RetadoR

                Desitjosos de trobar històries curioses, enguany n’hem trobat una que a més de ser-ho té un component com de fantàstic o de casos i coses que, sí que podem sentir o veure, però que no pensem mai que es puguin fer realitat a casa o al costat de casa. Tots sabem que els animals tenen, gairebé sempre i gairebé tots, un nombre de potes parells. Per això, quan hom descriu una situació rebuscada o absurda s’enrecorda de la dita “No busquis les tres (o les cinc) potes al gat!”. Doncs, bé en Josep Bruguera Verdaguer, actualment veí del Carrer Baixada dels Cartaginesos ens descobreix i ens fa partíceps d’un fet curiós, que tot seguit narrem.

                El Besavi d’en Josep, de nom Josep Bruguera Vilarrasa, va tenir, cosa habitual en aquella època històrica, dotze fills. Segons en Josep, “llavors  no era pas massa diferent a ara, era molt difícil guanyar-se la vida fent de pagès, més si cal fer de masover”. Dos d’aquests fills, germans de l’avi  d’en Josep, que es deien Joan i Segimon Bruguera Serra, es dedicaven a la compra-venda de bestiar i, en aquesta feina, veien molt món. “En una estada a les Illes Balear –continua explicant-nos en Josep- veieren en un mercat un munt de gent al voltant d’una parada que, a la vista de l’expectació, hi havia d’haver alguna cosa molt rara; s’hi van acostar i veieren un fenomen mai no vist: un bou amb quatre potes i un braç que li sortia del clatell!”.

                En Joan i en Segimon Bruguera de seguida hi van veure negoci amb aquest bou i no s’ho van pensar dues vegades; el varen comprar. Amb el bou van canviar la raó del seu negoci, seguien tenint un negoci de bestiar però ara era d’exhibició del “Bou de les cinc potes”. Amb ell  van recórrer tot el que ara coneixem com estat espanyol, anant de fira en fira i de mercat en mercat amb la seva atracció estrella: veure el bou que tenia quatre potes i un braç al clatell. O i es veu que aquesta cinquena extremitat no la tenia pas tímida, que diguéssim, sinó que, si no vigilaven, el feia anar indiscriminadament clavant mastegots al primer que s’acostava massa! Segons en Josep, “més d’un cop li van haver de lligar o de neutralitzar per evitar que fes mal de debò a algu”.

                Després de quatre o cinc anys voltant per tot Espanya, en Joan i en Segimon Bruguera havien de fer front a un dilema, que consistia a fer una “tournée” internacional cap a Portugal o cap a França. Que volien explotar el producte a l’estranger era clar, el problema era cap a on dirigien l’objectiu. Al final, es van decidir per travessar els Pirineus; era l’any 1915. Van voltar pel País Basc Francès i bona part de França, per acabar instal·lar a Lavergne-Quinsac, al nord-est de Brantôme. A la Regió de la Dordogne-Périgord, al país del viure bé, segons l’eslògan actual, va arribar el dia en què la naturalesa va posar fi a la vida d’aquest curiós animal. El negoci havia estat, però, molt productiu, tant que, amb part de l’excedent, van comprar terrenys i s’hi van construir la seva residencia definitiva. I van poder viure d’aquesta renda tota la vida.

                Sense l’animal es van tornar sedentaris i ja no anaven a fires i mercats, però sí que venien sovint a Catalunya, aquí a Roda i voltants. En un d’aquests viatges, l’any 1922, van convèncer un altre germà seu, en Francesc (“Francisco”)   perquè marxés amb ells a França “amb l’argument que el que tenia aquí com a masover, allà podria ser propietari”. Segons en Josep, no els va pas ser difícil l’empresa de convèncer-lo. Amb pocs dies, en Francesc va vendre el que tenia i va marxar cap a França, juntament amb els seus fills Vicenç, Mercè i Jaume; l’altre fill, en Ramon, s’hi va afegir quan va haver acabat la mili. Es van establir a  Tierchateau (La Chapelle-Faucher), a l’est de Champanhac. L’oncle Francesc, però, va tenir un final tràgic perquè, mentre cremava unes branques, el foc el va envoltar i va morir cremat. A Tierchateau, en Josep encara hi té familiars amb qui manté el contacte; fins i tot, algun d’ells, precisament, fa pocs dies que ha estat a casa seva, aquí a Roda.

