RetadoR

(Article publicat a El 9 Nou, el dia 28 de novembre de 2014)

          A La meva autobiografia , en Charles Chaplin afirma que “hi ha més fets i detalls vàlids en les obres d’art que en els llibres d’història”. Potser per això, perquè hi ha algun clarivident que hi ha vist alguna lliçó d’història que algun dia hauria de compartir amb la societat, es pot arribar a entendre, tot i que és difícil per a la gent del carrer, com una aquarel·la titulada “Oficina de Registre Civil i antic Ajuntament de Munic” –un títol molt atraient!-, que l’any 1914 va pintar l’Adolf Hitler, curiosament parodiat al cinema per en Chaplin, pot ser adquirida en subhasta per uns cinquanta mil euros. En la mateixa línia, aquests dies hem vist com un barret de Napoleó Bonaparte –aquell que es va deixar espantar per un timbaler al Bruc- s’ha venut, a París, per gairebé dos milions d’euros, a Kim Hong-Kuk, president de l’empresa de gelats Harim, conegut popularment com el Rei del Pollastre de Corea del Sud, res a veure amb el “Rey del Pollo Frito” de la capital de l’estat espanyol. Dos objectes de dos personatges amb dèria imperialista, que van marcar una època en la història universal tot i que amb importants matisos que els diferencien.

I és que, efectivament, en Napoleó, més enllà de les conquestes territorials; de tenir un germà, de nom Josep, gràcies al qual una Constitució Espanyola és coneguda com “La Pepa”; a pesar de Waterloo i del seu desterrament a l’illa de Santa Elena on va morir; sempre podrà ser recordat com el general que va comandar una expedició francesa a Egipte i que, en instal·lar-se a prop de la ciutat de Rosetta, en unes runes que estaven en un lloc estratègic, tot restaurant-les per a defensar-se, al juliol de 1799, un dels seus soldats va trobar una gran pedra de basalt negra, de poc més d’un metre d’alt que pesava més de set-cents quilos i amb unes inscripcions gravades. Potser la gràndària i el pes va evitar que quedés esmicolada. El cert és que el seu descobridor, que hom no es posa d’acord si va ser un tal Bouchard o un tal Dhautpoul, es va fixar que aquest objecte tenia quelcom de particular i no va gosar aixafar-la. Per això sol el nom del seu descobridor i protector ja l’hauríem de tenir esculpit en el llindar de la història, perquè a partir del que contenia aquesta pedra es va aconseguir superar una fita que, durant molt i molt temps, es resistia a la ciència i a la intel·ligència humana: desxifrar l’escriptura egípcia antiga. El mèrit el devem a un jove francès, Jean-François Champollion el qual, amb una de les còpies que els gals havien fet de la pedra Rosetta –com se la coneix-, va comparar els jeroglífics amb les altres dues llengües que hi havia transcrites en la dita pedra, i va trobar la solució a l’enigma. Aquest va ser un gran pas per a la humanitat i per conèixer els seus orígens.

Noms aquests, “pedra” i “Rosetta”, aquests dies, curiosament, es tornen a sentir com a protagonistes d’una altra fita important. L’objectiu és similar a fa dos segles: desxifrar el nostre passat. Al març de 2004, una nau que portava el nom de “Rosetta” es va posar en òrbita per a anar a trobar una “pedra” de l’Univers, el cometa Txuri, amb la missió que hi desembarqués, sobre la seva superfície, la sonda “Philae”. Philae havia de prendre dades a tota pastilla per tal que els científics poguessin estudiar d’una manera inèdita com va començar el Sistema Solar i, de pas, la vida tal com la coneixem. Sembla ser que una de les teories més esteses és que els planetes i els cometes van mamar de la mateixa pols que desprenia el Sol al principi dels temps i es tractava de verificar-ho. Philae, però, com les sargantanes és de sang calenta i si no li toca el Sol no rendeix.

A veure si encara hi ha temps i Philae fa bo el que deia Sòfocles a “Les dones de Traquis”: “àdhuc per al qui fa tard, el bon succés, quan es revela, dóna el seu profit”.

