RetadoR

Després de llegir l’última obra del mestre de la novel·la de suspens contemporània, s’acaba amb la sensació, un cop més, que hom ha assistit a l’episodi d’una de les moltes sèries d’espies que actualment fan per la televisió, basada en el terrorisme internacional, però amb la diferència que no s’ha d’esperar deu o dotze dies més d’emissió, perquè en el llibre hi ha tota la història. Efectivament, cada vegada hom té més la percepció que les novel·les modernes copien els plànols i seqüències i guions i ritmes de les sèries de la petita pantalla. I en això, Fortsyth n’és un precursor.

Entrant en la novel·la pròpiament dit, la podríem resumir com les aventures d’una unitat d’elit nord-americana contra uns suposats fanàtics islamistes; concretament, la lluita entre el Rastrejador i el Predicador, amb ajuda, per descomptat, dels serveis secrets britànics i israelians.

Si alguna crítica es pot fer al teixit argumental i de la trama seria la següent; en primer lloc, es vesteix com una presa de justícia del Rastrejador de manera personal –perquè han assassinat el seu pare, Sr. Carson-, però abans d’això ja era el Predicador l’objectiu, per tant no convenç que l’operació sigui pel motiu personal; segon, es destapa massa aviat la identitat del Predicador, quan el lector encara no havia arribat ni a sospitar qui era o podia ser; tercer, es fa estrany que Òpal –l’infiltrat israelià a Somàlia- fa anys que és molt i molt prudent a fer cap moviment i, de cop i volta, en una operació que no és ni del seu govern, té una actitud molt i molt activa, molt i molt arriscada, que arriba fins al punt que explica al Predicador i al seu seguici una història, al meu modest entendre, fluixa i que se li creuen sense sospitar res; quart, no només se’l creuen, sinó que el Predicador el fa, d’avui per demà, secretari personal seu sense relacionar en cap moment l’aparició d’aital personatge amb la precipitació d’aconteixements que comencen amb la mort d’accident de cotxe del Troll (el geni informàtic al servei del Predicador que penjava els sermons d’aquest a Internet ocultant l’origen geogràfic d’on provenien); cinquè, l’actitud del Predicador, un cop li suplanten la personalitat a la xarxa, no és normal, quedant-se quiet, per molt que s’enfadi i cridi molt; i sisè, lligar la història amb el segrest d’un vaixell danès pels pirates somalis com esquer en funció del qual el Predicador surt del seu amagatall, també costa d’empassar.

A part de tot això, un llibre per passar una bona estona, entretingut, amè i que cal mirar com una sèrie més de les que passen per televisió, que s’entén sense requerir gaire esforços.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Vaig començar a llegir “La cançó dels maorís”, de Sararh Lark, després que una bona amiga em va dir que m’agradaria més que la primera novel·la de la trilogia (“En el país del núvol blanc”) que, per cert, encara en tinc un bon record. I ha estat cert. No se sap ben bé perquè però enganxa ràpid. Uns dels motius d’això podria ser la prosa fàcil que respira a l’hora de narrar aconteixements  que van apareixent de forma tan natural que fa que, més que llegir un llibre, hom estigui veient la mateixa vida d’algú.

En aquesta novel·la, de fons, hi ha sempre l’acompanyament dels protagonistes de la primera novel·la (Gwyneira i James McKenzie, Helen O’Keefe, Fleurette i Ruben O’Keefe, Helen O’Keefe, John Sideblossom …), però el temps ha passat i el protagonisme és de la nova generació. 

De fet, podríem dir que aquesta novel·la gira entorn a dues noies, Elaine O’Keefe i Kura Warden. Totes dues creixen i es comencen a fer dones i apareixen els diferents aspirants a xicots/marits, que les transformaran no sempre per a bé. Així, doncs, la història té dues direccions: una, encaminada a veure una noia –Kura- superba, plena d’autoestima, que és i se sap molt guapa, excel·lent pianista que només té un objectiu que és ser professional de la música; per això, és capaç de bescanviar, si cal, el seu cos, de casar-se i descasar-se i tornar-se a casar i … fins i tot abandonar la seva filla no desitjada (Glòria Martyn). L’altra direcció és per conèixer la vida d’una altra noia, aquesta però humil –Elaine-, tímida, però rebel quan convé, que es pensa que el món és de color de rosa i que l’amor s’hi posa i ho pot tot i descobreix que en el món hi ha monstres –en el sentit, fins i tot, literal del terme- que la poden destrossar si no se’ls treu de sobre ràpid.

