RetadoR

Primer contacte amb l’inspector Miquel Mascarell, un expolicia detingut i condemnat a mort en la postguerra civil i, posteriorment, indultat, al 1947, i que ha refet la seva vida amb Patro Quintana, intentant oblidar la mort de la seva primera dona, Quimeta, i del seu fill, Roger Mascarell.

Per culpa d’una apendicitis no va poder investigar l’assassinat d’Indalecio Martínez, fa 12 anys, i ara alguns dels amics (no faré ara cap espòiler) decideixen que ell és l’ideal per descobrir l’assassí de debò i rentar la memòria de l’Ignasi Camprubí que, també, va morir en l’interrogatori de l’Inspector Miranda quan va ser acusat del crim.

És una novel·la molt ben escrita, amb molts detalls geogràfics de Barcelona. Els personatges van apareixent i e la suma de tots ells es van obtenint les diferents variables i els antecedents del cas. Jordi Sierra juga net i no amaga res al lector, fins i tot li fa saber en veu alta la pista definitiva que té per descobrir l’assassí o assassina i qui té segrestada la seva parella Patro, amb qui el lector comparteix un secret que no sap fins al final en Miquel Mascarell.

Costa fer una novel·la policíaca ambientada a Barcelona i, a més, en els anys 50 del segle passat. Sierra ho aconsegueix amb nota. La novel·la enganxa i hom no para fins arribar al final, tot i que quan s’hi arriba, sap greu d’haver-ho de deixar aquí.

Fins a una altra, evidentment.

Jaume Salés Malian

21/07/2016

Tweet

És innegable el talent literari de Phyllis Dorothy (PD) James, sobretot a l’hora de descriure ambients que envolten les diferents escenes i els trets físics i psíquics de cadascun dels seus personatges, protagonista inclòs.

              Estem davant d’un nou cas del detectiu Adam Dalglish, el detectiu poeta. En aquesta novel·la sabem què li va passar al seu fill, mort prematurament. En la novel·la, el lector se sent desafiat perquè Stella Mawson – que al final en paga les conseqüències- i en Dalglish diuen més d’un cop que ja sben qui és l’assassí o assassina però necessiten, per demostar-ho, que alguns dels personatges secundaris faci un pas en fals, en una societat de Cherrisham molt hermètica. El desllorigador és una pilota de futbol, cosa que pot semblar que és un recurs molt forçat de l’autora.

Si hagués de fer una crítica és que, un cop descobert el culpable, i no abans, també es descobreixen vides ocultes de l’assassí o assassina i altres personatges que no eren ni sospitades ni sospitables pel lector, per molt atent que estigués.

Jaume Salés Malian

Tweet

L’últim llibre que vaig llegir d’en John Grisham que tractava un tema d’advocats i del sistema judicial em va deixar un mal sabor de boca, podríem dir que em va deixar amb la sensació que, en el fons, no havia passat res, que havia estat una història plana, sense evolució. Quan això em passa, amb un autor, entro en quarantena amb ell i passo temps sense llegir-li res. Amb en John Le Carré –a qui adoro de l’època de l’Smiley- em passa igual. Doncs bé, he volgut saltar-me la quarantena amb en Grisham –de fet, el llibre me’l va passar el Tió o Pare Noel, com es vulgui- i en uns set dies m’he empassat “El secreto de Gray Mountain”.

El fet que hagi tardat tan poc a acabar-lo no ha estat perquè fos molt interessant o perquè m’enganxés. Però volia avançar a veure què passava més enllà del canvi de vida d’una advocada d’un gran despatx nordamericà, Samantha Kofer, que és acomiadada i que passa uns divuit mesos a Brady on descobreix que el dret pot servir també per fer feliços als pobres i els desvalguts que no poden pagar advocats per litigar contra poderoses multinacionals.

Però més enllà d’això, de conèixer a la Mathie, a l’Annette, a en Jeff i en Donovan Gray, amb alguna revolcada inclosa, quan acabes de llegir el llibre no has acabat cap història, cap dels casos començats –mig a desgana- per Samantha no han acabat, ni, a vegades, començat. La novel·la acaba amb tot obert. I el secret de Gray Mountain? A banda de ser un amagatall d’uns documents que ni tan sols sabem què diuen, que no tenim el plaer de veure com són de decisius, a banda de tot això, quin coi de secret té Gray Mountain? Sincerament, ni idea !

