RetadoR

(Article publicat a El 9 Nou, el dia 23 de desembre de 2014)

Estem en dates nadalenques i treuen el cap, per a quedar-se, desitjos de bona voluntat, més o menys hipòcrites, tipus i marques de perfums i, com no, estrenes de pel·lícules, sobretot per a nens. Tot i que el concepte “infantil” en el món de la cartellera cinematogràfica és, com a mínim, discutible. Costa bastant discernir, avui dia, quins temes són infantils i quins no. Potser seria hora de reflexionar si quelcom inacceptable ho és més si ho presentem en forma de dibuixos animats. En un estudi publicat fa poc al British Medical Journal analitzant aquest tema, es conclou que en els dibuixos animats hi ha més violència que en les pel·lícules d’adults i que els seus protagonistes corren més riscos de ser morts que en les pel·lis de grans. En el dit treball, han constatat i computat morts per trets d’armes de foc a “Bambi”, “Pocahontas” i “Peter Pan”; amb arma blanca a “La Sireneta” i “La Bella dorment”; i amb atacs d’animals a “El Capità Nemo” i “Tarzàn”. En definitiva, segons l’estudi, la mort d’ un personatge important succeeix en dos terços dels dibuixos animats per a nens, mentre que és només en la meitat de les pel·lícules destinades a un públic adult. Segons un d’aquests investigadors, el professor associat d’epidemiologia de la Universitat canadenca d’Ottawa, la idea d’iniciar una recerca sobre aquest tema va començar a germinar quan un seu amic li va enviar un missatge a l’ordinador que deia: “aquesta nit us ajuntareu a casa tota la família per veure junts El món de Nemo? Un consell: salteu-vos els cinc primers minuts”, moments en què la mare del peixet és devorada per un peix de Barracuda, emulant l’escena Hitchcoquiana de la dutxa a “Psicosis”.

Moltes vegades, sense ruminar bé el per què, associem ser mitològics o estranys, monstres per dir-ho clar i català, amb el món màgic infantil. En totes les cultures hi ha éssers rars, enigmàtics, més o menys lletjos, més o menys bons, però normalment esquerps, que viuen en una altra dimensió o en l’inframón. Aquests éssers, però, intervenen en la vida dels humans i la condicionen. Per exemple, sense entrar a definir què seria el Pare Noël, veiem que aquest té uns ajudants, els Elfs, que, com dèiem suara, són llestos, ben plantats i treballadors, sense els quals, els regals no arribarien a temps durant la nit de Nadal. Uns altres, molt més lletjos, molt més peluts, que viuen en coves i a sota terra són els Trolls. Aquests éssers mitològics, entre els segles XVIII i XIX, van començar a formar part de la literatura infantil, sobretot en contes de fades, passant a ser identificats de seguida com a sers malvats. Aquests éssers de la mitologia escandinava estan molt arrelats en les zones nòrdiques, tant que hi ha qui no descarta que puguin existir realment. Deu ser per això que una fundació danesa ha atorgat una beca de més quatre-cents mil dòlars a un investigador, en Lars Christian Romer, perquè pugui furgar a sota terra de l’illa Bornholm a veure si troba proves de l’existència dels Trolls. Però buscar proves reals de monstres no és una dèria, només, d’alguns nòrdics que no saben què fer del temps i dels seus diners. Així, sembla que cada cop hi ha més testimonis que diuen haver vist el gegant caníbal Wendigo als boscos profunds del Canadà, més enllà del personatge que va crear literàriament l’Algernon Blackwodd.

A casa nostra, els Trolls, si han quallat ha estat gràcies als llibres d’en John Ronald Reuel Tolkien, i a les pel·lícules d’en Peter Jackson, que precisament acaba d’estrenar l’última gran batalla d’el Hobbit a la Terra Mitjana. Amb la tercera part de l’adaptació al cinema d’el Hobbit, el cineasta posa punt i final a més de quinze anys de viatge per a l’univers Tolkien, després que a l’any 2001 l’iniciés amb “La comunitat de l’anell”. Qui vulgui doncs ja té la seva ració de pel·lícula fantàstica aquests dies. Alguns però seguim preferint la pel·lícula dirigida per Marc Forster titulada “Monsters Ball” per veure a qualsevol època de l’any.