Kura i Elaine, malgrat que cosines, són ben diferents. La primera ho té tot i sap que ho pot aconseguir tot, només movent fent una caiguda d’ulls; l’altra sap que ha de vèncer els seus temors, les seves obsessions i la seva timidesa si vol aspirar a viure feliç. En definitiva, tenia raó la meva amiga: aquesta novel·la supera la primera. Estic esperançat perquè aquesta amiga també m’acaba de dir que la tercera millora les precedents!

Jaume Salés i Malian

Tweet

Hem vist tantes pel·lícules adaptant novel·les de misteri d’en Dan Brown que quan hom comença a llegir “Inferno”, en realitat, sembla que estigui llegint un guió cinematogràfic. A través de diferents escenes totes elles poderoses, però aparentment inconnexes, el lector rep una sèrie de flashos que fa estigui, com el protagonista Robert Langdon, asturat i confós. Diuen els que hi entenen que una bona novel·la negra ha de tenir un assassinat en el primer capítol i, si és en la primera plana, ja és Hollywood! Doncs, bé, en aquesta novel·la en Robert Langdon és salvat, in extremis, per Sienna Brooks –metgessa de 30 anys, rossa, alta, elegant, agil, amb una piga al bigoti, que segur que a la gran pantalla encara la farà més sensual i l’espectador se n’enamorarà a l’acte, i uns ulls castanys- davant l’atac de Vayentha –la dolenta de la pel·lícula, que de seguida queda fora de joc i hom es pregunta si no és tan dolenta- on aquesta “mata” (entre cometes posat expressament) un altre metge, l’Enrico Marconi (en Ferri, treballador de l’Organització Mundial de la Salut, però que en realitat treballa per al Prebost).

     L’obra pren d’excusa la part de l’infern de la “Divina Comèdia” de Dante Alighieri per teixir, amb el fil de cosir de les obres d’art de diferents artistes, un vel de misteri entorn a uns fets, inicialment estranys plens de malsentesos, que atrapa el lector perquè el protagonista està immers en una voràgine d’acció, burlant contínuament la policia (els homes de Bruder) que sembla que el vol atrapar i no pot,  refiant-se de gent que no hauria de fer-ho …  potser sí. En Zobrist, misteriós personatge origen de tot el mal de la novel·la, és una persona que ha seduït a diferents personatges de la trama, essent una d’elles, la Sienna Brooks, qui el posa en contacte amb el Prebost. I embolica que fa fort. Tot això per acabar descobrint que estem davant d’un “malvat” que, en definitiva, el mou la salvació de l’espècie humana, encara que sigui a costa de contaminar-la i reivindicant en Thomas Malthus. Baixada l’adenalina, hom no té més remei de reflexionar sobre el que Zobrist ha fet i el perquè i, per acabar bé la història, la Senyoreta Brooks no se sacrifica, ans al contrari que ajuda “als bons” a trobar, si es pot, alguna solució.

Jaume Salés i Malian

Tweet

A l’epíleg de la novel·la, datat a l’octubre de 2009, un any després de la sortida del llibre, en Harry Quebert li diu a en Marcus Goldman:

 “Un bon llibre, Marcus, no es mesura per les seves últimes paraules, sinó per l’efecte col·lectiu de totes les paraules precedents. No havent passat ni mig segon després d’haver acabat el llibre, després d’haver llegit l’última paraula, el lector s’ha de sentir envaït per un fort sentiment; durant un instant només ha de pensar en tot el que acaba de llegir, mirar la portada i somriure amb un pèl de tristesa prquè trobarà a faltar tots els personatges. Un bon llibre, Marcus, és un llibre que hom s’arrepenteix d’acabar de llegir”.

