RetadoR

Gràcies a l’atreviment narratiu, consentit per la família Hammet, de Joe Gores, “Spade & Archer” és considerada com l’antecessora immediata de la clàssica “El falcó maltès”, original de Dashiell Hammett. En la novel·la que avui comentem, en la qual no hi surt cap falcó però sí un mussol –al Bohemian Club- coneixem l’origen, com a detectiu, de Sam Spade nascut al 1894: havia estat agent de la famosa Continental a Seattle, des de 1916, fins que al 1921 obre despatx en solitari a San Francisco;al cap de quatre anys s’associa amb Miles Archer, soci que assassinen al principi de “El falcó maltès” i amb qui Spade comparteix, a més, la seva dona Iva Archer.

En aquesta novel·la coneixem millor la secretària fidel que tot detectiu ha de tenir, l’Effie Perine, d’origen grec. Sam Spade de seguida se sent com a peix a l’aigua en el sots-món de San Francisco, sap on trobar informació, és ràpid de reflexos i escaneja mentalment qualsevol qui li vol jugar una mala passada. Això, però, no li estalvia que algú el vulgui assassinar tirant-lo per la borda d’un vaixell o rebre cops sopreses o caure en emboscades. El que passa és que Sam Spade és un exemple del tipus dur i se’n surt de manera brillant de qualsevol situació compromesa.

          Com en “El falcó maltès”, és molt important cada vaixell que arriba o surt del port i el seu ambient. El Sam Spade de Joe Gores no decp perquè és dur, però pensa molt i bé, i capta l’atenció de noies guapes, com penny Chiotras, per exemple. Ah!, té un policia amb qui no es cauen bé, que és en Dundy, policia maldestre a qui sempre guanya per mà i de qui s’escapa burlant-se cada cop que el vol empresonar. El contrapunt és l’altre policia, Tom Polhaus, a qui Spade no dubta a promocionar per fer quedar en ridícul al seu company i superior, Dundy.

L’única pega que hi posaria es que, en la part de la narració destinada a la cerca del progenitor de Mai-lin es fa una mica carregosa, tot i que sigui necessària per a la resolució final de tota la trama perquè, a pesar que l’obra sembla tenir imcrohistòries protagonitzades per Spade, en el fons hi ha un fil argumental comú que es manté des de l’inici i s’acaba resolent al final.

Permeteu-me, per acabar, que ho faci amb el que ara es coneix com un espòiler: la novel·la “Spade & Archer” acaba com comença “El falcó maltès”: arriba la Senyoreta Wonderly, una autèntica preciositat, que demana poder parlar amb el detectiu Sam Spade i … aquest li diu a l’Effie Perine que, amb aquesta carta de presentació, no perdi temps i la faci passar! Comme il faut !

Jaume Salés i Malian

11/11/2015

Tweet

Aquesta és una novel·la escrita, sota pseudònim per John Benville, a petició dels hereus de Raymond Chandler, un dels Autors de novel·la negra, creador d’en Philip Marlowe. Aquest detectiu és un detectiu amb tots els honors. Un home rude, individual, aspre, irònic, quan cal, encantador per al sector femení sense casar-se –mai més ben dit- amb cap.

El repte de “la rubio de ojos negros” era fer, avui dia, una novel·la ambientada en el Los Angeles on viu en Philip Marlowe originari. En la primera part de la novel·la això, al meu modest entendre, costa de ser molt aconseguit; a partir dels merders en què es fica en Marlowe, amb morts, segrestos, lesions i perill de la vida, llavors ja és més creïble. Evidentment, en Marlowe té alguns punts dèbils que en aquí es reprodueixen: l’alcohol i les dones guapes. El seu amic Terry Lennox – o com es digui- ho sap i se n’aprofita per intentar aconseguir el seu objectiu; per això, si cal interposar una bellesa com Clare Cavendish es fa i punt. Queda en la història una dècima de romanticisme quan aquesta sembla reconèixer, en el silenci, que l’afer amb en Marlowe anava de debò, si més no durant uns minuts. O això és el que volem creure els amics del detectiu.

