RetadoR

En aquesta novel·la negra moderna hi trobem una nova aventura de Montalvano en estat pur. Amb la Lívia segueixen conversant per telèfon i barallant-se tan aviat com poden, en un clima de gelosia mútua que sura en l’ambient. L’equip d’en Montalvano segueixen sent peces claus complementàries; per exemple, en Catarel·la, a part de posar nerviós al comissari per a gaudi del lector, és clau desmuntant ordinadors dins dels quals no només hi ha xips i circuits integrats; en Mimí Augello aplica els seus dots de “Don Juan” per a obtenir informació necessària; o en Fazio, mà dreta operativa del Salvo Montalvano.

També hi trobem el personatge contrari al comissari protagonista, el periodista de Televigata Pippo Ragonese, mantenint els dos la seva relació enemistada i enquistada de fa temps. I, com no?, no hi pot faltar la dona que enamora, que fa dubtar i que cala fons a en Salvo Montalvano, la Liliana Lombardo, encara que, en alguna seqüència, el porti a vendre.

El joc dels miralls és l’expressió usada per intentar esmascarar la realitat i fer impossible la investigació. Impossible no, però difícil sí; tot i que no hi cas que resisteixi la paciència d’en Salvo Montalvano.

Jaume Salés i Malian

Juny 2015

Tweet

És un llibre de lectura fàcil, que gira a l’entorn d’un noi, Diego de Malagón, i la seva fidelíssima euga Sabba. Diego, seguint els consells del seu pare, intenta xuclar tot el que ensenyen, sobretot, com a veterinari (és a dir, cuidador, sanador i amic dels cavalls). Coneixements que rep, sobretot, de Galib i dels llibres que el seu amic Marcos li pot aconseguir del Monestir on passen una temporada.

           A través de les aventures d’aquest personatge ens adentrem en la història de la lluita dels regnes sarraïns i cristians del territori del que ara coneixem com Estat Espanyol. En aquesta novel·la, però, la política territorial és tractada molt discretament.

Diego de Malagon sofreix quan veu morir el seu pare Marcelo i la seva germana Belinda i la desaparició, capturades, de les altres germanes seves Blanca i Estela. Tot això és culpa dels sarraïns. La seva vida es resumeix, a més de formar-se i treballar a prop dels cavalls, a rescatar les seves germanes i venjar la mort dels seus familiars i del mal que els han fet.

També veiem el naixement i creixement emocional de Diego i el seu despertar amorós, amb alguna conquesta fàcil i equivocada amb la bellíssima Benazir –dona del seu mestre i amic Galib- i la perseverança de Mencía Fernàndez de Azagra.

És un llibre que enganxa de seguida i que tot lector voldrà acabar ràpid, de llegir-lo, mentre disfruta de la seva lectura.

Jaume Salés i Malian

13 de juny de 2015

Tweet

Que bo que és descobrir una excel·lent novel·la negra com la de Fredric Brown “One of the road”, traduïda en el nostre país com “Un trago por el camino”. És d’aquelles històries que van creixent a poc a poc, on els personatges es van engreixant argumentalment parlant, on la víctima té una història aparentament neutra però un passat complex que explica la seva mort, on l’assassí també té una doble cara i un passat a preservar, motiu pel qual executarà el crim. Tot això hi és en la novel·la de Fredric Brown.

L’acció passa a Arizona, concretament a la ciutat de Mayville. Un poble aparentment tranquil, amb una comissaria de policia on està tot controlat, amb diferents bars que es reparteixen i, fins i tot, es comparteixen els clients, amb pensions que roten els seus inquilins menys del que voldrien i amb un periòdic local que explica les interioritats de la ciutat un cop a la setmana.