Jaume Salés

Tweet

                         (Publicat a El 9 Nou, del divendres dia 24 d’octubre de 2014)

                       Per aquelles regles no escrites de la casualitat, hom no sap perquè però hi ha vegades que tot conflueix a un mateix escenari, a una mateixa realitat, a una coincidència de subjectes. I aquests dies sembla que tot el protagonisme, els trending tòpics, tenen a veure amb el món animal. Fins i tot aquesta setmana que ha estat decisiva per enterrar la consulta del 9N i habilitar consultes als psicòlegs de guàrdia per atendre els que creuen que el President de la Generalitat els ha donat, permeteu-me la llicència, gat per llebre o bou per bèstia grossa o que han hagut d’acceptar pop –llegeixis, participació ciutadana- com a animal de companyia –llegeixis, consulta sobre el futur polític de Catalunya-, fins i tot, en aquest tema els exemples triats són d’animals.

                          Al que anàvem. La primera de la sèrie de coincidències comença arran de confirmar-se la malaltia de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero d’ebola; després de la gravetat de la notícia i quan encara hom no s’havia recuperat de l’ensurt trascendeix que el primer que haurà de pagar els plats trencats ha de ser el seu gos “Excalibur” (nom de l’espasa màgica de l’Artús, el Rei, no el President). Va ser, diuen, una mort preventiva, però per a alguns va costar de pair. No cal dir que la protesta d’una part de la societat civil va ser sonada. Fins i tot, dimecres passat, dia 15 d’octubre, el responsable de l’operatiu que va sacrificar l’Excalibur, en Lucas Domínguez Rodríguez, director del Centro de Vigilancia Sanitaria Veterinaria (Visavet), va presentar la seva dimissió. Ara l’Excalibur pot esdevenir un símbol o pot ser elevat a la categoria de mite, com va ser el gos Lukánikos, símbol de les protestes gregues entre 2010 i 2012 quan acompanyava els manifestants que, curiosament, també ens ha deixat fa poc, segons alguna premsa grega, per problemes varis, alguns d’ells derivats de cops de la policia o com a conseqüència dels gasos lacrimògens que es fan servir per dissoldre manifestacions.

Si la memòria no em falla, en l’excel·lent i recomanable novel·la d’Axel Munthe “La historia de Saint Michel” es diu que quan Déu va voler donar la parla a l’home l’hi va prendre al gos. Molta gent podria coincidir en què, d’entre els animals de companyia (exclòs el pop, evidentment), el gos és el més fidel, el que més empatitza amb els humans i el que més bons sentiments desperta entre les persones que el tenen. Literàriament, hi ha gossos cèlebres que a molta gent li ha endolcit les hores de lectura. Per exemple, i fent una picada d’ullet a un clàssic, el gos Cerber, guardià de les portes de l’infern i que surt a l’obra de Dante Alighieri, “La divina comèdia”, la popularitat del qual ha arribat tan lluny que, fins i tot, per designar un porter de futbol, alguna llengua, com l’espanyola, va adoptar el mot “cancerbero”. A vegades hi ha gossos que porten un nom lligat a la trama de la novel·la, com per exemple el gos Satèl·lit el qual, a diferència de Diana, no va resistir el viatge en la nau-bala que va fer al voltant de la Lluna, en l’obra de Jules Verne, i va morir en el trajecte com a conseqüència de les lesions que es va fer en el llançament del coet; en alguna novel·la gairebé agafen el rol de protagonista, actuant com un secundari omnipresent, com el gos Cleo, a la trilogia que passa a Nova Zelanda, escrita per Sara Lark, sense el qual la Gwyneira McKenzie (vídua de Lucas Warden) no hauria pogut sobreviure en un món nou i tan diferent del que provenia; i, per acabar amb els exemples, en alguna novel·la els gossos esdevenen imprescindible per ajudar a policies i/o detectius a treure l’entrellat del misteri, com el gos Pompey, de color canyella i d’orelles caigudes, especialista a seguir sospitosos, a qui Sherlock Holmes recorre perquè l’ajudi en “El tres quarts desaparegut”, de Conan Doyle.

De gossos de ficció n’hi ha molts amb noms per donar i per vendre. I en la vida real, també. A vegades, qualsevol semblança amb la realitat … és una evident coincidència.