Portada del llibre

En la novel·la, hi trobem, potser, un excés de cites d’actors i actius cinematogràfics: Jean Harlow, Errol Flynn, Escarlata O’Hara, Rhett Butler, Clark Gable, John Wayne, Maureen O’Hara, James Cagney, Rita Hayworth, Joel McCrea, Doris Day, Rock Hudson, Gary Cooper, Barbara Stanwick, Charlie Chaplin, Stan Laurel, Groucho Marx i els seus germans, Lon Chaney, Barbara Payton, Raymond Burr, Bop Hope, Cary Grant … i potser me’n deixo algun i tot ! I si se’m permet un pèl més de crítica, ens trobem amb un Marlowe que, potser, demana massa ajuda –sense ser trascendent- a la policia oficial (Bernie Olhs i Joe Green).

Al final, però, tot lliga amb personatges que van i vénen en la vida de Marlowe, alguns dels quals desapareixen definitivament i d’altres, com Linda Loring apareixen en el món marlowià, com la noia guapa i rica que està a punt de posar el llaç a l’escàpol detectiu privat. De moment és a París, però la seva ombra és allargada i no es descarta que, en futurs experiments com aquest, aconsegueixi el que sembla impossible per als fidels lectors de Philip Marlowe.

Jaume Salés i Malian

30 de juny de 2015

Tweet

                Mike Hammer encarna una versió més evolucionada del primitiu detectiu privat, augmentat i corregit. És més dur que els seus antecedents, té més èxit seduint dones que se li posen a tret, és més expeditiu i té una secretària molt més guapa i ben formada, amb més atributs, però igual de tontaina sent-li fidel quan ell no dubta a tastar la carn femenina a granel, per molts remordiments que després sembli tenir.

En “Yo, el Jurado” queda clar, des del principi, que, com que l’assassí ha mort un amic d’en Hammer (en Jack Williams) a qui li deu la vida, i ho ha fet d’una manera despietada i inhumana, en hammer no s’acontentaràa a atrapar-lo sinó que l’executarà. I així ho farà, no en tingueu dubtes! Li pgarà amb la mateixa moneda –tal com ha promès- i, com diu ell mateix, sense cap vacil·lació, per difícil que li vulgui posar l’assassí.

Entre mig, se li llencen al damunt dones guapes, com la ninfòmana Mary Bellemy o la guapíssima doctora –psiquiatra- Charlotte Manning. I la pobra Velda –la secretària d’en Hammer- esperant, suspirant, que aquest algun dia no s’enamori de la dona equivocada, quan pot tenir el bo i millor tan a prop! Estic per enviar un watsap a la Velda!

Ara bé, l’admiració per a en Mickey Spillane i el seu detectiu no deixa que, en aquesta obra, la clau de volta del desllorigador, al meu modest entendre, és precipitat i poc treballat. Però seguiré llegint Spillane, seguiré disfrutant d’en Mike Hammer i envejant-lo (llàstima que no sàpiga quin desodorant es posa) en alguns aspectes.

Jaume Salés i Malian

22 de juny de 2015.

Tweet

En aquesta novel·la negra moderna hi trobem una nova aventura de Montalvano en estat pur. Amb la Lívia segueixen conversant per telèfon i barallant-se tan aviat com poden, en un clima de gelosia mútua que sura en l’ambient. L’equip d’en Montalvano segueixen sent peces claus complementàries; per exemple, en Catarel·la, a part de posar nerviós al comissari per a gaudi del lector, és clau desmuntant ordinadors dins dels quals no només hi ha xips i circuits integrats; en Mimí Augello aplica els seus dots de “Don Juan” per a obtenir informació necessària; o en Fazio, mà dreta operativa del Salvo Montalvano.

També hi trobem el personatge contrari al comissari protagonista, el periodista de Televigata Pippo Ragonese, mantenint els dos la seva relació enemistada i enquistada de fa temps. I, com no?, no hi pot faltar la dona que enamora, que fa dubtar i que cala fons a en Salvo Montalvano, la Liliana Lombardo, encara que, en alguna seqüència, el porti a vendre.

El joc dels miralls és l’expressió usada per intentar esmascarar la realitat i fer impossible la investigació. Impossible no, però difícil sí; tot i que no hi cas que resisteixi la paciència d’en Salvo Montalvano.

