RetadoR

Primera novel·la de la saga Harry Hole, però per mi no ja que n’he llegit d’altres abans. En aquesta primera se’ns presenta un detectiu intuïtiu, intel·ligent, tímid, expeditiu quan cal, deductiu fins a aconseguir tancar el cas i … tot el que ha de tenir un detectiu dels clàssics. Però tot això es combina amb un fons d’armari de personalitat brutal: sabem que en Harry té un passat basat en una mentida que li repeteix com l’eco i el turmenta, per poc que deixi fluir els sentiments; coneixem com és la seva família: pare, mare (ja difunta) i germana (amb síndrome de Dawn); quin era el seu primer amor; coneixem, també, la facilitat d’en Harry per fer amis i ser apreciat pels companys, a pesar que sigui d’Austràlia; descobrim la tendresa d’en Harry com a amant … però també veiem l’hemisferi fosc i desgraciat d’en Harry: sense voler sacrifica el seu amor, és capaç de fer-li el salt i reprèn l’addicció a l’alcohol que s’havia conjurat a no tornar a provar mai més.

Portada del llibre

Tenim, doncs, un Harry Hole sensible, humà, però amb fusta d’heroi; sobretot per al lector, a pesar que en aquesta primera novel·la s’intueixen altres històries no clares del present d’en Harry. Per això, l’han enviat de Noruega a Sydney.

Podria acabar fent un espòiler: aquest detectiu promet i en successives novel·les serà cada cop millor i més atractiu per al lector. Segur.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Primer contacte amb l’inspector Miquel Mascarell, un expolicia detingut i condemnat a mort en la postguerra civil i, posteriorment, indultat, al 1947, i que ha refet la seva vida amb Patro Quintana, intentant oblidar la mort de la seva primera dona, Quimeta, i del seu fill, Roger Mascarell.

Per culpa d’una apendicitis no va poder investigar l’assassinat d’Indalecio Martínez, fa 12 anys, i ara alguns dels amics (no faré ara cap espòiler) decideixen que ell és l’ideal per descobrir l’assassí de debò i rentar la memòria de l’Ignasi Camprubí que, també, va morir en l’interrogatori de l’Inspector Miranda quan va ser acusat del crim.

És una novel·la molt ben escrita, amb molts detalls geogràfics de Barcelona. Els personatges van apareixent i e la suma de tots ells es van obtenint les diferents variables i els antecedents del cas. Jordi Sierra juga net i no amaga res al lector, fins i tot li fa saber en veu alta la pista definitiva que té per descobrir l’assassí o assassina i qui té segrestada la seva parella Patro, amb qui el lector comparteix un secret que no sap fins al final en Miquel Mascarell.

Costa fer una novel·la policíaca ambientada a Barcelona i, a més, en els anys 50 del segle passat. Sierra ho aconsegueix amb nota. La novel·la enganxa i hom no para fins arribar al final, tot i que quan s’hi arriba, sap greu d’haver-ho de deixar aquí.

Fins a una altra, evidentment.

Jaume Salés Malian

21/07/2016

Tweet

És innegable el talent literari de Phyllis Dorothy (PD) James, sobretot a l’hora de descriure ambients que envolten les diferents escenes i els trets físics i psíquics de cadascun dels seus personatges, protagonista inclòs.

              Estem davant d’un nou cas del detectiu Adam Dalglish, el detectiu poeta. En aquesta novel·la sabem què li va passar al seu fill, mort prematurament. En la novel·la, el lector se sent desafiat perquè Stella Mawson – que al final en paga les conseqüències- i en Dalglish diuen més d’un cop que ja sben qui és l’assassí o assassina però necessiten, per demostar-ho, que alguns dels personatges secundaris faci un pas en fals, en una societat de Cherrisham molt hermètica. El desllorigador és una pilota de futbol, cosa que pot semblar que és un recurs molt forçat de l’autora.

Si hagués de fer una crítica és que, un cop descobert el culpable, i no abans, també es descobreixen vides ocultes de l’assassí o assassina i altres personatges que no eren ni sospitades ni sospitables pel lector, per molt atent que estigués.

