Sobre «El círculo se estrecha», de Julian Symons.

Primera novel·la que he llegit d’aquest escriptor anglès de principis del segle XX. Avesats a llegir novel·les on el centre d’atenció el tenen els detectius privats o els detectius/inspectors de policia, en aquesta no és així. I sorprèn. L’inspector d’Scotland yard, Crambo, no ens apareix en aquí com algú que ens sedueixi, més aviat és un personatge pla, paral·lel a la trama, que sempre va un pas per darrera, malgrat el el-circulo-se-estrechafarol que es marca al final, que ens ho podem creure o no. No cau ni bé ni malament; fins i tot hom se n’arriba a oblidar i no hi penses, amb ell, per a la resolució del cas fins que, per sorpresa, torna a aparèixer en el moment clau.

El títol és ben bé el resum del que passa: un seguit de circumstàncies fan que la situació del protagonista, David Nelson, canviï com una mitja d’avui per a demà: d’un ascens cantat es passa a una decepció perquè aquest no és dóna; d’un matrimoni avorrit es passa a descobrir la sal que hi posa la Rose Nelson, dona del protagonista; d’uns directius intocables a la feina es passa a tractar-los de tu a tu i, fins i tot, d’acusar-los d’uns fets presents que tenen a veure amb un passat enginyosament dissimulat.

Tot i que costa d’arrencar perquè no és un començament ortodox d’una novel·la de crims, veient que tot el món i tots els elements van en contra d’en Nelson, aquest acaba caient bé al lector i es posa de la seva part a la recerca de l’autèntic culpable … donada la passivitat del detectiu Crambo i d’Scotland Yard.

Jaume Salés i Malian

11 de març de 2016

Personatges Literaris (III)

PHILIP MARLOWE

            Marlowe

Personatge de ficció creat per Raymond Chandler.  La seva professió és la de detectiu privat[1] o investigador privat[2]. Havia treballat per al fiscal, Sr. Wilde, com a investigador; el van acomiadar per indisciplina[3]. Té, depenent de quina novel·la, 30 anys[4], 38 anys[5] i 42 anys[6]. La seva descripció física és la següent: mesura 1,83 m; no massa corpulent i té el cabell fosc. Té els ulls castanys[7]. Té bastants cabells blancs[8]. Cabell castany fosc, amb algun cabell blanc; ulls marrons; fa 1,80 m d’alçada; pesa 85 kg. Té algun queixal tapat i una funda de porcellana. Operat del nas degut a una puntada de peu en un partit de futbol americà[9]. Té una veu avellutada. Té unes boniques cames[10]. Parla l’espanyol molt a poc a poc. No porta casos de divorci. És de Califòrnia, nascut a Santa Rosa; els seus pares són morts i no té germans ni germanes[11].

ESTAT CIVIL: És solter[12].

AFERS AMOROSOS:

S’enrotlla amb Helen Grayle una vegada.

Se sent atret per Anne Riordan i a l’inversa, tot i que no concreten res. S’acaba que ella li demana que li faci un petó i se suposa que ell li fa[13].

Li agraden les dones amb un llavi superior llarg, com Adrienne Fromsett[14].

En una ocasió, petoneja Orfamay Quest. També ho fa amb Dolores Gonzales[15]. Demana ajuda a l’Anne Riordan per a salvar a l’Ikky Rosenstein. Després de demanar-li ajuda, es petonegen. Se senten mútuament atrets però no acaben concretant mai[16].

Es petoneja amb l’Eileen Wade, un cop li ha portat el seu marit però, a pesar que ella insisteix, no vol anar més enllà.

S’enamora de Linda Loring i quan aquesta marxa a París per divorciar-se del seu marit, abans passa la nit amb ell, es confessen que s’estimen i s’enrotllen; ella li demana que es casin, però ell, en principi, ho refusa perquè no tenen el mateix nivell social. Després de passar la nit junts, ella marxa sense fer fressa cap a París, sense ell[17]. Se cita amb Vermilyea i s’enrotllen. Ell però té nostàlgia, sense dir el nom, de Linda Loring, aquella noia rica que volia casar-se amb ell. El mateix li passa quan s’enrotlla amb Betty Mayfield – Eleanor King. Quan la Linda Loring el truca des de París, li diu que no l’ha oblidada i quan ella li diu que hi vagi ell li diu que vingui ella[18].