Jaume Salés

Tweet

Aquesta extensa novel·la, un cop llegides les últimes planes, ve a ser una mena de diari o recull de notes biogràfiques del seu protagonista, Theodore Decker, narrativament narrades. Podem accetar, els lectors, que el fil conductor sigui el quadre de la cadernera, “El jilguero”, pintat per Fabritius, però crec que el fil conductor és l’amor del protagonista manifestat de diverses maneres: amor filial, incondicional, etern i agraït a la seva mare, Audrey Decker, morta per voler anar el dia fatídic a veure, un cop més, el quadre de Fabritius; amor compassiu vers Welty, l’ancià que no vol morir sense que Theo salvi el quadre, orientant-lo i marcant-li el camí de la seva futura vida a Nova York; amor platònic i impossible cap a Pippa, la noia que el va captivar i impressionar, des del primer moment que les seves mirades es van creuar, en el mateix museu on va passar l’explosió que va canviar la seva vida; amor de gratitud vers la família Barbour, en general, vers l’Andy Barbour, en particular, lleia i intel·ligent company i amic d’escola a Nova York; amor d’amic sense límits i sense normes vers Boris des que es coneixen a Las Vegas, convertint-se, aquest, en l’amic que apareix i desapareix constantment de la seva vida i sense el qual ni pot estar ni pot no estar, fins a l punt quew no s’enbtén la vida de Theo, des que es coneixen, sense ell; amor forçat, ratllant l’amor-odi, cap al seu pare i la seva nova companya, la Xandra, que quan sembla que l’hagi recuperat descobreix que el volia fotre de mig a mig; amor desaparegut cap al seu avi patern i la seva nova companya, els quals busquen qualsevol pretext per ni veure’l; amor oficial cap a Kitsey Barbour, noia molt atractiva, social, elegant però tan calculadora que fins i tot li fa entendre que, més enllà de compartir l’amor per a en Theo amb el seu amic Tom Cable, casar-se és el que més els convé als dos –tot i que al final sembla que l’enllaç no s’acaba produint-; amor d’agraiment suprem cap a Hobbie, el qual sempre té per a Theo una paraula amable, acollidora, comprensiva, perdonant i entenent tot el que fa, humil, només demanant a canvi lleialtat i noblesa, qualitats que en Hobbie respira per tots els porus de la seva pell; i, finalment, amor comprensiu cap a la Sra. Barbour, depressiva des que el seu marit i el seu fill, Andy, moren ofegats al mar. Lògicament, també hi ha fòbies; per exemple, envers en Lucien Reeve, altrament dit Lucian Race, o contra Sloam Griscam, també conegut com a Havistock Irving; però és puntual.

Portad del llibre escrit per Donna Tartt, «El jilguero».

La història és potent, enganxa; els pesonatges entren i surten amb naturalitat; la redacció és planera i la història coherent, malgrat que, a vegades, les dates despisten al lector perquè sembla que ens situem sobre l’any 1943 a l’inici, per anar enrera en el temps i tornar a aquesta data, en el mateix hotel que al començament, però amb expressions i exemples que estan situats més enllà de la dècada dels 40 del segle passat.

Al meu modest entendre, la novel·la té dues parts diferents d’estil: la primera va fins a la marxa d’en Theo, en Boris i companyia cap a Amsterdam seguint el rastre de “El jilguero”; la segona, a partir de l’arribada a Amsterdam. En aquesta segona part s’incorpora a la narració seqüències de trets, de situacions gangsterils, baixos fons i un munt de planes –per mi excessives en nombre- en les que Theo està desvariant molt. I al final final, per molt que en Michiko Kakutani escrivís, tal com diu la contracoberta, el que va escriure al “The New York Times” jo no hi estic d’acord: el final de la història no és de l’escola d’en Dickens, sembla més el final d’un llibre de psicologia o d’autoajuda. Nogensmenys, és recomanable la seva lectura i, a pesar del final, he gaudit molt llegint-lo.

Jaume Salés i Malian

Tweet

A mi m’hauria agradat molt saber música i tocar un instrument (el piano, la guitarra o el saxo em tenen el cor robat). Gràcies a un amic vaig poder tocar una mica la guitarra, però no llegint música, sinó a través d’un sistema alternatiu i, en tot cas, memoritzant totes les peces. Però com que música no en sé, però sí que m’agrada, em diverteixo posant lletra, tan poètica com puc i tan fidel com puc a l’original, de bastantes cançons. Ara, en època estival, és tradició que hi hagi cantades d’havaneres i que s’acabin amb  «La Bella Lola». Com que sóc dels que penso que, per acabar una cantada d’havaneres a casa nostra, fa més que s’acabi amb «El meu avi», però no puc lluitar contra la moda que ja s’ha imposat, diumenge passat, a la cantada  d’havaneres del meu poble, Roda de Ter, mervallant-me amb com ho feien els de la «Societat Gastronòmica de l’Esquirol», vaig pensar que estaria bé poder fer una versió catalana de «La Bella Lola» i aquest n’ha estat el resultat:

Després d’un any de    no veure terra

perquè la guerra          m’hi va obligar,

vaig tornar al port       per si la veia,

la noia que_em             va_enamorar.

