RetadoR

Ostres ! Un altre llibre de Morton on tot gira sobre un nen petit i l’amor sacrificat de la seva mare envers ell. Bé, per ser exactes, en aqusta novel·la n’hi ha dos: Theo Edevane amb la seva mare Eleanor Edevane i Caitly Bailey envers Maggie Bailey. El curiós del cas és que el lector es deixa endur de la mà de l’autora que et va donant tots els detalls a petites dosis per no embafar. I et va conduint cap al final de la història; el bo del cas és que el lector hi vol arribar i es deixa dur.

               Morton, però, com si es tractés d’un joc infantil/juvenil va posant paranys per al camí per despistar el lector i perquè aquest no ho tingui tan fàcil a l’hora d’esbrinar què va passa a Conualla la nit de Sant Joan de 1932, per fer servir paraules nostres. I el bo del cas és que l’autora torna a aconseguir sorprendre al lector. I una cosa molt important per a mi: els llibres de la Kate Morton acaben bé, quan els acabes la sensació és de benestar, de confort, el lector en surt satisfet emocionalment parlant.

Jaume Salés i Malian

Tweet

PHILIP MARLOWE

Personatge de ficció creat per Raymond Chandler.  La seva professió és la de detectiu privat[1] o investigador privat[2]. Havia treballat per al fiscal, Sr. Wilde, com a investigador; el van acomiadar per indisciplina[3]. Té, depenent de quina novel·la, 30 anys[4], 38 anys[5] i 42 anys[6]. La seva descripció física és la següent: mesura 1,83 m; no massa corpulent i té el cabell fosc. Té els ulls castanys[7]. Té bastants cabells blancs[8]. Cabell castany fosc, amb algun cabell blanc; ulls marrons; fa 1,80 m d’alçada; pesa 85 kg. Té algun queixal tapat i una funda de porcellana. Operat del nas degut a una puntada de peu en un partit de futbol americà[9]. Té una veu avellutada. Té unes boniques cames[10]. Parla l’espanyol molt a poc a poc. No porta casos de divorci. És de Califòrnia, nascut a Santa Rosa; els seus pares són morts i no té germans ni germanes[11].

ESTAT CIVIL: És solter[12].

AFERS AMOROSOS:

S’enrotlla amb Helen Grayle una vegada.

Se sent atret per Anne Riordan i a l’inversa, tot i que no concreten res. S’acaba que ella li demana que li faci un petó i se suposa que ell li fa[13].

Li agraden les dones amb un llavi superior llarg, com Adrienne Fromsett[14].

En una ocasió, petoneja Orfamay Quest. També ho fa amb Dolores Gonzales[15]. Demana ajuda a l’Anne Riordan per a salvar a l’Ikky Rosenstein. Després de demanar-li ajuda, es petonegen. Se senten mútuament atrets però no acaben concretant mai[16].

Es petoneja amb l’Eileen Wade, un cop li ha portat el seu marit però, a pesar que ella insisteix, no vol anar més enllà.

S’enamora de Linda Loring i quan aquesta marxa a París per divorciar-se del seu marit, abans passa la nit amb ell, es confessen que s’estimen i s’enrotllen; ella li demana que es casin, però ell, en principi, ho refusa perquè no tenen el mateix nivell social. Després de passar la nit junts, ella marxa sense fer fressa cap a París, sense ell[17]. Se cita amb Vermilyea i s’enrotllen. Ell però té nostàlgia, sense dir el nom, de Linda Loring, aquella noia rica que volia casar-se amb ell. El mateix li passa quan s’enrotlla amb Betty Mayfield – Eleanor King. Quan la Linda Loring el truca des de París, li diu que no l’ha oblidada i quan ella li diu que hi vagi ell li diu que vingui ella[18].

No creu que Merle Davis matés a l’Horace Bright, malgrat que l’Elisabeth Murdock li fes creure a la Merle. Per això, quan Merle es recupera la porta a viure amb els seus pares i ella, d’agraiment, li fa un petó a la boca, com a despedida[19].

NOMS FALSOS QUE USA: A vegades usa el nom fals de Reilly Doughouse[20]. En una ocasió, fa servir el nom fals de Philo Vance[21]. Utilitza el nom de White, quan visita el Cap de foto fixa d’uns estudis cinematogràfics[22].                                                                

AFICIONS: Beu molt whisky. Fuma amb pipa[23]. Li agrada jugar als escacs[24]. Juga a escacs, en el seu temps lliure i fuma en pipa. Li agrada el whisky, les dones i els escacs. No li agrada fumar cigars («puros»)[25]. Lector d’Anatole France[26].