No creu que Merle Davis matés a l’Horace Bright, malgrat que l’Elisabeth Murdock li fes creure a la Merle. Per això, quan Merle es recupera la porta a viure amb els seus pares i ella, d’agraiment, li fa un petó a la boca, com a despedida[19].

NOMS FALSOS QUE USA: A vegades usa el nom fals de Reilly Doughouse[20]. En una ocasió, fa servir el nom fals de Philo Vance[21]. Utilitza el nom de White, quan visita el Cap de foto fixa d’uns estudis cinematogràfics[22].                                                                 DetectiveBarret

AFICIONS: Beu molt whisky. Fuma amb pipa[23]. Li agrada jugar als escacs[24]. Juga a escacs, en el seu temps lliure i fuma en pipa. Li agrada el whisky, les dones i els escacs. No li agrada fumar cigars («puros»)[25]. Lector d’Anatole France[26].

RESIDÈNCIA ON VIU: Viu al Merritt Plaza, de Los Angeles[27]. Viu a l’edifici Bristol, Apartament 428, de Los Angeles[28]. El seu domicili és a: Apartaments Bristol, Avinguda Bristol North 1624, Hollywood. Viu a l’Avinguda Yucca[29]. Aquest any viu en una casa de l’Avinguda Yucca, del districte de Laurel Canyon. Una caseta que dóna en un turó en un carrer sense sortida, amb un tram molt llarg de graons de sequoia fins a la porta principal i un bosquet d’eucaliptos a l’altre costat. Aquesta casa estava moblada i pertanyia a una dona que havia anat a passar una temporada a Idaho amb la seva filla vídua

ADREÇA DESPATX: Té el despatx a prop de Hollywood Boulevard, concretament a l’edifici Cahuenga, despatx núm. 615. El seu telèfon és Glenview 7537[30]. Té el despatx a l’edifici Cóndor[31].

VEHICLE: Té un cotxe que és un Marmon descapotable de 1925[32].

CASOS/CLIENTS: Contractat per la Sra. Aleidis. Va a veure a en Jules Amthor però aquest el droga i el reté per fer-li preguntes ell i l’acaba ingressant a la clínica de Sondemborg, d’on finalment Marlowe es pot escapar; va a refugiar-se temporalment a casa de l’Anne Riordan. Descobreix que Helen Grayle és Velma Valento i cita a Mouse Malloy perquè ho sàpiga; però Helen mata a aquest de 5 trets i no pot matar a Marlowe perquè se li han acabat les bales[33]. Acaba d’explicar davant del Jurat com va veure a en Manny Tinnen, des d’un cotxe, tallava les cordes dels canells d’Art Shannon abans de tirar-lo a la carretera, acribillat de bales. Amic de Lou Harger. Quan, després d’acompanyar a Lou, surt de Las Olindas, rep un cop que el deixa sense sentits. Beasley i un altre el segresten per dur-lo davant de Frank Dorr. En allà es produeix un tiroteig i ell aconsegueix sortir-ne indemne[34].

És contractat per Derace Kingsley perquè trobi la seva dona, desapareguda fa 1 mes. El seu cotxe és un Chrysler. Descobreix, amb Bill Chess, el cos de la seva dona surant al llac Corzo, prop de casa seva; tot i que, al final, no és la Muriel Chess sinó la Crystal Kingsley, dona d’en Derace Kingsley. Es detingut, amb una falsa excusa, pels agents de policia de Bay City Charlie Cooney i Dobbs, malgrat que s’hi resisteix. Acaba descobrint l’assassí[35].

El primer cop que es troba amb Mavis Weld és a l’habitació de l’hotel on estava mort en George W. Hikcs; ella va disfressada. Joseph P. Sapo li proposa pagar-li perquè no segueixi investigant; Marlowe ho refusa. Va a visitar, en la investigació, al Doctor Lagardie i aquest el seda i desapareix. Marlowe desaconsella a Mavi Weld que assumeixi la mort d’Steelgrave perquè descobreix qui el va matar realment[36].

