RetadoR

   (Publicat al bisetmanari «El 9 Nou» el divendres 30/10/2015)

Quan estic escrivint aquestes paraules, s’ha conegut la mort d’un dels escriptors més llegit de la novel·la negra actual, en Henning Mankell. Encasellat inicialment com autor de novel·la negra sueca, de seguida el seu talent el va fer navegar amb far propi en aquest oceà de la novel·la, popularment coneguda com novel·la de crims o “de lladres i serenos”. A part de la seva bona redacció i- com no!- de les bones traduccions que ens l’han permès llegir, la creació de la figura del comissar Kurt Wallander el va empènyer a l’èxit en aquest gènere. Costa, a dia d’avui, ser original a l’hora de crear el detectiu o policia protagonista en novel·les d’aquestes perquè de seguida el públic i la crítica mira de quin altre detectiu o policia és hereu el de nova creació. Aquests dies mateix, quan per ràdio, televisió i premsa s’ha lloat la figura d’en Markell i s’ha citat les accions del comissari Wallander, ja hi ha hagut qui l’ha comparat amb algun altre antecessor seu. En Wallander té la seva pròpia personalitat però, si s’hagués d’assemblar a algú, el que més pròxim tindria seria en Jules Maigret, el vell comissari del Quai des orfevres, creat per en George Simenon; s’hi podria assemblar perquè és gran, poc atlètic, pesat (de kilos) i de mètode deductiu lent però sense pauses. Però no és com ell. En Wallander té una situació familiar complicada –una filla que inicialment té un caràcter incompatible amb ell i un sentiment de soledat que durarà fins que conegui la seva futura parella a Riga-, en canvi en Maigret té una senyora mestressa de casa bastant tradicional.; en Maigret està molt lligat a París i França, amb sortides esporàdiques (Holanda, Bretanya …), mentre que part de la vida d’en Wallander té a veure amb la ciutat de Riga, on fins i tot hi coneix la que serà la seva parella.

Mankell, al meu modest entendre, va crear un personatge, en Wallander, que té vida pròpia i que superarà, segur, la vida del seu autor original. Wallander entrarà a la categoria de personatge de ficció que escapa al seu creador, que viu més enllà d’ell. Casos d’aquests n’hi ha molts. Centrant-nos només en detectius privats o policies protagonistes de novel·la negra, sense esforçant-nos gaire en podem citar uns quants. En Sherlock Holmes, per exemple, ha seguit protagonitzant noves novel·les d’ençà de la mort del seu creador (Sir Arthur Conan Doyle) de la mà de molts autors; potser les més conegudes són els casos escrits ex aequo pel seu fill l’Adrian Conan Doyle i John Dickson Carr, que en la versió en castellà es titulà “Las hazañas de Sherlock Holmes”. També podem citar el ressuscitat Philip Marlowe, detectiu nordamericà creat per Raymond Chandler i que ara ha protagonitzat “La rossa dels ulls negres” escrita per Benjamin Black, pseudònim de John Banville . Un altre cas recent, és la quarta entrega de Mil·lenium “El que no et mata et fa més fort” escrita per David Lagercrantz, on Mikael Blomkvist i Lisa Salander, els personatges creats per Stieg Larsson, reviuen en una novel·la trepidant i que enganxa, anys després de la mort del seu autor original. O, per últim , en Sam Spade, aquell detectiu nord-americà que va protagonitzar, entre d’altres, la novel·la conegudíssima “El falcó maltès”, creat per Dashiell Hammett; en Joe Gore, el va ressuscitar per crear una precuela d’aquesta novel·la titulada “Spade & Archer”.