Jaume Salés Malian

Tweet

Segona novel·la que llegeixo protagonitzada pel detectiu Harry Hole (la primera va ser “El pit-roig”) i encara m’ha agradat més que la primera. En aquesta novel·la (“Policia”) he descobert un inspector complert, amb un retrat físic i psíquic complert, intents, íntegre. He conegut un inspector que comença sent una “vella glòria retirada”, que conserva el seu halo entre els seus companys per bé i per mal; que es resigna a fer de policia per amor a una dona i al fill d’aqu8esta que, a més, ha estat a punt de matar-lo; però que les circumstàncies – i el lector- demanen a crits, a mesura que avança el relat, que torni, que obsequiï la erduda i desordenada investigació amb el seu saber, amb les seves normes i amb la seva intel·ligència de policia. Sort que finalment ho fa i llavors la novel·la agafa velocitat de creuer.

En Hole tanca també laseva estabilitat emocional lligant-se definitivament a la Rakel Fauke i al fill d’aquesta, l’Oleg, que li ha fet de pare durant molts anys.

Hi ha moltes històries paral·leles que farceixen la història i que fa que el lector, fins a les últimes pàgines, vagi tan despistat com els policies de “la caldera” per poder descobrir qui és l’assassí en sèrie que porta pel camí de l’amargura als cossos policials. També veiem créixer els diferents personatges que formen un grup especial, al·legal, que acabi sent dirigit pel seu cap natural, el que té l’autoritas innat per sobre d’ells.

           I queden obertes algunes històries que, en un principi, semblaven que duien de cap al desenllaç final però que, com en un laberint, topen amb una paret i allà es queden.

El llibre, però, acaba d’una manera massa enigmàtic, reobrint un possible patiment sobre una nena per a qui ja havíem hagut de patir, massa, durant unes planes de la novel·la quan ens pensàvem que l’havien cremada viva. És meritori, per l’autor, amagar l’ou del desenllaç, tal com ho fa, amb tantes variables que el lector acaba donant un xec en blanc a en Harry Hole perquè sigui ell qui pensi i actuï per nosaltres i resolgui els enigmes oberts … o gairebé tots.

Jaume Salés.

Tweet

Sempre és difícil la lectura d’un segon llibre d’un/a autor/a de qui s’ha llegit un primer llibre apassionant i que és precisament per haver llegit aquest primer llibre que hom vol llegir el segon. Aquest és el meu estat d’ànim a l’hora d’enfrontar-me a “Diamant blau”, de Care Santos, després d’haver llegit i gaudit de “L’aire que respires” d’aquesta mateixa autora.

En aquesta segona novel·la hi trobem la història de la família Pujolà des del segle XVIII fins al segle XX. La forma de narració s’assembla a un dietari que va endavant i endarrere en els anys i segles on, en petites píndoles, es van donant a conèixer els diferents trets de cadascun dels personatges d’aquesta nissaga. Aquesta fórmula ajuda a mantenir l’atenció del lector i fa que la història no sigui pesada, ans al contrari, hom vol anar llegint per veure, per exemple, fins on arriba la maledicció de la família des que el cognom encara conservava la erra al final del mot; o com és que el bona fe d’en Florià Pujolà pot haver-se casat amb la Margarida Gomis, manipuladora i inflexible; o veure d’on surt la feina de tintorers de la nissaga.

En la història, però, es veu que més que la nissaga dels Pujolà(r) hi veiem la història de les dones de la família, es diguin Pujolà (r) o en siguin la parella. Sobretot, té especial simpatia per al lector la Teresa Maquès a qui, si en Florià hagués fet cas, la història hauria anat d’una altra manera.

Tot i que sembla que les històries es van tancant i quadrant després de tots els flash-backs que hi ha, si alguna crítica es pot fer és que, com a lector, m’hi ha faltat saber com acaba la història dels fills del Florià i la Margarida, sobretot de la Teresa Pujolà gomis i l’Eustàsia Pujolà Planas que, un cop apuntat que esdevé mestra i que acabarà tenint parella quan ella sempre ha dit que no la tindria, hom espera que apareguin al final de l’obra per acabar de rematar la història i posen les coses definitivament a lloc. Però això no acaba passant, I potser caldria saber què li passa a Diamant Blau, també !

Jaume Salés.

Tweet

És una novel·la d’aventures situada a finals del segle XV i començaments del XVI, en un món on l’Església participava activament en el poder i en la lluita per mantenir-lo, recuperar-lo o prendre’l a un altre. A més, ens trobem en el temps en què els catalans manaven internacionalment(Papat, comerç, gremis, etc.). Enmig de tot això hi ha el protagonista de la història, en Joan Serra de Llafranc, que es passa la vida defensant els seus i la llibertat dels individus alhora que cultiva la impressió de llibres prohibits i no prohibits, jugant-se literalment la pell.