En Charles Hickon amenaça a Marlowe per si ajuda a Ikky Rosenstein. Marlowe però li pren l’arma i l’interroga. Descobreix que el que es fa passar per Rosenstein no ho és, sinó que és simplement un esquer. En Marlowe se’n va Flagstaff, Arizona, i el deté per a entregar-lo a la policia. L’Equip li tenia jurada a Marlowe perquè va ajudar a la policia a detenir en Larsen[37].

És detingut per la policia de Los Angeles per col·laborar en la fugida de Terry Lennox, acusat d’assassinat de la seva dona. Quan en Terry Lennox se suïcida i deixa una nota de d’autoinculpació en l’assassinat de la seva dona i en Marlowe surt de la garjola. Howard Spencer i Eileen Wade el lloguen perquè trobi el marit d’aquesta, Roger Wade, i, després, el volen llogar perquè el controli perquè acabi el llibre que està fent. Fuma en pipa. És amic de George Peters i li demana informació per al cas: li demana informació sobre un tal Doctor V. Rescata a en Roger Wade del tractament al que li sotmetia en Verringer. Troba mort en Roger Wade i la seva dona l’acusa a ell, en un rampell. Segons Marlowe, Eileen Wade és qui va matar la Sylvia Lennox i a Roger Wade, el seu marit, sabedora que eren amants. Candy ho corrabora. Dissimuladament, s’enduü una còpia de la confessió d’Eileen Wade del despatx del sheriff i l’entrega a Lonnie Morgan perquè al seu periòdic. Ho fa per netejar el nom de Terry Lennox i per deixar en evidència la versió oficial[38].

DetectiveEn Clyde Umney el contracta perquè segueixi a l’Eleanor King quan arribi en tren. S’inscriu al motel El Ranxo Descansat i aconsegueix obrir conversa amb Eleanor Kint – Betty Mayfield; apareix en Larry Mitchell, es barallen i en Marlowe queda sense sentits. Després que la Betty Mayfield li diu que a la seva habitació de l’Hotel Casa del Ponent hi ha en Larry mort, en Marlowe hi va i no hi troba res. En resposta a un seu atac, trenca els 2 canells a en Richard Harvest. Quan en Henri Kingsolving ve a Esmeralda per emportar-se la que havia estat la seva jova, la Betty Mayfield, absolta de l’assassinat del seu marit i fill d’en Henri, en Marlowe i el Capità Alessandro li ho impedeixen. Engega a en Clyde Umney a pastar fang. Rebutja l’oferta de feina d’en Clark Brandon[39].

Contractat per l’Elisabeth Bright Murdock perquè trobi un objecte de la col·lecció privada del seu difunt marit, Jasper Murdock. Descobreix a George Anson Philips que el segueix i queden per veure’s a casa d’aquest per a una possible col·laboració. Quan en Marlowe hi arriba, el troba mort d’un tret al cap. Per entrar a l’edifici, diu al conserge que és un agent de vendes d’assegurances, anomenat James B. Pollock. Troba mort a Morningstar al seu despatx, quan hi va per segon cop. Morny, a més d’amenaçar-lo, vol llogar-lo perquè tregui en Vanier de la vida de la seva dona; Marlowe li contesta que no accepta casos de divorci. Marlowe va a casa de Vannier per comprovar que era mort i, d’amagat, sent els Morny que intenten deixar les proves perquè inculpin a la dona i n’exculpin l’home; però Marlowe, quan són fora, torna les proves a lloc i segueix en la investigació[40].

Du barret[41].

Jaume Salés i Malian

Febrer 2016

[1] “El sueño eterno”; “Adiós muñeca”; “La dama del lago”; “El lápiz”; “El largo adiós”; “Playback”; “La Ventana alta”.

[2] “El Confidente”; “La Hermana pequeña”.

[3] “El sueño eterno”.

[4] “El sueño eterno”.

[5] “La Hermana pequeña”.

[6] “ El largo adiós”.

[7] “Adiós muñeca”.

[8] “La dama del lago”.

[9] “El largo adiós”.

[10] “Playback”.

[11] “El largo adiós”.

[12] “El sueño eterno”.

[13] “Adiós muñeca”.

[14] “La dama del lago”.