El protagonista no és un detectiu privat, sinó un aspirant a periodista que té moltes hores mortes per poder rumiar i anar descobrint les minúcies que el guiaran a trobar-se a la boca del llop, és a dir, davant de l’assassí per aver formulat a la persona equivocada –o no- una pregunta sense pensar, aparentment innocent però que va desentrallar-ho tot per arribar a descobrir el culpable i la fi de la història i el començament de la nova vida del protagonista, en Robert Spitzer, amb la seva xicota, la telefonista Doris Jones.

Portada de la novel·la «Un trago para el camino»

Mentrestant, veiem una sèrie de personatges secundaris que acompanyen la melodia del protagonista: el director del periòdic on treballa Spitzer, Sidney M. Hetherton, el qual s’aprofita de la inexperiència d’Spitzer, casat amb una senyora esquerpa, cosa que fa que tingui una aventura duradora amb la Sra. Birdie, antítesi de la seva esposa; el cap de policia local, Mac Nulty, d’uns 40 anys, bon policia, persona que no és brillant però sí honrat, que dirigeix la investigació compartida amb els seus ajudants i, sobretot, amb Spitzer, el qual amb l’excusa de què ha d’escriure la crònica del succés, està al corrent de tot; la mestressa de “La Fonda Motel”, la Sra. Birdie Edwards, dona de mitjana edat, corpulenta, que sembla una “Madame” de bordell; els dos ajudants de Mac Nulty, en Charlie Sanger i en Refugio Herrera conegut com “El Chico”; el boig del poble, Herbie Pembrook, enamorat d’Alícia Howell, la comptable del periòdic local “Sun” propietat de Hetherton… I, surant a l’ambient, la mort d’una bellesa arribada de fa poc al poble, l’Amy Waggoner, bevedora empedreïda i que ningú no entén perquè l’han trobada morta, despullada, amb una punyalada al llit d’una habitació de la pensió de Birdie.

És d’aquelles novel·les modestes, sense lluïments gratuïts o forçats, però que et va captivant fins al final, al qual hi arribes amb la conclusió que ha esta un plaer haver-la llegit.

Jaume Salés i Malian.

Tweet

(Publicat a “El 9 Nou”, del divendres dia 27 de febrer de 2015)

                Una de les activitats que distingeix clarament els humans dels animals és llegir, llegir lletra lligada o sense lligar o d’impremta, de pal (abans en dèiem majúscules) o no (minúscules), de metge (paradoxalment il·legible excepte per a farmacèutics) o de col·legi de monges (molt rodona i extremadament llegible), inclinada de forma regular o aleatòriament … Llegir un llibre, un poema, una nota, una carta, un correu, un cartell, un panell, un conte, una novel·la, un prospecte, un post-it, unes instruccions, un watsap, un sms, una partitura musical … és cosa de les persones humanes, no dels animals. Per alguns, fins i tot, no només és una facultat sinó que és un plaer o que és tan profund aquest art del llegir que els connecta amb una dimensió superior. El filòsof René Descartes va arribar a dir que la lectura és una conversa amb els homes més il·lustres dels segles passats; o, per citar un autor de ficció dels nostres temps, en Juan Gómez-Jurado, en la novel·la “El emblema del traidor” fa dir a un dels personatges que “Els que rellegeixen (llibres) tendeixen a omplir-se de la saviesa inadequada abans d’hora”. Però, perquè hi puguin haver lectors i que aquests puguin gaudir, o si més no provar-ho, de la lectura és obvi que ha d’existir, abans, algú, home o dona, que escrigui el que després es pot llegir. Ara bé, el lector s’ho empassa tot? És selectiu a l’hora de llegir? Semblaria que la resposta adequada és negativa a la primera pregunta i afirmativa a la segona. Si és així, a l’hora de filtrar què es llegeix, és important saber com és, com pensa, què ha fet en la seva vida privada, l’autor o autora?? És a dir, el lector troba més o menys bo un llibre en funció de si coneix com és realment el seu autor?