Quan passejava           vora la platja,

la Bella Lola_amb        el seu posat,

els mariners                se la miraven,

tothom quedava          bocabadat.

Ai que content

que em vaig quedar,

quan a la platja_amb

el mocador_em

vas saludar.

I quan després

amb tant d’anhel,

vas abraçar-me

em feu l’efecte

que estava al Cel.

La cubaneta                trista plorava,

al mar i sola_amb        el seu promès,

el mariner                   la consolava:

Lola no ploris,              no passa res.

Amb aquest Sol          i el mar en calma

sembla que el temps    s’hagi aturat,

només tinc ulls             per contemplar-te,

tot és bonic                 al teu costat!

Ai que content            que em vaig quedar,

quan a la platja_amb   el mocador_em

vas saludar.

I quan després            amb tant d’anhel,

vas abraçar-me           em feu l’efecte

que estava al Cel.

Jaume Salés i Malian

1 d’agost de 2014.

Tweet

         (Publicat a El 9 Nou, el dia 25 de juliol de 2014)

A principis d’aquest mes de juliol, ens va deixar en Miquel Subirachs i Vila, advocat i company de professió. Quan hom parla d’en Miquel Subirachs parla de l’Advocat, en majúscules, aquell professional que ho deixa tot per una causa justa que cal defensar amb totes les arts nobles del coneixement jurídic. Perquè en Miquel Subirachs no era un advocat qualsevol, per parlar amb ell no es requeria audiència prèvia, com sí que passa, cada cop més, amb altres companys. En alguna ocasió, l’havia sentit a dir, mig molest, que s’estaven perdent les normes de cortesia entre companys, que ell sempre defensava i aplicava. Era un advocat clàssic que, com deia ell mateix, es moriria fent d’advocat, com així ha estat. Quan es feia càrrec d’un assumpte nou, per uns moments, aparcava la quantitat de feina i expedients que tenia en dansa i s’abocava a cercar tota la documentació i informació que requeria l’estudi d’aquell nou tema. Si no tenia prou coneixement o creia que la seva basta biblioteca no li donava tota la informació que requeria, no parava fins a adquirir aquella monografia que s’estudiava amb poc temps i que li feia dominar el cas com ningú. Era incansable jurídicament parlant, estudiava amb exhaustivitat cada assumpte, memoritzava tots els detalls i, amb poc temps, es coneixia millor el tema que el propi client o company advocat que li havia anat a fer la consulta. Si mai es vol fer un retrat robot d’un advocat vocacional no cal anar més lluny, és en Miquel Subirachs. Era capaç de treballar per al seu client les hores i els dies que fessin falta; tant li feia que fos divendres a la tarda, dissabte o diumenge. Més d’un company advocat deia que, quan hom passava pel davant del seu despatx, fos l’hora que fos, si alçava els ulls sempre hi veia activitat.

Els seus inicis professionals se situen a l’ajuntament de Vic, ajudant a un procurador dels tribunals i treballant per algun advocat vigatà de renom. També va participar en revisions cadastrals, motiu que va fer que es conegués molt bé la comarca. Però la seva vocació era l’advocacia. Fins i tot, a l’hora de fer el servei militar, el va fer pensant en què l’objectiu primer i únic era treure’s la carrera d’advocat; aquest objectiu va condicionar-lo, també, a l’hora de triar algun equip per jugar a futbol. Toquessis el tema que toquessis ell hi havia tingut algun tipus d’intervenció: el planejament de Vic, el Club Tennis Vic (participant en els seus orígens i arribant-ne a ser President i President d’Honor), el Torn d’Ofici i la seva regulació nacional, el Col·legi d’Advocats de Vic (del qual en va ser Degà en moments importants de la seva història), etc. Va obtenir un prestigi tan precoç que un dels despatxos d’advocats multinacional que encara tallen el bacallà a nivell català i internacional va voler que s’associessin però ell ho va rebutjar perquè no volia perdre la identitat “d’advocat de Vic”. Quants advocats haurien rebutjat aquest caramel?