[15] “La hermana pequeña”.

[16] “El lápiz”.

[17] “El largo adiós”.

[18] “Playback”.

[19] “La ventana alta”.

[20] “El sueño eterno”.

[21] “La dama del lago”.

[22] “La hermana pequeña”.

[23] “Adiós muñeca”;“El confidente” i “El lápiz”.

[24] “La dama del lago”; “La ventana alta”.

[25] “El largo adiós”.

[26] “Playback”.

[27] “El confidente”.

[28] “La hermana pequeña”; “La ventana alta”.

[29] “El lápiz”; “El largo adiós”; “Playback”.

[30] “Adiós muñeca”.

[31] “El confidente”.

[32] “El confidente”.

[33] “Adiós muñeca”.

[34] “El confidente”.

[35] “La dama del lago”.

[36] “La hermana pequeña”.

[37] “EL lápiz”.

[38]   “El largo adiós”.

[39] “Playback”.

[40] “La ventana alta”.

[41] “El confidente”.

Comentaris sobre «El càrtel», de Don Wilson

                 Llegir la novel·la de Don Wilson provoca diferents estats d’ànim. D’entrada, un començament misteriós sempre enganxa. Encara que repetit molts cops, que un monjo pietós i pacífic que es dedica a cuidar abelles sigui un exagent d’operacions especials sempre funciona per captivar el lector. Doncs això és el que passa amb Art Keller, l’apicultor.

                  La novel·la és clar que va de la lluita d’en Keller contra el cap de la droga, Adán Barrera. L’autor té l’habilitat de retratar-nos en Barrera de manera que sigui una peça suposadament de caça major per a en Keller. Al principi, al meu entendre, la novel·la no defalleix, ans al contrari. Els dos noms, Keller i Barrera, van creixent paral·lelament a l’espera, és evident, del xoc de trens final.

                Al costat d’aquests personatges centrals també surten i ocupen lloc preeminent altres personatges. Per cantó Barrera, podem citar: Nacho Esparza (soci i consogre de Barrrera), Magda Beltran (amant dominadora, la Reina Amant), Heriberto Ochoa (Z1, àlies El Botxí, rival a mort) o els germans Tapia (Diego, Martín i Alberto). Pel cantó Keller, destaquen els següents actors secundaris: Luis Aguilar (Policia honest, mort per la causa), Gerardo Vega (Policia que juga a les dues bandes), Miguel Morales (àlies Forty, enemic a mort), Eddie Ruiz (àlies Edie el Boig i Narco Polo, el més hàbil de tots), Jesús Chuy (assassí místic, salvat), Maribel Cisneros (metgessa que esdevé parella de Keller i sofreix en cos propi les lluites entre càrtels) i Pabol Mora (periodista amb fort debat intern, que dóna la seva vida per la gent que estima i enamorat del seu fill Mateo Mora).

                Però per al camí, hi ha massa violència, massa morts en una batalla entre càrtel que no porta a enlloc. Ni per la història de la novel·la. I és evident que quan el fil argumental deriva a aquest estadi, malauradament, el final és coherent amb això i, per mi, no està a l’alçada d’un excel·lent començament i del plantejament inicial.

 

Jaume Salés i Malian

«Una certa justícia», de P. D. James

En aquesta novel·la de Phyllis Dorothy James, en endavant P. D. James, el lector haurà de decidir, un cop acabada de llegir, si està d’acord o no o hi està a mitges, amb el que diu el títol. No faré pas cap espòiler i ho deixo a parer de cadascú.

Ens trobem endinsats en un panorama on hi ha assassinada una bona advocada, Venetia Aldridge, dins mateix de la màxima expressió del poder judicial britànic. En allà, tots els prohoms tenen coses a silenciar i a amagar. D’un d’aquests assumptes foscos en sortirà el desenllaç de la trama de l’assassinat de l’advocada esmentada.

una-cierta-justicia-pd-james-2975-MLM3766732448_022013-O

Ara bé, aquesta tot el que té de brillant com a professional ho té de desastrós i desestructurat en el camp personal, influenciada per una infantesa singular que la marcarà de per vida. Venetia Aldridge fa temps que es va divorciar del seu primer marit que ara viu amb una altra parella i que no vol saber res d’ella; té un amant casat amb una altra, que no es pot permetre el luxe que algú descobreixi el seu affaire i té una filla adolescent amb qui tot el dia es baralla i que acaba fent el que pot per fer sortir a Venetia de cistella.