                En Josep ens explica que el seu pare, en Miquel Bruguera Presseguer, quan va començar la guerra civil espanyola, “com que no li feia peça el que veia, amb tota la carnisseria que s’hi feia, va decidir que el millor era tocar el dos i fer-se objector”; va marxar a França, a casa dels oncles. S’hi va  quedar mentre va durar la guerra civil i, un cop acabada, va tornar, moment en què va ser detingut, perquè duia moneda republicana, i empresonat, com tants d’altres.

                A part d’en Josep Bruguera Verdaguer, a Roda hi ha més descendents d’aquesta família que té a veure amb aquest curiós animal. Mentre en explicava aquesta història, en els ulls d’en Josep Bruguera Verdaguer s’hi veia brillar la satisfacció del record dels seus avantpassats i els records que ell encara reté de diversos llocs que conformen la seva història personal, com, per exemple, de la masia de La Bauma, on va néixer el seu pare, i del Reguer, on van néixer tots els altres germans del seu pare. En Josep, gran aficionat a la fotografia de sempre, té un gran arxiu de fotografies que va classificant en les hores d’oci. D’aquest arxiu n’han sortit totes i cadascunes de les fotos d’aquest reportatge, alguna d’elles feliçment restaurada amb tecnologia digital.

Jaume Salés i Malian

(Publicat a la Revista “Roda de Ter” de Festa Major 2012)

Tweet

                A vegades, les coses no són com semblen o com algú voldria que fossin. Per exemple, a l’estiu podria semblar que tot s’atura, que no hi ha notícies noves, que l’actualitat s’esperarà a que hom es reincorpori a la vida normal diària o que en les redaccions dels diaris només hi resta algú de guàrdia, per estar pendent de si es produeix cap desgràcia o la mort d’algú cèlebre. Però la realitat és tossuda i, a voltes, supera el guió previst, com els polítics catalans actuals poden donar-ne fer. Les notícies passen quan passen i no es poden cuinar a la carta. Totes, no. Això, que és una evidència, a vegades s’oblida.

                L’epicentre informatiu d’aquest estiu que acaba de finir,  ha estat a la localitat saragossana de Borja, concretament a l’església de Nuestra Señora de la Misericordia. La història ja és més que coneguda de tothom: en una  de les parets de la dita església, hi havia una pintura d’un tal Elías García Martínez que mostrava el mal aspecte de Jesús abans de ser crucificat i, com que començava a estar en mal estat, una convilatana, la Cecília Giménez, es va oferir a restaurar-la. El que passa és que, si hom compara l’abans i el després, sense ser cap expert, hi ha una diferència abismal, descomunal. Podríem dir que si abans de la intervenció la pintura es titulava “ecce homo”, després de l’intent de restauració feia honor al seu títol. La conseqüència de tot això ha estat diversa: des de la crítica més punyent a l’humor més delirant i imaginatiu. Hi ha, però, qui ha volgut veure en la Sra. Cecília una nova artista a qui la societat no comprèn, encara. De fet, de gent que ha estat incompresa i que més tard ha triomfat n’hi ha més exemples que ara estelades als balcons: a Einsten li van dir que es dediqués a tot menys a la física; a en José Martínez Ruiz, “Azorín”, li van aconsellar que això de la literatura, com a molt, se la mirés de lluny; o a en Juli Garreta, compositor de sardanes avui considerades memorables i que ara en disfrutem molts, quan les van començar a tocar les cobles contemporànies al mestre, van ser mal rebudes; segons explica en Josep Pla a “De l’Empordanet a Barcelona” quan les cobles començaren a tocar les seves sardanes “el popularisme empordanès s’indignà. Les protestes foren generals. Els uns deien que eren sardanes de concert, que no podien ésser ballades; altres deien que eren wagnerianes”. Deu ser, com diu en Pla que “la gent tenia l’oïda espessa”.