Resumint, torno a situar en John Grisham en quarantena! Això que diu el llibre com a lema “el millor autor de thriller viu” no ho compateixo. I si fos cert que és el millor autor de thriller viu, seguiria llegint el segon millor autor de thriller mort, abans que ell. Ho sento, però és que és molt frustrant acabar un llibre de trama judicial i quedar-te amb mal regust de boca perquè no hi ha hagut cap judici que hagi viscut el lector, ni cosa que se li assembli. I a sobre, totes les crítiques tenen un to totalment al revés del que acabo d’escriure. No hi dec entendre res!

Jaume Salés i Malian

Gener 2016

Tweet

Feia temps que no llegia res, en forma de novel·la, d’en Ferrant Torrent; sí que, en canvi, he seguit gaudint dels seus articles i col·laboracions radiofòniques. A pesar del temps transcorregut, llegir “Un dinar un dia qualsevol” es nota de seguida el seu estil directe i fresc; no l’ha perdut, es manté.

L’argument es mou a l’entorn de la ciutat de València i la seva corrupció, ja sigui al voltant de l’administració, de les seves concessions públiques, ja sigui a l’entorn del València C. F. El protagonista ´s un periodista, Marc Sendra, que és acomiadat com a assalariat i ara ha d’actuar de freelance. Torrent és molt hàbil a l’hora de retratar els seus personatges; tot i així, no ens deixa entrar gaire en els antecedents d’en Marc Sendra. Sí, en canvi, que segueix la línia de fer que alguns dels que viuen al marge de la llei, no precisament en forma il·legal, per dir-ho d’una manera, siguin pintats de manera que tinguin una vessant de simpàtics al lector: el Llargo –que controla el baix fons del joc il·legal-, Mesié –expert en robatoris de xalets- , el Colorao –lector empedreït de novel·les històriques que està malament de salut- o el Mític Regino –exfalsificador.                També ens és pintat l’amic policia del protagonista, en Josep –José en una altra època- Pons, gràcies al qual s’arriba al fons de l’assumpte, de forma, això sí, extraoficial.

I finalment queda el grupet d’amics d’en Marc Sendra: els germans Josep i Ferran Torres, Xino, Àlex, Civera, Bau, Robert Baixauli i Magda –una ex doctora de la sanitat pública valenciana que ara fa de dependenta i que en la novel·la es desprèn la seva estima per a Marc Sendra, que és mútua, tot i que no s’acaba d’aprofondir en aquesta sana relació afectiva.

A pesar que li costa d’arrencar, estem davant d’una novel·la al més pur estil Ferran Torrent, amb el seu estil reconeixible des del primer moment. Té, a més, un enginyós final ja que, sense denunciar els fets com voldria Marc Sendra, aquests queden denunciats gràcies a Ferran Torres.

Jaume Salés i Malian

11 de març de 2016

Tweet

Ostres ! Un altre llibre de Morton on tot gira sobre un nen petit i l’amor sacrificat de la seva mare envers ell. Bé, per ser exactes, en aqusta novel·la n’hi ha dos: Theo Edevane amb la seva mare Eleanor Edevane i Caitly Bailey envers Maggie Bailey. El curiós del cas és que el lector es deixa endur de la mà de l’autora que et va donant tots els detalls a petites dosis per no embafar. I et va conduint cap al final de la història; el bo del cas és que el lector hi vol arribar i es deixa dur.

               Morton, però, com si es tractés d’un joc infantil/juvenil va posant paranys per al camí per despistar el lector i perquè aquest no ho tingui tan fàcil a l’hora d’esbrinar què va passa a Conualla la nit de Sant Joan de 1932, per fer servir paraules nostres. I el bo del cas és que l’autora torna a aconseguir sorprendre al lector. I una cosa molt important per a mi: els llibres de la Kate Morton acaben bé, quan els acabes la sensació és de benestar, de confort, el lector en surt satisfet emocionalment parlant.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Primera novel·la que he llegit d’aquest escriptor anglès de principis del segle XX. Avesats a llegir novel·les on el centre d’atenció el tenen els detectius privats o els detectius/inspectors de policia, en aquesta no és així. I sorprèn. L’inspector d’Scotland yard, Crambo, no ens apareix en aquí com algú que ens sedueixi, més aviat és un personatge pla, paral·lel a la trama, que sempre va un pas per darrera, malgrat el farol que es marca al final, que ens ho podem creure o no. No cau ni bé ni malament; fins i tot hom se n’arriba a oblidar i no hi penses, amb ell, per a la resolució del cas fins que, per sorpresa, torna a aparèixer en el moment clau.