RESIDÈNCIA ON VIU: Viu al Merritt Plaza, de Los Angeles[27]. Viu a l’edifici Bristol, Apartament 428, de Los Angeles[28]. El seu domicili és a: Apartaments Bristol, Avinguda Bristol North 1624, Hollywood. Viu a l’Avinguda Yucca[29]. Aquest any viu en una casa de l’Avinguda Yucca, del districte de Laurel Canyon. Una caseta que dóna en un turó en un carrer sense sortida, amb un tram molt llarg de graons de sequoia fins a la porta principal i un bosquet d’eucaliptos a l’altre costat. Aquesta casa estava moblada i pertanyia a una dona que havia anat a passar una temporada a Idaho amb la seva filla vídua

ADREÇA DESPATX: Té el despatx a prop de Hollywood Boulevard, concretament a l’edifici Cahuenga, despatx núm. 615. El seu telèfon és Glenview 7537[30]. Té el despatx a l’edifici Cóndor[31].

VEHICLE: Té un cotxe que és un Marmon descapotable de 1925[32].

CASOS/CLIENTS: Contractat per la Sra. Aleidis. Va a veure a en Jules Amthor però aquest el droga i el reté per fer-li preguntes ell i l’acaba ingressant a la clínica de Sondemborg, d’on finalment Marlowe es pot escapar; va a refugiar-se temporalment a casa de l’Anne Riordan. Descobreix que Helen Grayle és Velma Valento i cita a Mouse Malloy perquè ho sàpiga; però Helen mata a aquest de 5 trets i no pot matar a Marlowe perquè se li han acabat les bales[33]. Acaba d’explicar davant del Jurat com va veure a en Manny Tinnen, des d’un cotxe, tallava les cordes dels canells d’Art Shannon abans de tirar-lo a la carretera, acribillat de bales. Amic de Lou Harger. Quan, després d’acompanyar a Lou, surt de Las Olindas, rep un cop que el deixa sense sentits. Beasley i un altre el segresten per dur-lo davant de Frank Dorr. En allà es produeix un tiroteig i ell aconsegueix sortir-ne indemne[34].

És contractat per Derace Kingsley perquè trobi la seva dona, desapareguda fa 1 mes. El seu cotxe és un Chrysler. Descobreix, amb Bill Chess, el cos de la seva dona surant al llac Corzo, prop de casa seva; tot i que, al final, no és la Muriel Chess sinó la Crystal Kingsley, dona d’en Derace Kingsley. Es detingut, amb una falsa excusa, pels agents de policia de Bay City Charlie Cooney i Dobbs, malgrat que s’hi resisteix. Acaba descobrint l’assassí[35].

El primer cop que es troba amb Mavis Weld és a l’habitació de l’hotel on estava mort en George W. Hikcs; ella va disfressada. Joseph P. Sapo li proposa pagar-li perquè no segueixi investigant; Marlowe ho refusa. Va a visitar, en la investigació, al Doctor Lagardie i aquest el seda i desapareix. Marlowe desaconsella a Mavi Weld que assumeixi la mort d’Steelgrave perquè descobreix qui el va matar realment[36].

En Charles Hickon amenaça a Marlowe per si ajuda a Ikky Rosenstein. Marlowe però li pren l’arma i l’interroga. Descobreix que el que es fa passar per Rosenstein no ho és, sinó que és simplement un esquer. En Marlowe se’n va Flagstaff, Arizona, i el deté per a entregar-lo a la policia. L’Equip li tenia jurada a Marlowe perquè va ajudar a la policia a detenir en Larsen[37].

És detingut per la policia de Los Angeles per col·laborar en la fugida de Terry Lennox, acusat d’assassinat de la seva dona. Quan en Terry Lennox se suïcida i deixa una nota de d’autoinculpació en l’assassinat de la seva dona i en Marlowe surt de la garjola. Howard Spencer i Eileen Wade el lloguen perquè trobi el marit d’aquesta, Roger Wade, i, després, el volen llogar perquè el controli perquè acabi el llibre que està fent. Fuma en pipa. És amic de George Peters i li demana informació per al cas: li demana informació sobre un tal Doctor V. Rescata a en Roger Wade del tractament al que li sotmetia en Verringer. Troba mort en Roger Wade i la seva dona l’acusa a ell, en un rampell. Segons Marlowe, Eileen Wade és qui va matar la Sylvia Lennox i a Roger Wade, el seu marit, sabedora que eren amants. Candy ho corrabora. Dissimuladament, s’enduü una còpia de la confessió d’Eileen Wade del despatx del sheriff i l’entrega a Lonnie Morgan perquè al seu periòdic. Ho fa per netejar el nom de Terry Lennox i per deixar en evidència la versió oficial[38].