La trama s’entrellaça amb una altra que també té a veure amb Venetia Aldridge i el seu passat com a advocada. Això pot despistar al lector però no al detectiu Dalgliesh, el qual, tocat per la flegma britànica i la pausa poètica, es mou amb tranquil·litat i envia els seus peons (Minks i Piers) per a acabar de resoldre-ho tot. Al final, efectivament, som davant d’una certa justícia.

Jaume Salés i Malian

Spade & Archer

Gràcies a l’atreviment narratiu, consentit per la família Hammet, de Joe Gores, “Spade & Archer” és considerada com l’antecessora immediata de la clàssica “El falcó maltès”, original de Dashiell Hammett. En la novel·la que avui comentem, en la qual no hi surt cap falcó però sí un mussol –al Bohemian Club- coneixem l’origen, com a detectiu, de Sam Spade nascut al 1894: havia estat agent de la famosa Continental a Seattle, des de 1916, fins que al 1921 obre despatx en solitari a San Francisco;al cap de quatre anys s’associa amb Miles Archer, soci que assassinen al principi de “El falcó maltès” i amb qui Spade comparteix, a més, la seva dona Iva Archer.

En aquesta novel·la coneixem millor la secretària fidel que tot detectiu ha de tenir, l’Effie Perine, d’origen grec. Sam Spade de seguida se sent com a peix a l’aigua en el sots-món de San Francisco, sap on trobar informació, és ràpid de reflexos i escaneja mentalment qualsevol qui li vol jugar una mala passada. Això, però, no li estalvia que algú el vulgui assassinar tirant-lo per la borda d’un vaixell o rebre cops sopreses o caure en emboscades. El que passa és que Sam Spade és un exemple del tipus dur i se’n surt de manera brillant de qualsevol situació compromesa.

spade_archer_princ          Com en “El falcó maltès”, és molt important cada vaixell que arriba o surt del port i el seu ambient. El Sam Spade de Joe Gores no decp perquè és dur, però pensa molt i bé, i capta l’atenció de noies guapes, com penny Chiotras, per exemple. Ah!, té un policia amb qui no es cauen bé, que és en Dundy, policia maldestre a qui sempre guanya per mà i de qui s’escapa burlant-se cada cop que el vol empresonar. El contrapunt és l’altre policia, Tom Polhaus, a qui Spade no dubta a promocionar per fer quedar en ridícul al seu company i superior, Dundy.

L’única pega que hi posaria es que, en la part de la narració destinada a la cerca del progenitor de Mai-lin es fa una mica carregosa, tot i que sigui necessària per a la resolució final de tota la trama perquè, a pesar que l’obra sembla tenir imcrohistòries protagonitzades per Spade, en el fons hi ha un fil argumental comú que es manté des de l’inici i s’acaba resolent al final.

Permeteu-me, per acabar, que ho faci amb el que ara es coneix com un espòiler: la novel·la “Spade & Archer” acaba com comença “El falcó maltès”: arriba la Senyoreta Wonderly, una autèntica preciositat, que demana poder parlar amb el detectiu Sam Spade i … aquest li diu a l’Effie Perine que, amb aquesta carta de presentació, no perdi temps i la faci passar! Comme il faut !

Jaume Salés i Malian

11/11/2015

Dol a la novel·la negra

   (Publicat al bisetmanari «El 9 Nou» el divendres 30/10/2015)

 

