RetadoR

En aquesta novel·la, que narra les aventures de dos membres de la Real Academia de la Lengua Española –Higueruela i Zárate- per anar a París a buscar els vint-i-vuit volums de l’Enciclopedia, a l’any 1780, hi ha un constant joc de diàlegs entre el lector, que llegeix la ficció dels fets que van passar, i l’autor que va explicant les dificultats d’escriure el context i les ambientacions i la trobada d’informació al respecte, necessària per escriure la novel·la. Perquè, com ens diu l’autor, tot és pràcticament explicat en les actes consultades per ell en el dit organisme acadèmic.

Porta del llibre

Bé … tot, no. Perquè és part de la ficció la mala societat entre Higueruela i Sánchez Terrón per fer els possibles per impedir l’èxit de la missió, fins al punt que contracten un home fosc com en Raposo per impedir-ho. Tampoc no consta a les actes consultades per l’autor i és fruit de la narració adulterada per dosis de ficció, la companyia –com si fos un autèntic Cicerone- de l’Abat Bringas (desinhibit personatge d’origen espanyol que es mou per París sota la protecció de l’ambaixador espanyol en allà, el Comte d’Aranda, anunciant el que vindrà d’aquí una dècada (és una trampa històrica de l’autor anticipar el que ja sap que passarà perquè la Història ja ho té dit): la Revolució Francesa dels Robespierre i companyia.

La novel·la també ens deixa amb la mel als llavis sobre la química entre Margot Dancenís, dona d’origen basc que per casament viu a París, amb l’almirant Pedro Zárrate. També troba, el lector, un misteri entre la manera d’acabar la lluita física finalment entre Raposo i els dos acadèmics. En l’obra hi ha moments de bon ritme, combinats amb moments en què l’autor intervé tant que al·lenteix el tempus narratiu. On sí que es troba còmode l’autor és en els episodis del duel entra Zárate i Coëtlegon o en la persecució i lluita entre Raposo i els dos acadèmics. Es nota que s’hi sent còmode (el Capità Alatriste plana en el subsconscient de l’autor segurament).

En fi, una novel·la bona i que hom s’ho passa bé llegint-la.

Jaume Salés i Malian

03/08/2015

Tweet

Si haguéssim de resumir aquest llibre d’en Ramon Gener amb poques paraules podríem dir que narra una part de la seva vida, la vida d’un apassionat de la música, d’algú que, com ell diu, volia ser el Messi del Liceu però que, malgrat no haver-ho aconseguit, després de llegir-lo i d’haver-lo vist parlant de l’òpera amb texans és un crack –ara que s’ha acceptat la seva accepció en la nostra llengua amb aquest significat-, és un primer actor de la divulgació de la música a un públic en general, sense distingir entesos i negats.

Portada del llibre

És capaç d’aconseguir que algú inicialment cec musicalment parlant pari atenció, escolti i aplaudeixi quelcom tan elitista com l’òpera, en particular, i la música en general. Però com ell mateix diu la música tothom la sent i l’entén de manera particular: “La transcendència de la música consisteix precisament en el fet que qualsevol sentiment que provoqui, sigui el que sigui, sempre és el correcte”. Ostres ! Això per a algú que sap i que sempre li han dit que no hi entén, en música, és bàlsam per a les seves orelles! Però és que diu més: “Em sembla que ningú no té la potestat d’alliçonar ningú sobre quin és el sentiment que hem de sentir escoltant un determinat fragment de música”. Perquè el llibre “Si Beethoven pogués escoltar-me” va d’això. No vol alliçonar ni sobre la música, ni com l’hem d’escoltar, sinó que vol que entenguem que la música és com una amiga que té moltes coses a dir-nos –són paraules seves- i, per tant, vol que la rebem amb el cor obert, sense prejudicis i li deixem dir el que vulgui … i que nosaltres entenguem cadascú el que sigui. Tot és correcte!