Tot això ve a tomb perquè en l’última Setmana Negra –setmana dedicada a la novel·la negra que s’ha fet a Barcelona ara fa un mes-, una de les convidades estrella va ser Juliet Hulme, coneguda en el món literari com Anne Perry. Aquesta escriptora que fa les delícies dels amants de la novel·la de “lladres i serenos” ambientada, en molts casos, en un ambient victorià de la societat britànica és la creadora, entre d’altres, de l’inspector Pitt, el qual és mostrat, no només amb la seva flegma britànica, sinó que, fins i tot, en alguna novel·la ens mostra el seu cantó més humà, com quan no dubta a combinar el rigor de la investigació de la mort de diferents noies amb el seu progressiu enamorament de la jove Charlotte Ellisson a “Els crims de Catter Street”.

Aquesta escriptora doncs que tan bé relata el món del crim i els sentiments de les persones, ara té més de vuitanta anys però quan va ser molt joveneta, a Nova Zelanda, es va fer molt amiga d’una altra noia més o menys de la seva edat, Pauline Parker, fins al punt que es van posar d’acord per matar –així tal com sona- la mare d’aquesta amiga perquè ningú no les pogués separar i poder-se escapar juntes als Estats Units d’Amèrica. Aleshores, tornant al principi, tots els lectors que gaudeixen en la descripció minuciosa dels escenaris de les seves novel·les de crims, dels seus personatges, dels detalls dels crims relatats i de la investigació duta a terme per a descobrir els culpables, en gaudeixen igual sabent que qui ho escriu ha estat una persona jutjada i castigada per la justícia per assassinat? Què prima més, la qualitat literària o la qualitat humana? El lector es pot abstreure d’aquest dilema? El bo del tema és que no aquest no és un cas aïllat. Sense buscar gaire, amb una simple cerca googlejada hom pot veure que, de casos semblants n’hi ha molts; ad exemplum, Jesse Hill Ford, Hans Fallada, Krystian Bala, Jack Unterweger, Vlado Tanevski …

Les respostes possibles a aquestes preguntes, segurament, són totes elles respectables, discutibles i argumentables alhora. És un debat obert i etern, de difícil pronòstic final.

 Jaume Salés

Jurista

Tweet

                         (Publicat a El 9 Nou, del divendres dia 24 d’octubre de 2014)

                       Per aquelles regles no escrites de la casualitat, hom no sap perquè però hi ha vegades que tot conflueix a un mateix escenari, a una mateixa realitat, a una coincidència de subjectes. I aquests dies sembla que tot el protagonisme, els trending tòpics, tenen a veure amb el món animal. Fins i tot aquesta setmana que ha estat decisiva per enterrar la consulta del 9N i habilitar consultes als psicòlegs de guàrdia per atendre els que creuen que el President de la Generalitat els ha donat, permeteu-me la llicència, gat per llebre o bou per bèstia grossa o que han hagut d’acceptar pop –llegeixis, participació ciutadana- com a animal de companyia –llegeixis, consulta sobre el futur polític de Catalunya-, fins i tot, en aquest tema els exemples triats són d’animals.

                          Al que anàvem. La primera de la sèrie de coincidències comença arran de confirmar-se la malaltia de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero d’ebola; després de la gravetat de la notícia i quan encara hom no s’havia recuperat de l’ensurt trascendeix que el primer que haurà de pagar els plats trencats ha de ser el seu gos “Excalibur” (nom de l’espasa màgica de l’Artús, el Rei, no el President). Va ser, diuen, una mort preventiva, però per a alguns va costar de pair. No cal dir que la protesta d’una part de la societat civil va ser sonada. Fins i tot, dimecres passat, dia 15 d’octubre, el responsable de l’operatiu que va sacrificar l’Excalibur, en Lucas Domínguez Rodríguez, director del Centro de Vigilancia Sanitaria Veterinaria (Visavet), va presentar la seva dimissió. Ara l’Excalibur pot esdevenir un símbol o pot ser elevat a la categoria de mite, com va ser el gos Lukánikos, símbol de les protestes gregues entre 2010 i 2012 quan acompanyava els manifestants que, curiosament, també ens ha deixat fa poc, segons alguna premsa grega, per problemes varis, alguns d’ells derivats de cops de la policia o com a conseqüència dels gasos lacrimògens que es fan servir per dissoldre manifestacions.