En Clyde Umney el contracta perquè segueixi a l’Eleanor King quan arribi en tren. S’inscriu al motel El Ranxo Descansat i aconsegueix obrir conversa amb Eleanor Kint – Betty Mayfield; apareix en Larry Mitchell, es barallen i en Marlowe queda sense sentits. Després que la Betty Mayfield li diu que a la seva habitació de l’Hotel Casa del Ponent hi ha en Larry mort, en Marlowe hi va i no hi troba res. En resposta a un seu atac, trenca els 2 canells a en Richard Harvest. Quan en Henri Kingsolving ve a Esmeralda per emportar-se la que havia estat la seva jova, la Betty Mayfield, absolta de l’assassinat del seu marit i fill d’en Henri, en Marlowe i el Capità Alessandro li ho impedeixen. Engega a en Clyde Umney a pastar fang. Rebutja l’oferta de feina d’en Clark Brandon[39].

Contractat per l’Elisabeth Bright Murdock perquè trobi un objecte de la col·lecció privada del seu difunt marit, Jasper Murdock. Descobreix a George Anson Philips que el segueix i queden per veure’s a casa d’aquest per a una possible col·laboració. Quan en Marlowe hi arriba, el troba mort d’un tret al cap. Per entrar a l’edifici, diu al conserge que és un agent de vendes d’assegurances, anomenat James B. Pollock. Troba mort a Morningstar al seu despatx, quan hi va per segon cop. Morny, a més d’amenaçar-lo, vol llogar-lo perquè tregui en Vanier de la vida de la seva dona; Marlowe li contesta que no accepta casos de divorci. Marlowe va a casa de Vannier per comprovar que era mort i, d’amagat, sent els Morny que intenten deixar les proves perquè inculpin a la dona i n’exculpin l’home; però Marlowe, quan són fora, torna les proves a lloc i segueix en la investigació[40].

Du barret[41].

Jaume Salés i Malian

Febrer 2016

[1] “El sueño eterno”; “Adiós muñeca”; “La dama del lago”; “El lápiz”; “El largo adiós”; “Playback”; “La Ventana alta”.

[2] “El Confidente”; “La Hermana pequeña”.

[3] “El sueño eterno”.

[4] “El sueño eterno”.

[5] “La Hermana pequeña”.

[6] “ El largo adiós”.

[7] “Adiós muñeca”.

[8] “La dama del lago”.

[9] “El largo adiós”.

[10] “Playback”.

[11] “El largo adiós”.

[12] “El sueño eterno”.

[13] “Adiós muñeca”.

[14] “La dama del lago”.

[15] “La hermana pequeña”.

[16] “El lápiz”.

[17] “El largo adiós”.

[18] “Playback”.

[19] “La ventana alta”.

[20] “El sueño eterno”.

[21] “La dama del lago”.

[22] “La hermana pequeña”.

[23] “Adiós muñeca”;“El confidente” i “El lápiz”.

[24] “La dama del lago”; “La ventana alta”.

[25] “El largo adiós”.

[26] “Playback”.

[27] “El confidente”.

[28] “La hermana pequeña”; “La ventana alta”.

[29] “El lápiz”; “El largo adiós”; “Playback”.

[30] “Adiós muñeca”.

[31] “El confidente”.

[32] “El confidente”.

[33] “Adiós muñeca”.

[34] “El confidente”.

[35] “La dama del lago”.

[36] “La hermana pequeña”.

[37] “EL lápiz”.

[38]   “El largo adiós”.

[39] “Playback”.

[40] “La ventana alta”.

[41] “El confidente”.

Tweet

(Article publicat a El 9 Nou, del divendres 12 de febrer de 2016)

                Fa quatre dies que ha començat el que des d’aquí anomenem “nou any xinès” i que els xinesos titllen com a “Festa de la primavera”. Aquesta tradició es caracteritza, a banda que les celebracions duren uns quinze dies, en què es bateja cada any nou amb el nom d’un animal; l’any passat era l’any de la cabra, enguany és el del mono . Depenent de quin animal es tracta, hom pot aventurar com serà l’any, d’acord amb les característiques del dit animal. Com diu el refrany, cada terra fa sa guerra; a cada lloc hi ha unes tradicions que tenen a veure amb la idiosincràsia del territori, de la seva gent, de la seva història, del temps en que vivim i de la influència de l’entorn.

Una de les tradicions associades a Espanya té a veure amb un altre animal, concretament amb els toros. Històricament, quan hom parla d’Espanya, és habitual que se l’anomeni “piel de toro”o “pell de brau”, per la seva forma plana en un mapa. La idea sembla que ve del geògraf i historiador grec Estrabó (nascut aproximadament al 63 aC i mort al 19 dC), però l’han seguit d’altres. Salvador Espriu té un poema titulat així, amb el qual, com el mateix poeta diu en pròleg d’una edició de 1977, volia demostrar “que també els homes de la perifèria peninsular érem capaços d’entendre el complexíssim conjunt dels essencials problemes ibèrics, de procurar de resoldre la tan difícil, entrebancada i entrebancosa convivència ibèrica”. Avui dia n’hi ha que encara ho estant intentant.