Jaume Salés i Malian

Juny 2015

Tweet

(Publicat a “El 9 Nou”, del divendres dia 27 de febrer de 2015)

                Una de les activitats que distingeix clarament els humans dels animals és llegir, llegir lletra lligada o sense lligar o d’impremta, de pal (abans en dèiem majúscules) o no (minúscules), de metge (paradoxalment il·legible excepte per a farmacèutics) o de col·legi de monges (molt rodona i extremadament llegible), inclinada de forma regular o aleatòriament … Llegir un llibre, un poema, una nota, una carta, un correu, un cartell, un panell, un conte, una novel·la, un prospecte, un post-it, unes instruccions, un watsap, un sms, una partitura musical … és cosa de les persones humanes, no dels animals. Per alguns, fins i tot, no només és una facultat sinó que és un plaer o que és tan profund aquest art del llegir que els connecta amb una dimensió superior. El filòsof René Descartes va arribar a dir que la lectura és una conversa amb els homes més il·lustres dels segles passats; o, per citar un autor de ficció dels nostres temps, en Juan Gómez-Jurado, en la novel·la “El emblema del traidor” fa dir a un dels personatges que “Els que rellegeixen (llibres) tendeixen a omplir-se de la saviesa inadequada abans d’hora”. Però, perquè hi puguin haver lectors i que aquests puguin gaudir, o si més no provar-ho, de la lectura és obvi que ha d’existir, abans, algú, home o dona, que escrigui el que després es pot llegir. Ara bé, el lector s’ho empassa tot? És selectiu a l’hora de llegir? Semblaria que la resposta adequada és negativa a la primera pregunta i afirmativa a la segona. Si és així, a l’hora de filtrar què es llegeix, és important saber com és, com pensa, què ha fet en la seva vida privada, l’autor o autora?? És a dir, el lector troba més o menys bo un llibre en funció de si coneix com és realment el seu autor?

Tot això ve a tomb perquè en l’última Setmana Negra –setmana dedicada a la novel·la negra que s’ha fet a Barcelona ara fa un mes-, una de les convidades estrella va ser Juliet Hulme, coneguda en el món literari com Anne Perry. Aquesta escriptora que fa les delícies dels amants de la novel·la de “lladres i serenos” ambientada, en molts casos, en un ambient victorià de la societat britànica és la creadora, entre d’altres, de l’inspector Pitt, el qual és mostrat, no només amb la seva flegma britànica, sinó que, fins i tot, en alguna novel·la ens mostra el seu cantó més humà, com quan no dubta a combinar el rigor de la investigació de la mort de diferents noies amb el seu progressiu enamorament de la jove Charlotte Ellisson a “Els crims de Catter Street”.

Aquesta escriptora doncs que tan bé relata el món del crim i els sentiments de les persones, ara té més de vuitanta anys però quan va ser molt joveneta, a Nova Zelanda, es va fer molt amiga d’una altra noia més o menys de la seva edat, Pauline Parker, fins al punt que es van posar d’acord per matar –així tal com sona- la mare d’aquesta amiga perquè ningú no les pogués separar i poder-se escapar juntes als Estats Units d’Amèrica. Aleshores, tornant al principi, tots els lectors que gaudeixen en la descripció minuciosa dels escenaris de les seves novel·les de crims, dels seus personatges, dels detalls dels crims relatats i de la investigació duta a terme per a descobrir els culpables, en gaudeixen igual sabent que qui ho escriu ha estat una persona jutjada i castigada per la justícia per assassinat? Què prima més, la qualitat literària o la qualitat humana? El lector es pot abstreure d’aquest dilema? El bo del tema és que no aquest no és un cas aïllat. Sense buscar gaire, amb una simple cerca googlejada hom pot veure que, de casos semblants n’hi ha molts; ad exemplum, Jesse Hill Ford, Hans Fallada, Krystian Bala, Jack Unterweger, Vlado Tanevski …

Les respostes possibles a aquestes preguntes, segurament, són totes elles respectables, discutibles i argumentables alhora. És un debat obert i etern, de difícil pronòstic final.