Així doncs, malgrat que en les poques entrevistes que havia concedit en Henning Mankell manifestava no estimar gaire el detectiu creat per ell, aquest personatge ha calat tant en la consciència del lector empedreït de novel·la negra que serà inevitable que algun dia el detectiu de ficció revisqui i abandoni el món d’Hades literari, sortejant el Ca Cerber de torn, i reaparegui amb llicència per a protagonitzar un nou cas de la mà d’algun espavilat escriptor d’èxit, sempre i quan els drets d’autor estiguin sans i estalvi i es pagui convenientment al barquer Caront per travessar el riu Aqueront, allà a l’inframón de les lletres. Mentrestant, els malalts de novel·la negra ens haurem de conformar amb rellegir els casos ja publicats d’en Kurt Wallander.

Jaume Salés

Jurista

Tweet

En aquesta novel·la, que narra les aventures de dos membres de la Real Academia de la Lengua Española –Higueruela i Zárate- per anar a París a buscar els vint-i-vuit volums de l’Enciclopedia, a l’any 1780, hi ha un constant joc de diàlegs entre el lector, que llegeix la ficció dels fets que van passar, i l’autor que va explicant les dificultats d’escriure el context i les ambientacions i la trobada d’informació al respecte, necessària per escriure la novel·la. Perquè, com ens diu l’autor, tot és pràcticament explicat en les actes consultades per ell en el dit organisme acadèmic.

Porta del llibre

Bé … tot, no. Perquè és part de la ficció la mala societat entre Higueruela i Sánchez Terrón per fer els possibles per impedir l’èxit de la missió, fins al punt que contracten un home fosc com en Raposo per impedir-ho. Tampoc no consta a les actes consultades per l’autor i és fruit de la narració adulterada per dosis de ficció, la companyia –com si fos un autèntic Cicerone- de l’Abat Bringas (desinhibit personatge d’origen espanyol que es mou per París sota la protecció de l’ambaixador espanyol en allà, el Comte d’Aranda, anunciant el que vindrà d’aquí una dècada (és una trampa històrica de l’autor anticipar el que ja sap que passarà perquè la Història ja ho té dit): la Revolució Francesa dels Robespierre i companyia.

La novel·la també ens deixa amb la mel als llavis sobre la química entre Margot Dancenís, dona d’origen basc que per casament viu a París, amb l’almirant Pedro Zárrate. També troba, el lector, un misteri entre la manera d’acabar la lluita física finalment entre Raposo i els dos acadèmics. En l’obra hi ha moments de bon ritme, combinats amb moments en què l’autor intervé tant que al·lenteix el tempus narratiu. On sí que es troba còmode l’autor és en els episodis del duel entra Zárate i Coëtlegon o en la persecució i lluita entre Raposo i els dos acadèmics. Es nota que s’hi sent còmode (el Capità Alatriste plana en el subsconscient de l’autor segurament).

En fi, una novel·la bona i que hom s’ho passa bé llegint-la.

Jaume Salés i Malian

03/08/2015

Tweet

Si haguéssim de resumir aquest llibre d’en Ramon Gener amb poques paraules podríem dir que narra una part de la seva vida, la vida d’un apassionat de la música, d’algú que, com ell diu, volia ser el Messi del Liceu però que, malgrat no haver-ho aconseguit, després de llegir-lo i d’haver-lo vist parlant de l’òpera amb texans és un crack –ara que s’ha acceptat la seva accepció en la nostra llengua amb aquest significat-, és un primer actor de la divulgació de la música a un públic en general, sense distingir entesos i negats.

Portada del llibre

És capaç d’aconseguir que algú inicialment cec musicalment parlant pari atenció, escolti i aplaudeixi quelcom tan elitista com l’òpera, en particular, i la música en general. Però com ell mateix diu la música tothom la sent i l’entén de manera particular: “La transcendència de la música consisteix precisament en el fet que qualsevol sentiment que provoqui, sigui el que sigui, sempre és el correcte”. Ostres ! Això per a algú que sap i que sempre li han dit que no hi entén, en música, és bàlsam per a les seves orelles! Però és que diu més: “Em sembla que ningú no té la potestat d’alliçonar ningú sobre quin és el sentiment que hem de sentir escoltant un determinat fragment de música”. Perquè el llibre “Si Beethoven pogués escoltar-me” va d’això. No vol alliçonar ni sobre la música, ni com l’hem d’escoltar, sinó que vol que entenguem que la música és com una amiga que té moltes coses a dir-nos –són paraules seves- i, per tant, vol que la rebem amb el cor obert, sense prejudicis i li deixem dir el que vulgui … i que nosaltres entenguem cadascú el que sigui. Tot és correcte!