El títol és ben bé el resum del que passa: un seguit de circumstàncies fan que la situació del protagonista, David Nelson, canviï com una mitja d’avui per a demà: d’un ascens cantat es passa a una decepció perquè aquest no és dóna; d’un matrimoni avorrit es passa a descobrir la sal que hi posa la Rose Nelson, dona del protagonista; d’uns directius intocables a la feina es passa a tractar-los de tu a tu i, fins i tot, d’acusar-los d’uns fets presents que tenen a veure amb un passat enginyosament dissimulat.

Tot i que costa d’arrencar perquè no és un començament ortodox d’una novel·la de crims, veient que tot el món i tots els elements van en contra d’en Nelson, aquest acaba caient bé al lector i es posa de la seva part a la recerca de l’autèntic culpable … donada la passivitat del detectiu Crambo i d’Scotland Yard.

Jaume Salés i Malian

11 de març de 2016

Tweet

PHILIP MARLOWE

Personatge de ficció creat per Raymond Chandler.  La seva professió és la de detectiu privat[1] o investigador privat[2]. Havia treballat per al fiscal, Sr. Wilde, com a investigador; el van acomiadar per indisciplina[3]. Té, depenent de quina novel·la, 30 anys[4], 38 anys[5] i 42 anys[6]. La seva descripció física és la següent: mesura 1,83 m; no massa corpulent i té el cabell fosc. Té els ulls castanys[7]. Té bastants cabells blancs[8]. Cabell castany fosc, amb algun cabell blanc; ulls marrons; fa 1,80 m d’alçada; pesa 85 kg. Té algun queixal tapat i una funda de porcellana. Operat del nas degut a una puntada de peu en un partit de futbol americà[9]. Té una veu avellutada. Té unes boniques cames[10]. Parla l’espanyol molt a poc a poc. No porta casos de divorci. És de Califòrnia, nascut a Santa Rosa; els seus pares són morts i no té germans ni germanes[11].

ESTAT CIVIL: És solter[12].

AFERS AMOROSOS:

S’enrotlla amb Helen Grayle una vegada.

Se sent atret per Anne Riordan i a l’inversa, tot i que no concreten res. S’acaba que ella li demana que li faci un petó i se suposa que ell li fa[13].

Li agraden les dones amb un llavi superior llarg, com Adrienne Fromsett[14].

En una ocasió, petoneja Orfamay Quest. També ho fa amb Dolores Gonzales[15]. Demana ajuda a l’Anne Riordan per a salvar a l’Ikky Rosenstein. Després de demanar-li ajuda, es petonegen. Se senten mútuament atrets però no acaben concretant mai[16].

Es petoneja amb l’Eileen Wade, un cop li ha portat el seu marit però, a pesar que ella insisteix, no vol anar més enllà.

S’enamora de Linda Loring i quan aquesta marxa a París per divorciar-se del seu marit, abans passa la nit amb ell, es confessen que s’estimen i s’enrotllen; ella li demana que es casin, però ell, en principi, ho refusa perquè no tenen el mateix nivell social. Després de passar la nit junts, ella marxa sense fer fressa cap a París, sense ell[17]. Se cita amb Vermilyea i s’enrotllen. Ell però té nostàlgia, sense dir el nom, de Linda Loring, aquella noia rica que volia casar-se amb ell. El mateix li passa quan s’enrotlla amb Betty Mayfield – Eleanor King. Quan la Linda Loring el truca des de París, li diu que no l’ha oblidada i quan ella li diu que hi vagi ell li diu que vingui ella[18].

No creu que Merle Davis matés a l’Horace Bright, malgrat que l’Elisabeth Murdock li fes creure a la Merle. Per això, quan Merle es recupera la porta a viure amb els seus pares i ella, d’agraiment, li fa un petó a la boca, com a despedida[19].