                Per si de cas, ja hi ha hagut qui ha volgut precisar que la gesta d’aquest senyora ha de quedar fora de l’art contemporani perquè  no ha reconegut que ho va fer expressament; efectivament, alguns experts han sentenciat que el fet que el resultat no hagi estat buscat, és a dir, que ella volia fer una cosa i n’hi va sortir una altra, fa que no pugui ser considerada una obra d’art contemporània. Però si som tan primmirats, hauríem de retirar tots els honors a l’Alexander Fleming, per exemple, que mentre experimentava en un sentit resulta que sense voler va descobrir la penicil·lina. I no diguem del descobriment d’en Cristòfol Colom, que volent fer la volta al globus terraqui va i descobreix una terra nova, a la qual, si ens hem de creure els llibres d’història, ell segueix tractant-la com si no fos el que realment era, el nou món que més tard es diria Amèrica. El temps dirà si la Sra. Cecília és una nova artista que ha aparegut com un bolet o no.

                I mentre l’Ajuntament de Borja es debat entre el dubte d’emprendre accions legals contra la Sra. Cecília per haver convertit el quadre en un autèntic ecce homo o bé fer-li un monument perquè ha situat el poble en el mapa a nivell mundial -cosa que fa que el turisme en aquest indret hagi experimentat un augment exponencial-, no cal oblidar que hi ha un corrent artístic que diu que una obra d’art no està mai acabada perquè no se sap quan se li ha donat l’última pinzellada…

Jaume Salés

Jurista

(Publicat al Bisetmanari El9Nou, del divendres 28/09/2012)

Tweet

El dia 21 de setembre de 1952 es van inaugurar els Gegants de Roda. Aquest mateix periòdic se’n va fer àmpliament ressò en els mesos posteriors a la fita: parla de “més de dues mil persones” que omplien, no només la Plaça, sinó també els carrers Bac de Roda i Ramon Martí Roca, els carrers de baix i de dalt. Ara pot semblar una nimietat, però la festa fou tal que, fins i tot, va ser gravada (i retransmesa uns dies més tard) per Radio Nacional de España, amb el famós Federico Gallo al capdavant, i amb el suport sobre el terreny de Ràdio Roda, capitanejada per Miquel Vilar Blanch, i es va gravar, també, un mini reportatge per al NO-DO. Tot això té un valor enorme si tenim en compte que l’any 1952 no hi havia gaire maneres per convocar tan massivament la gent, per tant va funcionar i molt el boca-orella.

                Els Gegants i Capgrossos van arribar a un quart i cinc minuts de sis de la tarda a la Plaça, provinent d’una cercavila iniciada, com es fa ara, al Carrer Verdaguer; els acompanyaven els Gegants amb els seus respectius Capgrossos de Vic, Manlleu, Torelló i Salou. Qui amenitzava l’acte era la Banda del Regimiento de Jaén,  una de les millors bandes militars de músics de Catalunya, sota la direcció del Capità D. Francisco Sànchez Curtola. Aquest banda, a part de les obres escaients del moment –com la sarsuela “Gigantes y Cabezudos” del mestre Manuel Fernández Caballero- també va interpretar una dança feta expressament per a l’ocasió del recentment traspassat mestre Agustí Cohí Grau, amb vinculacions rodenques, el qual també va compondre la “Sardana dels Gegants de Roda” que, en aquella ocasió, va ser interpretada davant les autoritats per la cobla “La Lira” de Sant Celoni.