 Doncs, això, és al que passa quan acabes de llegir, precisament, aquest llibre. Són d’aquelles novel·les que no només t’enganxen i vols saber la veritat, sinó que et remou la caverna corporal on es guarden els sentiments. Des de bon principi et sap greu la mort de la Nola Kellergan (i ja no diguem de la Sra. Deborah Cooper, la pobra, que la maten perquè acull la Nola quan aquesta fuig dels seus futurs assassins) i et sap greu que no tingués una durada més gran i que no s’acabés del tot bé la seva història adolescent amb un home fet i dret, com en Harry Quebert. Poc a poc l’autor ens va conduint per descobrir l’autèntica Nola, la qual no acabarem de descobrir del tot fins que s’acabi la novel·la perquè en Dicker és molt hàbil a conduir els nostres sentiments com si d’un pastor d’ovelles es tractés. A base de petites dosis anem descobrint la personalitat de tots els que intervenen: dels diferents personatges secundaris del poble, la família Quinn (en Robert -que no és tant tonto com creu la seva dona-, la Tamara -amb aires de grandesa i superioritat-, la Jenyy -una bellesa que no entén perquè no va cul per ella qui ella vol), l’Elijah Stern -el mecenes ric que conviu amb el passat contínuament i vol arreglar errors greus de joventut- l’Erne Pinkas -el voluntari de la biblioteca que té un cor molt gran i sincer, sense aspiracions de cap mena- la Donna Mitchell -la típica arpia que hi ha en tota població petitat- , els diferents policies del passat que no han marxat mai … I altres personatges que tenen més pes: el Sergent Gahalowood -es fa estimar malgrat que no està per falòrnies i al final reconeix el mèrit d’en Goldman en la investigació que tots dos culminen amb èxit-, en Luther Caleb -tipus d’aspecte rar, a qui li agraden les noies rosses com se la seva primera nòvia, l’Eleonore Smith, que el va deixar fa temps, que teballa per l’Elijah Stern, que té un gran talent tot i que el té molt amagat i insospitat- i Gideon Alkanor -psiquiatre i professor, sense el qual no s’entenen les reaccions d’alguns personatges.

Si el llibre és bo des de la primera línea i enganxa més que deu ganxos -per no dir el que dèiem de petits sobre què enganxa més que un ganxo- hom espera que el final sigui “en retardando”, que dirien els músics, i no: és un final apoteòsic en el qual en Marcus Goldman decideix no dir tota la veritat per fer justícia a en Harry Quebert … i a en Luther Caleb, l’autèntic heroi anònim i per qui sents més estima un cop sabut tot.

 Jaume Salés

Tweet

Al cap de poc, de començar la novel·la hom ja sap el perquè del títol: aquest és el nom de Nova Zelanda; per  tant, no és un títol lluminós o que cerca quelcom de comercial. Sarah Lark, que es veu que no és el nom real de l’autora, ens narra, en aquest llibre, l’inici d’una saga –que ja té avui dos volums més. Efectivament, a partir del viatge de dues noies angleses a Nova Zelanda es descriu no només la seva arribada i dura aclimatació, sinó, un cop assentades, com creix el seu personatge de forma contaminant, en el bon sentit de la paraula, envers tots aquells altres personatges amb qui s’interrelacionen. Podríem dir que les protagonistes són aquestes noies: d’una banda, la Helen Davenport – que té una boca petita, un nas afilat, ulls grossos i serens i una cabellera de cabells llisos i sedosos que li arriben a la cintura i són de color castanys-, que fa el viatge encandilada per les cartes d’amor d’un pagès del país que, de tan ben escrites, ja l’hauria d’haver fet sospitar; d’una altra, la Gwyneira Silkham –que és pèl-roja, pigada, boca plena i ample i ulls blaus, i que li agraden els animals i llegir novel·les de l’oest- que viatja després de ser guanyada a les cartes pel seu futur sogre –en Gerald Warden- al seu pare –Terence Silkham-.