Actualment, l’assimilació d’Espanya amb el brau és degut al que es coneix com “corridas de toro”, un espectacle on un home (torero) amb una capa rosada-vermella lluita amb espasa amb un brau, exhibint-se en una plaça; per a alguns és un art, per a d’altres és una aberració denigrant per a un animal a qui es fa patir fins a la mort. A mitjans del segle passat aquesta tradició havia arribat arreu, fins i tot a la nostra comarca, en la que hi havia molts seguidors i aficionats a la tauromàquia. Les hemeroteques en són testimonis. Ara, en canvi, s’ha invertit la tendència i els seguidors són aquí una minoria. Són nous temps. Fins i tot, el Parlament de Catalunya, en el seu moment, va legislar-hi en contra prohibint les “corrides de toro” en territori català.

                L’oposició a aquest tipus de pràctiques no només ve del nord est de la Península Ibèrica. A l’Índia, fa cinc anys el govern va prohibir les jalikattu, els correbous d’allà per entendre’ns, perquè suposava una explotació inadequada dels braus. Aquesta decisió va ser polèmica i no és pacífica. Recentment el Tribunal Suprem ha mantingut aquesta decisió i per això alguna regió índia no podrà celebrar aquest correbou per segon any consecutiu. El tema no està resolt perquè es contraposen drets actuals amb el que s’havia fet des de fa molt temps. Però, en un món globalitzat, amb xarxes socials, es pot donar el cas que qui s’escandalitzi amb aquestes pràctiques sigui de ves a saber on. En aquest context, a principis d’any –el nostre, no el xinès- va saltar la notícia, després corregida en part, de què Facebook havia afegit el toreig a la llista de fotografies que hom podia denunciar per a la seva posterior eliminació, li havia donat la categoria d’inapropiades i, per tant, podien ser vetades i eliminades. Això ha generat el conseqüent debat, acolorat, com tots els d’aquest àmbit.

Les tradicions, però, tot i tenir un origen en el passat han d’evolucionar d’acord amb els signes del temps. Així, el que abans podia semblar una acció viril i plena d’orgull nacional i de mascle ibèric, com pot ser torejar amb una nena –ni que sigui la teva- en braços, ara és una acció recriminada i recriminable, per a molts difícil d’entendre. És el que dèiem: el que abans es podia trobar apropiat, ara pot ser que no ho sigui; i al revés, el que abans no complia els cànons socials, culturals o morals, ara pot semblar bé a una gran majoria com, per exemple, fer Pàsqua abans de Rams o celebrar el Carnaval en temps de Quaresma.

Jaume Salés

Tweet

(Article publicat al bisetmanari El 9 Nou, el dia 31 de desembre de 2015)

             Sempre que som per als volts de Nadal, hi ha qui pregunta: ha vingut el Pare Noël? Cada any la mateixa pregunta però amb matisos diferents. Per exemple, no fa gaire, aquesta pregunta tenia a veure amb la polèmica entre pares catalano-independentistes i pares que no ho eren sobre si en una llar, la nit de Nadal, hi ha d’anar el Pare Noël o el Tió a deixar regals. La polèmica va estar servida durant molt de temps; fins i tot m’atreviria a dir que, quants més “pares noels” hi havia penjats a balcons de les cases de les nostres contrades, més activistes pro-tions hi havia. Era una mena d’acció-reacció, molt comuna en la nostra terra catalana. Per això, l’altre dia, en llegir la notícia que a continuació citaré, vaig pensar que algú s’havia passat de frenada i podríem haver-nos posat en contra l’opinió internacional, si és que mai l’hem tingut a favor. Resulta que el periòdic noruec Aftenposten –un dels de més tirada del país- va publicar l’esquela d’algú que havia mort el 3 de desembre de 2015 –fins aquí res a dir, tothom es mor quan li toca- però que havia nascut –redoblada de tambors!- el dia 12 de desembre de 1788 ! Si sorprenia la longevitat del personatge en qüestió, més encara va deixar a molts amb el cor glaçat quan, si hom seguia llegint, veia que es tractava, ni més ni menys, que de Santa Claus o el Pare Noël, com es vulgui! S’anunciava que havia mort a NordKapp, el punt més septentrional de Noruega. La notícia en allà es va desmentir de seguida. Una ràpida investigació va concloure que havia estat una broma d’un redactor del diari, el qual encara està en cerca i descoberta. Nogensmenys, l’efecte que va tenir va ser totalment oposat al que es pretenia.