                Tot això va ser possible gràcies a quatre noms propis: en J. Farell, que va dibuixar els gegants; en Miquel Macaya, que va ser l’encarregat de trobar una personalitat als gegants que lligués amb Roda i el seu entorn i d’aquí ve que siguin el Baró i la Baronessa de Savassona; en Joan Pujols Quintana que és qui va donar els gegants al poble; i, finalment, l’Alcalde del moment, en Josep Pujols Claveras que podríem dir que ho va coordinar tot. Aquest, en el seu parlament,  a banda dels agraïments obligats, va expressar el desig de què els assistents es quedessin amb la idea de què el que van viure aquella jornada quedaria incorporat “al calendari històric de les grans dates que han donat nom i prestigi a Roda de Ter”. Per això ara ho estem recordant de nou.

Jaume Salés i Malian

(Publicat a la revista «Roda de Ter» de Festa Major 2012)

Tweet

(Article publicat a El9Nou del dia 24/08/2012)

                   Contra tot pronòstic d’aquells que creien que seria a l’agost quan el Gran Capital donaria l’estocada final –per fer  servir terminologia de l’Espanya “canyí”- a aquest estat al que pertanyem, constitucionalment parlant, el vuitè mes  ha resultat ser el millor i més respirable per al govern del dit estat que, oh paradoxes del destí!, resulta que els seus màxims dirigents eren de vacances! Com deia una piulada de fa pocs dies, si resulta que quan el govern està de vacances és quan l’economia funciona millor, per què no s’agafen unes vacances més llargues? Amb la pujada dels graus al termòmetre s’ha produït una relació inversament proporcional amb la prima de risc i els interessos, a deu anys,  dels bons espanyols –que no són els espanyols bons.

                 Nogensmenys, aquest repòs haurà estat allò que, en aquella havanera, un pare deia al seu fill o filla: “no et fiïs mai de la calma, que és mare del temporal” i a la “rentrée” ens trobarem, segons sembla, amb un rescat europeu més que segur –els entesos diuen que els mercats ja l’estan descomptant- i, evidentment, amb unes contrapartides en forma de més medicina d’aquesta tan amarga que ja ens han fet tastar! Només ens falta que, si es compleixen les profecies, ens visiti la Sra. Merkel a principis de setembre i li ensenyin segons què, per acabar-nos de rematar. Espero que no li ensenyin aeroports sense avions ni vols, o que no li ensenyin trens d’alta velocitat que van d’estació a estació sense viatgers.

                El que sí que li podrien ensenyar, però, podria ser algun tren de rodalies, com el nostre que va de Puigcerdà a Barcelona, una línia que hauria de ser prioritària perquè connecta la capital catalana amb les portes de la frontera europea. Si hi fessin pujar l’Àngela, un cop se n’hagués fet creus, potser podria incloure la millora de la línia en les condicions a complir per l’executiu espanyol en contrapartida als diners del rescat europeu. Fa temps, ja hi va venir la tercera autoritat d’Espanya com a viatger d’aquesta línia, però en Bono –tot i no ser cantant- va tocar només la nota del folclorisme però no es va treure de la mànega cap acord per fer possible que el futur de la línia sonés a música celestial. És clar que potser, qui el va convidar, es va equivocar de convidats i hauria hagut de fer venir aquella família de sang blava que ara, des d’algunes revistes del cor, els fan una campanya de rentada d’imatge; efectivament, si en comptes d’en José haguessin fet venir en Felip, la Letícia i llurs nenes … Però  és clar, ells han d’anar en trens que funcionin, que tinguin comoditat i respectin la puntualitat, com el de Sóller. De fet, que aquest bucòlic tren balear fa temps que funciona i funciona bé en poden donar fe molts osonencs que hi han viatjat recentment.