NOMS FALSOS QUE USA: A vegades usa el nom fals de Reilly Doughouse[20]. En una ocasió, fa servir el nom fals de Philo Vance[21]. Utilitza el nom de White, quan visita el Cap de foto fixa d’uns estudis cinematogràfics[22].                                                                

AFICIONS: Beu molt whisky. Fuma amb pipa[23]. Li agrada jugar als escacs[24]. Juga a escacs, en el seu temps lliure i fuma en pipa. Li agrada el whisky, les dones i els escacs. No li agrada fumar cigars («puros»)[25]. Lector d’Anatole France[26].

RESIDÈNCIA ON VIU: Viu al Merritt Plaza, de Los Angeles[27]. Viu a l’edifici Bristol, Apartament 428, de Los Angeles[28]. El seu domicili és a: Apartaments Bristol, Avinguda Bristol North 1624, Hollywood. Viu a l’Avinguda Yucca[29]. Aquest any viu en una casa de l’Avinguda Yucca, del districte de Laurel Canyon. Una caseta que dóna en un turó en un carrer sense sortida, amb un tram molt llarg de graons de sequoia fins a la porta principal i un bosquet d’eucaliptos a l’altre costat. Aquesta casa estava moblada i pertanyia a una dona que havia anat a passar una temporada a Idaho amb la seva filla vídua

ADREÇA DESPATX: Té el despatx a prop de Hollywood Boulevard, concretament a l’edifici Cahuenga, despatx núm. 615. El seu telèfon és Glenview 7537[30]. Té el despatx a l’edifici Cóndor[31].

VEHICLE: Té un cotxe que és un Marmon descapotable de 1925[32].

CASOS/CLIENTS: Contractat per la Sra. Aleidis. Va a veure a en Jules Amthor però aquest el droga i el reté per fer-li preguntes ell i l’acaba ingressant a la clínica de Sondemborg, d’on finalment Marlowe es pot escapar; va a refugiar-se temporalment a casa de l’Anne Riordan. Descobreix que Helen Grayle és Velma Valento i cita a Mouse Malloy perquè ho sàpiga; però Helen mata a aquest de 5 trets i no pot matar a Marlowe perquè se li han acabat les bales[33]. Acaba d’explicar davant del Jurat com va veure a en Manny Tinnen, des d’un cotxe, tallava les cordes dels canells d’Art Shannon abans de tirar-lo a la carretera, acribillat de bales. Amic de Lou Harger. Quan, després d’acompanyar a Lou, surt de Las Olindas, rep un cop que el deixa sense sentits. Beasley i un altre el segresten per dur-lo davant de Frank Dorr. En allà es produeix un tiroteig i ell aconsegueix sortir-ne indemne[34].

És contractat per Derace Kingsley perquè trobi la seva dona, desapareguda fa 1 mes. El seu cotxe és un Chrysler. Descobreix, amb Bill Chess, el cos de la seva dona surant al llac Corzo, prop de casa seva; tot i que, al final, no és la Muriel Chess sinó la Crystal Kingsley, dona d’en Derace Kingsley. Es detingut, amb una falsa excusa, pels agents de policia de Bay City Charlie Cooney i Dobbs, malgrat que s’hi resisteix. Acaba descobrint l’assassí[35].

El primer cop que es troba amb Mavis Weld és a l’habitació de l’hotel on estava mort en George W. Hikcs; ella va disfressada. Joseph P. Sapo li proposa pagar-li perquè no segueixi investigant; Marlowe ho refusa. Va a visitar, en la investigació, al Doctor Lagardie i aquest el seda i desapareix. Marlowe desaconsella a Mavi Weld que assumeixi la mort d’Steelgrave perquè descobreix qui el va matar realment[36].

En Charles Hickon amenaça a Marlowe per si ajuda a Ikky Rosenstein. Marlowe però li pren l’arma i l’interroga. Descobreix que el que es fa passar per Rosenstein no ho és, sinó que és simplement un esquer. En Marlowe se’n va Flagstaff, Arizona, i el deté per a entregar-lo a la policia. L’Equip li tenia jurada a Marlowe perquè va ajudar a la policia a detenir en Larsen[37].