Aquest llibre d’en Gener és com una lliçó de vida, com un llibre d’autosuperació, amb l’optimisme com a bandera. Ens repassa, no només la vida i obra de grans compositors, sinó també hi ha un repàs de mitologia, d’història passada i moderna, de literatura per fer-ho lligar amb el que li ha passat a ell i ho posa al servei de tots nosaltres. La sensació és que estem davant d’una persona normal, que ens vol transmetre la seva passió per la música des de la seva humilitat, des de la senzillesa i que, volent-ho o no, arriba a encomanar-nos aquesta passió. “Passió” és la paraula segurament més escrita en aquest llibre, però també és la sensació més transmesa i que –en dono fe- arriba al lector.

Jaume Salés i Malian

03/08/2015

Tweet

              Fins a mig llibre hom no sap que “La Templanza” no és un estat d’ànim sinó qu e és el nom d’una finca, d’unes vinyes de Jerez, que havien estat propietat de la família Montalvo i ara, per carambola, pertanyen a en Mauro Larrea, autèntic protagonista de la novel·la. En Mauro Larrea és un espanyol d’origen que no ha canviat la nacionalitat tot i viure a Mèxic des de fa anys, és vidu amb dos fills totalment diferents en tot; quan queda arruïnat –a l’inici de l’obra- decideix empenyorar el poc que li queda i anar a fer fortuna a Cuba per acabar descobrint una nova vida a Jerez. Passa de ser miner a ser vinyater i comerciant de vi.

Entre mig de tot això, es troba amb vàries dones que el marcaran: el record de la seva dona Elvira, la Carola Gostoriza –a qui aconsegueix fer perdre els nervis però que li explica la veritat de tot plegat- i, sobretot, la Soledad Claydon (de soltera, Montalvo). Aquesta última sí que entra en la vida de Mauro com una tramuntanada, canviant-li la vida i la manera d’entendre-la.

És una novel·la apassionant, que enganxa des de la primera línia, a cavall entre la novel·la d’aventures i la novel·la romàntica, sense caure en cursileries, amb una bona i acurada descripció dels entorns i amb uns personatges ben retratats, els quals tots tenen raconets ocults que es van aclarint a mesura que avança la trama.

L’emoció dura fins al final i el lector va desitjant que d’una vegada per totes en Mauro i la Soledad es deixin de falòrnies i acabin ajuntant els seus cossos i les seves ànimes i si a sobre ajunten forces per fer front a la competència vinícola, millor que millor! Això sí: l’autora ens deixa oblidats a Cuba diners que en Mauro té dipositats per a invertir i treure’n rèdits, però se li perdona vista, en conjunt, com és d’excel·lent la novel·la.

Jaume Salés i Malian

7 de juliol de 2015

Tweet

Aquesta és una novel·la escrita, sota pseudònim per John Benville, a petició dels hereus de Raymond Chandler, un dels Autors de novel·la negra, creador d’en Philip Marlowe. Aquest detectiu és un detectiu amb tots els honors. Un home rude, individual, aspre, irònic, quan cal, encantador per al sector femení sense casar-se –mai més ben dit- amb cap.

El repte de “la rubio de ojos negros” era fer, avui dia, una novel·la ambientada en el Los Angeles on viu en Philip Marlowe originari. En la primera part de la novel·la això, al meu modest entendre, costa de ser molt aconseguit; a partir dels merders en què es fica en Marlowe, amb morts, segrestos, lesions i perill de la vida, llavors ja és més creïble. Evidentment, en Marlowe té alguns punts dèbils que en aquí es reprodueixen: l’alcohol i les dones guapes. El seu amic Terry Lennox – o com es digui- ho sap i se n’aprofita per intentar aconseguir el seu objectiu; per això, si cal interposar una bellesa com Clare Cavendish es fa i punt. Queda en la història una dècima de romanticisme quan aquesta sembla reconèixer, en el silenci, que l’afer amb en Marlowe anava de debò, si més no durant uns minuts. O això és el que volem creure els amics del detectiu.