                En el fons, el cavall de batalla té a veure amb el nostre futur –immediat- tren de vida, és a dir, el que importa, ara, és saber quina vida ens tenen dissenyada els del Gran Capital i a quin tren ens han comprat bitllet per arribar o no a l’estació final , capital de província de la Felicitat. Però hi ha qui creu que o aquesta estació no existeix o el tren en el que ens han encabit no hi va. Els més optimistes, encara en queda algun, creuen, però, que sí que anem a l’estació correcta i amb el tren bo, tot i que els bitllets assignats són els de l’últim vagó, sense possibilitat de poder acostar-nos als primers. Però ja se sap que, a vegades, ser la cua del fel·lí potser no és tan agraït com ser el cap del ratolí i només faltaria que, perquè no es pari  la locomotora d’aquest tren que es diu Europa, sortís el maquinista i comencés a cridar “Porteu fusta” (“Más madera” en versió espanyola) i anés sacrificant els vagons, començant per l’últim, per tal que el ferrocarril seguís tenint prou combustible, el just, per arribar a la seva destinació. Si fos així, en Groucho Marx i els seus germans haurien estat uns autèntics visionaris.

 Jaume Salés

Jurista

Tweet

    Aquesta novel·la retrata un moment de la Guerra civil espanyola, des del cantó de l’Exèrcit de Catalunya, però no discuteix ni la guerra ni les justificacions de cap dels bàndols. Sí que retrata la societat catalana durant la dita guerra i la postguerra, marcant els contrastos entre les classes baixes i les altes, amb l’enriquiment d’aquestes últimes.
De fet, la novel·la es narra a través, primer, de les cartes que envia en Lluís de Brocà a un tal Ramon; segueix, amb les cartes que la Trini, dona del dit Lluís, envia a un amic dels dos, Juli Soleràs, que és un personatge cínic, maleducat a estones, impertinent, que no té escrúpols (ni per flirtejar la Trini a esquenes d’en Lluís, ni per canviar de bàndol) i, finalment, amb la versió intimista i personal d’en Cruells, un seminarista-soldat-exsoldat, amb dubtes vocacionals intermitents.
És curiós com l’autor va conduint el lector a situar-se en el pensament, idiosincràcia, dels diferents narradors. És de la suma d’aquests que hom es fa la composició de lloc de la història que explica la novel·la.
Llegir aquesta novel·la és una bona manera d’homenatjar Joan Sales, en aquest any Calders-Sales-Tísner.

Jaumerei.

Tweet

(Article publicat al bisetmanari El 9 Nou el dia 22/06/2012)

             Quan han passat uns dies de l’elecció de l’Osonenc(a) de l’any 2011, pels lectors d’aquest bisetmanari, potser, és el moment d’escriure’n quatre ratlles que complementin el que va ser la notícia en sí. Enguany, la gala, magníficament presentada perla MartaSimon, es va celebrar al Teatre Eliseu de Roda de Ter, la remodelació del qual l’anterior equip de govern del consistori rodenc va voler inaugurar a corre cuita abans de les eleccions municipals de l’any passat però que no li va donar el rèdit suficient, electoralment parlant, perquè pogués governar.  Potser algun rodenc amb dret a vot, a l’hora d’introduir la butlleta a l’urna, va tenir present que les butaques de platea del dit teatre toquen a la paret de les llotges laterals, fent impossible una sortida per allà, en cas de necessitat, o potser va pensar que si anava a veure l’espectacle des del primer pis del teatre li faria nosa la barana que algú es va entestar que fos com és i no podria veure res. Tornant, però, al tema que ens ocupa, que un medi de comunicació com Premsa d’Osona triï el teu poble per poder-se dur a terme una gala, d’entrada, és o ha de ser una idea brillant i agraïda, primer, per la població i, també, per l’ajuntament amfitrió, sobretot per l’equip de govern que pot lluir imatge i equipaments. Això de “la tele ens visita” encara surt a compte (més que res perquè si vols que et visiti a vegades sembla que sentin ploure!). El que passa és que potser, quan es veu l’acte per la tele, no s’entengui perquè el realitzador enfoca tant uns regidors i gens uns altres, tenint en compte que d’aquesta comparativa no hi surt guanyant qui semblaria a priori … però això son figues d’un altre paner!