 Jaume Salés

Jurista

Tweet

Llegir les novel·les antigues de John Le Carré (pseudònim de David Cornwell) és com assaborir un bon vi en un dinar o sopar d’aquells que et vénende gust i que no voldries mai que s’acabés la sobretaula. Si a sobre el protagonista és un home amb format d’antiheroi (en comptes de ser alti guapo és normal, grassonet,amb ulleres grans que resaltenels seus ulls que demostren una mirada a vegades depeix bullit), com és en George Smiley, aleshores esconverteixen un repàs de siberites. A més, l’autor refrega en el seu protagonista, en boca de la professora Shane Hecht i del Comissari General de la Policia de Carne, en Havelock, que s’hagués casat amb una dona molt i molt guapa, casament que no s’entenia pel contrast físic d’ambdós cònjuges, i que ara ha s’ha acabat perquè ella el va abandonar. Ni amb aquests retrets l’Smiley perd la flecma britànica que el caracteritza. A més, ens assabentem que la seva ex és cosina de Lord Sawley, un dels amos de Carne School. Per ser justos, hem de dir que l’autor li regala de boca de l’Ailsa Brimley que l’Smiley era una de les persones mes intel·ligents que havia conegut.

En aquesta novel·la l’Smiley no fa d’espia perquè ha deixat el servei actiu, sinó que actua, a petició de l’Ailsa Brimley, antiga col·laboradora seva, perquè eviti o investigui l’assassinat d’Stella Rode a mans del seu marit, el professor de Carne, una Public School. La investigació es fa al ritme pausat d’Smiley, la qual cosa podríem definir amb aquella sentència que sona tan bé en llengua espanyola: «sin prisa pero si pausa». Segurament degut a la personalitat respectuosa d’Smiley,en aquí els policies no en surten ni ridiculitzats,ni mal parats. Ell no es traspassa mai i sempre deixa que el mèrit de les detencionsse’ls enduguinelspolicie, com Rigby. El lector sap perfectament que si no fos per George Smiley, l’acusat hauria estat una persona innocent.

  Jaume Salés i Malian

Tweet

Confesso que és el primer cop que llegeixo res d’aquest autor nordamericà. En aquesta novel·la negra «¿Acaso no matan a los caballos?» hi trobem la relació existencial entre el narrador, Robert Syverten, i una noia que coneix per casualitat, Gloria Beatty. Els dos, inicialment, congenien perquè tenen una aspiració semblant a la vida, que és viure del cinema, ell com a director, ella com a actriu. És per això que es posen d’acord a participar en un concurs de resistència ballant, a Santa Mònica.

        A part de conèixer altres personatges, que com ells dos, tenen les mateixes aspiracions, l’autor no aprofondeix en cap dels actos secundaris i, per extensió, tampoc no ho fa amb els dos protagonistes. L’única aportació és saber que la Gloria Beatty és una amargada de la vida i que contínuament repeteix un desig: que voldria ser morta.

      El que passa és que, des de la primera línia, sabem del cert que es mor en un banc amb una bala al front disparada per en Robert Syverten. I com un fil conductor anem sabem detalls de la condemna d’en Syverten per l’assassinat de la Glòria. De res no serveix saber que ella li demanava amb insistència.

La novel·la, inevitablement, s’acaba sense cap sorpresa per al lector que espera inútilment que passi quelcom més, per fugir d’una història plana.

Jaume Salés Malian

Tweet

        (Article publicat al bisetmanari El 9 Nou, el divendres dia 25/03/2014)

A finals de l’any passat, vam saber la notícia que un Jutge d’Illinois va dictar una sentència segons la qual les obres on hi surt el peronatge Seherlock Holmes, creat per l’escocès Sir Arthur Ignatius Conan Doyle, publicades amb anterioritat a l’any 1923, passen a ser de domini públic als Estats Units, mentre que la resta –les que va van d’aquesta data fins al 1930, quan mor l’autor- seguiran protegides pels drets d’autor, tot i que els estudiosos del tema diuen que aquestes són poques i es refereixen a altres camps literaris paral·lels. El jutge americà, que no sabem si és un voraç lector o no de les novel·les del famós detectiu, però que sí que sabem que es diu Ruben Castillo, raona la seva decisió de la següent manera: Sherlock Holmes pertany al món i aquesta sentència ho estableix així clarament; la gent vol celebrar Holmes i Watson i ara ho poden fer sense temor. Les opinions són lliures, però si non è vero è ben trobatto ! Nogensmenys, la decisió judicial no és ferma perquè està en apel·lació.

Els seguidors d’aquest singular detectiu –famós per les seves arts deductives a partir de detalls insignificants per a la població en general o per a detectius d’Scotland Yard presumptuosos- són tants que, fins i tot, no en tenen prou amb un nom per definir-se, sinó que en necessiten dos: hi ha els “Sherlockians” i els “Holmesians”. Els primers són bàsicament fans del personatge que viuen als Estats Units; els segons, són els seguidors europeus del detectiu i s’anomenen, aquests, així per respecte al mestre i perquè així ho manen les tradicions victorianes, que no permeten gairebé mai l’ús del primer nom de forma popular.