Jaume Salés

Tweet

(Article publicat a El 9 Nou, el dia 28 de novembre de 2014)

          A La meva autobiografia , en Charles Chaplin afirma que “hi ha més fets i detalls vàlids en les obres d’art que en els llibres d’història”. Potser per això, perquè hi ha algun clarivident que hi ha vist alguna lliçó d’història que algun dia hauria de compartir amb la societat, es pot arribar a entendre, tot i que és difícil per a la gent del carrer, com una aquarel·la titulada “Oficina de Registre Civil i antic Ajuntament de Munic” –un títol molt atraient!-, que l’any 1914 va pintar l’Adolf Hitler, curiosament parodiat al cinema per en Chaplin, pot ser adquirida en subhasta per uns cinquanta mil euros. En la mateixa línia, aquests dies hem vist com un barret de Napoleó Bonaparte –aquell que es va deixar espantar per un timbaler al Bruc- s’ha venut, a París, per gairebé dos milions d’euros, a Kim Hong-Kuk, president de l’empresa de gelats Harim, conegut popularment com el Rei del Pollastre de Corea del Sud, res a veure amb el “Rey del Pollo Frito” de la capital de l’estat espanyol. Dos objectes de dos personatges amb dèria imperialista, que van marcar una època en la història universal tot i que amb importants matisos que els diferencien.

I és que, efectivament, en Napoleó, més enllà de les conquestes territorials; de tenir un germà, de nom Josep, gràcies al qual una Constitució Espanyola és coneguda com “La Pepa”; a pesar de Waterloo i del seu desterrament a l’illa de Santa Elena on va morir; sempre podrà ser recordat com el general que va comandar una expedició francesa a Egipte i que, en instal·lar-se a prop de la ciutat de Rosetta, en unes runes que estaven en un lloc estratègic, tot restaurant-les per a defensar-se, al juliol de 1799, un dels seus soldats va trobar una gran pedra de basalt negra, de poc més d’un metre d’alt que pesava més de set-cents quilos i amb unes inscripcions gravades. Potser la gràndària i el pes va evitar que quedés esmicolada. El cert és que el seu descobridor, que hom no es posa d’acord si va ser un tal Bouchard o un tal Dhautpoul, es va fixar que aquest objecte tenia quelcom de particular i no va gosar aixafar-la. Per això sol el nom del seu descobridor i protector ja l’hauríem de tenir esculpit en el llindar de la història, perquè a partir del que contenia aquesta pedra es va aconseguir superar una fita que, durant molt i molt temps, es resistia a la ciència i a la intel·ligència humana: desxifrar l’escriptura egípcia antiga. El mèrit el devem a un jove francès, Jean-François Champollion el qual, amb una de les còpies que els gals havien fet de la pedra Rosetta –com se la coneix-, va comparar els jeroglífics amb les altres dues llengües que hi havia transcrites en la dita pedra, i va trobar la solució a l’enigma. Aquest va ser un gran pas per a la humanitat i per conèixer els seus orígens.

Noms aquests, “pedra” i “Rosetta”, aquests dies, curiosament, es tornen a sentir com a protagonistes d’una altra fita important. L’objectiu és similar a fa dos segles: desxifrar el nostre passat. Al març de 2004, una nau que portava el nom de “Rosetta” es va posar en òrbita per a anar a trobar una “pedra” de l’Univers, el cometa Txuri, amb la missió que hi desembarqués, sobre la seva superfície, la sonda “Philae”. Philae havia de prendre dades a tota pastilla per tal que els científics poguessin estudiar d’una manera inèdita com va començar el Sistema Solar i, de pas, la vida tal com la coneixem. Sembla ser que una de les teories més esteses és que els planetes i els cometes van mamar de la mateixa pols que desprenia el Sol al principi dels temps i es tractava de verificar-ho. Philae, però, com les sargantanes és de sang calenta i si no li toca el Sol no rendeix.

