat en benefici del Tió? Algú ha preguntat al Tió si aprova aquestes pràctiques que fan en el seu nom? Algú ha interrogat al bonifaci Pare Noël abans de condemnar-lo a l’exili?

El Pare Noël, més enllà de ser una figura comercial, segons els etnòlegs ve de molt lluny en el temps, fins i tot es podria remuntar  a les saturnals romanes. És un símbol més del triomf de la vida sobre la mort, del dia que comença a créixer (“pas de pardal”) enmig de la foscor de la nit, que fins ara anava creixent sense aturador. Encara que sembli mentida, la història no comença amb l’invent d’una marca de cola ni en les pel·lícules de Hollywood.

Bon Nadal a tothom, inclosos, els rabadans rondinaires, i que l’any 2014 sigui millor que el que acomiadarem d’aquí quatre dies.

Jaume Salés

Jurista

Tweet

Aquesta obra cabdal d’Stendhal explica les vivències externes i internes (aquestes són molt importants) d’un estudiant de capellà, en Julien Sorel, en una societat francesa que, quan més llegeixes l’obra, més t’adones del lluny que queda. D’entrada, aquesta duplicitat de novici i flirtejador de dames solteres i casades, estereotip de l’època en què se situa la novel·la, ara, en la tradició catòlica, és inconcebible. El protagonista és en Julien Sorel, fill d’un serrador que, a diferència dels seus germans, no està fet per continuar l’ofici del seu pare, sinó que s’aficiona a llegir llibres religiosos o de vides de sants i a aprendre el llatí; el seu pare, veient una oportunitat de negoci, i com a bon mercantilista, “ven” el seu fill a l’Alcalde del poble, Monsieur de Rênal perquè instrueixi els seus fills. El que passa, però, és que de la convivència amb la dita família, en Julien s’enamora de la dona de l’Alcalde, la Louise i ella d’ell. En la primera part de la novel·la assistim a un estira i arronsa flirtejador entre ambdós amb la intenció, mútua, de fer patir contínuament un a l’altre. A la fi esdevenen amants (a la novel·la el que màxim es descriu d’aquesta relació és el tocament de les mans i, com a molt, algun petó furtiu).

Tot es frustra pels remordiments de Luise de Rênal, pel fet d’enganyar al seu marit, forçant la sortida de Julien, sense que això suposi que el deixi d’estimar (l’amor passa a ser més un amor martiritzat, espiritual). El caire seductor d’en Julien no s’apaivaga amb l’exili, sinó que es fa més evident que mai. Quan arriba a Besançon, per tal d’ingressar en el seminiari que dirigeix Mossèn Pirard, en té prou amb uns minuts per encandilar-se d’Amanda Binet, tot i que no va més enllà perquè voluntàriament no la veu més. Al seminari, en Julien no s’ho passa massa bé, sobretot perquè hi ha una guerra interna entre els partidaris de Mossèn Pirard i els de Mossèn Castanède. Per intercessió de Mossèn Pirard, Julien passa a servir a casa del Marquès de la Mole, com a secetari personal. En aquí experimentarà el fet de veure’s de classe social inferior però acabarà enamorant-se perdudament de la filla del marquès, la Mathilde, amb la qual es reprodueix el joc que abans havia tingut amb Louise de Rênal; tots dos porten al límit la provocació i el sofriment de l’altre per aconseguir el seu amor. Per Mathilde, però, té més rivals que amb Madame de Rênal, sobretot perquè Mathilde és una autèntica bellesa: rossa i amb una figura esplèndida. Per aconseguir-la, però, va seguir els consells de Korosoff i va fer veure que cortejava la mariscala De Fervaques.

Tot es precipita quan Mathilde confessa al seu pare, el marquè de La Mole, que està embarassada de Julien Sorel. Comença el final del seu perigratge, acabant en una presó on, ni la súplica ni el suborn de Mathilde, poden evitar el seu fatal desenllaç.

Una novel·la on contínuament hi ha lluites de consciència interna. Avui dia, però, tot el que en ella es descriu ens queda molt lluny.

Jaume Salés i Malian

Tweet

(Article publicat a El 9 Nou, el divendres 29 de novembre de 2013)

A un mes d’acabar l’any, es manté el secret, sota pany i clau, del dia que el President Mas ha triat per convocar a consulta el poble català perquè decideixi … (el què també forma part d’aquest secret tan ben guardat). Hom hi dóna tantes voltes i s’embolcalla tant la cosa que hi ha qui té por que no passi com en aquella faula d’Isop, que Horaci va immortalitzar a “Ars poetica” amb la frase: “parturient montes, nascetur ridiculus mus” i que, més o menys, fa així: “Un dia tota la terra començà a tremolar. Les muntanyes llançaven crits terribles i entre sorolls i terratrèmols semblava que el món anava a finar. Tot això era perquè les muntanyes anaven de part. Després de molt trasbals i de molta i molta fressa … van acabar parint un ridícul ratolí”.

Enmig de tot aquest rebombori i en espera del que en sortirà, els governs d’aquí i d’allà van legislant i sota el paraigua de “reformes” ens canvien moltes coses. Per exemple, les dues administracions tenen “in mente” lleis de reforma de l’administració local. Si aquestes tiren endavant, els ajuntaments no podran seguir prestant determinats serveis i els hauran de prestar òrgans supramunicipals; es pretén concentrar les competències en aquests òrgans i aquests revertir-los als ajuntaments, amb la conseqüent reducció de costos. S’aposta per treure competències als municipis i donar-les a les Diputacions Provincials (Consells Comarcals). Però les lleis s’obliden que hi ha òrgans supramunicipals que ja estan desenvolupant aquesta tesi general, com poden ser els consorcis; nogensmenys, són els grans sacrificats de la reforma.