Aquest llibre d’en Gener és com una lliçó de vida, com un llibre d’autosuperació, amb l’optimisme com a bandera. Ens repassa, no només la vida i obra de grans compositors, sinó també hi ha un repàs de mitologia, d’història passada i moderna, de literatura per fer-ho lligar amb el que li ha passat a ell i ho posa al servei de tots nosaltres. La sensació és que estem davant d’una persona normal, que ens vol transmetre la seva passió per la música des de la seva humilitat, des de la senzillesa i que, volent-ho o no, arriba a encomanar-nos aquesta passió. “Passió” és la paraula segurament més escrita en aquest llibre, però també és la sensació més transmesa i que –en dono fe- arriba al lector.

Jaume Salés i Malian

03/08/2015

Tweet

              Fins a mig llibre hom no sap que “La Templanza” no és un estat d’ànim sinó qu e és el nom d’una finca, d’unes vinyes de Jerez, que havien estat propietat de la família Montalvo i ara, per carambola, pertanyen a en Mauro Larrea, autèntic protagonista de la novel·la. En Mauro Larrea és un espanyol d’origen que no ha canviat la nacionalitat tot i viure a Mèxic des de fa anys, és vidu amb dos fills totalment diferents en tot; quan queda arruïnat –a l’inici de l’obra- decideix empenyorar el poc que li queda i anar a fer fortuna a Cuba per acabar descobrint una nova vida a Jerez. Passa de ser miner a ser vinyater i comerciant de vi.

Entre mig de tot això, es troba amb vàries dones que el marcaran: el record de la seva dona Elvira, la Carola Gostoriza –a qui aconsegueix fer perdre els nervis però que li explica la veritat de tot plegat- i, sobretot, la Soledad Claydon (de soltera, Montalvo). Aquesta última sí que entra en la vida de Mauro com una tramuntanada, canviant-li la vida i la manera d’entendre-la.

És una novel·la apassionant, que enganxa des de la primera línia, a cavall entre la novel·la d’aventures i la novel·la romàntica, sense caure en cursileries, amb una bona i acurada descripció dels entorns i amb uns personatges ben retratats, els quals tots tenen raconets ocults que es van aclarint a mesura que avança la trama.

L’emoció dura fins al final i el lector va desitjant que d’una vegada per totes en Mauro i la Soledad es deixin de falòrnies i acabin ajuntant els seus cossos i les seves ànimes i si a sobre ajunten forces per fer front a la competència vinícola, millor que millor! Això sí: l’autora ens deixa oblidats a Cuba diners que en Mauro té dipositats per a invertir i treure’n rèdits, però se li perdona vista, en conjunt, com és d’excel·lent la novel·la.

Jaume Salés i Malian

7 de juliol de 2015

Tweet

Aquesta és una novel·la escrita, sota pseudònim per John Benville, a petició dels hereus de Raymond Chandler, un dels Autors de novel·la negra, creador d’en Philip Marlowe. Aquest detectiu és un detectiu amb tots els honors. Un home rude, individual, aspre, irònic, quan cal, encantador per al sector femení sense casar-se –mai més ben dit- amb cap.