A veure si encara hi ha temps i Philae fa bo el que deia Sòfocles a “Les dones de Traquis”: “àdhuc per al qui fa tard, el bon succés, quan es revela, dóna el seu profit”.

Jaume Salés

Tweet

Confesso que és el primer cop que llegeixo res d’aquest autor nordamericà. En aquesta novel·la negra «¿Acaso no matan a los caballos?» hi trobem la relació existencial entre el narrador, Robert Syverten, i una noia que coneix per casualitat, Gloria Beatty. Els dos, inicialment, congenien perquè tenen una aspiració semblant a la vida, que és viure del cinema, ell com a director, ella com a actriu. És per això que es posen d’acord a participar en un concurs de resistència ballant, a Santa Mònica.

        A part de conèixer altres personatges, que com ells dos, tenen les mateixes aspiracions, l’autor no aprofondeix en cap dels actos secundaris i, per extensió, tampoc no ho fa amb els dos protagonistes. L’única aportació és saber que la Gloria Beatty és una amargada de la vida i que contínuament repeteix un desig: que voldria ser morta.

      El que passa és que, des de la primera línia, sabem del cert que es mor en un banc amb una bala al front disparada per en Robert Syverten. I com un fil conductor anem sabem detalls de la condemna d’en Syverten per l’assassinat de la Glòria. De res no serveix saber que ella li demanava amb insistència.

La novel·la, inevitablement, s’acaba sense cap sorpresa per al lector que espera inútilment que passi quelcom més, per fugir d’una història plana.

Jaume Salés Malian

Tweet

A “L’altra”, el primer que et sobta és descobrir una prosa fresca, un estil nou, directe, veloç, del narrador que aviat converteixes en narradora. El llenguatge, tot i que de nivell literari alt, és planer, com el que es parla al carrer; fins i tot, amb vocals duplicades o triplicades que ajuda a donar l’entonació correcta i escaient. De seguida empatitzes amb l’Anna, la veus com l’espavilada de la colla, ja que d’en Manel –en Nel, per ser exactes- en veiem el seu caràcter particular que no segueix la lògica de la narradora.

L’Anna té un passat familiar i personal que li amotlla la seva personalitat d’adulta, però s’explica tan ben dosificada que t’hi porta de forma natural, sense que hom se n’adoni, a veure-la així. En canvi, a en Nel, la parella de l’Anna, li pesa la seva família: els seus pares –sobretot la mare- que prefereixen aparentar abans de ser realistes, i la germana, la Laura, que ajuda a distorsionar l’aparent sintonia de la parella.

      Podríem dir que tant a en Nel com a l’Anna els afecta la crisi dels quaranta; ell ja els té i a ella li falten dos anys; ell ho expressa de manera introspectiva, depressivament, veient-se i trobant-se descol·locat en una societat moderna que es pensava tenir a mida; a ella, li provoca una injecció de joventut trobant un complement sexual amb un jove –en Teo-, que és sord degut a un accident que va patir. Aquesta història de l’Anna i el Teo, però, va agreujant aquestes dues manifestacions d’ella i en Nel, fins al punt que no veus la manera com finalitzarà, degut a la incongruència de l’Anna, que vol quedar embarassada d’en Nel però es passa el dia buscant l’excusa per fer sexe, amb precaucions, amb en Teo.

Tot aboca, però, a un final sobtat, amb més incongruències que les vistes fins ara. Un exemple de mostra: en Teo no havia volgut la possessió absoluta de l’Anna i es veia agraït i en canvi acaba la novel·la sent pretensiós, possessiu i despreciatiu, d’avui per demà. Tot això, al meu modest entendre, amb un discurs moral de l’Anna difícil de compartir i amb saturació de paraulotes que, d’acord que la gent del carrer parla un poc així, però segur que no ho fa amb la freqüència que està escrit en el llibre.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Llegir Jules Verne és retre homenatge a una persona que, al segle XIX !, va aconseguir lligar, ensamblar literatura amb ciència, realitat i ficció, d’una manera tan amena que cent cinquanta anys després hom quedat parat de què algú escrivís semblants coses amb tants pocs medis a l’abast. I no val menysprear avui l’autor quan sabem tantes coses sobre l’espai, la terra, la maquinària. A toro passat tot és més fàcil i és fer la partida amb les cartes marcades.

