RetadoR

                Desitjosos de trobar històries curioses, enguany n’hem trobat una que a més de ser-ho té un component com de fantàstic o de casos i coses que, sí que podem sentir o veure, però que no pensem mai que es puguin fer realitat a casa o al costat de casa. Tots sabem que els animals tenen, gairebé sempre i gairebé tots, un nombre de potes parells. Per això, quan hom descriu una situació rebuscada o absurda s’enrecorda de la dita “No busquis les tres (o les cinc) potes al gat!”. Doncs, bé en Josep Bruguera Verdaguer, actualment veí del Carrer Baixada dels Cartaginesos ens descobreix i ens fa partíceps d’un fet curiós, que tot seguit narrem.

                El Besavi d’en Josep, de nom Josep Bruguera Vilarrasa, va tenir, cosa habitual en aquella època històrica, dotze fills. Segons en Josep, “llavors  no era pas massa diferent a ara, era molt difícil guanyar-se la vida fent de pagès, més si cal fer de masover”. Dos d’aquests fills, germans de l’avi  d’en Josep, que es deien Joan i Segimon Bruguera Serra, es dedicaven a la compra-venda de bestiar i, en aquesta feina, veien molt món. “En una estada a les Illes Balear –continua explicant-nos en Josep- veieren en un mercat un munt de gent al voltant d’una parada que, a la vista de l’expectació, hi havia d’haver alguna cosa molt rara; s’hi van acostar i veieren un fenomen mai no vist: un bou amb quatre potes i un braç que li sortia del clatell!”.

                En Joan i en Segimon Bruguera de seguida hi van veure negoci amb aquest bou i no s’ho van pensar dues vegades; el varen comprar. Amb el bou van canviar la raó del seu negoci, seguien tenint un negoci de bestiar però ara era d’exhibició del “Bou de les cinc potes”. Amb ell  van recórrer tot el que ara coneixem com estat espanyol, anant de fira en fira i de mercat en mercat amb la seva atracció estrella: veure el bou que tenia quatre potes i un braç al clatell. O i es veu que aquesta cinquena extremitat no la tenia pas tímida, que diguéssim, sinó que, si no vigilaven, el feia anar indiscriminadament clavant mastegots al primer que s’acostava massa! Segons en Josep, “més d’un cop li van haver de lligar o de neutralitzar per evitar que fes mal de debò a algu”.

                Després de quatre o cinc anys voltant per tot Espanya, en Joan i en Segimon Bruguera havien de fer front a un dilema, que consistia a fer una “tournée” internacional cap a Portugal o cap a França. Que volien explotar el producte a l’estranger era clar, el problema era cap a on dirigien l’objectiu. Al final, es van decidir per travessar els Pirineus; era l’any 1915. Van voltar pel País Basc Francès i bona part de França, per acabar instal·lar a Lavergne-Quinsac, al nord-est de Brantôme. A la Regió de la Dordogne-Périgord, al país del viure bé, segons l’eslògan actual, va arribar el dia en què la naturalesa va posar fi a la vida d’aquest curiós animal. El negoci havia estat, però, molt productiu, tant que, amb part de l’excedent, van comprar terrenys i s’hi van construir la seva residencia definitiva. I van poder viure d’aquesta renda tota la vida.

                Sense l’animal es van tornar sedentaris i ja no anaven a fires i mercats, però sí que venien sovint a Catalunya, aquí a Roda i voltants. En un d’aquests viatges, l’any 1922, van convèncer un altre germà seu, en Francesc (“Francisco”)   perquè marxés amb ells a França “amb l’argument que el que tenia aquí com a masover, allà podria ser propietari”. Segons en Josep, no els va pas ser difícil l’empresa de convèncer-lo. Amb pocs dies, en Francesc va vendre el que tenia i va marxar cap a França, juntament amb els seus fills Vicenç, Mercè i Jaume; l’altre fill, en Ramon, s’hi va afegir quan va haver acabat la mili. Es van establir a  Tierchateau (La Chapelle-Faucher), a l’est de Champanhac. L’oncle Francesc, però, va tenir un final tràgic perquè, mentre cremava unes branques, el foc el va envoltar i va morir cremat. A Tierchateau, en Josep encara hi té familiars amb qui manté el contacte; fins i tot, algun d’ells, precisament, fa pocs dies que ha estat a casa seva, aquí a Roda.

                En Josep ens explica que el seu pare, en Miquel Bruguera Presseguer, quan va començar la guerra civil espanyola, “com que no li feia peça el que veia, amb tota la carnisseria que s’hi feia, va decidir que el millor era tocar el dos i fer-se objector”; va marxar a França, a casa dels oncles. S’hi va  quedar mentre va durar la guerra civil i, un cop acabada, va tornar, moment en què va ser detingut, perquè duia moneda republicana, i empresonat, com tants d’altres.

                A part d’en Josep Bruguera Verdaguer, a Roda hi ha més descendents d’aquesta família que té a veure amb aquest curiós animal. Mentre en explicava aquesta història, en els ulls d’en Josep Bruguera Verdaguer s’hi veia brillar la satisfacció del record dels seus avantpassats i els records que ell encara reté de diversos llocs que conformen la seva història personal, com, per exemple, de la masia de La Bauma, on va néixer el seu pare, i del Reguer, on van néixer tots els altres germans del seu pare. En Josep, gran aficionat a la fotografia de sempre, té un gran arxiu de fotografies que va classificant en les hores d’oci. D’aquest arxiu n’han sortit totes i cadascunes de les fotos d’aquest reportatge, alguna d’elles feliçment restaurada amb tecnologia digital.

Jaume Salés i Malian

(Publicat a la Revista “Roda de Ter” de Festa Major 2012)

Tweet