Si la memòria no em falla, en l’excel·lent i recomanable novel·la d’Axel Munthe “La historia de Saint Michel” es diu que quan Déu va voler donar la parla a l’home l’hi va prendre al gos. Molta gent podria coincidir en què, d’entre els animals de companyia (exclòs el pop, evidentment), el gos és el més fidel, el que més empatitza amb els humans i el que més bons sentiments desperta entre les persones que el tenen. Literàriament, hi ha gossos cèlebres que a molta gent li ha endolcit les hores de lectura. Per exemple, i fent una picada d’ullet a un clàssic, el gos Cerber, guardià de les portes de l’infern i que surt a l’obra de Dante Alighieri, “La divina comèdia”, la popularitat del qual ha arribat tan lluny que, fins i tot, per designar un porter de futbol, alguna llengua, com l’espanyola, va adoptar el mot “cancerbero”. A vegades hi ha gossos que porten un nom lligat a la trama de la novel·la, com per exemple el gos Satèl·lit el qual, a diferència de Diana, no va resistir el viatge en la nau-bala que va fer al voltant de la Lluna, en l’obra de Jules Verne, i va morir en el trajecte com a conseqüència de les lesions que es va fer en el llançament del coet; en alguna novel·la gairebé agafen el rol de protagonista, actuant com un secundari omnipresent, com el gos Cleo, a la trilogia que passa a Nova Zelanda, escrita per Sara Lark, sense el qual la Gwyneira McKenzie (vídua de Lucas Warden) no hauria pogut sobreviure en un món nou i tan diferent del que provenia; i, per acabar amb els exemples, en alguna novel·la els gossos esdevenen imprescindible per ajudar a policies i/o detectius a treure l’entrellat del misteri, com el gos Pompey, de color canyella i d’orelles caigudes, especialista a seguir sospitosos, a qui Sherlock Holmes recorre perquè l’ajudi en “El tres quarts desaparegut”, de Conan Doyle.

De gossos de ficció n’hi ha molts amb noms per donar i per vendre. I en la vida real, també. A vegades, qualsevol semblança amb la realitat … és una evident coincidència.

Jaume Salés

Tweet

Aquesta extensa novel·la, un cop llegides les últimes planes, ve a ser una mena de diari o recull de notes biogràfiques del seu protagonista, Theodore Decker, narrativament narrades. Podem accetar, els lectors, que el fil conductor sigui el quadre de la cadernera, “El jilguero”, pintat per Fabritius, però crec que el fil conductor és l’amor del protagonista manifestat de diverses maneres: amor filial, incondicional, etern i agraït a la seva mare, Audrey Decker, morta per voler anar el dia fatídic a veure, un cop més, el quadre de Fabritius; amor compassiu vers Welty, l’ancià que no vol morir sense que Theo salvi el quadre, orientant-lo i marcant-li el camí de la seva futura vida a Nova York; amor platònic i impossible cap a Pippa, la noia que el va captivar i impressionar, des del primer moment que les seves mirades es van creuar, en el mateix museu on va passar l’explosió que va canviar la seva vida; amor de gratitud vers la família Barbour, en general, vers l’Andy Barbour, en particular, lleia i intel·ligent company i amic d’escola a Nova York; amor d’amic sense límits i sense normes vers Boris des que es coneixen a Las Vegas, convertint-se, aquest, en l’amic que apareix i desapareix constantment de la seva vida i sense el qual ni pot estar ni pot no estar, fins a l punt quew no s’enbtén la vida de Theo, des que es coneixen, sense ell; amor forçat, ratllant l’amor-odi, cap al seu pare i la seva nova companya, la Xandra, que quan sembla que l’hagi recuperat descobreix que el volia fotre de mig a mig; amor desaparegut cap al seu avi patern i la seva nova companya, els quals busquen qualsevol pretext per ni veure’l; amor oficial cap a Kitsey Barbour, noia molt atractiva, social, elegant però tan calculadora que fins i tot li fa entendre que, més enllà de compartir l’amor per a en Theo amb el seu amic Tom Cable, casar-se és el que més els convé als dos –tot i que al final sembla que l’enllaç no s’acaba produint-; amor d’agraiment suprem cap a Hobbie, el qual sempre té per a Theo una paraula amable, acollidora, comprensiva, perdonant i entenent tot el que fa, humil, només demanant a canvi lleialtat i noblesa, qualitats que en Hobbie respira per tots els porus de la seva pell; i, finalment, amor comprensiu cap a la Sra. Barbour, depressiva des que el seu marit i el seu fill, Andy, moren ofegats al mar. Lògicament, també hi ha fòbies; per exemple, envers en Lucien Reeve, altrament dit Lucian Race, o contra Sloam Griscam, també conegut com a Havistock Irving; però és puntual.