És detingut per la policia de Los Angeles per col·laborar en la fugida de Terry Lennox, acusat d’assassinat de la seva dona. Quan en Terry Lennox se suïcida i deixa una nota de d’autoinculpació en l’assassinat de la seva dona i en Marlowe surt de la garjola. Howard Spencer i Eileen Wade el lloguen perquè trobi el marit d’aquesta, Roger Wade, i, després, el volen llogar perquè el controli perquè acabi el llibre que està fent. Fuma en pipa. És amic de George Peters i li demana informació per al cas: li demana informació sobre un tal Doctor V. Rescata a en Roger Wade del tractament al que li sotmetia en Verringer. Troba mort en Roger Wade i la seva dona l’acusa a ell, en un rampell. Segons Marlowe, Eileen Wade és qui va matar la Sylvia Lennox i a Roger Wade, el seu marit, sabedora que eren amants. Candy ho corrabora. Dissimuladament, s’enduü una còpia de la confessió d’Eileen Wade del despatx del sheriff i l’entrega a Lonnie Morgan perquè al seu periòdic. Ho fa per netejar el nom de Terry Lennox i per deixar en evidència la versió oficial[38].

En Clyde Umney el contracta perquè segueixi a l’Eleanor King quan arribi en tren. S’inscriu al motel El Ranxo Descansat i aconsegueix obrir conversa amb Eleanor Kint – Betty Mayfield; apareix en Larry Mitchell, es barallen i en Marlowe queda sense sentits. Després que la Betty Mayfield li diu que a la seva habitació de l’Hotel Casa del Ponent hi ha en Larry mort, en Marlowe hi va i no hi troba res. En resposta a un seu atac, trenca els 2 canells a en Richard Harvest. Quan en Henri Kingsolving ve a Esmeralda per emportar-se la que havia estat la seva jova, la Betty Mayfield, absolta de l’assassinat del seu marit i fill d’en Henri, en Marlowe i el Capità Alessandro li ho impedeixen. Engega a en Clyde Umney a pastar fang. Rebutja l’oferta de feina d’en Clark Brandon[39].

Contractat per l’Elisabeth Bright Murdock perquè trobi un objecte de la col·lecció privada del seu difunt marit, Jasper Murdock. Descobreix a George Anson Philips que el segueix i queden per veure’s a casa d’aquest per a una possible col·laboració. Quan en Marlowe hi arriba, el troba mort d’un tret al cap. Per entrar a l’edifici, diu al conserge que és un agent de vendes d’assegurances, anomenat James B. Pollock. Troba mort a Morningstar al seu despatx, quan hi va per segon cop. Morny, a més d’amenaçar-lo, vol llogar-lo perquè tregui en Vanier de la vida de la seva dona; Marlowe li contesta que no accepta casos de divorci. Marlowe va a casa de Vannier per comprovar que era mort i, d’amagat, sent els Morny que intenten deixar les proves perquè inculpin a la dona i n’exculpin l’home; però Marlowe, quan són fora, torna les proves a lloc i segueix en la investigació[40].

Du barret[41].

Jaume Salés i Malian

Febrer 2016

[1] “El sueño eterno”; “Adiós muñeca”; “La dama del lago”; “El lápiz”; “El largo adiós”; “Playback”; “La Ventana alta”.

[2] “El Confidente”; “La Hermana pequeña”.

[3] “El sueño eterno”.

[4] “El sueño eterno”.

[5] “La Hermana pequeña”.

[6] “ El largo adiós”.

[7] “Adiós muñeca”.

[8] “La dama del lago”.

[9] “El largo adiós”.

[10] “Playback”.

[11] “El largo adiós”.

[12] “El sueño eterno”.

[13] “Adiós muñeca”.

[14] “La dama del lago”.

[15] “La hermana pequeña”.

[16] “El lápiz”.

[17] “El largo adiós”.

[18] “Playback”.

[19] “La ventana alta”.

[20] “El sueño eterno”.

[21] “La dama del lago”.

[22] “La hermana pequeña”.

[23] “Adiós muñeca”;“El confidente” i “El lápiz”.

[24] “La dama del lago”; “La ventana alta”.

[25] “El largo adiós”.

[26] “Playback”.

[27] “El confidente”.

[28] “La hermana pequeña”; “La ventana alta”.

[29] “El lápiz”; “El largo adiós”; “Playback”.

[30] “Adiós muñeca”.

[31] “El confidente”.

[32] “El confidente”.

[33] “Adiós muñeca”.

[34] “El confidente”.

[35] “La dama del lago”.

[36] “La hermana pequeña”.

[37] “EL lápiz”.