Encara que sembli mentida, el Nadal no se celebra a tot el món. Hi ha llocs, on fins i tot està prohibit, com a Tadjikistan, a Brunei o a Somàlia, per citar-ne tres. Cap d’aquests llocs, però, ha anat tan lluny com el bromista del diari noruec abans esmentat. En els països del nostre entorn cultural podríem dir que és indiferent que l’esperit nadalenc tingui forma de Tió, de Pare Noël, de Santa Claus, d’Elf … l’important és que existeixi un símbol que aglutini i doni forma tangible a aquest fenomen de bonhomia i solidaritat col·lectiva. Símbols que a vegades es confonen amb la realitat. Segons un recent estudi publicat a Nathional Geographic més de la meitat dels islandesos creuen en l’existència real dels elfs i asseguren que les vacances de Nadal i la nit de Cap d’Any són uns dels moments més idonis per veure’ls perquè surten a buscar les seves noves vivendes. I no fa molt, científics holandesos i noruecs van publicar a la prestigiosa revista British Medical Journal el descobriment del perquè el ren més famós del Pare Noël, en Rudolph, té el nas vermell!

Ja ho veieu! Hi ha gent que s’entretén d’una manera i i gent que ho fa d’una altra, a l’empara de l’esperit nadalenc. Potser per això, hi ha qui li agrada, aquests dies, cantar nadales, veure o participar en “Els Pastorets” i fer el pessebre, més o menys treballat, en un racó de la llar, o fer-lo per a gaudi de la resta de la societat com fan, un cop més, els Pessebristes de Roda: per exemple, cuidant tots els detalls, s’han atrevit a fer l’anunciació a la Costa Brava i s’han lluït, en un altre diorama, amb un mar immens, ple de vida i color; això sí, conservant les dues joies de la Corona: el Teatre del Centre amb tots els detalls que hom podia haver vist a la platea i escenari originals, amb pujades i baixades de taló mentre es presenten escenes nadalenques; i, el pessebre del Pont Vell, en versió antiga, immortalitzant un dels símbols d’identitat rodenca, per sort sense lluminària extra per a l’ocasió !

Veient tot això, i amb permís de J. J. Abrams, només podem desitjar que la força de la il·lusió ens acompanyi ! Bon Nadal i que tinguem un Pròsper Any 2016.

Jaume Salés

Jurista

Tweet

     (Publicat a «El 9 Nou» del divendres dia 27/11/2015)

           Quan aquestes ratlles veuran la llum periodística i podran ser llegides per al públic en general, ja s’hauran activat, o faltarà molt poc, la lluminària i les campanyes de la temporada nadalenca. Traint l’esperit originari que hauria de surar en l’ambient o disfressant-lo de missatges hipòcrites, les mans invisibles d’alguns ens confonen el missatge nadalenc –missatge d’amor, de pau, de fraternitat, de caritat, de companyerisme, d’estimar als altres com a tu mateix- amb la brisa del consumisme i el materialisme. Les llums als carrers principals dels nostres pobles, viles i ciutats donen el tret de sortida no a ser més solidaris, més comprensius, més tolerants, més espirituals, sinó que és el toc de xiulet perquè tothom sàpiga que toca desitjar treure a la loteria –és igual que sigui dels cecs, catalana, espanyola o europea- per fer-nos més rics –no d’esperit-; a comprar regals, molts regals, tants regals com poguem i més, per tal d’anar à la page… i alhora cantem villancets amb missatges d’humilitat, de bonhomia, on els més dèbils i els més pobres teòricament en són, per a bé, els protagonistes. Però tots sabem que no és ni serà així.

                ¿Què en traiem de fer un pessebre representant Déu totpoderós en forma d’un infant pobre, sense vestits ni riqueses, en una humil establia, que com que no té l’escalf de cap persona humana, excepte dels seus pares, necessita l’alè del bou i la mula per no morir-se de fred, si a sota o a prop d’aquest pessebre ningú no es recorda de la gent que avui s’ho passa malament, dels pobres que no tenen garantit un plat a taula, del familiar que passarà aquestes festes allunyat de la família en una residència o en un hospital? ¿De què ens serveix llegir, recitar o escoltar el “Poema de Nadal” d’en Josep Maria de Segarra que invoca la innocència del net de cor, de l’infant, per gaudir d’aquestes dies si el món està ple de rabadans, nosaltres inclosos, que només pensen en ells, en el seu anar bé i mentre rondinen no senten ni deixen sentir el missatge que porta l’estrella de la Nit de Nadal? ¿Com podem entonar càntics invocant la pau al món si segueixen els robatoris, les estafes, la violència, els atemptats, els bombardejos? Quina contradicció !