Portada del llibre

En la novel·la, hi trobem, potser, un excés de cites d’actors i actius cinematogràfics: Jean Harlow, Errol Flynn, Escarlata O’Hara, Rhett Butler, Clark Gable, John Wayne, Maureen O’Hara, James Cagney, Rita Hayworth, Joel McCrea, Doris Day, Rock Hudson, Gary Cooper, Barbara Stanwick, Charlie Chaplin, Stan Laurel, Groucho Marx i els seus germans, Lon Chaney, Barbara Payton, Raymond Burr, Bop Hope, Cary Grant … i potser me’n deixo algun i tot ! I si se’m permet un pèl més de crítica, ens trobem amb un Marlowe que, potser, demana massa ajuda –sense ser trascendent- a la policia oficial (Bernie Olhs i Joe Green).

Al final, però, tot lliga amb personatges que van i vénen en la vida de Marlowe, alguns dels quals desapareixen definitivament i d’altres, com Linda Loring apareixen en el món marlowià, com la noia guapa i rica que està a punt de posar el llaç a l’escàpol detectiu privat. De moment és a París, però la seva ombra és allargada i no es descarta que, en futurs experiments com aquest, aconsegueixi el que sembla impossible per als fidels lectors de Philip Marlowe.

Jaume Salés i Malian

30 de juny de 2015

Tweet

                Mike Hammer encarna una versió més evolucionada del primitiu detectiu privat, augmentat i corregit. És més dur que els seus antecedents, té més èxit seduint dones que se li posen a tret, és més expeditiu i té una secretària molt més guapa i ben formada, amb més atributs, però igual de tontaina sent-li fidel quan ell no dubta a tastar la carn femenina a granel, per molts remordiments que després sembli tenir.

En “Yo, el Jurado” queda clar, des del principi, que, com que l’assassí ha mort un amic d’en Hammer (en Jack Williams) a qui li deu la vida, i ho ha fet d’una manera despietada i inhumana, en hammer no s’acontentaràa a atrapar-lo sinó que l’executarà. I així ho farà, no en tingueu dubtes! Li pgarà amb la mateixa moneda –tal com ha promès- i, com diu ell mateix, sense cap vacil·lació, per difícil que li vulgui posar l’assassí.

Entre mig, se li llencen al damunt dones guapes, com la ninfòmana Mary Bellemy o la guapíssima doctora –psiquiatra- Charlotte Manning. I la pobra Velda –la secretària d’en Hammer- esperant, suspirant, que aquest algun dia no s’enamori de la dona equivocada, quan pot tenir el bo i millor tan a prop! Estic per enviar un watsap a la Velda!

Ara bé, l’admiració per a en Mickey Spillane i el seu detectiu no deixa que, en aquesta obra, la clau de volta del desllorigador, al meu modest entendre, és precipitat i poc treballat. Però seguiré llegint Spillane, seguiré disfrutant d’en Mike Hammer i envejant-lo (llàstima que no sàpiga quin desodorant es posa) en alguns aspectes.

Jaume Salés i Malian

22 de juny de 2015.

Tweet

És un llibre de lectura fàcil, que gira a l’entorn d’un noi, Diego de Malagón, i la seva fidelíssima euga Sabba. Diego, seguint els consells del seu pare, intenta xuclar tot el que ensenyen, sobretot, com a veterinari (és a dir, cuidador, sanador i amic dels cavalls). Coneixements que rep, sobretot, de Galib i dels llibres que el seu amic Marcos li pot aconseguir del Monestir on passen una temporada.

           A través de les aventures d’aquest personatge ens adentrem en la història de la lluita dels regnes sarraïns i cristians del territori del que ara coneixem com Estat Espanyol. En aquesta novel·la, però, la política territorial és tractada molt discretament.