El repte de “la rubio de ojos negros” era fer, avui dia, una novel·la ambientada en el Los Angeles on viu en Philip Marlowe originari. En la primera part de la novel·la això, al meu modest entendre, costa de ser molt aconseguit; a partir dels merders en què es fica en Marlowe, amb morts, segrestos, lesions i perill de la vida, llavors ja és més creïble. Evidentment, en Marlowe té alguns punts dèbils que en aquí es reprodueixen: l’alcohol i les dones guapes. El seu amic Terry Lennox – o com es digui- ho sap i se n’aprofita per intentar aconseguir el seu objectiu; per això, si cal interposar una bellesa com Clare Cavendish es fa i punt. Queda en la història una dècima de romanticisme quan aquesta sembla reconèixer, en el silenci, que l’afer amb en Marlowe anava de debò, si més no durant uns minuts. O això és el que volem creure els amics del detectiu.

Portada del llibre

En la novel·la, hi trobem, potser, un excés de cites d’actors i actius cinematogràfics: Jean Harlow, Errol Flynn, Escarlata O’Hara, Rhett Butler, Clark Gable, John Wayne, Maureen O’Hara, James Cagney, Rita Hayworth, Joel McCrea, Doris Day, Rock Hudson, Gary Cooper, Barbara Stanwick, Charlie Chaplin, Stan Laurel, Groucho Marx i els seus germans, Lon Chaney, Barbara Payton, Raymond Burr, Bop Hope, Cary Grant … i potser me’n deixo algun i tot ! I si se’m permet un pèl més de crítica, ens trobem amb un Marlowe que, potser, demana massa ajuda –sense ser trascendent- a la policia oficial (Bernie Olhs i Joe Green).

Al final, però, tot lliga amb personatges que van i vénen en la vida de Marlowe, alguns dels quals desapareixen definitivament i d’altres, com Linda Loring apareixen en el món marlowià, com la noia guapa i rica que està a punt de posar el llaç a l’escàpol detectiu privat. De moment és a París, però la seva ombra és allargada i no es descarta que, en futurs experiments com aquest, aconsegueixi el que sembla impossible per als fidels lectors de Philip Marlowe.

Jaume Salés i Malian

30 de juny de 2015

Tweet

                Mike Hammer encarna una versió més evolucionada del primitiu detectiu privat, augmentat i corregit. És més dur que els seus antecedents, té més èxit seduint dones que se li posen a tret, és més expeditiu i té una secretària molt més guapa i ben formada, amb més atributs, però igual de tontaina sent-li fidel quan ell no dubta a tastar la carn femenina a granel, per molts remordiments que després sembli tenir.

En “Yo, el Jurado” queda clar, des del principi, que, com que l’assassí ha mort un amic d’en Hammer (en Jack Williams) a qui li deu la vida, i ho ha fet d’una manera despietada i inhumana, en hammer no s’acontentaràa a atrapar-lo sinó que l’executarà. I així ho farà, no en tingueu dubtes! Li pgarà amb la mateixa moneda –tal com ha promès- i, com diu ell mateix, sense cap vacil·lació, per difícil que li vulgui posar l’assassí.

Entre mig, se li llencen al damunt dones guapes, com la ninfòmana Mary Bellemy o la guapíssima doctora –psiquiatra- Charlotte Manning. I la pobra Velda –la secretària d’en Hammer- esperant, suspirant, que aquest algun dia no s’enamori de la dona equivocada, quan pot tenir el bo i millor tan a prop! Estic per enviar un watsap a la Velda!

Ara bé, l’admiració per a en Mickey Spillane i el seu detectiu no deixa que, en aquesta obra, la clau de volta del desllorigador, al meu modest entendre, és precipitat i poc treballat. Però seguiré llegint Spillane, seguiré disfrutant d’en Mike Hammer i envejant-lo (llàstima que no sàpiga quin desodorant es posa) en alguns aspectes.

Jaume Salés i Malian

22 de juny de 2015.