             El Teatre Eliseu –com es coneix ara- va ser construït l’any 1928 amb capital dela Societat Anònima Cooperativa del Ter, hereva dela PrimeraCooperativadel Ter, la qual va sorgir de l’encontre casual d’un rodenc, Sr. Ramon Roma Serratosa, President de l’Ateneu Rodenc, amb el gran Ferran Alsina. Aquest el va convèncer que calia unir esforços i associar-se per produir millor i tenir més guanys; però no només va posar-hi paraules sinó que es va arremangar i va fer per un. Malgrat la referència que, sobre aquest event,  en va fer l’Alcalde de Roda, en Jordi Serra, , ningú més no hi va donar aital importància –quan en té molta-, mentre sí que se sentien els típics tòpics de quan algú visita o parla de Roda de Ter.  La importància d’en Ferran Alsina és tal que crec que no només hauria de tenir un carrer dedicat a ell a Roda –una part conegut com “de tres” i que va dela PlaçaCatalunyafins al Pont Nou travessant el Carrer Bac de Roda, sinó que es mereixeria quelcom més, com, per exemple, quela SalaPolivalentdel complex que engloba el Teatre Eliseu ila BibliotecaMunicipalportés el seu nom. Que bonic seria anunciar un acte a la “Sala Ferran Alsina”!

             Dels quatre finalistes, tres tenien un perfil semblant (ajuden, des del camp social, cadascun amb el seu accent, a les persones més necessitades) i una altra, la que va acabar guanyant, és una professional del dibuix per a infants i alhora mediàtica. Ella mateixa, la PilarínBayés, amb l’espontaneïtat que la caracteritza, va considerar que aquest últim punt segurament l’havia ajudada a guanyar. Si va ser així o no, chi lo sa, que diria aquell italià. De totes maneres, si hom sotmet a veredicte del públic, amb caràcter vinculant, una decisió n’ha d’acatar el resultat. No fos cas que li passés com va succeir a Roda, precisament, on uns quants van muntar, des de la revista “Roda de Ter”,  un concurs per decidir el rodenc més important i va resultar que va guanyar clarament en Miquel Vilar i Blanch (“Don Manolito”),  cosa que va agafar amb el pas canviat als organitzadors, de tal manera que em sembla que encara estan en estat de xoc, perquè tenien coll avall que guanyaria un altre.

 Jaume Salés

Tweet

(Article publicat a la revista «RODA DE TER» d’abril de 2012)

“De l’Emili Teixidor es pot dir que és un rodenc que viu a fora, però que no ens ha deixat mai. Roda, el poble, la seva gent, el seu entorn, són constants en els seus llibres i en llegir-los, pot ser que en un moment o un altre ens hi sentim identificats o bé que ho siguin amics o coneguts nostres.

            A més a més, els rodencs tenim ocasió d’escoltar-lo, si més no, al “Matí de Catalunya Ràdio”, comentant –concisament,que és com costa més fer-ho- la notícia del dia.

            Personalment, amb ell, de molt joves, he compartit moltes coses. Des de la Penya Verdaguer, on hi havia també en Miquel Martí i Pol, fins a les divertides sessions de màgia infantil amb els infants del col·legi. I també hem compartit tots dos, de molt jovenets, la idea –només la idea- i l’alegria –sobretot l’alegria- del seu primer premi literari, amb “Patucho”.

            De com hi són presents, com he dit, Roda i els seus en els escrits de l’Emili Teixidor, us en donarem una petita mostra (…)”.