La bona fe, el companyerisme, l’ajuda al desvalgut, veure en l’altre les teves flaqueses i no les d’ell, el compartir el que tenim, la companyia al que se sent sol, el regal d’un somriure al que està trist, consolar al que plora, ajudar al que no t’ho diu però ho necessita, donar al que no et demana res i està mancat de tot, la generositat ben entesa … tot això no hauria de ser només pautat en una època de l’any, com tampoc no hauríem de necessitar cap anunci publicitari, ni milers de bombetes enceses als carrers, ni nadales

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

enllaunades enviades a l’aire per fer-ho possible, ja ens hauria de sortir de dins sense necessitat que ningú no ens dirigís la nostra consciència. Hauríem de fer possible, com diu aquella dita que, si el Nadal és amor i alegria, n’hi hagués un cada dia.

Aquests dies sí que haurien de servir per treure el vernís de les celebracions buides de missatge humà, del quedar bé, de l’aparentar, del materialisme … i fer relluir la trama i el traç original del que vol dir “celebrar el Nadal”. Per això el poeta citat invocava el cor de l’infant per veure-ho, perquè en ell hi traspua l’emoció original, endèmica de la condició humana si de veritat ens creiem que vam ser creats, inventats per anar més enllà del fet de sobreviure en la selva de la vida animal. És el missatge que hi ha escrit i que s’hauria d’escampar en la plàcida nit de Nadal dirigit als homes i dones de bona voluntat. Missatge que, a voltes, no veiem perquè no el mirem amb l’òrgan adequat. Ja ho diu el Pregoner de “L’encís del pessebre”, altrament coneguts com “Els Pastorets de Roda”, escrits pel meu pare: “vulgueu-ho veure així, com els infants / que és la millor manera de ser grans”.

Jaume Salés

Jurista

Tweet

Gràcies a l’atreviment narratiu, consentit per la família Hammet, de Joe Gores, “Spade & Archer” és considerada com l’antecessora immediata de la clàssica “El falcó maltès”, original de Dashiell Hammett. En la novel·la que avui comentem, en la qual no hi surt cap falcó però sí un mussol –al Bohemian Club- coneixem l’origen, com a detectiu, de Sam Spade nascut al 1894: havia estat agent de la famosa Continental a Seattle, des de 1916, fins que al 1921 obre despatx en solitari a San Francisco;al cap de quatre anys s’associa amb Miles Archer, soci que assassinen al principi de “El falcó maltès” i amb qui Spade comparteix, a més, la seva dona Iva Archer.

En aquesta novel·la coneixem millor la secretària fidel que tot detectiu ha de tenir, l’Effie Perine, d’origen grec. Sam Spade de seguida se sent com a peix a l’aigua en el sots-món de San Francisco, sap on trobar informació, és ràpid de reflexos i escaneja mentalment qualsevol qui li vol jugar una mala passada. Això, però, no li estalvia que algú el vulgui assassinar tirant-lo per la borda d’un vaixell o rebre cops sopreses o caure en emboscades. El que passa és que Sam Spade és un exemple del tipus dur i se’n surt de manera brillant de qualsevol situació compromesa.

          Com en “El falcó maltès”, és molt important cada vaixell que arriba o surt del port i el seu ambient. El Sam Spade de Joe Gores no decp perquè és dur, però pensa molt i bé, i capta l’atenció de noies guapes, com penny Chiotras, per exemple. Ah!, té un policia amb qui no es cauen bé, que és en Dundy, policia maldestre a qui sempre guanya per mà i de qui s’escapa burlant-se cada cop que el vol empresonar. El contrapunt és l’altre policia, Tom Polhaus, a qui Spade no dubta a promocionar per fer quedar en ridícul al seu company i superior, Dundy.

L’única pega que hi posaria es que, en la part de la narració destinada a la cerca del progenitor de Mai-lin es fa una mica carregosa, tot i que sigui necessària per a la resolució final de tota la trama perquè, a pesar que l’obra sembla tenir imcrohistòries protagonitzades per Spade, en el fons hi ha un fil argumental comú que es manté des de l’inici i s’acaba resolent al final.

Permeteu-me, per acabar, que ho faci amb el que ara es coneix com un espòiler: la novel·la “Spade & Archer” acaba com comença “El falcó maltès”: arriba la Senyoreta Wonderly, una autèntica preciositat, que demana poder parlar amb el detectiu Sam Spade i … aquest li diu a l’Effie Perine que, amb aquesta carta de presentació, no perdi temps i la faci passar! Comme il faut !