Tweet

En aquesta novel·la negra moderna hi trobem una nova aventura de Montalvano en estat pur. Amb la Lívia segueixen conversant per telèfon i barallant-se tan aviat com poden, en un clima de gelosia mútua que sura en l’ambient. L’equip d’en Montalvano segueixen sent peces claus complementàries; per exemple, en Catarel·la, a part de posar nerviós al comissari per a gaudi del lector, és clau desmuntant ordinadors dins dels quals no només hi ha xips i circuits integrats; en Mimí Augello aplica els seus dots de “Don Juan” per a obtenir informació necessària; o en Fazio, mà dreta operativa del Salvo Montalvano.

També hi trobem el personatge contrari al comissari protagonista, el periodista de Televigata Pippo Ragonese, mantenint els dos la seva relació enemistada i enquistada de fa temps. I, com no?, no hi pot faltar la dona que enamora, que fa dubtar i que cala fons a en Salvo Montalvano, la Liliana Lombardo, encara que, en alguna seqüència, el porti a vendre.

El joc dels miralls és l’expressió usada per intentar esmascarar la realitat i fer impossible la investigació. Impossible no, però difícil sí; tot i que no hi cas que resisteixi la paciència d’en Salvo Montalvano.

Jaume Salés i Malian

Juny 2015

Tweet

És un llibre de lectura fàcil, que gira a l’entorn d’un noi, Diego de Malagón, i la seva fidelíssima euga Sabba. Diego, seguint els consells del seu pare, intenta xuclar tot el que ensenyen, sobretot, com a veterinari (és a dir, cuidador, sanador i amic dels cavalls). Coneixements que rep, sobretot, de Galib i dels llibres que el seu amic Marcos li pot aconseguir del Monestir on passen una temporada.

           A través de les aventures d’aquest personatge ens adentrem en la història de la lluita dels regnes sarraïns i cristians del territori del que ara coneixem com Estat Espanyol. En aquesta novel·la, però, la política territorial és tractada molt discretament.

Diego de Malagon sofreix quan veu morir el seu pare Marcelo i la seva germana Belinda i la desaparició, capturades, de les altres germanes seves Blanca i Estela. Tot això és culpa dels sarraïns. La seva vida es resumeix, a més de formar-se i treballar a prop dels cavalls, a rescatar les seves germanes i venjar la mort dels seus familiars i del mal que els han fet.

També veiem el naixement i creixement emocional de Diego i el seu despertar amorós, amb alguna conquesta fàcil i equivocada amb la bellíssima Benazir –dona del seu mestre i amic Galib- i la perseverança de Mencía Fernàndez de Azagra.

És un llibre que enganxa de seguida i que tot lector voldrà acabar ràpid, de llegir-lo, mentre disfruta de la seva lectura.

Jaume Salés i Malian

13 de juny de 2015

Tweet

Que bo que és descobrir una excel·lent novel·la negra com la de Fredric Brown “One of the road”, traduïda en el nostre país com “Un trago por el camino”. És d’aquelles històries que van creixent a poc a poc, on els personatges es van engreixant argumentalment parlant, on la víctima té una història aparentament neutra però un passat complex que explica la seva mort, on l’assassí també té una doble cara i un passat a preservar, motiu pel qual executarà el crim. Tot això hi és en la novel·la de Fredric Brown.

L’acció passa a Arizona, concretament a la ciutat de Mayville. Un poble aparentment tranquil, amb una comissaria de policia on està tot controlat, amb diferents bars que es reparteixen i, fins i tot, es comparteixen els clients, amb pensions que roten els seus inquilins menys del que voldrien i amb un periòdic local que explica les interioritats de la ciutat un cop a la setmana.

El protagonista no és un detectiu privat, sinó un aspirant a periodista que té moltes hores mortes per poder rumiar i anar descobrint les minúcies que el guiaran a trobar-se a la boca del llop, és a dir, davant de l’assassí per aver formulat a la persona equivocada –o no- una pregunta sense pensar, aparentment innocent però que va desentrallar-ho tot per arribar a descobrir el culpable i la fi de la història i el començament de la nova vida del protagonista, en Robert Spitzer, amb la seva xicota, la telefonista Doris Jones.