En el viatge a bord del Dublín, que fa el trajecte Londres-Christchurch, les dues protagonistes es fan amigues entre sí, amistat que perdurarà al llarg de tota la novel·la, al final de la qual, fins i tot, s’emparenten. La Helen, a més, fa de professora improvisada d’una sèrie de nenes orfes que la societat anglesa envia, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, a Nova Zelanda: són Dorothy, Daphe, Lurie i Mary (bessones), Elisabeth i Rosemary. Malgrat això, totes elles aconsegueixen espavilar-se força bé,  a pesar que l’arribada és dura i cruel per algunes d’elles.

Un cop arribades, tant la Helen com la Gwyneira es troben els pretendents de manera molt diferent a com s’havien imaginat i, a més, resulta que en Howard O’Keefe (amb qui es casarà la Helen) i en  Gerald Warden (sogra de Gwyneira) no es poden ni veure, degut a un episodi d’un passat comú que té a veure amb una societat entre ells i l’estima dels dos per una dona que es va endur un d’ells referegant-li a la cara a l’altre. Al final, tots dos en surten mal parats d’aquest històric malestar. El marit de la Gwyneira, en Lucas Warden, té dots artístiques però les dones no són el seu fort, davant la desesperació del seu pare el qual, en un moment de borratxera, el supleix i viola la seva nora, engendrant-li un Warden no volgut; i en Howard O’Keefe és molt rude i poc dolç. Podríem dir que els dos són les dues cares d’una moneda: tots dos crien ovelles, però un és ric i li va bé el negoci (Warden) i l’altre és descuidat i justeja econòmicament (O’Keefe).

Per salvar les penes, la Gwyneira i la Helen, a més de recolzar-se en els seus fills –que per cert s’entenen de seguida i s’estimen- van fomentant la seva amistat. A més, cadascuna d’elles fan noves amistats: la Helen, es fa seus els nens maorís simbiòticament, i la Gwyneira es fa molt amiga del seu capataç en James McKenzie, pare de la seva primera filla, davant la passivitat d’en Lucas Warden. Al final del llibre, degut a la desaparició d’en Lucas, en McKenzie es converteix en la raó de viure i de continuar vivint de la Gwyneira.

En aquesta primera entrega, es comença a preparar un futur efontrament entre el poble natiu «ocupat», els maorís, i els colonitzadors. Aquest malestar va en augment, sobretot a partir de què els maorís són més cultes.

La novel·la no té final. Tot està obert. La següent generació demana pas i per això, se suposa, que hi ha més llibres d’aquesta saga. És una novel·la que atrau al lector a qui li toca la fibra sentimental en molts dels passatges del llibre.

Jaume Salés i Malian

Tweet

               A la novel·la “Un crim a Holanda” podem veure un Maigret diferent del que estem acostumats, que fa servir un mètode diferent. D’entrada marxa del territori administratiu francès; li envien els seus superiors a investigar el crim d’un professor universitari, Conrad Popinga, del qual n’és acusat indiciàriament un súbdit francès.

Maigret, però, es desplaça i investiga sobre el terreny sense cap dels seus il·lustres ajudants de sempre, s’ho ha de fer tot sol. Potser pe això, actua diferent a l’habitual. En aquesta ocasió, a vegades, es mostra un pèl poc diplomàtic amb segons qui: a la senyoreta Bietje Lewens, amant de la víctima, la tracta d’immadura; al pare d’aquesta, fins i tot l’ha d’atacar per evitar que el mati o es mati, cosa atípica en Maigret; a Jean Duclos i a Cornelius Berens els tatxa d’infantils i diria que gairebé els desprecia; a l’OOsting el desafia sense que arribin  a enfrontar-se efectivament; i  a les germanes Van Elst, dona i cunyada del difunt, és amb qui té més feina, una per passiva i negativa i l’altra per massa activa fins al punt que se li escapen els fets de la mà. Però de tot això, se’n surt.