Ens ha deixat un Mestre d’advocats, no només d’advocats osonencs, sinó també d’altres que estan triomfant a divisió d’honor i que ell va apadrinar, integrar i ensenyar. Per molts se’ns ha mort un referent, un company admirat, una icona de l’advocacia i un bon tertulià amb qui podies parlar de tot perquè tenia un nivell cultural superlatiu. I tot això ho duia amb discreció, sense afany de protagonisme i sense ostentació buida de contingut. El que no s’entén, però, és que una persona així, des que ens va deixar, no hagi estat objecte de cap tipus de glossa professional o social, signada per alguna de les persones més rellevants de la nostra societat osonenca de qualsevol dels àmbits en els que va participar. Segur que podien haver ofert un retrat millor i més profund que el d’aquest escrit. Com tampoc no s’entén que la notícia del seu decés no obrís informatius o fos relegada a la plana 18 d’algun periòdic osonenc. Com deia aquell polonès, perdoneu però algú ho havia de dir! En Miquel Subirachs es mereix molt més i segur que algun dia es farà justícia.

                                                                                      Jaume Salés

                                                                                        Jurista

Tweet

               A “Luces de Hollywood”, Horace McCoy torna a tocar el tema del món del cinema i de les dificultats per treballar-hi, no ja com a primer actor o primera actriu, sinó de simple extra. Això s’exemplifica amb Mon Matthews, Ralph Carston i Dorothy Trotter. Aquesta última, després d’entrar i sortir de la presó, se suïcida en la cel·la que ocupava un cop la van reintegrar al règim tancat. La culpa de la mort, segons Mona, la tenen les revistes de cinema.

Els altres dos protagonistes, Mona i Ralph, malviuen, la primera fent feinetes fins que no vol seguir el joc de la famosa Laura Eubanks, actriu que forma part de l’stablishment;

en Ralph renuncia als seus principis i ètica deixant-se seduir per la vídua Ethel Smithers, tot i que el seu marcat accent del sud el traeix i és una llosa massa pesada. Tot això, mentre el seu amic d’infantesa que es va quedar al poble –Butch Siegfried- es casa amb la primera xicota d’en Ralph, la Claire Lyons.

Novel·la que critica aquesta hipocresia del món del cinema, on s’entra i hom pot treballar-hi si està disposat a tot … a més de tenir un endoll com a element indispensable. Ara, com a novel·la negra no en té res.

                                                                                       Jaume Salés i Malian

Tweet

Confesso que és el primer cop que llegeixo res d’aquest autor nordamericà. En aquesta novel·la negra «¿Acaso no matan a los caballos?» hi trobem la relació existencial entre el narrador, Robert Syverten, i una noia que coneix per casualitat, Gloria Beatty. Els dos, inicialment, congenien perquè tenen una aspiració semblant a la vida, que és viure del cinema, ell com a director, ella com a actriu. És per això que es posen d’acord a participar en un concurs de resistència ballant, a Santa Mònica.

        A part de conèixer altres personatges, que com ells dos, tenen les mateixes aspiracions, l’autor no aprofondeix en cap dels actos secundaris i, per extensió, tampoc no ho fa amb els dos protagonistes. L’única aportació és saber que la Gloria Beatty és una amargada de la vida i que contínuament repeteix un desig: que voldria ser morta.

      El que passa és que, des de la primera línia, sabem del cert que es mor en un banc amb una bala al front disparada per en Robert Syverten. I com un fil conductor anem sabem detalls de la condemna d’en Syverten per l’assassinat de la Glòria. De res no serveix saber que ella li demanava amb insistència.

La novel·la, inevitablement, s’acaba sense cap sorpresa per al lector que espera inútilment que passi quelcom més, per fugir d’una història plana.