Jaume Salés i Malian

11/11/2015

Tweet

   (Publicat al bisetmanari «El 9 Nou» el divendres 30/10/2015)

Quan estic escrivint aquestes paraules, s’ha conegut la mort d’un dels escriptors més llegit de la novel·la negra actual, en Henning Mankell. Encasellat inicialment com autor de novel·la negra sueca, de seguida el seu talent el va fer navegar amb far propi en aquest oceà de la novel·la, popularment coneguda com novel·la de crims o “de lladres i serenos”. A part de la seva bona redacció i- com no!- de les bones traduccions que ens l’han permès llegir, la creació de la figura del comissar Kurt Wallander el va empènyer a l’èxit en aquest gènere. Costa, a dia d’avui, ser original a l’hora de crear el detectiu o policia protagonista en novel·les d’aquestes perquè de seguida el públic i la crítica mira de quin altre detectiu o policia és hereu el de nova creació. Aquests dies mateix, quan per ràdio, televisió i premsa s’ha lloat la figura d’en Markell i s’ha citat les accions del comissari Wallander, ja hi ha hagut qui l’ha comparat amb algun altre antecessor seu. En Wallander té la seva pròpia personalitat però, si s’hagués d’assemblar a algú, el que més pròxim tindria seria en Jules Maigret, el vell comissari del Quai des orfevres, creat per en George Simenon; s’hi podria assemblar perquè és gran, poc atlètic, pesat (de kilos) i de mètode deductiu lent però sense pauses. Però no és com ell. En Wallander té una situació familiar complicada –una filla que inicialment té un caràcter incompatible amb ell i un sentiment de soledat que durarà fins que conegui la seva futura parella a Riga-, en canvi en Maigret té una senyora mestressa de casa bastant tradicional.; en Maigret està molt lligat a París i França, amb sortides esporàdiques (Holanda, Bretanya …), mentre que part de la vida d’en Wallander té a veure amb la ciutat de Riga, on fins i tot hi coneix la que serà la seva parella.

Mankell, al meu modest entendre, va crear un personatge, en Wallander, que té vida pròpia i que superarà, segur, la vida del seu autor original. Wallander entrarà a la categoria de personatge de ficció que escapa al seu creador, que viu més enllà d’ell. Casos d’aquests n’hi ha molts. Centrant-nos només en detectius privats o policies protagonistes de novel·la negra, sense esforçant-nos gaire en podem citar uns quants. En Sherlock Holmes, per exemple, ha seguit protagonitzant noves novel·les d’ençà de la mort del seu creador (Sir Arthur Conan Doyle) de la mà de molts autors; potser les més conegudes són els casos escrits ex aequo pel seu fill l’Adrian Conan Doyle i John Dickson Carr, que en la versió en castellà es titulà “Las hazañas de Sherlock Holmes”. També podem citar el ressuscitat Philip Marlowe, detectiu nordamericà creat per Raymond Chandler i que ara ha protagonitzat “La rossa dels ulls negres” escrita per Benjamin Black, pseudònim de John Banville . Un altre cas recent, és la quarta entrega de Mil·lenium “El que no et mata et fa més fort” escrita per David Lagercrantz, on Mikael Blomkvist i Lisa Salander, els personatges creats per Stieg Larsson, reviuen en una novel·la trepidant i que enganxa, anys després de la mort del seu autor original. O, per últim , en Sam Spade, aquell detectiu nord-americà que va protagonitzar, entre d’altres, la novel·la conegudíssima “El falcó maltès”, creat per Dashiell Hammett; en Joe Gore, el va ressuscitar per crear una precuela d’aquesta novel·la titulada “Spade & Archer”.

Així doncs, malgrat que en les poques entrevistes que havia concedit en Henning Mankell manifestava no estimar gaire el detectiu creat per ell, aquest personatge ha calat tant en la consciència del lector empedreït de novel·la negra que serà inevitable que algun dia el detectiu de ficció revisqui i abandoni el món d’Hades literari, sortejant el Ca Cerber de torn, i reaparegui amb llicència per a protagonitzar un nou cas de la mà d’algun espavilat escriptor d’èxit, sempre i quan els drets d’autor estiguin sans i estalvi i es pagui convenientment al barquer Caront per travessar el riu Aqueront, allà a l’inframón de les lletres. Mentrestant, els malalts de novel·la negra ens haurem de conformar amb rellegir els casos ja publicats d’en Kurt Wallander.

Jaume Salés

Jurista

Tweet

(Publicat el dia 26/06/2015, a El 9 Nou)

        Fa temps, però no gaire, conversant amb una persona vam coincidir en què un dels objectius vitals seria llegir, i digerir, l’obra completa d’en Josep Pla. La seva obra és llarga i densa, per això s’ha de gaudir a poc a poc, sense pressa i sense pausa. Per a en Pla, l’única cosa important a la vida –segons escriu a “Els pagesos i el seu món”- és la llibertat individual concreta. Aquesta llibertat de cada individu fa també, tancant el cercle, que cadascú en un moment donat qualifiqui quelcom diferent com el més important de la seva vida.