En Joan Serra però té una integritat inquebrantable, que a tothora se li posa a prova i per la qual la seva vida no és fàcil ni tranquil·la. Defensa la seva família i la llibertat en tot moment. En contrapartida, ha d’entomar males passades de la vida i del sistema de vida en relació a ell, la seva dona Anna Roig de Serra, la seva família i els seus amics. L’Anna Roig és tan bella com intel·lectual i decidida i íntegra, molt. El lector se n’enamora de seguida i l’enamorament dura tota l’estona. Ambdós tenen uns amics exemplarts: Innigo d’Avalós, Constanza, Abdalà (mestre musulmà fins a l’últim sospir), Bartomeu … ; alguns amics especials: Miquel Corella, Bernat de Vilamarí, Lucrècia Bòrgia, Sanza d’Aragó, … A tots els deuen la vida, especialment a en Miquel Corellla i a en Bernat de Vilamarí. No hi falten els dolents dolents: Joan de Bòrgia i Felip Girgós; a tots els arriba la fatal conseqüència dels seus actes, tard o d’hora.

Bona novel·la, trepidant, d’aventures. Aconsegueix que el lector estimi profundament a en Joan i l’Anna Serra, així com tot el que els envolta; que sofreixi amb ells quan van mal dades i que s’emocioni –realment cert- quan els dos s’estan socarrimant a la foguera i arriben els sarraïns …

Jaume Salés i Malian

Tweet

L’últim llibre que vaig llegir d’en John Grisham que tractava un tema d’advocats i del sistema judicial em va deixar un mal sabor de boca, podríem dir que em va deixar amb la sensació que, en el fons, no havia passat res, que havia estat una història plana, sense evolució. Quan això em passa, amb un autor, entro en quarantena amb ell i passo temps sense llegir-li res. Amb en John Le Carré –a qui adoro de l’època de l’Smiley- em passa igual. Doncs bé, he volgut saltar-me la quarantena amb en Grisham –de fet, el llibre me’l va passar el Tió o Pare Noel, com es vulgui- i en uns set dies m’he empassat “El secreto de Gray Mountain”.

El fet que hagi tardat tan poc a acabar-lo no ha estat perquè fos molt interessant o perquè m’enganxés. Però volia avançar a veure què passava més enllà del canvi de vida d’una advocada d’un gran despatx nordamericà, Samantha Kofer, que és acomiadada i que passa uns divuit mesos a Brady on descobreix que el dret pot servir també per fer feliços als pobres i els desvalguts que no poden pagar advocats per litigar contra poderoses multinacionals.

Però més enllà d’això, de conèixer a la Mathie, a l’Annette, a en Jeff i en Donovan Gray, amb alguna revolcada inclosa, quan acabes de llegir el llibre no has acabat cap història, cap dels casos començats –mig a desgana- per Samantha no han acabat, ni, a vegades, començat. La novel·la acaba amb tot obert. I el secret de Gray Mountain? A banda de ser un amagatall d’uns documents que ni tan sols sabem què diuen, que no tenim el plaer de veure com són de decisius, a banda de tot això, quin coi de secret té Gray Mountain? Sincerament, ni idea !

Resumint, torno a situar en John Grisham en quarantena! Això que diu el llibre com a lema “el millor autor de thriller viu” no ho compateixo. I si fos cert que és el millor autor de thriller viu, seguiria llegint el segon millor autor de thriller mort, abans que ell. Ho sento, però és que és molt frustrant acabar un llibre de trama judicial i quedar-te amb mal regust de boca perquè no hi ha hagut cap judici que hagi viscut el lector, ni cosa que se li assembli. I a sobre, totes les crítiques tenen un to totalment al revés del que acabo d’escriure. No hi dec entendre res!

Jaume Salés i Malian

Gener 2016

Tweet

Aquesta novel·la ha estat la primera que he llegit de l’autor noruec Jo Nesbo i, per tant, el primer cop que segueixo les aventures del detectiu Harry Hole; això ha fet que alguns dels comentaris que, en la novel·la, surten sobre el passat d’aquest detectiu no pugui ser correspost per aquest lector amb la complicitat que requeriria. Tot i així, el llibre està tan ben escrit que no cal saber els antecedents d’en Hole per seguir bé, perfectament la història del cas.

La novel·la, amb un estil dietari, superposa fets ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial amb fets actuals (de l’any 2000). Hom ja intueix que la informació del passat serà necessària per a resoldre el cas present però tot i així la narració manté la tensió en tot moment.