Portada de la novel·la «Un trago para el camino»

Mentrestant, veiem una sèrie de personatges secundaris que acompanyen la melodia del protagonista: el director del periòdic on treballa Spitzer, Sidney M. Hetherton, el qual s’aprofita de la inexperiència d’Spitzer, casat amb una senyora esquerpa, cosa que fa que tingui una aventura duradora amb la Sra. Birdie, antítesi de la seva esposa; el cap de policia local, Mac Nulty, d’uns 40 anys, bon policia, persona que no és brillant però sí honrat, que dirigeix la investigació compartida amb els seus ajudants i, sobretot, amb Spitzer, el qual amb l’excusa de què ha d’escriure la crònica del succés, està al corrent de tot; la mestressa de “La Fonda Motel”, la Sra. Birdie Edwards, dona de mitjana edat, corpulenta, que sembla una “Madame” de bordell; els dos ajudants de Mac Nulty, en Charlie Sanger i en Refugio Herrera conegut com “El Chico”; el boig del poble, Herbie Pembrook, enamorat d’Alícia Howell, la comptable del periòdic local “Sun” propietat de Hetherton… I, surant a l’ambient, la mort d’una bellesa arribada de fa poc al poble, l’Amy Waggoner, bevedora empedreïda i que ningú no entén perquè l’han trobada morta, despullada, amb una punyalada al llit d’una habitació de la pensió de Birdie.

És d’aquelles novel·les modestes, sense lluïments gratuïts o forçats, però que et va captivant fins al final, al qual hi arribes amb la conclusió que ha esta un plaer haver-la llegit.

Jaume Salés i Malian.

Tweet

Llegir les novel·les antigues de John Le Carré (pseudònim de David Cornwell) és com assaborir un bon vi en un dinar o sopar d’aquells que et vénende gust i que no voldries mai que s’acabés la sobretaula. Si a sobre el protagonista és un home amb format d’antiheroi (en comptes de ser alti guapo és normal, grassonet,amb ulleres grans que resaltenels seus ulls que demostren una mirada a vegades depeix bullit), com és en George Smiley, aleshores esconverteixen un repàs de siberites. A més, l’autor refrega en el seu protagonista, en boca de la professora Shane Hecht i del Comissari General de la Policia de Carne, en Havelock, que s’hagués casat amb una dona molt i molt guapa, casament que no s’entenia pel contrast físic d’ambdós cònjuges, i que ara ha s’ha acabat perquè ella el va abandonar. Ni amb aquests retrets l’Smiley perd la flecma britànica que el caracteritza. A més, ens assabentem que la seva ex és cosina de Lord Sawley, un dels amos de Carne School. Per ser justos, hem de dir que l’autor li regala de boca de l’Ailsa Brimley que l’Smiley era una de les persones mes intel·ligents que havia conegut.

En aquesta novel·la l’Smiley no fa d’espia perquè ha deixat el servei actiu, sinó que actua, a petició de l’Ailsa Brimley, antiga col·laboradora seva, perquè eviti o investigui l’assassinat d’Stella Rode a mans del seu marit, el professor de Carne, una Public School. La investigació es fa al ritme pausat d’Smiley, la qual cosa podríem definir amb aquella sentència que sona tan bé en llengua espanyola: «sin prisa pero si pausa». Segurament degut a la personalitat respectuosa d’Smiley,en aquí els policies no en surten ni ridiculitzats,ni mal parats. Ell no es traspassa mai i sempre deixa que el mèrit de les detencionsse’ls enduguinelspolicie, com Rigby. El lector sap perfectament que si no fos per George Smiley, l’acusat hauria estat una persona innocent.

  Jaume Salés i Malian

Tweet