Hi ha consorcis i consorcis, n’hi ha que ho fan bé i n’hi ha que no. ¿Per què cal eliminar-los tots?  Un exemple d’eficiència és el Consorci del Moianès, que té com a objectiu dinamitzar econòmicament el Moianès i incentivar la creació d’ocupació, i que ja practica el model que establiran les futures lleis de reforma local. Aquest consorci, en els seus divuit anys de vida presenta el següent balanç: el Servei d’emprenedors ha assessorat 1.541 nous projectes empresarials, dels quals 479 s’han portat a terme i han generat 889 nous llocs de treball; el Servei a empreses ha atès 708 consultes; el Servei d’emprenedors i empreses ha donat suport en la tramitació de subvencions que s’han concedit per un import superior a 2 milions 800 mil euros; l’Àrea de formació ha realitzat 1.129 cursos amb més de 17.500 alumnes; les Oficines de turisme han atès més de 108 mil visitants; l’Àrea de dinamització comunitària ha rebut la participació de 12.341 joves i en les activitats de dinamització de la gent gran, 4.574 persones; l’Oficina local d’habitatge ha donat suport en el tràmit de subvencions que s’han concedit per un import de gairebé 1 milió 300 mil euros … Tot això, el Consorci del Moianès ho ha fet sense endeutement i completament sanejat! Aquest model de gestió, basat en la proximitat, la cooperació, la mancomunació i la descentralització, en la línia de  les propostes de reforma de l’administració local,  ¿no ha de tenir continuïtat? En moments de crisi, l’Estat i la Generalitat han de valorar si és legítim
eliminar instruments que funcionen, avalats amb bons resultats.

Alguns d’aquests consorcis, com el del Lluçanès i el propi del Moianès, veient el temporal que s’acosta voldrien convertir-se en comarca, per poder seguir prestant els mateixos serveis, amb eficàcia i eficiència, però amb el beneplàcit de l’administració. Alguns ja ho tenen molt avançat.  Per exemple, el del Moianès que ara ha engegat la campanya “Som 10. Per què volem ser comarca? Per què hem de ser comarca? Perquè és l’única opció possible”, va presentar a l’any 2010 la sol·licitud per la creació de la comarca . Aquesta sol·licitud compleix tots els requisits legals i  ha superat totes les comissions tècniques pertinents. Ara només  depèn de la voluntat del Govern de la Generalitat de Catalunya perquè elabori un projecte de llei i el porti al Parlament de Catalunya perquè aquest decideixi crear una nova comarca o no.  “Qui espera, desespera” diu la dita popular; Benjamin Franklin ho va rematar dient que el que viu d’esperances corre el risc de morir-se de fam

Jaume Salés

Jurista

Tweet

Hem vist tantes pel·lícules adaptant novel·les de misteri d’en Dan Brown que quan hom comença a llegir “Inferno”, en realitat, sembla que estigui llegint un guió cinematogràfic. A través de diferents escenes totes elles poderoses, però aparentment inconnexes, el lector rep una sèrie de flashos que fa estigui, com el protagonista Robert Langdon, asturat i confós. Diuen els que hi entenen que una bona novel·la negra ha de tenir un assassinat en el primer capítol i, si és en la primera plana, ja és Hollywood! Doncs, bé, en aquesta novel·la en Robert Langdon és salvat, in extremis, per Sienna Brooks –metgessa de 30 anys, rossa, alta, elegant, agil, amb una piga al bigoti, que segur que a la gran pantalla encara la farà més sensual i l’espectador se n’enamorarà a l’acte, i uns ulls castanys- davant l’atac de Vayentha –la dolenta de la pel·lícula, que de seguida queda fora de joc i hom es pregunta si no és tan dolenta- on aquesta “mata” (entre cometes posat expressament) un altre metge, l’Enrico Marconi (en Ferri, treballador de l’Organització Mundial de la Salut, però que en realitat treballa per al Prebost).

     L’obra pren d’excusa la part de l’infern de la “Divina Comèdia” de Dante Alighieri per teixir, amb el fil de cosir de les obres d’art de diferents artistes, un vel de misteri entorn a uns fets, inicialment estranys plens de malsentesos, que atrapa el lector perquè el protagonista està immers en una voràgine d’acció, burlant contínuament la policia (els homes de Bruder) que sembla que el vol atrapar i no pot,  refiant-se de gent que no hauria de fer-ho …  potser sí. En Zobrist, misteriós personatge origen de tot el mal de la novel·la, és una persona que ha seduït a diferents personatges de la trama, essent una d’elles, la Sienna Brooks, qui el posa en contacte amb el Prebost. I embolica que fa fort. Tot això per acabar descobrint que estem davant d’un “malvat” que, en definitiva, el mou la salvació de l’espècie humana, encara que sigui a costa de contaminar-la i reivindicant en Thomas Malthus. Baixada l’adenalina, hom no té més remei de reflexionar sobre el que Zobrist ha fet i el perquè i, per acabar bé la història, la Senyoreta Brooks no se sacrifica, ans al contrari que ajuda “als bons” a trobar, si es pot, alguna solució.

Jaume Salés i Malian

Tweet