Ha de ser difícil per a un autor mantenir l’emoció i l’atenció del lector quan els dos –autor i lector- saben que un assassí quedarà sense ser jutjat perquè el detectiu de ficció no sap el que sabem nosaltres. I, encara més, si hom té la convicció que de saber-ho acabaria resolent el cas molt més aviat. I el lector s’ha de resignar a què l’autor decideixi acabar l’obra amb aquest secret benviu.

Hi ha, en la trama, enganys o paranys al lector que, quan te’ls expliquen, son d’agrair. Hi ha referències constants i centrals al nazisme als països nòrdics, recurs molt habitual en la novel·la negra d’aquelles contrades. Hi ha històries d’amor les quals acaben de diferent maneres i que enganxen, com a trama secundària, al lector. Hi ha personatges que indignen al lector, però que semblen tenir vida pròpia …

Si hi hagués de posar alguna pega, potser és molt forçat que aparegui un diari fet de puny i lletra del “pit-roig” que ajuda a en Harry a resoldre el cas. Penso que no li calia trobar-lo, estava tan a punt d’entendre-ho tot sense aquesta troballa que l’autor havia pogut deixar-lo lluir més. Però bé, me val la pena llegir aquesta magnífica novel·la.

Jaume Salés i Malian

13 de gener de 2016

Tweet

Feia temps que no llegia res, en forma de novel·la, d’en Ferrant Torrent; sí que, en canvi, he seguit gaudint dels seus articles i col·laboracions radiofòniques. A pesar del temps transcorregut, llegir “Un dinar un dia qualsevol” es nota de seguida el seu estil directe i fresc; no l’ha perdut, es manté.

L’argument es mou a l’entorn de la ciutat de València i la seva corrupció, ja sigui al voltant de l’administració, de les seves concessions públiques, ja sigui a l’entorn del València C. F. El protagonista ´s un periodista, Marc Sendra, que és acomiadat com a assalariat i ara ha d’actuar de freelance. Torrent és molt hàbil a l’hora de retratar els seus personatges; tot i així, no ens deixa entrar gaire en els antecedents d’en Marc Sendra. Sí, en canvi, que segueix la línia de fer que alguns dels que viuen al marge de la llei, no precisament en forma il·legal, per dir-ho d’una manera, siguin pintats de manera que tinguin una vessant de simpàtics al lector: el Llargo –que controla el baix fons del joc il·legal-, Mesié –expert en robatoris de xalets- , el Colorao –lector empedreït de novel·les històriques que està malament de salut- o el Mític Regino –exfalsificador.                També ens és pintat l’amic policia del protagonista, en Josep –José en una altra època- Pons, gràcies al qual s’arriba al fons de l’assumpte, de forma, això sí, extraoficial.

I finalment queda el grupet d’amics d’en Marc Sendra: els germans Josep i Ferran Torres, Xino, Àlex, Civera, Bau, Robert Baixauli i Magda –una ex doctora de la sanitat pública valenciana que ara fa de dependenta i que en la novel·la es desprèn la seva estima per a Marc Sendra, que és mútua, tot i que no s’acaba d’aprofondir en aquesta sana relació afectiva.

A pesar que li costa d’arrencar, estem davant d’una novel·la al més pur estil Ferran Torrent, amb el seu estil reconeixible des del primer moment. Té, a més, un enginyós final ja que, sense denunciar els fets com voldria Marc Sendra, aquests queden denunciats gràcies a Ferran Torres.

Jaume Salés i Malian

11 de març de 2016

Tweet

Ostres ! Un altre llibre de Morton on tot gira sobre un nen petit i l’amor sacrificat de la seva mare envers ell. Bé, per ser exactes, en aqusta novel·la n’hi ha dos: Theo Edevane amb la seva mare Eleanor Edevane i Caitly Bailey envers Maggie Bailey. El curiós del cas és que el lector es deixa endur de la mà de l’autora que et va donant tots els detalls a petites dosis per no embafar. I et va conduint cap al final de la història; el bo del cas és que el lector hi vol arribar i es deixa dur.

               Morton, però, com si es tractés d’un joc infantil/juvenil va posant paranys per al camí per despistar el lector i perquè aquest no ho tingui tan fàcil a l’hora d’esbrinar què va passa a Conualla la nit de Sant Joan de 1932, per fer servir paraules nostres. I el bo del cas és que l’autora torna a aconseguir sorprendre al lector. I una cosa molt important per a mi: els llibres de la Kate Morton acaben bé, quan els acabes la sensació és de benestar, de confort, el lector en surt satisfet emocionalment parlant.

Jaume Salés i Malian

Tweet