[38]   “El largo adiós”.

[39] “Playback”.

[40] “La ventana alta”.

[41] “El confidente”.

Tweet

(Article publicat a El 9 Nou, del divendres 12 de febrer de 2016)

                Fa quatre dies que ha començat el que des d’aquí anomenem “nou any xinès” i que els xinesos titllen com a “Festa de la primavera”. Aquesta tradició es caracteritza, a banda que les celebracions duren uns quinze dies, en què es bateja cada any nou amb el nom d’un animal; l’any passat era l’any de la cabra, enguany és el del mono . Depenent de quin animal es tracta, hom pot aventurar com serà l’any, d’acord amb les característiques del dit animal. Com diu el refrany, cada terra fa sa guerra; a cada lloc hi ha unes tradicions que tenen a veure amb la idiosincràsia del territori, de la seva gent, de la seva història, del temps en que vivim i de la influència de l’entorn.

Una de les tradicions associades a Espanya té a veure amb un altre animal, concretament amb els toros. Històricament, quan hom parla d’Espanya, és habitual que se l’anomeni “piel de toro”o “pell de brau”, per la seva forma plana en un mapa. La idea sembla que ve del geògraf i historiador grec Estrabó (nascut aproximadament al 63 aC i mort al 19 dC), però l’han seguit d’altres. Salvador Espriu té un poema titulat així, amb el qual, com el mateix poeta diu en pròleg d’una edició de 1977, volia demostrar “que també els homes de la perifèria peninsular érem capaços d’entendre el complexíssim conjunt dels essencials problemes ibèrics, de procurar de resoldre la tan difícil, entrebancada i entrebancosa convivència ibèrica”. Avui dia n’hi ha que encara ho estant intentant.

Actualment, l’assimilació d’Espanya amb el brau és degut al que es coneix com “corridas de toro”, un espectacle on un home (torero) amb una capa rosada-vermella lluita amb espasa amb un brau, exhibint-se en una plaça; per a alguns és un art, per a d’altres és una aberració denigrant per a un animal a qui es fa patir fins a la mort. A mitjans del segle passat aquesta tradició havia arribat arreu, fins i tot a la nostra comarca, en la que hi havia molts seguidors i aficionats a la tauromàquia. Les hemeroteques en són testimonis. Ara, en canvi, s’ha invertit la tendència i els seguidors són aquí una minoria. Són nous temps. Fins i tot, el Parlament de Catalunya, en el seu moment, va legislar-hi en contra prohibint les “corrides de toro” en territori català.

                L’oposició a aquest tipus de pràctiques no només ve del nord est de la Península Ibèrica. A l’Índia, fa cinc anys el govern va prohibir les jalikattu, els correbous d’allà per entendre’ns, perquè suposava una explotació inadequada dels braus. Aquesta decisió va ser polèmica i no és pacífica. Recentment el Tribunal Suprem ha mantingut aquesta decisió i per això alguna regió índia no podrà celebrar aquest correbou per segon any consecutiu. El tema no està resolt perquè es contraposen drets actuals amb el que s’havia fet des de fa molt temps. Però, en un món globalitzat, amb xarxes socials, es pot donar el cas que qui s’escandalitzi amb aquestes pràctiques sigui de ves a saber on. En aquest context, a principis d’any –el nostre, no el xinès- va saltar la notícia, després corregida en part, de què Facebook havia afegit el toreig a la llista de fotografies que hom podia denunciar per a la seva posterior eliminació, li havia donat la categoria d’inapropiades i, per tant, podien ser vetades i eliminades. Això ha generat el conseqüent debat, acolorat, com tots els d’aquest àmbit.

Les tradicions, però, tot i tenir un origen en el passat han d’evolucionar d’acord amb els signes del temps. Així, el que abans podia semblar una acció viril i plena d’orgull nacional i de mascle ibèric, com pot ser torejar amb una nena –ni que sigui la teva- en braços, ara és una acció recriminada i recriminable, per a molts difícil d’entendre. És el que dèiem: el que abans es podia trobar apropiat, ara pot ser que no ho sigui; i al revés, el que abans no complia els cànons socials, culturals o morals, ara pot semblar bé a una gran majoria com, per exemple, fer Pàsqua abans de Rams o celebrar el Carnaval en temps de Quaresma.