Diego de Malagon sofreix quan veu morir el seu pare Marcelo i la seva germana Belinda i la desaparició, capturades, de les altres germanes seves Blanca i Estela. Tot això és culpa dels sarraïns. La seva vida es resumeix, a més de formar-se i treballar a prop dels cavalls, a rescatar les seves germanes i venjar la mort dels seus familiars i del mal que els han fet.

També veiem el naixement i creixement emocional de Diego i el seu despertar amorós, amb alguna conquesta fàcil i equivocada amb la bellíssima Benazir –dona del seu mestre i amic Galib- i la perseverança de Mencía Fernàndez de Azagra.

És un llibre que enganxa de seguida i que tot lector voldrà acabar ràpid, de llegir-lo, mentre disfruta de la seva lectura.

Jaume Salés i Malian

13 de juny de 2015

Tweet

(Article publicat a El 9 Nou del dia 27/03/2015)

                Algunes vegades, quan hom va a una inauguració d’una exposició, més enllà de conèixer el tema i qui la presenta, pot quedar sorprès gratament. Això és el que devien pensar les persones que, divendres passat 20 de març, van assistir a la inauguració de l’exposició patrocinada per la Fundació Josep Irla titulada “Francesc Macià. Una Catalunya lliure, justa, pròspera i gloriosa”, a la Sala del vestíbul del Teatre Eliseu (torno a votar perquè es bategi com a “Sala Ferran Alsina”), dedicada a la vida social i política del que fou President de la Generalitat republicana, Francesc Macià i Llussà. La particularitat, des d’un prisma osonenc i rodenc, és que, aprofitant que s’exposa a Roda de Ter fins al 9 d’abril, s’hi ha pogut incloure un apartat dedicat a dues de les vegades que, oficialment, en Francesc Macià va venir a Roda.

         És curiósa la coincidència del nom i primer cognom del que fou President amb els d’en Bac de Roda, heroi i màrtir de la guerra de successió, que va morir executat a Vic poc abans dels fets de 1714 i que, al meu modest entendre, ha estat poc citat i valorat en els actes nacionals del Tricentenari. És una feliç coincidència. A sobre, com es pot veure en l’exposició, és coneguda la fervent admiració que en Francesc Macià –President- sentia per a en Francesc Macià i Ambert –Bac de Roda. Al 1919, quan el primer encara no era president, sinó simple Diputat a Corts, no va voler perdre’s l’homenatge que tota Catalunya va rendir a l’heroi Bac de Roda, a la masia que porta el seu nom. Va ser un esdeveniment molt sentit, amb molta concentració de gent anònima i de gent amb pedigrí del món cultural, social i polític de Roda, d’Osona i de Catalunya. Diferents medis periodístics se’n van fer un ampli ressò. Ad exemplum, “La Veu de Catalunya”. En allà, en Francesc Macià –President- va enaltir la figura d’en Macià –Bac de Roda- apassionadament. Una altra de les vegades que en Macià –President- va venir a Roda i que en l’exposició es documenta és el dia 5 de juny de 1932. Aleshores, ja era President de la Generalitat, motiu pel qual va ser rebut amb els honors que el càrrec requeria. Aquell dia, en Macià, que segons les cròniques anava acompanyat d’en Companys, va fer un mític multitudinari, va saludar els companys rodencs del partit republicà i es va reunir amb representants de l’Associació Rodenca “Els Fills del Ter”, a qui va regalar una senyera que li havien sol·licitat i que, avui dia, es continua guardant en una llar rodenca.