Portad del llibre escrit per Donna Tartt, «El jilguero».

La història és potent, enganxa; els pesonatges entren i surten amb naturalitat; la redacció és planera i la història coherent, malgrat que, a vegades, les dates despisten al lector perquè sembla que ens situem sobre l’any 1943 a l’inici, per anar enrera en el temps i tornar a aquesta data, en el mateix hotel que al començament, però amb expressions i exemples que estan situats més enllà de la dècada dels 40 del segle passat.

Al meu modest entendre, la novel·la té dues parts diferents d’estil: la primera va fins a la marxa d’en Theo, en Boris i companyia cap a Amsterdam seguint el rastre de “El jilguero”; la segona, a partir de l’arribada a Amsterdam. En aquesta segona part s’incorpora a la narració seqüències de trets, de situacions gangsterils, baixos fons i un munt de planes –per mi excessives en nombre- en les que Theo està desvariant molt. I al final final, per molt que en Michiko Kakutani escrivís, tal com diu la contracoberta, el que va escriure al “The New York Times” jo no hi estic d’acord: el final de la història no és de l’escola d’en Dickens, sembla més el final d’un llibre de psicologia o d’autoajuda. Nogensmenys, és recomanable la seva lectura i, a pesar del final, he gaudit molt llegint-lo.

Jaume Salés i Malian

Tweet

               A “Luces de Hollywood”, Horace McCoy torna a tocar el tema del món del cinema i de les dificultats per treballar-hi, no ja com a primer actor o primera actriu, sinó de simple extra. Això s’exemplifica amb Mon Matthews, Ralph Carston i Dorothy Trotter. Aquesta última, després d’entrar i sortir de la presó, se suïcida en la cel·la que ocupava un cop la van reintegrar al règim tancat. La culpa de la mort, segons Mona, la tenen les revistes de cinema.

Els altres dos protagonistes, Mona i Ralph, malviuen, la primera fent feinetes fins que no vol seguir el joc de la famosa Laura Eubanks, actriu que forma part de l’stablishment;

en Ralph renuncia als seus principis i ètica deixant-se seduir per la vídua Ethel Smithers, tot i que el seu marcat accent del sud el traeix i és una llosa massa pesada. Tot això, mentre el seu amic d’infantesa que es va quedar al poble –Butch Siegfried- es casa amb la primera xicota d’en Ralph, la Claire Lyons.

Novel·la que critica aquesta hipocresia del món del cinema, on s’entra i hom pot treballar-hi si està disposat a tot … a més de tenir un endoll com a element indispensable. Ara, com a novel·la negra no en té res.

