Després de llegir “Inferno” de Dan Brown

Hem vist tantes pel·lícules adaptant novel·les de misteri d’en Dan Brown que quan hom comença a llegir “Inferno”, en realitat, sembla que estigui llegint un guió cinematogràfic. A través de diferents escenes totes elles poderoses, però aparentment inconnexes, el lector rep una sèrie de flashos que fa estigui, com el protagonista Robert Langdon, asturat i confós. Diuen els que hi entenen que una bona novel·la negra ha de tenir un assassinat en el primer capítol i, si és en la primera plana, ja és Hollywood! Doncs, bé, en aquesta novel·la en Robert Langdon és salvat, in extremis, per Sienna Brooks –metgessa de 30 anys, rossa, alta, elegant, agil, amb una piga al bigoti, que segur que a la gran pantalla encara la farà més sensual i l’espectador se n’enamorarà a l’acte, i uns ulls castanys- davant l’atac de Vayentha –la dolenta de la pel·lícula, que de seguida queda fora de joc i hom es pregunta si no és tan dolenta- on aquesta “mata” (entre cometes posat expressament) un altre metge, l’Enrico Marconi (en Ferri, treballador de l’Organització Mundial de la Salut, però que en realitat treballa per al Prebost).

Inferno     L’obra pren d’excusa la part de l’infern de la “Divina Comèdia” de Dante Alighieri per teixir, amb el fil de cosir de les obres d’art de diferents artistes, un vel de misteri entorn a uns fets, inicialment estranys plens de malsentesos, que atrapa el lector perquè el protagonista està immers en una voràgine d’acció, burlant contínuament la policia (els homes de Bruder) que sembla que el vol atrapar i no pot,  refiant-se de gent que no hauria de fer-ho …  potser sí. En Zobrist, misteriós personatge origen de tot el mal de la novel·la, és una persona que ha seduït a diferents personatges de la trama, essent una d’elles, la Sienna Brooks, qui el posa en contacte amb el Prebost. I embolica que fa fort. Tot això per acabar descobrint que estem davant d’un “malvat” que, en definitiva, el mou la salvació de l’espècie humana, encara que sigui a costa de contaminar-la i reivindicant en Thomas Malthus. Baixada l’adenalina, hom no té més remei de reflexionar sobre el que Zobrist ha fet i el perquè i, per acabar bé la història, la Senyoreta Brooks no se sacrifica, ans al contrari que ajuda “als bons” a trobar, si es pot, alguna solució.

Jaume Salés i Malian



Leave a Reply