Però els assistents a la inauguració de l’exposició, com dèiem, van poder conèixer alguna anècdota més que té a veure amb el President Macià –l’Avi- i Roda. A banda del discurs d’en Josep Huguet, exconselller de la Generalitat i President de la Fundació Josep Irla, en Roger Corominas, que feia l’estrena pública com a alcaldable d’ERC a Roda, va contar l’anècdota que en el seu dia va publicar la revista “Roda de Ter”, signada per “Ramon d’R.”, segons la qual en Macià –President- venia sovint a Roda a visitar el seu amic Josep Baucells Prat –a qui Roda deu un homenatge. La cita literal és la següent: “Parlo naturalment del gran patrici nostrat: en Josep Baucells i Prat, catalanista de soca-rel, amic íntim del que fou President de la Generalitat, en Francesc Macià. Aquest quan venia a Roda pel partit, deixava tota la comitiva a la Fonda de Ca l’Enric i anava a dinar a casa del mestre Baucells tot dient als que l’acompanyaven: “Me’n vaig a casa d’en Josep perquè tots dos mengem el mateix: pa amb llet””. Molt entranyable va ser, també, l’anècdota que un rodenc va explicar sobre un bust de l’Avi que va romandre soterrat a l’hort del seu pare durant trenta-sis anys, després que al 1940 algú insensible el llancés pel balcó de l’ajuntament i el pare d’aquest rodenc el salvés del desguàs. Aquest bust va presidir l’acte. Llàstima que el periodisme local i comarcal no va ensumar que hi podia haver material bo per a ser notícia i no hi fos.

Jaume Salés

Jurista

Tweet

(Publicat a “El 9 Nou”, del divendres dia 27 de febrer de 2015)

                Una de les activitats que distingeix clarament els humans dels animals és llegir, llegir lletra lligada o sense lligar o d’impremta, de pal (abans en dèiem majúscules) o no (minúscules), de metge (paradoxalment il·legible excepte per a farmacèutics) o de col·legi de monges (molt rodona i extremadament llegible), inclinada de forma regular o aleatòriament … Llegir un llibre, un poema, una nota, una carta, un correu, un cartell, un panell, un conte, una novel·la, un prospecte, un post-it, unes instruccions, un watsap, un sms, una partitura musical … és cosa de les persones humanes, no dels animals. Per alguns, fins i tot, no només és una facultat sinó que és un plaer o que és tan profund aquest art del llegir que els connecta amb una dimensió superior. El filòsof René Descartes va arribar a dir que la lectura és una conversa amb els homes més il·lustres dels segles passats; o, per citar un autor de ficció dels nostres temps, en Juan Gómez-Jurado, en la novel·la “El emblema del traidor” fa dir a un dels personatges que “Els que rellegeixen (llibres) tendeixen a omplir-se de la saviesa inadequada abans d’hora”. Però, perquè hi puguin haver lectors i que aquests puguin gaudir, o si més no provar-ho, de la lectura és obvi que ha d’existir, abans, algú, home o dona, que escrigui el que després es pot llegir. Ara bé, el lector s’ho empassa tot? És selectiu a l’hora de llegir? Semblaria que la resposta adequada és negativa a la primera pregunta i afirmativa a la segona. Si és així, a l’hora de filtrar què es llegeix, és important saber com és, com pensa, què ha fet en la seva vida privada, l’autor o autora?? És a dir, el lector troba més o menys bo un llibre en funció de si coneix com és realment el seu autor?

Tot això ve a tomb perquè en l’última Setmana Negra –setmana dedicada a la novel·la negra que s’ha fet a Barcelona ara fa un mes-, una de les convidades estrella va ser Juliet Hulme, coneguda en el món literari com Anne Perry. Aquesta escriptora que fa les delícies dels amants de la novel·la de “lladres i serenos” ambientada, en molts casos, en un ambient victorià de la societat britànica és la creadora, entre d’altres, de l’inspector Pitt, el qual és mostrat, no només amb la seva flegma britànica, sinó que, fins i tot, en alguna novel·la ens mostra el seu cantó més humà, com quan no dubta a combinar el rigor de la investigació de la mort de diferents noies amb el seu progressiu enamorament de la jove Charlotte Ellisson a “Els crims de Catter Street”.