                                                                                       Jaume Salés i Malian

Tweet

Confesso que és el primer cop que llegeixo res d’aquest autor nordamericà. En aquesta novel·la negra «¿Acaso no matan a los caballos?» hi trobem la relació existencial entre el narrador, Robert Syverten, i una noia que coneix per casualitat, Gloria Beatty. Els dos, inicialment, congenien perquè tenen una aspiració semblant a la vida, que és viure del cinema, ell com a director, ella com a actriu. És per això que es posen d’acord a participar en un concurs de resistència ballant, a Santa Mònica.

        A part de conèixer altres personatges, que com ells dos, tenen les mateixes aspiracions, l’autor no aprofondeix en cap dels actos secundaris i, per extensió, tampoc no ho fa amb els dos protagonistes. L’única aportació és saber que la Gloria Beatty és una amargada de la vida i que contínuament repeteix un desig: que voldria ser morta.

      El que passa és que, des de la primera línia, sabem del cert que es mor en un banc amb una bala al front disparada per en Robert Syverten. I com un fil conductor anem sabem detalls de la condemna d’en Syverten per l’assassinat de la Glòria. De res no serveix saber que ella li demanava amb insistència.

La novel·la, inevitablement, s’acaba sense cap sorpresa per al lector que espera inútilment que passi quelcom més, per fugir d’una història plana.

Jaume Salés Malian

Tweet

        (Article publicat al bisetmanari El 9 Nou, el divendres dia 25/03/2014)

A finals de l’any passat, vam saber la notícia que un Jutge d’Illinois va dictar una sentència segons la qual les obres on hi surt el peronatge Seherlock Holmes, creat per l’escocès Sir Arthur Ignatius Conan Doyle, publicades amb anterioritat a l’any 1923, passen a ser de domini públic als Estats Units, mentre que la resta –les que va van d’aquesta data fins al 1930, quan mor l’autor- seguiran protegides pels drets d’autor, tot i que els estudiosos del tema diuen que aquestes són poques i es refereixen a altres camps literaris paral·lels. El jutge americà, que no sabem si és un voraç lector o no de les novel·les del famós detectiu, però que sí que sabem que es diu Ruben Castillo, raona la seva decisió de la següent manera: Sherlock Holmes pertany al món i aquesta sentència ho estableix així clarament; la gent vol celebrar Holmes i Watson i ara ho poden fer sense temor. Les opinions són lliures, però si non è vero è ben trobatto ! Nogensmenys, la decisió judicial no és ferma perquè està en apel·lació.

Els seguidors d’aquest singular detectiu –famós per les seves arts deductives a partir de detalls insignificants per a la població en general o per a detectius d’Scotland Yard presumptuosos- són tants que, fins i tot, no en tenen prou amb un nom per definir-se, sinó que en necessiten dos: hi ha els “Sherlockians” i els “Holmesians”. Els primers són bàsicament fans del personatge que viuen als Estats Units; els segons, són els seguidors europeus del detectiu i s’anomenen, aquests, així per respecte al mestre i perquè així ho manen les tradicions victorianes, que no permeten gairebé mai l’ús del primer nom de forma popular.

L’èxit literari del personatge ha transcendit més enllà del món de la literatura i ha fet possible sèries i pel·licúles a manta. Algunes més fidels a l’original i d’altres no tant. Ara bé, segurament ni els sherlockians ni els holmesians no estaran gaire contents amb la sèrie que ara està de moda i que porta per nom “Elementary”, creada per en Robert Doherty, la qual, basada també en l’obra de Conan Doyle, fa una adaptació moderna del detectiu Holmes i del seu inseparable Watson. Més que una adaptació és una reescriptura. En aquesta sèrie hi ha massa canvis revolucionaris difícils de pair: l’acció ja no passa a Londres –com en l’original- sinó a Nova York; però el més trencador és que en Watson ja no és un home sinó que és una dona, interpretada per l’angelical “charliana” Lucy Liu. Home, una cosa és que es liberalitzin els drets i tothom pugui usar el personatge per fer-lo viure més enllà del seu autor original i una altra és desvirtuar-lo fins al punt que no el conegui ni el pare que el va crear! Per exemple, en Watson pot portar bigoti o no, pot ser més prim o menys, pot portar ulleres o no, pot viure amb en Holmes o no, pot estar casat o no, però hi ha una cosa clara que és que en John H. Watson va ser creat com un home i, s’adapti com es vulgui, ha de ser un home. Fer-lo dona és crear un altre personatge, que no serà mai el doctor i amic d’en Sherlock Holmes.