Jaume Salés Malian

Tweet

        (Article publicat al bisetmanari El 9 Nou, el divendres dia 25/03/2014)

A finals de l’any passat, vam saber la notícia que un Jutge d’Illinois va dictar una sentència segons la qual les obres on hi surt el peronatge Seherlock Holmes, creat per l’escocès Sir Arthur Ignatius Conan Doyle, publicades amb anterioritat a l’any 1923, passen a ser de domini públic als Estats Units, mentre que la resta –les que va van d’aquesta data fins al 1930, quan mor l’autor- seguiran protegides pels drets d’autor, tot i que els estudiosos del tema diuen que aquestes són poques i es refereixen a altres camps literaris paral·lels. El jutge americà, que no sabem si és un voraç lector o no de les novel·les del famós detectiu, però que sí que sabem que es diu Ruben Castillo, raona la seva decisió de la següent manera: Sherlock Holmes pertany al món i aquesta sentència ho estableix així clarament; la gent vol celebrar Holmes i Watson i ara ho poden fer sense temor. Les opinions són lliures, però si non è vero è ben trobatto ! Nogensmenys, la decisió judicial no és ferma perquè està en apel·lació.

Els seguidors d’aquest singular detectiu –famós per les seves arts deductives a partir de detalls insignificants per a la població en general o per a detectius d’Scotland Yard presumptuosos- són tants que, fins i tot, no en tenen prou amb un nom per definir-se, sinó que en necessiten dos: hi ha els “Sherlockians” i els “Holmesians”. Els primers són bàsicament fans del personatge que viuen als Estats Units; els segons, són els seguidors europeus del detectiu i s’anomenen, aquests, així per respecte al mestre i perquè així ho manen les tradicions victorianes, que no permeten gairebé mai l’ús del primer nom de forma popular.

L’èxit literari del personatge ha transcendit més enllà del món de la literatura i ha fet possible sèries i pel·licúles a manta. Algunes més fidels a l’original i d’altres no tant. Ara bé, segurament ni els sherlockians ni els holmesians no estaran gaire contents amb la sèrie que ara està de moda i que porta per nom “Elementary”, creada per en Robert Doherty, la qual, basada també en l’obra de Conan Doyle, fa una adaptació moderna del detectiu Holmes i del seu inseparable Watson. Més que una adaptació és una reescriptura. En aquesta sèrie hi ha massa canvis revolucionaris difícils de pair: l’acció ja no passa a Londres –com en l’original- sinó a Nova York; però el més trencador és que en Watson ja no és un home sinó que és una dona, interpretada per l’angelical “charliana” Lucy Liu. Home, una cosa és que es liberalitzin els drets i tothom pugui usar el personatge per fer-lo viure més enllà del seu autor original i una altra és desvirtuar-lo fins al punt que no el conegui ni el pare que el va crear! Per exemple, en Watson pot portar bigoti o no, pot ser més prim o menys, pot portar ulleres o no, pot viure amb en Holmes o no, pot estar casat o no, però hi ha una cosa clara que és que en John H. Watson va ser creat com un home i, s’adapti com es vulgui, ha de ser un home. Fer-lo dona és crear un altre personatge, que no serà mai el doctor i amic d’en Sherlock Holmes.

Per cert, els fidels seguidors de Sherlock Holmes podrien discutir, fins i tot, el títol de la dita sèrie. Perquè resulta que una de les frases que tothom associa al famós detectiu és aquella tan televisiva com: “Elemental, estimat Watson”. Frase que ha donat nom a la sèrie “Elementary”. Però resulta que aquesta frase, en l’obra escrita original no hi figura. El que més s’hi assembla és algun “estimat Watson”, en “L’aventura del geperut”, “L’advertència” i a “Els tres estudiants”. Parlant d’expressions, és coneguda la italiana “traduttore traditore” sobre el debat etern de si els traductors han de ser o són traïdors. Tota traducció ha de tenir respecte per a l’original, és evident. I, per propietat transitiva, les adaptacions televisives o fílmiques també haurien de respectar l’original, si s’inspiren en ell. Diria que això és … elemental, estimat lector!

                                                                        Jaume Salés.

Tweet

A “L’altra”, el primer que et sobta és descobrir una prosa fresca, un estil nou, directe, veloç, del narrador que aviat converteixes en narradora. El llenguatge, tot i que de nivell literari alt, és planer, com el que es parla al carrer; fins i tot, amb vocals duplicades o triplicades que ajuda a donar l’entonació correcta i escaient. De seguida empatitzes amb l’Anna, la veus com l’espavilada de la colla, ja que d’en Manel –en Nel, per ser exactes- en veiem el seu caràcter particular que no segueix la lògica de la narradora.