Tot i així que la Terra gira al voltant del Sol ens ho creiem sense qüestionar-ho; que la Lluna té una cara oculta que no es veu mai hi ha qui encara no ho sap; que es pot construir un artefacte per viatjar a l’espai, més d’un no sabríem ni com posar-nos-hi, ni com escriure-ho d’una manera tan amena, tan literària i creïble com ho fa en Verne. I tant savis que ens pensem ser !

És tanta la superioritat moral, cultural i científica que algun lector del segle XXI es creu tenir sobre Verne que no s’adona del mèrit de l’autor per escriure sobre temes que, en la seva època, no s’atrevien a parlar ni els més visionaris. Per això, sempre és gratificant llegir aventures de personatges com Barbicane, Nicholl i Ardan, tan diferents i tan complementats. I també és curiós veure com l’autor en aquesta novel·la no només s’avança en el temps descrivint un viatge d’anada i tornada a la Lluna (malgrat que la tornada és inesperada), sinó que també avança d’altres events del futur; per exemple, els tres ocupants de la bala-nau a l’hora de fer el primer àpat, un esmorzar, des que són en l’espai interestelar es preparen tres tasses de caldo dissolvent en aigua calenta alguna de les exquisides pastilles de Licbig, preparades amb els millors trossos dels rumiants de les Pampes ! A mi això em sona, perdoneu la propaganda gratuïta, a “Pastilles d’Avecrem” ! En Verne ho va escriure el 1869 !!

Per als incrèduls de les “profecies” vernianes, en aquesta obra escrita fa 145 anys es planteja com a segures accions de la humanitat fites que avui encara, algunes, no s’han fet realitat. Diu l’autor: ¿S’establirà algun dia comunicacions directes amb la Lluna? ¿Es fundarà un servei de navegació a través de l’espai per a recórrer el món solar? ¿Es podrà anar d’un planeta a un altre, de Júpiter a Mercuri, i més tard d’una a una altra estrella, de la Polar a Siri? ¿Hi haurà, en fi, un sistema de locomoció que permeti visitar aquests Sols que formiguegen en el firmament? … Pensem que l’home va anar a la Lluna “només” 100 anys després d’escriure-ho en Verne en aquesta obra!! I que molt dels ítems plantejats per l’autor encara no s’han fet realitat. Ep, que se sàpiga!

Jaume Salés i Malian

Tweet

Després de llegir l’última obra del mestre de la novel·la de suspens contemporània, s’acaba amb la sensació, un cop més, que hom ha assistit a l’episodi d’una de les moltes sèries d’espies que actualment fan per la televisió, basada en el terrorisme internacional, però amb la diferència que no s’ha d’esperar deu o dotze dies més d’emissió, perquè en el llibre hi ha tota la història. Efectivament, cada vegada hom té més la percepció que les novel·les modernes copien els plànols i seqüències i guions i ritmes de les sèries de la petita pantalla. I en això, Fortsyth n’és un precursor.

Entrant en la novel·la pròpiament dit, la podríem resumir com les aventures d’una unitat d’elit nord-americana contra uns suposats fanàtics islamistes; concretament, la lluita entre el Rastrejador i el Predicador, amb ajuda, per descomptat, dels serveis secrets britànics i israelians.