Quan estic escrivint aquestes paraules, s’ha conegut la mort d’un dels escriptors més llegit de la novel·la negra actual, en Henning Mankell. Encasellat inicialment com autor de novel·la negra sueca, de seguida el seu talent el va fer navegar amb far propi en aquest oceà de la novel·la, popularment coneguda com novel·la de crims o “de lladres i serenos”. A part de la seva bona redacció i- com no!- de les bones traduccions que ens l’han permès llegir, la creació de la figura del comissar Kurt Wallander el va empènyer a l’èxit en aquest gènere. Costa, a dia d’avui, ser original a l’hora de crear el detectiu o policia protagonista en novel·les d’aquestes perquè de seguida el públic i la crítica mira de quin altre detectiu o policia és hereu el de nova creació. Aquests dies mateix, quan per ràdio, televisió i premsa s’ha lloat la figura d’en Markell i s’ha citat les accions del comissari Wallander, ja hi ha hagut qui l’ha comparat amb algun altre antecessor seu. En Wallander té la seva pròpia personalitat però, si s’hagués d’assemblar a algú, el que més pròxim tindria seria en Jules Maigret, el vell comissari del Quai des orfevres, creat per en George Simenon; s’hi podria assemblar perquè és gran, poc atlètic, pesat (de kilos) i de mètode deductiu lent però sense pauses. Però no és com ell. En Wallander té una situació familiar complicada –una filla que inicialment té un caràcter incompatible amb ell i un sentiment de soledat que durarà fins quHenning-Mankelle conegui la seva futura parella a Riga-, en canvi en Maigret té una senyora mestressa de casa bastant tradicional.; en Maigret està molt lligat a París i França, amb sortides esporàdiques (Holanda, Bretanya …), mentre que part de la vida d’en Wallander té a veure amb la ciutat de Riga, on fins i tot hi coneix la que serà la seva parella.

Mankell, al meu modest entendre, va crear un personatge, en Wallander, que té vida pròpia i que superarà, segur, la vida del seu autor original. Wallander entrarà a la categoria de personatge de ficció que escapa al seu creador, que viu més enllà d’ell. Casos d’aquests n’hi ha molts. Centrant-nos només en detectius privats o policies protagonistes de novel·la negra, sense esforçant-nos gaire en podem citar uns quants. En Sherlock Holmes, per exemple, ha seguit protagonitzant noves novel·les d’ençà de la mort del seu creador (Sir Arthur Conan Doyle) de la mà de molts autors; potser les més conegudes són els casos escrits ex aequo pel seu fill l’Adrian Conan Doyle i John Dickson Carr, que en la versió en castellà es titulà “Las hazañas de Sherlock Holmes”. També podem citar el ressuscitat Philip Marlowe, detectiu nordamericà creat per Raymond Chandler i que ara ha protagonitzat “La rossa dels ulls negres” escrita per Benjamin Black, pseudònim de John Banville . Un altre cas recent, és la quarta entrega de Mil·lenium “El que no et mata et fa més fort” escrita per David Lagercrantz, on Mikael Blomkvist i Lisa Salander, els personatges creats per Stieg Larsson, rePerros_Rigaviuen en una novel·la trepidant i que enganxa, anys després de la mort del seu autor original. O, per últim , en Sam Spade, aquell detectiu nord-americà que va protagonitzar, entre d’altres, la novel·la conegudíssima “El falcó maltès”, creat per Dashiell Hammett; en Joe Gore, el va ressuscitar per crear una precuela d’aquesta novel·la titulada “Spade & Archer”.

Així doncs, malgrat que en les poques entrevistes que havia concedit en Henning Mankell manifestava no estimar gaire el detectiu creat per ell, aquest personatge ha calat tant en la consciència del lector empedreït de novel·la negra que serà inevitable que algun dia el detectiu de ficció revisqui i abandoni el món d’Hades literari, sortejant el Ca Cerber de torn, i reaparegui amb llicència per a protagonitzar un nou cas de la mà d’algun espavilat escriptor d’èxit, sempre i quan els drets d’autor estiguin sans i estalvi i es pagui convenientment al barquer Caront per travessar el riu Aqueront, allà a l’inframón de les lletres. Mentrestant, els malalts de novel·la negra ens haurem de conformar amb rellegir els casos ja publicats d’en Kurt Wallander.

Jaume Salés

Jurista

«Hombres buenos» d’Arturo Pérez-Reverte

En aquesta novel·la, que narra les aventures de dos membres de la Real Academia de la Lengua Española –Higueruela i Zárate- per anar a París a buscar els vint-i-vuit volums de l’Enciclopedia, a l’any 1780, hi ha un constant joc de diàlegs entre el lector, que llegeix la ficció dels fets que van passar, i l’autor que va explicant les dificultats d’escriure el context i les ambientacions i la trobada d’informació al respecte, necessària per escriure la novel·la. Perquè, com ens diu l’autor, tot és pràcticament explicat en les actes consultades per ell en el dit organisme acadèmic.