             I tot seguit es va llegir un fragment d’un text d’en Teixidor. Aquesta era la petita glossa que el meu pare, en Jaume Salés i Sanjaume, va fer del seu amic en l’acte d’entrega dels Premis literaris que cada any, encara, se celebra aquí en el nostre poble. Era l’any 1995 i els dits premis literaris van estar a punt de no celebrar-se, per raons polítiques que ara no vénen al cas, però que l’Alcalde d’aleshores, en Francesc Ribas va encarregar de fer-ne el guió al meu pare, per  eludir un possible boicot i poder-los així celebrar amb garanties d’èxit.  

             He volgut començar amb aquestes paraules, per tal de donar una visió eminentment rodenca de l’Emili Teixidor. Tot el que en pugui dir, ha estat per transmissió paterna i, per tant, crec que no hi havia una manera més entranyable que començar-lo que amb paraules originals d’una persona que va compartir infantesa i part de la joventut amb ell. Els dos eren de la mateixa edat, tots dos van néixer l’any1932, apesar que a tot arreu surti un altre any. L’Emili Teixidor, que per a molts rodenc d’edat avançada sempre serà “En Míliu”, va viure, a Roda, durant molts anys, al Carrer Caminals, aquell carrer que va des del Carrer de Bellmunt fins a l’Avinguda dela Tecla Sala, on hi desemboca just a la cruïlla que dóna començament a la Carretera de Manlleu.

Podríem dir que a Roda va practicar i iniciar les seves dues vocacions: la docent i la d’escriptor. Va fer de mestre, fent tàndem amb el meu pare, al col·legi dels Capellans. Encara ara, quan alguns avis esperen la sortida d’escola de la canalla del Col·legi Verge del Sòl del Pont, depenent de què va la conversa, rememoren moments de quan ells anaven a escola i parlen de què feien a la classe “d’en Miliu i del Rei.”. Va formar part de l’Associació Cultural Rodenca  “Tertúlia”, creada l’any 1956, participant de la seva primera junta directiva, que presidia en Miquel Llach; els altres càrrecs eren: vicepresident, Jaume Salés Sanjaume; secretari, Josep Maria Martí i Pol; Delegat de Teatre, Miquel Vilar; delegat de literatura, Miquel Martí i Pol; delegat de foto-cinematografia, Emili Teixidor; delegat de pintura i dibuix, Antoni Vilaseca; delegat d’iniciatives vàries, Esteve Viñolas; i, tresorer, Ramon Corominas.

            Sobre el seu pas per la PenyaVerdaguer, del nostre poble, per variar la font, em remeto a les paraules que en Miquel Arimany i Coma va escriure en el seu llibre “Memòria de mi de molts altres”; diu que, en una de les trobades setmanals amb en Miquel Martí i Pol, aquest “va parlar-me d’una penya literària que havien format amb alguns companys de la seva edat, sota el nom de Penya Verdaguer,i que es reunien a casa d’un poeta d’edat ja madura –en Josep Clarà, poeta carnerià a qui jo ja coneixia, i em va demanar si no em faria res de fer per al conjunt la labor que estava fent amb ell. El nom dels concurrents segurament resultarà inconegut al lector –excepte el que anomeno en darrer lloc. Jaume Salés, Jaume Vilar (el germà del qual, Miquel, conegut a Roda pel pseudònim Manolito, home llavors i després molt actiu però de tendències, almenys aleshores, oposades en certs aspectes a les nostres), Antoni Vilaseca (Tonet), Josep Puigdollers i, a més del mateix Martí i Pol, Emili Teixidor. Tots ells en general (..) em feien conèixer llurs temptatives literàries. (…).L’únic que se n’abstenia fou l’Emili Teixidor, fins que un dia que havíem anat passejant amb ell i en Martí i Pol per la carretera i el pont nou tot fent jo judici a en Martí Pol del primer text en prosa que va escriure, desgranant-li la crítica frase per frase, gairebé mot per mot, l’Emili va dir-me “Arimany, si els teus judicis són fets així, ja t’ensenyaré coses meves””.