Si alguna crítica es pot fer al teixit argumental i de la trama seria la següent; en primer lloc, es vesteix com una presa de justícia del Rastrejador de manera personal –perquè han assassinat el seu pare, Sr. Carson-, però abans d’això ja era el Predicador l’objectiu, per tant no convenç que l’operació sigui pel motiu personal; segon, es destapa massa aviat la identitat del Predicador, quan el lector encara no havia arribat ni a sospitar qui era o podia ser; tercer, es fa estrany que Òpal –l’infiltrat israelià a Somàlia- fa anys que és molt i molt prudent a fer cap moviment i, de cop i volta, en una operació que no és ni del seu govern, té una actitud molt i molt activa, molt i molt arriscada, que arriba fins al punt que explica al Predicador i al seu seguici una història, al meu modest entendre, fluixa i que se li creuen sense sospitar res; quart, no només se’l creuen, sinó que el Predicador el fa, d’avui per demà, secretari personal seu sense relacionar en cap moment l’aparició d’aital personatge amb la precipitació d’aconteixements que comencen amb la mort d’accident de cotxe del Troll (el geni informàtic al servei del Predicador que penjava els sermons d’aquest a Internet ocultant l’origen geogràfic d’on provenien); cinquè, l’actitud del Predicador, un cop li suplanten la personalitat a la xarxa, no és normal, quedant-se quiet, per molt que s’enfadi i cridi molt; i sisè, lligar la història amb el segrest d’un vaixell danès pels pirates somalis com esquer en funció del qual el Predicador surt del seu amagatall, també costa d’empassar.

A part de tot això, un llibre per passar una bona estona, entretingut, amè i que cal mirar com una sèrie més de les que passen per televisió, que s’entén sense requerir gaire esforços.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Ha estat una grata sorpresa aquesta novel·la d’una autora, fins fa poc, desconeguda per a mi. A vegades, quan hom vol llegir un llibre es guia per la fidelitat a un autor i quan es tracta de descobrir un nou autor sempre hi ha certa reticència. Per això, quan s’encerta aquest descobriment és d’agrair.

A “Palmeres en la neu” es tracta de la vida entre dos pobles: Pasolobino i Sampaka; dues realitats, l’espanyola i la guineana; dos rols, la del conqueridor –Espanya- i la del sotmès –la colònia de l’Illa de Fernando Poo-. Sopta que uns nois d’una comunitat rural d’un poble d’alta muntanya vagin a buscar-se la vida a una zona de clima totalment diferent i oposat. La història serveix per narrar una realitat que es va donar a la segona meitat del segle passat; les referències a polítics i dictadors d’ambdues nacions serveix per donar visos de realitat a la narració.

Si haguéssim de resumir de manera twitera (amb pocs caràcters) l’argument podríem dir que és la història d’un amor intens, primer prohibit,després amagat i, quan podria ser real, l impossible, on els dos amants –en Kilian i la Sibila-, malgrat que no es veuen més des que se separen físicament, estan sempre connectats espiritualment. És evident que els esperits són els autèntics guionistes d’aquesta història d’amor en majúscules.

En contrapartida, aquesta gran història d’amor es desenvolupa enmig de relacions carnals no amoroses, de sotmetiment de l’home blanc a la dona negra, de despreocupació de la possible prole fruit d’aquestes relacions. I ja no diguem de l’orfenat que es nodreix dels fills no desitjats per cap dels dos que participen en la concepció!

La família de Can Rabaltué, començant per l’Anton i seguit pels seus fills Jacobo i Kilian, van a treballar a Guinea, a la finca de Sampaka, prop de Santa Isabel –després, Malabo- a la collita de cacau amb la intenció de portar jornals a la finca familiar aragonesa de Pasolobino. En Jacobo, sense sentiments i materialista, només busca guanyar diners i disfrutar de l’alcohol i les dones oriündes –sense fer cas a dones espanyoles, com la Júlia, que està colada per ell però que si hi anés li privaria de divertir-se cada divendres i dissabte amb les noies que són als clubs d’alterne de Santa Isabel-. Aquesta seva actitud és tan despiadada que fins i tot condiciona la vida del seu germà Kilian i de la seva dona bubi, la Sibilia, i, de rebot, del fill d’aquesta, Fernando Laha, que acaba enamorant-se de la filla aragonesa de Kilian, la Daniela (que es diu en honor al nom de la Sibila que, complert, és Daniela Sibila). En aquesta història, tant la Pilar com la Carmen són la penyora a pagar per no ser malvistos en una societat tancada com la franquista.