Jaume Salés

Tweet

En aquesta novel·la de Phyllis Dorothy James, en endavant P. D. James, el lector haurà de decidir, un cop acabada de llegir, si està d’acord o no o hi està a mitges, amb el que diu el títol. No faré pas cap espòiler i ho deixo a parer de cadascú.

Ens trobem endinsats en un panorama on hi ha assassinada una bona advocada, Venetia Aldridge, dins mateix de la màxima expressió del poder judicial britànic. En allà, tots els prohoms tenen coses a silenciar i a amagar. D’un d’aquests assumptes foscos en sortirà el desenllaç de la trama de l’assassinat de l’advocada esmentada.

Ara bé, aquesta tot el que té de brillant com a professional ho té de desastrós i desestructurat en el camp personal, influenciada per una infantesa singular que la marcarà de per vida. Venetia Aldridge fa temps que es va divorciar del seu primer marit que ara viu amb una altra parella i que no vol saber res d’ella; té un amant casat amb una altra, que no es pot permetre el luxe que algú descobreixi el seu affaire i té una filla adolescent amb qui tot el dia es baralla i que acaba fent el que pot per fer sortir a Venetia de cistella.

La trama s’entrellaça amb una altra que també té a veure amb Venetia Aldridge i el seu passat com a advocada. Això pot despistar al lector però no al detectiu Dalgliesh, el qual, tocat per la flegma britànica i la pausa poètica, es mou amb tranquil·litat i envia els seus peons (Minks i Piers) per a acabar de resoldre-ho tot. Al final, efectivament, som davant d’una certa justícia.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Gràcies a l’atreviment narratiu, consentit per la família Hammet, de Joe Gores, “Spade & Archer” és considerada com l’antecessora immediata de la clàssica “El falcó maltès”, original de Dashiell Hammett. En la novel·la que avui comentem, en la qual no hi surt cap falcó però sí un mussol –al Bohemian Club- coneixem l’origen, com a detectiu, de Sam Spade nascut al 1894: havia estat agent de la famosa Continental a Seattle, des de 1916, fins que al 1921 obre despatx en solitari a San Francisco;al cap de quatre anys s’associa amb Miles Archer, soci que assassinen al principi de “El falcó maltès” i amb qui Spade comparteix, a més, la seva dona Iva Archer.

En aquesta novel·la coneixem millor la secretària fidel que tot detectiu ha de tenir, l’Effie Perine, d’origen grec. Sam Spade de seguida se sent com a peix a l’aigua en el sots-món de San Francisco, sap on trobar informació, és ràpid de reflexos i escaneja mentalment qualsevol qui li vol jugar una mala passada. Això, però, no li estalvia que algú el vulgui assassinar tirant-lo per la borda d’un vaixell o rebre cops sopreses o caure en emboscades. El que passa és que Sam Spade és un exemple del tipus dur i se’n surt de manera brillant de qualsevol situació compromesa.

          Com en “El falcó maltès”, és molt important cada vaixell que arriba o surt del port i el seu ambient. El Sam Spade de Joe Gores no decp perquè és dur, però pensa molt i bé, i capta l’atenció de noies guapes, com penny Chiotras, per exemple. Ah!, té un policia amb qui no es cauen bé, que és en Dundy, policia maldestre a qui sempre guanya per mà i de qui s’escapa burlant-se cada cop que el vol empresonar. El contrapunt és l’altre policia, Tom Polhaus, a qui Spade no dubta a promocionar per fer quedar en ridícul al seu company i superior, Dundy.

L’única pega que hi posaria es que, en la part de la narració destinada a la cerca del progenitor de Mai-lin es fa una mica carregosa, tot i que sigui necessària per a la resolució final de tota la trama perquè, a pesar que l’obra sembla tenir imcrohistòries protagonitzades per Spade, en el fons hi ha un fil argumental comú que es manté des de l’inici i s’acaba resolent al final.

Permeteu-me, per acabar, que ho faci amb el que ara es coneix com un espòiler: la novel·la “Spade & Archer” acaba com comença “El falcó maltès”: arriba la Senyoreta Wonderly, una autèntica preciositat, que demana poder parlar amb el detectiu Sam Spade i … aquest li diu a l’Effie Perine que, amb aquesta carta de presentació, no perdi temps i la faci passar! Comme il faut !

Jaume Salés i Malian

11/11/2015

Tweet