               Per acabar, també té l’Emili Teixidor una faceta radiofònica-teatral a Roda. Quan RÀDIO RODA era a la Plaça Major, hi havia un programa que es titulava “Radio Teatro” i formaven el quadre escènic, entre altres, Miquel Martí Pol, Ramon Corominas, Josep Puigdollers, Antoni Vilaseca, Emili Teixidor, Josep Clarà, Maria Dolors Ribas, Elvira Armengol, Alba Mateu, Pepita Prat, Maria Cinta Pous i Jaume Salés Sanjaume.

            Evidentment, un rodenc amb aquest passat havia de ser algun dia Pregoner de la Festa Major.Això es va fer realitat el dia 19 de setembre de 1986. Si la memòria no em falla, en el seu pregó, en el que hi va incloure un Sonet, va rememorar com era Roda de Ter quan ell hi vivia, amb una ànsia cultural molt marcada i uns noms, alguns més sentits que d’altres, que, si hom revisa l’espectre cultural de l’època, es van repetint.

             Recordar aquests dies, aquest temps passat, pot ser un entranyable homenatge eminentment rodenc per a un dels nostres il·lustres rodencs del món cultural, com és l’Emili Teixidor. Un homenatge allunyat del que mediàticament se li tributa i diferent a aquest. Més que res perquè poguem reivindicar amb orgull que, no només va néixer a Roda, sinó que a Roda s’inicià, en la forma tan simple i precoç com es vulgui, en la seva vessant de pedagog i escriptor. Ni a ell ni a nosaltres, els rodencs, ningú no ens podrà prendre aquest llegat.

 Jaume Salés i Malian

Tweet

Sempre he llegit i sentit a dir que l’obra que va impulsar la carrera literària d’aquest escritpor, en Knut Hamsun, el qual va arribar a ser, fins i tot, Premi Nobel de Literatura, havia estat la novel·la «Fam». D’ell, jo havia llegit la «Trilogía del vagabundo» i la «Bendición de la tierra» (poso els títols amb castellà perquè les vaig llegir amb aquest idioma); aquestes dues novel·les em van agradar molt i en guardo un grat record, tot i que jo era molt jove (el meu pare, al Cel sia, me les va recomanar i sempre les encertava!). Ara, quan ja passo de llarg de la quarantena, he aconseguit un exemplar, en català, de la novel·la «Fam» i me l’he llegida.  M’ha costat perquè, d’entrada, descriu un món de`misèria i de passar gana que se m’ha posat malament pensant que, potser, d’aquí a quatre dies molts europeus de segona divisió, com nosaltres, estarem així; però també m’ha costat de pair aquesta novel·la perquè la vaig començar molt esperançat per ser l’obra clau, segons els experts, i no m’ha agradat. Una vegada més els meus gustos no coincideixen amb el gust més sibarita dels crítics literaris. No sé si algú pot fer-me alguna aportació, però el cert és que m’ha quedat un sabor de boca pobre, agre.

Crec que, per treure’m aquest regust, hauré de rellegir les altres dues novel·les d’en Hamsun i veure si em torna il·lusionar, per exemple, el món que en elles hi descriu.

Jaumerei

(18/06/2012)

Tweet

Bona tarda a qui vegi el missatge.

He començat una nova experiència i surto a la xarxa. M’ha fet gràcia la idea de poder penjar escrits meus aquí o comentaris i per això ho he volgut provat.

No sé quan sortirà la meva nova inspiració. Estigueu atents … o no, tampoc no canviarà el món amb el que pugui sortir en aquí. Ara jo crec que el món l’anem canviant de mica en mica entre tots. La suma de tots fa el Tot.

Des del porticó d’aquesta finestra, repeteixo la frase del títol: Hola, món !

Jaumerei, 15 de juny de 2012

Tweet