Per descobrir el o la culpable, aquest cop no es val de la insistència percussiva dels seus interrogatoris, sinó que, bàsicament, utilitza el recurs de la reconstrucció dels fets amb tots els actors vius del drama. Sembla però que en Maigret tingui pressa per tornar a casa i, un cop encertat el raonament final i desemmascarat/da el/la culpable, l’autor el fa marxa per tornar a París, al Quai des orfevres, el seu hàbitat.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Aquesta novel·la de crims que va escriure el britànic Cecil Day-Lewis, sota el pseudònim de Nicholas Blake, manté, en tot moment, el to i, quan sembla que pugui decaure, l’autor introdueix un element inesperat que fa que no es pugui abaixar la guàrdia. Curiosament, el personatge central és un autor de novel·la negra també darrera l’aspecte del pseudònim: Frank Cairnes / Felix Lane.

La tècnica inicial de telegrafiar un crim a través d’un diari personal és original, tot i que la sagacitat del detectiu Nigel Strangeways demostrarà que no és un document tan sincer i que conté les pistes necessàries per a solucionar el cas. La primera frase de l’obra ja ho diu tot: “Voy a matar a un hombre”.

No està exempta, aquesta novel·la, de moralitat, sobretot quan la víctima, George Rattery, ha actuat fora de la llei i de la moral, matant involuntàriament al nen Martie Cairnes atropellant-lo i no prestant-li l’ajuda necessària i, també, maltractant assíduament la seva dona, Victòria Rattery i el fill d’ambdós, Phil.

La flegma britànica i la seva cultura del pacte possibiliten un final digne per l’assassí, el qual s’havia guanyat la simpatia dels lectors. I, finalment, un clàssic: l’inspector d’Scotland Yard, Sr. Blount, deixat per a l’arrastre, burlat pel detectiu de torn.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Aquesta novel·la de Jules Verne té dos objectius clarament vernians: d’una banda arribar al Pol Nord literàriament abans que hi arribés un home en carn i ossos, demostrant que científicament és possible; d’una altra, crear un nou personatge heroic, el Capità Hatteras, que encarna la figura d’aquella persona líder, que enganxa el lector i que aquest està disposat a lluitar amb ell per aconseguir l’objectiu que sigui. John Hatteras és anglès, fill únic d’un senyor que va morir milionari, és de constitució forta, vigorosa, de semblant enèrgic i estatura mitjan, que té una obsessió: ser el primer home que trepitja el Pol Nord i que sigui anglès.

Entranyable, també, el personatge del Doctor Clawbony que és el que aporta el saber científic i l’alegria a la novel·la, essent una persona imprescindible per al bon fi de les aventures de l’Hatteras.

Dit això, la novel·la té una part de misteri, degudament cuidat, com és el fet que el capità del vaixell Forward hi és i no hi és, hi ha qui el confon amb el gos Duck a qui anomenen “Capità”. A la llarga, quan tot sembla arribar a un atzucac apareix el Capità Hatteras, el qual es treu la disfressa del mariner Garry, que fins aleshores convivia amb la resta dels mariners, a l’hora que els vigilava i estudiava per saber amb qui se jugava els quartos. De fet, de seguida ja es dibuixen dos bàndols: el del Capità Hatteras i el del seu segon Shandon, el qual no pot pair que li privin de governar el Forward i discuteix, a vegades en silenci a vegades explícitament, les ordres d’Hateras.  De fet la novel·la acaba amb el grup d’Hatteras contemplant com es crema i s’ensorra el Forward, havent abandonat el vaixell els altres mariners, propers a Shandon.

Cal veure’n la continuació dels fets, en un altre llibre, però aquests prometen. Com a crítica, m’atreviria a dir que l’excés de descripció i de detalls científics sobre els diferents intents reals per conquerir el Pol Nord es fan una mica carregosos. Però aquesta situació dura fins que apareix, imponent, la figura d’Hatteras en tota la seva esplendor.

Jaume Salés i Malian

Tweet