L’Anna té un passat familiar i personal que li amotlla la seva personalitat d’adulta, però s’explica tan ben dosificada que t’hi porta de forma natural, sense que hom se n’adoni, a veure-la així. En canvi, a en Nel, la parella de l’Anna, li pesa la seva família: els seus pares –sobretot la mare- que prefereixen aparentar abans de ser realistes, i la germana, la Laura, que ajuda a distorsionar l’aparent sintonia de la parella.

      Podríem dir que tant a en Nel com a l’Anna els afecta la crisi dels quaranta; ell ja els té i a ella li falten dos anys; ell ho expressa de manera introspectiva, depressivament, veient-se i trobant-se descol·locat en una societat moderna que es pensava tenir a mida; a ella, li provoca una injecció de joventut trobant un complement sexual amb un jove –en Teo-, que és sord degut a un accident que va patir. Aquesta història de l’Anna i el Teo, però, va agreujant aquestes dues manifestacions d’ella i en Nel, fins al punt que no veus la manera com finalitzarà, degut a la incongruència de l’Anna, que vol quedar embarassada d’en Nel però es passa el dia buscant l’excusa per fer sexe, amb precaucions, amb en Teo.

Tot aboca, però, a un final sobtat, amb més incongruències que les vistes fins ara. Un exemple de mostra: en Teo no havia volgut la possessió absoluta de l’Anna i es veia agraït i en canvi acaba la novel·la sent pretensiós, possessiu i despreciatiu, d’avui per demà. Tot això, al meu modest entendre, amb un discurs moral de l’Anna difícil de compartir i amb saturació de paraulotes que, d’acord que la gent del carrer parla un poc així, però segur que no ho fa amb la freqüència que està escrit en el llibre.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Llegir Jules Verne és retre homenatge a una persona que, al segle XIX !, va aconseguir lligar, ensamblar literatura amb ciència, realitat i ficció, d’una manera tan amena que cent cinquanta anys després hom quedat parat de què algú escrivís semblants coses amb tants pocs medis a l’abast. I no val menysprear avui l’autor quan sabem tantes coses sobre l’espai, la terra, la maquinària. A toro passat tot és més fàcil i és fer la partida amb les cartes marcades.

Tot i així que la Terra gira al voltant del Sol ens ho creiem sense qüestionar-ho; que la Lluna té una cara oculta que no es veu mai hi ha qui encara no ho sap; que es pot construir un artefacte per viatjar a l’espai, més d’un no sabríem ni com posar-nos-hi, ni com escriure-ho d’una manera tan amena, tan literària i creïble com ho fa en Verne. I tant savis que ens pensem ser !

És tanta la superioritat moral, cultural i científica que algun lector del segle XXI es creu tenir sobre Verne que no s’adona del mèrit de l’autor per escriure sobre temes que, en la seva època, no s’atrevien a parlar ni els més visionaris. Per això, sempre és gratificant llegir aventures de personatges com Barbicane, Nicholl i Ardan, tan diferents i tan complementats. I també és curiós veure com l’autor en aquesta novel·la no només s’avança en el temps descrivint un viatge d’anada i tornada a la Lluna (malgrat que la tornada és inesperada), sinó que també avança d’altres events del futur; per exemple, els tres ocupants de la bala-nau a l’hora de fer el primer àpat, un esmorzar, des que són en l’espai interestelar es preparen tres tasses de caldo dissolvent en aigua calenta alguna de les exquisides pastilles de Licbig, preparades amb els millors trossos dels rumiants de les Pampes ! A mi això em sona, perdoneu la propaganda gratuïta, a “Pastilles d’Avecrem” ! En Verne ho va escriure el 1869 !!

Per als incrèduls de les “profecies” vernianes, en aquesta obra escrita fa 145 anys es planteja com a segures accions de la humanitat fites que avui encara, algunes, no s’han fet realitat. Diu l’autor: ¿S’establirà algun dia comunicacions directes amb la Lluna? ¿Es fundarà un servei de navegació a través de l’espai per a recórrer el món solar? ¿Es podrà anar d’un planeta a un altre, de Júpiter a Mercuri, i més tard d’una a una altra estrella, de la Polar a Siri? ¿Hi haurà, en fi, un sistema de locomoció que permeti visitar aquests Sols que formiguegen en el firmament? … Pensem que l’home va anar a la Lluna “només” 100 anys després d’escriure-ho en Verne en aquesta obra!! I que molt dels ítems plantejats per l’autor encara no s’han fet realitat. Ep, que se sàpiga!

Jaume Salés i Malian

Tweet