L’èxit literari del personatge ha transcendit més enllà del món de la literatura i ha fet possible sèries i pel·licúles a manta. Algunes més fidels a l’original i d’altres no tant. Ara bé, segurament ni els sherlockians ni els holmesians no estaran gaire contents amb la sèrie que ara està de moda i que porta per nom “Elementary”, creada per en Robert Doherty, la qual, basada també en l’obra de Conan Doyle, fa una adaptació moderna del detectiu Holmes i del seu inseparable Watson. Més que una adaptació és una reescriptura. En aquesta sèrie hi ha massa canvis revolucionaris difícils de pair: l’acció ja no passa a Londres –com en l’original- sinó a Nova York; però el més trencador és que en Watson ja no és un home sinó que és una dona, interpretada per l’angelical “charliana” Lucy Liu. Home, una cosa és que es liberalitzin els drets i tothom pugui usar el personatge per fer-lo viure més enllà del seu autor original i una altra és desvirtuar-lo fins al punt que no el conegui ni el pare que el va crear! Per exemple, en Watson pot portar bigoti o no, pot ser més prim o menys, pot portar ulleres o no, pot viure amb en Holmes o no, pot estar casat o no, però hi ha una cosa clara que és que en John H. Watson va ser creat com un home i, s’adapti com es vulgui, ha de ser un home. Fer-lo dona és crear un altre personatge, que no serà mai el doctor i amic d’en Sherlock Holmes.

Per cert, els fidels seguidors de Sherlock Holmes podrien discutir, fins i tot, el títol de la dita sèrie. Perquè resulta que una de les frases que tothom associa al famós detectiu és aquella tan televisiva com: “Elemental, estimat Watson”. Frase que ha donat nom a la sèrie “Elementary”. Però resulta que aquesta frase, en l’obra escrita original no hi figura. El que més s’hi assembla és algun “estimat Watson”, en “L’aventura del geperut”, “L’advertència” i a “Els tres estudiants”. Parlant d’expressions, és coneguda la italiana “traduttore traditore” sobre el debat etern de si els traductors han de ser o són traïdors. Tota traducció ha de tenir respecte per a l’original, és evident. I, per propietat transitiva, les adaptacions televisives o fílmiques també haurien de respectar l’original, si s’inspiren en ell. Diria que això és … elemental, estimat lector!

                                                                        Jaume Salés.

Tweet

Després de llegir l’última obra del mestre de la novel·la de suspens contemporània, s’acaba amb la sensació, un cop més, que hom ha assistit a l’episodi d’una de les moltes sèries d’espies que actualment fan per la televisió, basada en el terrorisme internacional, però amb la diferència que no s’ha d’esperar deu o dotze dies més d’emissió, perquè en el llibre hi ha tota la història. Efectivament, cada vegada hom té més la percepció que les novel·les modernes copien els plànols i seqüències i guions i ritmes de les sèries de la petita pantalla. I en això, Fortsyth n’és un precursor.

Entrant en la novel·la pròpiament dit, la podríem resumir com les aventures d’una unitat d’elit nord-americana contra uns suposats fanàtics islamistes; concretament, la lluita entre el Rastrejador i el Predicador, amb ajuda, per descomptat, dels serveis secrets britànics i israelians.

Si alguna crítica es pot fer al teixit argumental i de la trama seria la següent; en primer lloc, es vesteix com una presa de justícia del Rastrejador de manera personal –perquè han assassinat el seu pare, Sr. Carson-, però abans d’això ja era el Predicador l’objectiu, per tant no convenç que l’operació sigui pel motiu personal; segon, es destapa massa aviat la identitat del Predicador, quan el lector encara no havia arribat ni a sospitar qui era o podia ser; tercer, es fa estrany que Òpal –l’infiltrat israelià a Somàlia- fa anys que és molt i molt prudent a fer cap moviment i, de cop i volta, en una operació que no és ni del seu govern, té una actitud molt i molt activa, molt i molt arriscada, que arriba fins al punt que explica al Predicador i al seu seguici una història, al meu modest entendre, fluixa i que se li creuen sense sospitar res; quart, no només se’l creuen, sinó que el Predicador el fa, d’avui per demà, secretari personal seu sense relacionar en cap moment l’aparició d’aital personatge amb la precipitació d’aconteixements que comencen amb la mort d’accident de cotxe del Troll (el geni informàtic al servei del Predicador que penjava els sermons d’aquest a Internet ocultant l’origen geogràfic d’on provenien); cinquè, l’actitud del Predicador, un cop li suplanten la personalitat a la xarxa, no és normal, quedant-se quiet, per molt que s’enfadi i cridi molt; i sisè, lligar la història amb el segrest d’un vaixell danès pels pirates somalis com esquer en funció del qual el Predicador surt del seu amagatall, també costa d’empassar.