Aquesta escriptora doncs que tan bé relata el món del crim i els sentiments de les persones, ara té més de vuitanta anys però quan va ser molt joveneta, a Nova Zelanda, es va fer molt amiga d’una altra noia més o menys de la seva edat, Pauline Parker, fins al punt que es van posar d’acord per matar –així tal com sona- la mare d’aquesta amiga perquè ningú no les pogués separar i poder-se escapar juntes als Estats Units d’Amèrica. Aleshores, tornant al principi, tots els lectors que gaudeixen en la descripció minuciosa dels escenaris de les seves novel·les de crims, dels seus personatges, dels detalls dels crims relatats i de la investigació duta a terme per a descobrir els culpables, en gaudeixen igual sabent que qui ho escriu ha estat una persona jutjada i castigada per la justícia per assassinat? Què prima més, la qualitat literària o la qualitat humana? El lector es pot abstreure d’aquest dilema? El bo del tema és que no aquest no és un cas aïllat. Sense buscar gaire, amb una simple cerca googlejada hom pot veure que, de casos semblants n’hi ha molts; ad exemplum, Jesse Hill Ford, Hans Fallada, Krystian Bala, Jack Unterweger, Vlado Tanevski …

Les respostes possibles a aquestes preguntes, segurament, són totes elles respectables, discutibles i argumentables alhora. És un debat obert i etern, de difícil pronòstic final.

 Jaume Salés

Jurista

Tweet

Llegir les novel·les antigues de John Le Carré (pseudònim de David Cornwell) és com assaborir un bon vi en un dinar o sopar d’aquells que et vénende gust i que no voldries mai que s’acabés la sobretaula. Si a sobre el protagonista és un home amb format d’antiheroi (en comptes de ser alti guapo és normal, grassonet,amb ulleres grans que resaltenels seus ulls que demostren una mirada a vegades depeix bullit), com és en George Smiley, aleshores esconverteixen un repàs de siberites. A més, l’autor refrega en el seu protagonista, en boca de la professora Shane Hecht i del Comissari General de la Policia de Carne, en Havelock, que s’hagués casat amb una dona molt i molt guapa, casament que no s’entenia pel contrast físic d’ambdós cònjuges, i que ara ha s’ha acabat perquè ella el va abandonar. Ni amb aquests retrets l’Smiley perd la flecma britànica que el caracteritza. A més, ens assabentem que la seva ex és cosina de Lord Sawley, un dels amos de Carne School. Per ser justos, hem de dir que l’autor li regala de boca de l’Ailsa Brimley que l’Smiley era una de les persones mes intel·ligents que havia conegut.

En aquesta novel·la l’Smiley no fa d’espia perquè ha deixat el servei actiu, sinó que actua, a petició de l’Ailsa Brimley, antiga col·laboradora seva, perquè eviti o investigui l’assassinat d’Stella Rode a mans del seu marit, el professor de Carne, una Public School. La investigació es fa al ritme pausat d’Smiley, la qual cosa podríem definir amb aquella sentència que sona tan bé en llengua espanyola: «sin prisa pero si pausa». Segurament degut a la personalitat respectuosa d’Smiley,en aquí els policies no en surten ni ridiculitzats,ni mal parats. Ell no es traspassa mai i sempre deixa que el mèrit de les detencionsse’ls enduguinelspolicie, com Rigby. El lector sap perfectament que si no fos per George Smiley, l’acusat hauria estat una persona innocent.