 

Portada del llibre

Porta del llibre

Bé … tot, no. Perquè és part de la ficció la mala societat entre Higueruela i Sánchez Terrón per fer els possibles per impedir l’èxit de la missió, fins al punt que contracten un home fosc com en Raposo per impedir-ho. Tampoc no consta a les actes consultades per l’autor i és fruit de la narració adulterada per dosis de ficció, la companyia –com si fos un autèntic Cicerone- de l’Abat Bringas (desinhibit personatge d’origen espanyol que es mou per París sota la protecció de l’ambaixador espanyol en allà, el Comte d’Aranda, anunciant el que vindrà d’aquí una dècada (és una trampa històrica de l’autor anticipar el que ja sap que passarà perquè la Història ja ho té dit): la Revolució Francesa dels Robespierre i companyia.

La novel·la també ens deixa amb la mel als llavis sobre la química entre Margot Dancenís, dona d’origen basc que per casament viu a París, amb l’almirant Pedro Zárrate. També troba, el lector, un misteri entre la manera d’acabar la lluita física finalment entre Raposo i els dos acadèmics. En l’obra hi ha moments de bon ritme, combinats amb moments en què l’autor intervé tant que al·lenteix el tempus narratiu. On sí que es troba còmode l’autor és en els episodis del duel entra Zárate i Coëtlegon o en la persecució i lluita entre Raposo i els dos acadèmics. Es nota que s’hi sent còmode (el Capità Alatriste plana en el subsconscient de l’autor segurament).

En fi, una novel·la bona i que hom s’ho passa bé llegint-la.

 

Jaume Salés i Malian

03/08/2015

«La Templanza», de María Dueñas

Templanza              Fins a mig llibre hom no sap que “La Templanza” no és un estat d’ànim sinó qu e és el nom d’una finca, d’unes vinyes de Jerez, que havien estat propietat de la família Montalvo i ara, per carambola, pertanyen a en Mauro Larrea, autèntic protagonista de la novel·la. En Mauro Larrea és un espanyol d’origen que no ha canviat la nacionalitat tot i viure a Mèxic des de fa anys, és vidu amb dos fills totalment diferents en tot; quan queda arruïnat –a l’inici de l’obra- decideix empenyorar el poc que li queda i anar a fer fortuna a Cuba per acabar descobrint una nova vida a Jerez. Passa de ser miner a ser vinyater i comerciant de vi.

Entre mig de tot això, es troba amb vàries dones que el marcaran: el record de la seva dona Elvira, la Carola Gostoriza –a qui aconsegueix fer perdre els nervis però que li explica la veritat de tot plegat- i, sobretot, la Soledad Claydon (de soltera, Montalvo). Aquesta última sí que entra en la vida de Mauro com una tramuntanada, canviant-li la vida i la manera d’entendre-la.

És una novel·la apassionant, que enganxa des de la primera línia, a cavall entre la novel·la d’aventures i la novel·la romàntica, sense caure en cursileries, amb una bona i acurada descripció dels entorns i amb uns personatges ben retratats, els quals tots tenen raconets ocults que es van aclarint a mesura que avança la trama.

L’emoció dura fins al final i el lector va desitjant que d’una vegada per totes en Mauro i la Soledad es deixin de falòrnies i acabin ajuntant els seus cossos i les seves ànimes i si a sobre ajunten forces per fer front a la competència vinícola, millor que millor! Això sí: l’autora ens deixa oblidats a Cuba diners que en Mauro té dipositats per a invertir i treure’n rèdits, però se li perdona vista, en conjunt, com és d’excel·lent la novel·la.

 

Jaume Salés i Malian

7 de juliol de 2015

“La rubia de ojos negros”, de Benjamin Black

Aquesta és una novel·la escrita, sota pseudònim per John Benville, a petició dels hereus de Raymond Chandler, un dels Autors de novel·la negra, creador d’en Philip Marlowe. Aquest detectiu és un detectiu amb tots els honors. Un home rude, individual, aspre, irònic, quan cal, encantador per al sector femení sense casar-se –mai més ben dit- amb cap.