A part de tot això, un llibre per passar una bona estona, entretingut, amè i que cal mirar com una sèrie més de les que passen per televisió, que s’entén sense requerir gaire esforços.

Jaume Salés i Malian

Tweet

A l’epíleg de la novel·la, datat a l’octubre de 2009, un any després de la sortida del llibre, en Harry Quebert li diu a en Marcus Goldman:

 “Un bon llibre, Marcus, no es mesura per les seves últimes paraules, sinó per l’efecte col·lectiu de totes les paraules precedents. No havent passat ni mig segon després d’haver acabat el llibre, després d’haver llegit l’última paraula, el lector s’ha de sentir envaït per un fort sentiment; durant un instant només ha de pensar en tot el que acaba de llegir, mirar la portada i somriure amb un pèl de tristesa prquè trobarà a faltar tots els personatges. Un bon llibre, Marcus, és un llibre que hom s’arrepenteix d’acabar de llegir”.

 Doncs, això, és al que passa quan acabes de llegir, precisament, aquest llibre. Són d’aquelles novel·les que no només t’enganxen i vols saber la veritat, sinó que et remou la caverna corporal on es guarden els sentiments. Des de bon principi et sap greu la mort de la Nola Kellergan (i ja no diguem de la Sra. Deborah Cooper, la pobra, que la maten perquè acull la Nola quan aquesta fuig dels seus futurs assassins) i et sap greu que no tingués una durada més gran i que no s’acabés del tot bé la seva història adolescent amb un home fet i dret, com en Harry Quebert. Poc a poc l’autor ens va conduint per descobrir l’autèntica Nola, la qual no acabarem de descobrir del tot fins que s’acabi la novel·la perquè en Dicker és molt hàbil a conduir els nostres sentiments com si d’un pastor d’ovelles es tractés. A base de petites dosis anem descobrint la personalitat de tots els que intervenen: dels diferents personatges secundaris del poble, la família Quinn (en Robert -que no és tant tonto com creu la seva dona-, la Tamara -amb aires de grandesa i superioritat-, la Jenyy -una bellesa que no entén perquè no va cul per ella qui ella vol), l’Elijah Stern -el mecenes ric que conviu amb el passat contínuament i vol arreglar errors greus de joventut- l’Erne Pinkas -el voluntari de la biblioteca que té un cor molt gran i sincer, sense aspiracions de cap mena- la Donna Mitchell -la típica arpia que hi ha en tota població petitat- , els diferents policies del passat que no han marxat mai … I altres personatges que tenen més pes: el Sergent Gahalowood -es fa estimar malgrat que no està per falòrnies i al final reconeix el mèrit d’en Goldman en la investigació que tots dos culminen amb èxit-, en Luther Caleb -tipus d’aspecte rar, a qui li agraden les noies rosses com se la seva primera nòvia, l’Eleonore Smith, que el va deixar fa temps, que teballa per l’Elijah Stern, que té un gran talent tot i que el té molt amagat i insospitat- i Gideon Alkanor -psiquiatre i professor, sense el qual no s’entenen les reaccions d’alguns personatges.

Si el llibre és bo des de la primera línea i enganxa més que deu ganxos -per no dir el que dèiem de petits sobre què enganxa més que un ganxo- hom espera que el final sigui “en retardando”, que dirien els músics, i no: és un final apoteòsic en el qual en Marcus Goldman decideix no dir tota la veritat per fer justícia a en Harry Quebert … i a en Luther Caleb, l’autèntic heroi anònim i per qui sents més estima un cop sabut tot.

 Jaume Salés

Tweet