RetadoR

                   A l’hora d’encarar el segon llibre que he llegit de l’escriptora australiana Kate Morton –malgrat que cronològicament ha estat el tercer que ha escrit- hi havia la por de tirar per terra la bona impressió que em va deixar “El jardí oblidat”; la tensió en aquest sentit va augmentar quan en iniciar la lectura s’endevina que pot tractar d’una nena, també adoptada –tot i que temporalment-, per una altra família durant la Guerra Mundial. Les pors, però, es van dissipant a mesura que hom es troba davant d’una gran narració, que enganxa, que fa que hagis de devorar la lectura per saber què passa i què va passar al voltant d’una dona mare de família, ara, que amaga el seu passat a una seva filla moderna, editora, i que té ganes de saber d’on ve. La primera habilitat, doncs, ha estat que “Les hores llunyanes” no et recordi, en cap cas, “El jardí oblidat”.  Prova superada, amb nota.

          En “Les hores llunyanes” els personatges són com botonets d’un control d’una taula de so els quals Kate Morton va pitjant per activar i desactivar al seu gust –i al del lector- per tal que cadascun d’ells es mostri, primer, i evolucioni, després, fins al punt que la novel·la pot ser la biografia de cadascun d’ells, els quals van guanyant en importància. Tots tenen una història necessària i que entra en el  temps i en el moment idonis. Amb molta delicadesa, ens apropem a les germanes Blythe (Persephone, Seraphine i Junniper) i en sabem de totes elles la seva vida, el seu pensament, el perquè de la seva manera de ser i d’actuar. Planeja sempre en l’ambient el pare d’elles, en Raymond Blythe, i, també, sobre pràcticament tots els personatges que tenen a veure amb el Castell de Milderhurst.

                És de destacar l’habilitat de l’autora a fer virar el personatge de Meredith Barker, de casada Burchill, mare de l’Edith, des d’una postura tancada, antipàtica –sobretot en contraposició a la seva germana Rita, tot i que després els papers es giraran- cap a una situació en què s’obre del tot i d’ella en surt un doll de sentiments reprimits i que havien quedat tancats i oblidats voluntàriament, somnis als que va haver de renunciar i resignar-se. La Meredith del principi amb la del final no tenen res a veure. I sinó, pregunteu-li a l’Edith!

                Finalment, sap greu al lector la història que podia haver estat i no va ser, per culpa d’una cruel mala sort, entre la Junniper Blythe i en Thomas Cavill. Sobretot quan hom lliga el fet que, si fa no fa simultàniament en el temps, mentre la Junniper ajuda a venir al món a un nen pel camí –per això arriba amb les mans ensangonades- el seu amor de l’ànima, amb l’ànsia de fer un bé i agradar a la família d’ella- pateix un accident mortal. Llàstima que a vegades la ficció s’assembli tan a la vida real!

                Com diu la Meredith Burchill a la seva filla Edith, quan aquesta tenia deu anys i va anar amb els seus pares a visitar un museu, on per cert la Meredith es va perdre embadalida comtemplant una casa de nines, hi ha “antigues parets que canten les hores llunyanes” i, a vegades, malgrat que aquestes parets s’acabin cremant, hi ha algú que recorda la cançó i la trasmet excel·lentment per goig dels lectors. Per sort!

 Jaume Salés i Malian

Tweet