A voltes sobre l’Osonenc(a) de l’any

(Article publicat al bisetmanari El 9 Nou el dia 22/06/2012)

             Quan han passat uns dies de l’elecció de l’Osonenc(a) de l’any 2011, pels lectors d’aquest bisetmanari, potser, és el moment d’escriure’n quatre ratlles que complementin el que va ser la notícia en sí. Enguany, la gala, magníficament presentada perla MartaSimon, es va celebrar al Teatre Eliseu de Roda de Ter, la remodelació del qual l’anterior equip de govern del consistori rodenc va voler inaugurar a corre cuita abans de les eleccions municipals de l’any passat però que no li va donar el rèdit suficient, electoralment parlant, perquè pogués governar.  Potser algun rodenc amb dret a vot, a l’hora d’introduir la butlleta a l’urna, va tenir present que les butaques de platea del dit teatre toquen a la paret de les llotges laterals, fent impossible una sortida per allà, en cas de necessitat, o potser va pensar que si anava a veure l’espectacle des del primer pis del teatre li faria nosa la barana que algú es va entestar que fos com és i no podria veure res. Tornant, però, al tema que ens ocupa, que un medi de comunicació com Premsa d’Osona triï el teu poble per poder-se dur a terme una gala, d’entrada, és o ha de ser una idea brillant i agraïda, primer, per la població i, també, per l’ajuntament amfitrió, sobretot per l’equip de govern que pot lluir imatge i equipaments. Això de “la tele ens visita” encara surt a compte (més que res perquè si vols que et visiti a vegades sembla que sentin ploure!). El que passa és que potser, quan es veu l’acte per la tele, no s’entengui perquè el realitzador enfoca tant uns regidors i gens uns altres, tenint en compte que d’aquesta comparativa no hi surt guanyant qui semblaria a priori … però això son figues d’un altre paner!

             El Teatre Eliseu –com es coneix ara- va ser construït l’any 1928 amb capital dela Societat Anònima Cooperativa del Ter, hereva dela PrimeraCooperativadel Ter, la qual va sorgir de l’encontre casual d’un rodenc, Sr. Ramon Roma Serratosa, President de l’Ateneu Rodenc, amb el gran Ferran Alsina. Aquest el va convèncer que calia unir esforços i associar-se per produir millor i tenir més guanys; però no només va posar-hi paraules sinó que es va arremangar i va fer per un. Malgrat la referència que, sobre aquest event,  en va fer l’Alcalde de Roda, en Jordi Serra, , ningú més no hi va donar aital importància –quan en té molta-, mentre sí que se sentien els típics tòpics de quan algú visita o parla de Roda de Ter.  La importància d’en Ferran Alsina és tal que crec que no només hauria de tenir un carrer dedicat a ell a Roda –una part conegut com “de tres” i que va dela PlaçaCatalunyafins al Pont Nou travessant el Carrer Bac de Roda, sinó que es mereixeria quelcom més, com, per exemple, quela SalaPolivalentdel complex que engloba el Teatre Eliseu ila BibliotecaMunicipalportés el seu nom. Que bonic seria anunciar un acte a la “Sala Ferran Alsina”!

             Dels quatre finalistes, tres tenien un perfil semblant (ajuden, des del camp social, cadascun amb el seu accent, a les persones més necessitades) i una altra, la que va acabar guanyant, és una professional del dibuix per a infants i alhora mediàtica. Ella mateixa, la PilarínBayés, amb l’espontaneïtat que la caracteritza, va considerar que aquest últim punt segurament l’havia ajudada a guanyar. Si va ser així o no, chi lo sa, que diria aquell italià. De totes maneres, si hom sotmet a veredicte del públic, amb caràcter vinculant, una decisió n’ha d’acatar el resultat. No fos cas que li passés com va succeir a Roda, precisament, on uns quants van muntar, des de la revista “Roda de Ter”,  un concurs per decidir el rodenc més important i va resultar que va guanyar clarament en Miquel Vilar i Blanch (“Don Manolito”),  cosa que va agafar amb el pas canviat als organitzadors, de tal manera que em sembla que encara estan en estat de xoc, perquè tenien coll avall que guanyaria un altre.

 Jaume Salés

 



Leave a Reply