Per cert, els fidels seguidors de Sherlock Holmes podrien discutir, fins i tot, el títol de la dita sèrie. Perquè resulta que una de les frases que tothom associa al famós detectiu és aquella tan televisiva com: “Elemental, estimat Watson”. Frase que ha donat nom a la sèrie “Elementary”. Però resulta que aquesta frase, en l’obra escrita original no hi figura. El que més s’hi assembla és algun “estimat Watson”, en “L’aventura del geperut”, “L’advertència” i a “Els tres estudiants”. Parlant d’expressions, és coneguda la italiana “traduttore traditore” sobre el debat etern de si els traductors han de ser o són traïdors. Tota traducció ha de tenir respecte per a l’original, és evident. I, per propietat transitiva, les adaptacions televisives o fílmiques també haurien de respectar l’original, si s’inspiren en ell. Diria que això és … elemental, estimat lector!

                                                                        Jaume Salés.

Tweet

A “L’altra”, el primer que et sobta és descobrir una prosa fresca, un estil nou, directe, veloç, del narrador que aviat converteixes en narradora. El llenguatge, tot i que de nivell literari alt, és planer, com el que es parla al carrer; fins i tot, amb vocals duplicades o triplicades que ajuda a donar l’entonació correcta i escaient. De seguida empatitzes amb l’Anna, la veus com l’espavilada de la colla, ja que d’en Manel –en Nel, per ser exactes- en veiem el seu caràcter particular que no segueix la lògica de la narradora.

L’Anna té un passat familiar i personal que li amotlla la seva personalitat d’adulta, però s’explica tan ben dosificada que t’hi porta de forma natural, sense que hom se n’adoni, a veure-la així. En canvi, a en Nel, la parella de l’Anna, li pesa la seva família: els seus pares –sobretot la mare- que prefereixen aparentar abans de ser realistes, i la germana, la Laura, que ajuda a distorsionar l’aparent sintonia de la parella.

      Podríem dir que tant a en Nel com a l’Anna els afecta la crisi dels quaranta; ell ja els té i a ella li falten dos anys; ell ho expressa de manera introspectiva, depressivament, veient-se i trobant-se descol·locat en una societat moderna que es pensava tenir a mida; a ella, li provoca una injecció de joventut trobant un complement sexual amb un jove –en Teo-, que és sord degut a un accident que va patir. Aquesta història de l’Anna i el Teo, però, va agreujant aquestes dues manifestacions d’ella i en Nel, fins al punt que no veus la manera com finalitzarà, degut a la incongruència de l’Anna, que vol quedar embarassada d’en Nel però es passa el dia buscant l’excusa per fer sexe, amb precaucions, amb en Teo.

Tot aboca, però, a un final sobtat, amb més incongruències que les vistes fins ara. Un exemple de mostra: en Teo no havia volgut la possessió absoluta de l’Anna i es veia agraït i en canvi acaba la novel·la sent pretensiós, possessiu i despreciatiu, d’avui per demà. Tot això, al meu modest entendre, amb un discurs moral de l’Anna difícil de compartir i amb saturació de paraulotes que, d’acord que la gent del carrer parla un poc així, però segur que no ho fa amb la freqüència que està escrit en el llibre.

Jaume Salés i Malian

Tweet