El repte de “la rubio de ojos negros” era fer, avui dia, una novel·la ambientada en el Los Angeles on viu en Philip Marlowe originari. En la primera part de la novel·la això, al meu modest entendre, costa de ser molt aconseguit; a partir dels merders en què es fica en Marlowe, amb morts, segrestos, lesions i perill de la vida, llavors ja és més creïble. Evidentment, en Marlowe té alguns punts dèbils que en aquí es reprodueixen: l’alcohol i les dones guapes. El seu amic Terry Lennox – o com es digui- ho sap i se n’aprofita per intentar aconseguir el seu objectiu; per això, si cal interposar una bellesa com Clare Cavendish es fa i punt. Queda en la història una dècima de romanticisme quan aquesta sembla reconèixer, en el silenci, que l’afer amb en Marlowe anava de debò, si més no durant uns minuts. O això és el que volem creure els amics del detectiu.

Portada del llibre

Portada del llibre

En la novel·la, hi trobem, potser, un excés de cites d’actors i actius cinematogràfics: Jean Harlow, Errol Flynn, Escarlata O’Hara, Rhett Butler, Clark Gable, John Wayne, Maureen O’Hara, James Cagney, Rita Hayworth, Joel McCrea, Doris Day, Rock Hudson, Gary Cooper, Barbara Stanwick, Charlie Chaplin, Stan Laurel, Groucho Marx i els seus germans, Lon Chaney, Barbara Payton, Raymond Burr, Bop Hope, Cary Grant … i potser me’n deixo algun i tot ! I si se’m permet un pèl més de crítica, ens trobem amb un Marlowe que, potser, demana massa ajuda –sense ser trascendent- a la policia oficial (Bernie Olhs i Joe Green).

Al final, però, tot lliga amb personatges que van i vénen en la vida de Marlowe, alguns dels quals desapareixen definitivament i d’altres, com Linda Loring apareixen en el món marlowià, com la noia guapa i rica que està a punt de posar el llaç a l’escàpol detectiu privat. De moment és a París, però la seva ombra és allargada i no es descarta que, en futurs experiments com aquest, aconsegueixi el que sembla impossible per als fidels lectors de Philip Marlowe.

Jaume Salés i Malian

30 de juny de 2015

Després de llegir, de nou, «Yo, el Jurado» de Mickey Spillane

yoeljurado                Mike Hammer encarna una versió més evolucionada del primitiu detectiu privat, augmentat i corregit. És més dur que els seus antecedents, té més èxit seduint dones que se li posen a tret, és més expeditiu i té una secretària molt més guapa i ben formada, amb més atributs, però igual de tontaina sent-li fidel quan ell no dubta a tastar la carn femenina a granel, per molts remordiments que després sembli tenir.

En “Yo, el Jurado” queda clar, des del principi, que, com que l’assassí ha mort un amic d’en Hammer (en Jack Williams) a qui li deu la vida, i ho ha fet d’una manera despietada i inhumana, en hammer no s’acontentaràa a atrapar-lo sinó que l’executarà. I així ho farà, no en tingueu dubtes! Li pgarà amb la mateixa moneda –tal com ha promès- i, com diu ell mateix, sense cap vacil·lació, per difícil que li vulgui posar l’assassí.

Entre mig, se li llencen al damunt dones guapes, com la ninfòmana Mary Bellemy o la guapíssima doctora –psiquiatra- Charlotte Manning. I la pobra Velda –la secretària d’en Hammer- esperant, suspirant, que aquest algun dia no s’enamori de la dona equivocada, quan pot tenir el bo i millor tan a prop! Estic per enviar un watsap a la Velda!

Ara bé, l’admiració per a en Mickey Spillane i el seu detectiu no deixa que, en aquesta obra, la clau de volta del desllorigador, al meu modest entendre, és precipitat i poc treballat. Però seguiré llegint Spillane, seguiré disfrutant d’en Mike Hammer i envejant-lo (llàstima que no sàpiga quin desodorant es posa) en alguns aspectes.

Jaume Salés i Malian

22 de juny de 2015.