  Jaume Salés i Malian

Tweet

(Article publicat a El 9 Nou, el dia 23 de desembre de 2014)

Estem en dates nadalenques i treuen el cap, per a quedar-se, desitjos de bona voluntat, més o menys hipòcrites, tipus i marques de perfums i, com no, estrenes de pel·lícules, sobretot per a nens. Tot i que el concepte “infantil” en el món de la cartellera cinematogràfica és, com a mínim, discutible. Costa bastant discernir, avui dia, quins temes són infantils i quins no. Potser seria hora de reflexionar si quelcom inacceptable ho és més si ho presentem en forma de dibuixos animats. En un estudi publicat fa poc al British Medical Journal analitzant aquest tema, es conclou que en els dibuixos animats hi ha més violència que en les pel·lícules d’adults i que els seus protagonistes corren més riscos de ser morts que en les pel·lis de grans. En el dit treball, han constatat i computat morts per trets d’armes de foc a “Bambi”, “Pocahontas” i “Peter Pan”; amb arma blanca a “La Sireneta” i “La Bella dorment”; i amb atacs d’animals a “El Capità Nemo” i “Tarzàn”. En definitiva, segons l’estudi, la mort d’ un personatge important succeeix en dos terços dels dibuixos animats per a nens, mentre que és només en la meitat de les pel·lícules destinades a un públic adult. Segons un d’aquests investigadors, el professor associat d’epidemiologia de la Universitat canadenca d’Ottawa, la idea d’iniciar una recerca sobre aquest tema va començar a germinar quan un seu amic li va enviar un missatge a l’ordinador que deia: “aquesta nit us ajuntareu a casa tota la família per veure junts El món de Nemo? Un consell: salteu-vos els cinc primers minuts”, moments en què la mare del peixet és devorada per un peix de Barracuda, emulant l’escena Hitchcoquiana de la dutxa a “Psicosis”.

Moltes vegades, sense ruminar bé el per què, associem ser mitològics o estranys, monstres per dir-ho clar i català, amb el món màgic infantil. En totes les cultures hi ha éssers rars, enigmàtics, més o menys lletjos, més o menys bons, però normalment esquerps, que viuen en una altra dimensió o en l’inframón. Aquests éssers, però, intervenen en la vida dels humans i la condicionen. Per exemple, sense entrar a definir què seria el Pare Noël, veiem que aquest té uns ajudants, els Elfs, que, com dèiem suara, són llestos, ben plantats i treballadors, sense els quals, els regals no arribarien a temps durant la nit de Nadal. Uns altres, molt més lletjos, molt més peluts, que viuen en coves i a sota terra són els Trolls. Aquests éssers mitològics, entre els segles XVIII i XIX, van començar a formar part de la literatura infantil, sobretot en contes de fades, passant a ser identificats de seguida com a sers malvats. Aquests éssers de la mitologia escandinava estan molt arrelats en les zones nòrdiques, tant que hi ha qui no descarta que puguin existir realment. Deu ser per això que una fundació danesa ha atorgat una beca de més quatre-cents mil dòlars a un investigador, en Lars Christian Romer, perquè pugui furgar a sota terra de l’illa Bornholm a veure si troba proves de l’existència dels Trolls. Però buscar proves reals de monstres no és una dèria, només, d’alguns nòrdics que no saben què fer del temps i dels seus diners. Així, sembla que cada cop hi ha més testimonis que diuen haver vist el gegant caníbal Wendigo als boscos profunds del Canadà, més enllà del personatge que va crear literàriament l’Algernon Blackwodd.

A casa nostra, els Trolls, si han quallat ha estat gràcies als llibres d’en John Ronald Reuel Tolkien, i a les pel·lícules d’en Peter Jackson, que precisament acaba d’estrenar l’última gran batalla d’el Hobbit a la Terra Mitjana. Amb la tercera part de l’adaptació al cinema d’el Hobbit, el cineasta posa punt i final a més de quinze anys de viatge per a l’univers Tolkien, després que a l’any 2001 l’iniciés amb “La comunitat de l’anell”. Qui vulgui doncs ja té la seva ració de pel·lícula fantàstica aquests dies. Alguns però seguim preferint la pel·lícula dirigida per Marc Forster titulada “Monsters Ball” per veure a qualsevol època de l’any.

Jaume Salés

Tweet