Els esperits que guien l’acció, però, són savis i la Clarence, podent-se enamorar d’en Laha, va i s’enamora del germà d’aquest, l’Iniko, amb qui té diferents aventures apassionades però no consolidades per culpa de la distància. En resum, una bonica, tendra i entranyable història d’amor que quan s’acaba per la mort d’un d’ells continua amb els seus dos fills –Daniela i Laha- perquè sigui etern i perdurable en el temps. Aquest, o els esperits, es cuiden de posar les coses al seu lloc, al cap dels anys.

Jaume Salés i Malian

Tweet

A l’epíleg de la novel·la, datat a l’octubre de 2009, un any després de la sortida del llibre, en Harry Quebert li diu a en Marcus Goldman:

 “Un bon llibre, Marcus, no es mesura per les seves últimes paraules, sinó per l’efecte col·lectiu de totes les paraules precedents. No havent passat ni mig segon després d’haver acabat el llibre, després d’haver llegit l’última paraula, el lector s’ha de sentir envaït per un fort sentiment; durant un instant només ha de pensar en tot el que acaba de llegir, mirar la portada i somriure amb un pèl de tristesa prquè trobarà a faltar tots els personatges. Un bon llibre, Marcus, és un llibre que hom s’arrepenteix d’acabar de llegir”.

 Doncs, això, és al que passa quan acabes de llegir, precisament, aquest llibre. Són d’aquelles novel·les que no només t’enganxen i vols saber la veritat, sinó que et remou la caverna corporal on es guarden els sentiments. Des de bon principi et sap greu la mort de la Nola Kellergan (i ja no diguem de la Sra. Deborah Cooper, la pobra, que la maten perquè acull la Nola quan aquesta fuig dels seus futurs assassins) i et sap greu que no tingués una durada més gran i que no s’acabés del tot bé la seva història adolescent amb un home fet i dret, com en Harry Quebert. Poc a poc l’autor ens va conduint per descobrir l’autèntica Nola, la qual no acabarem de descobrir del tot fins que s’acabi la novel·la perquè en Dicker és molt hàbil a conduir els nostres sentiments com si d’un pastor d’ovelles es tractés. A base de petites dosis anem descobrint la personalitat de tots els que intervenen: dels diferents personatges secundaris del poble, la família Quinn (en Robert -que no és tant tonto com creu la seva dona-, la Tamara -amb aires de grandesa i superioritat-, la Jenyy -una bellesa que no entén perquè no va cul per ella qui ella vol), l’Elijah Stern -el mecenes ric que conviu amb el passat contínuament i vol arreglar errors greus de joventut- l’Erne Pinkas -el voluntari de la biblioteca que té un cor molt gran i sincer, sense aspiracions de cap mena- la Donna Mitchell -la típica arpia que hi ha en tota població petitat- , els diferents policies del passat que no han marxat mai … I altres personatges que tenen més pes: el Sergent Gahalowood -es fa estimar malgrat que no està per falòrnies i al final reconeix el mèrit d’en Goldman en la investigació que tots dos culminen amb èxit-, en Luther Caleb -tipus d’aspecte rar, a qui li agraden les noies rosses com se la seva primera nòvia, l’Eleonore Smith, que el va deixar fa temps, que teballa per l’Elijah Stern, que té un gran talent tot i que el té molt amagat i insospitat- i Gideon Alkanor -psiquiatre i professor, sense el qual no s’entenen les reaccions d’alguns personatges.

Si el llibre és bo des de la primera línea i enganxa més que deu ganxos -per no dir el que dèiem de petits sobre què enganxa més que un ganxo- hom espera que el final sigui “en retardando”, que dirien els músics, i no: és un final apoteòsic en el qual en Marcus Goldman decideix no dir tota la veritat per fer justícia a en Harry Quebert … i a en Luther Caleb, l’autèntic heroi anònim i per qui sents més estima un cop sabut tot.

 Jaume Salés

Tweet

(Article publicat al bisetmanari «El 9 Nou», el dia 30 d’agost de 2013)

Mentre hom apura els últims dies d’agost – que automàticament no vol pas dir últims dies de vacances per a tothom-, ja se senten tambors distants carregats de “rever”, que dirien els usuaris de música digital, sobre el que passarà enguany per a la Diada. Si la de l’any passat va ser sonada i va agafar algun tertulià i polític amb el pas canviat (alguns van córrer a fer-se la foto, fins i tot a contracor i amb crosses), la d’enguany promet no defraudar les expectatives.

