El Dret entra en escena

(Article publicat a El 9 Nou, el dia 20/04/2018)

              Diu el meu amic que el procés català tenia un pecat original: envalentonat tot des de la base, cuinant il·lusió col·lectiva, explorant un terreny no trepitjat fins ara i esperant que sempre en la pel·lícula acabaria arribant el setè de cavalleria europeu, hom es va oblidar del Dret, no el de curta distància, sinó el dret de llarga mirada, d’estratègia jurídica. D’aquesta manera, continua dient el meu amic, els independentistes van regalar les normes del joc a l’altra part, a la part que vol que tot quedi com està, sense sorpreses, sense aventures. Si comprem aquesta tesi, ara s’estaria produint una frenada i un cop de volant, s’esdevindria l’antítesi; és a dir, (el meu amic es va creixent) perduda la batalla d’aconseguir la independència o (com a mínim) un referèndum pactat per la via de fet, ara l’independentisme desplega les peces a través del tauler del Dret, de la norma i la discussió de quina norma preval sobre l’altra, però la batalla esdevé jurídica. Mira –conclou el meu amic- com les úniques victòries de l’independentisme només han estat en l’escaquer jurídic: llibertat provisional per als polítics autoexiliats i fracàs de la virulència de l’euroordre, per exemple.

              El meu amic potser té raó. La gran sort és que el Dret és interpretació, les normes no sempre acaben avalant el que sembla que diuen. El que sí és cert és que gràcies al Dret es poden igualar forces i, a vegades, el petit guanya al gran, el feble guanya al fort o el que té menys recursos guanya al que en va sobrat. I potser també té raó el meu amic quan afirma, tot cofoi, que el Dret esdevé les normes del joc; el Dret ens mostra el camí per fer valer, precisament, els drets individuals i col·lectius. Grans triomfs del Dret, després, han estat incorporats en la nostra cultura, en la nostra manera de pensar, en la nostra normalitat. Per exemple, ara tothom troba normal i tothom sap que a qualsevol persona detinguda per la policia se li han de llegir els drets que té. És allò que a les pel·lícules el policia diu mentre li apreta les manilles al detingut però que a casa nostra es fa abans de prendre declaració a un detingut o a un investigat: dret a no declarar, a no declarar-se culpable, a no declarar en contra seva, a no respondre cap pregunta o respondre només les que vulgui … però això no sempre ha estat així. Ara ho veiem normal, però no. Als Estats Units d’Amèrica ho van haver d’incorporar arran d’una sentència del Tribunal Suprem que va absoldre l’Ernesto Arturo Miranda, detingut i jutjat per segrest i violació, perquè només tenia en contra la seva pròpia declaració la qual va ser extreta sense advertir-lo que podia guardar silenci o ser assistit per advocat. Era l’any 1966! És el que es coneix com a advertència Miranda.

Conclou el meu amic que a les universitats s’estan fregant les mans amb el Cas independència de Catalunya perquè genera i generarà (el meu amic és optimista) tal quantitat de matèria primera en el món de l’estudi del dret contemporani que hi haurà una allau de tesis, tesines, treballs de màster (si és que es diuen encara així després del que s’està veient en segons quin lloc) o treballs de postgrau que els juristes gaudiran d’allò més!

Ara que ha fet 50 anys de l’assassinat del clergue Martin Luter King, defensor dels drets de les persones de pell negra en pro de la igualtat sense discriminació de cap tipus, un altre dret que avui tots tenim sabut i que el veiem normal, exigible i indiscutible, abans el meu amic no aprofiti l’efemèride per lligar-ho tot, intento dir-li que ja quedarem un altre dia per parlar tranquil·lament de tu a tu tot passejant perquè m’agafa mal al braç de tan aguantar el mòbil a la meva orella, que ja tinc vermella!, perquè la meva trucada només era per quedar i per veure’ns … no perquè m’avancés l’explicació del seu nou article que un dia d’aquests ha de publicar en aquell bisetmanari osonenc que es diu com el dorsal del blaugrana Suárez no vell.

Jaume Salés.



Leave a Reply