A mig mes d’agost, ja hem observat la desmarcada, com si d’un extrem de futbol es tractés, de la lideressa d’un partit polític, que té com a anagrama una au amb dues consonants repetides, molt comunes entre els grills, amenaçant de no anar a la trobada institucional de l’11 de setembre; el motiu no té res a veure amb rebre la tradicional soleiada al parc de la ciutadella. D’altres, mentre desfullen margarites de si aniran a la cadena humana o no, continuen ballant la “Yenca”, és a dir, esquerra, esquerra, dreta, dreta, endavant, endarrera, un, dos, tres … N’hi ha però que fa temps que ho tenen clar i ara se giren i, oh  sorpresa! hi ha gent que els segueix! D’altres també ho tenen clar, però, clar que no. Resumint, a la vinya del Senyor, diuen, hi ha de tot. El que se sent, però, és molt soroll.

Portada en català de l’obra d’Albert Sánchez Piñol, que tracta sobre els fets de l’11 de Setembre de 1714.

Res més escaient, davant d’aquest panorama, que haver llegit el llibre estrella d’aquest passat Sant Jordi que, tot i tenir un títol que semblaria invocar una victòria –Victus- el que fa, en realitat, és donar fe d’una derrota sonada, que va canviar la història d’un poble. La cadena humana vol enllaçar aquells fets amb els fets actuals. El llibre de l’Albert Sànchez Piñol, abans que sortís i veiés la llum editorial, ja va generar molts comentaris: resulta que l’autor el va escriure –ai l’as!- en llengua castellana perquè es veu que en català no li sortia! L’originalitat de l’autor, però, no es va quedar aquí: se li va consentir de no voler signar cap exemplar per Sant Jordi, a pesar que se sabia que seria el llibre més venut, sense baixar de l’autocar. Els intel·lectuals ja les tenen aquestes coses !

I un cop publicada aquesta obra literària, tothom hi ha volgut dir la seva i teoritzar al respecte. A tall d’exemple, en un reportatge signat per J. N. en el diari pensat i escrit en català que té nom d’adverbi de temps, immediat, en Sànchez Piñol definia la contesa de l’11 de setembre de 1714 com la “tragèdia perfecta”, que “hauria pogut ser el nostre Far West” (perdoneu, però en aquí és inevitable que a hom li vingui a la memòria aquella cançó de la Trinca sobre una tribu d’indis que vol sobreviure en l’imperi dels americans). Fins i tot hi ha qui diu que ja es prepara una pel·lícula al respecte; potser per això en Pere Antoni Pons, en el mateix diari, s’atreveix a comparar l’autor amb l’Steven Spielberg de la literatura catalana! Home, no ens embalem que fa baixada!

Ara bé, independentment del que diguin els intel·lectuals, qui llegeixi la novel·la, d’entrada, el sorprendrà el maltractament verbal i constant que rep la Waltraud Spöring per part de l’autèntic protagonista, en Martí Zuviria, que, francament, era innecessari i prescindible;  a través de les memòries dictades d’un vailet entremaliat, aprenent d’enginyer a casa d’en Vauban, es relaten, a partir de mig llibre, els fets de 1714 en els quals, a banda d’enaltir la figura de l’Antonio de Villarroel en detriment d’en Rafael de Casanova, que només surt de passada, la sensació és com si estiguéssim en un dels llibres del “Caballo de Troya” d’en Benítez perquè en Zuviria es passeja per la història coneguda més o menys per tothom fent com de Notari del que hi passa. La conclusió, però, d’aquesta lliçó d’història és que, a vegades, el futur d’un poble no es decideix sobre el terreny dels fets, sinó en una partida de simultànies d’escacs a nivell internacional, en la que l’escac i mat pot venir determinat per la verola.

Jaume Salés

Jurista

Tweet