Fa una setmana, a la “villa y corte” , es va celebrar el primer aniversari de l’entronament de Felip VIè. Tots els mass media de la capital del regne hi van dedicar planes i planes, tinta i més tinta per ressaltar la bona acollida que la monarquia té avui dia entre tots els espanyols. Un dels actes més comentats va ser aquell en què el monarca es va voler envoltar de trenta-vuit persones sense pedigrí, espanyols “del montón”, que no tinguessin cap baronia, comtat o títol nobiliari. D’entre ells, els diaris destacaven una venedora de marisc, un ramader tenaç, un investigador del CSIC (del Centre Superior d’Investigació Científica, res a veure amb els espies que es coneixen com del CNI), un venedor de l’ONCE, un matrimoni de mestres que ajuden a la gent o, per acabar la mostra, un emigrant que es va jugar la vida per salvar una persona. A aquest, el Rei Felip el va condecorar amb l’Ordre al Mèrit Civil, tot dient-li que ell sí que era un heroi. No sabem si, per a ells, això va ser el més important de la vida viscuda, però si que el monarca va voler que, del seu regnat, aquest homenatge a la gent del carrer fos destacat en la seva vida règia.

La gallega Raquel Pérez Fernàndez, quan un dia també de la setmana passada tornava a casa seva a mitja nit, després de tenir una distracció conduint el seu cotxe va patir un accident i va anar a parar a una via de tren. Quan va poder sortir del vehicle i mentre trucava uns metres allunyada d’ell demanant ajut, va veure, sense poder-ho evitar, com un tren s’enduia per endavant el seu vehicle. Ella havia salvat una cosa molt important: la vida; havia tornat a néixer com es diu popularment. Però el primer que li va venir al cap, segons expliquen les cròniques periodístiques, era preocupar-se pel seu carnet de conduir que havia quedat atrapat dins del seu cotxe.

A vegades, el més important per a uns no és el més important per a uns altres. Per a uns que són molt rics perquè tenen la sang blava, pot ser molt important convidar a gent normal –de sang vermella- a una festa de celebració per demostrar que no estan tan lluny del poble ras i suposa –segurament és així- que el convidat estarà infinitament agraït a aquest gest; però hi ha gent que no anel·la ser-hi convidada i que prefereixi aliar-se per construir una república, posats al cas. I per a molts pot ser important salvar la vida en un moment determinat i per dos cops en deu minuts … i per a altres –potser per trobar-se en estat de shock- pot ser molt important recuperar el carnet de conduir. És allò que deia aquell Comte portuguès quan va anar a fer un tomb a França, que tot és molt relatiu –inclosa la relativitat- perquè tot depèn del color del filtre de l’ullera amb què es miri. Recentment en tenim nous i renovats exemples: per a uns pot ser molt important anar units, convergint en les idees i els fets, i per a d’altres pot ser més important anar separats, divergits i desunits, construint diferents estratègies per arribar a aconseguir, potser, el mateix objectiu o un altre. N’hi que enyoren temps passats quan Gilbert Bécaud cantava que c’est la rose l’important … O, per tancar la mostra, per a alguns avui és més important anar en comú que perdre la iniciativa. I en els propers dies segurament en tindrem més mostres.

Jaume Salés

Jurista

Tweet

  (PUBLICAT A LA REVISTA «RODA DE TER» DE FESTA MAJOR 2015)

                Ara fa un any, en aquest mateix número extraordinari del RODA DE TER de Festa Major, vam narrar els orígens de “Tertúlia” i ho vam deixar en la polèmica de la representació de l’obra de teatre la “La novia” de l’autor Horacio Ruiz de la Fuente. Aquest va ser un inici sonat per a l’associació cultural rodenca. A partir d’aquí calia continuar mantenint el nivell. En el llibre d’actes de l’entitat hi ha recollida la cita que un dels socis, en Jaume Vilar Blanch, va dir: “La bandera ja és alçada, ara només cal perseverar”. Així, dons, a finals de juny de 1957, en la festivitat de Sant Pere, Tertúlia va organitzar el que es va titular com “II Selecció Teatral”, aquest cop en col·laboració amb el Centre Parroquial de Roda de Ter.

Així ho podem llegir a l’acta:

“Amb gran animació es va preparar per a la festivitat de Sant Pere la Segona Selecció Teatral, escollint-se l’obra de d’H. Ruiz de la Fuente[i] (el mateix autor de “La novia”) Aurora Negra”.

Aquesta obra d’un dels autors teatrals de moda de la postguerra espanyola, havia estat estrenada el 22 de setembre de 1957 al teatre Reina Victoria, a Madrid, per la companyia de Carmen Carbonell i Antonio Vico, els quals, juntament amb l’actor Julio Sanjuan, es repartien els papers d’aquesta comèdia dramàtica. En aquell acte, si hem de fer cas dels diaris que publicaven crítica teatral, hi va haver aplaudiments generosos en determinats mutis i al final d’actes, havent de sortir l’autor a saludar mentre el taló pujava i baixava. Un dels crítics teatrals, Alfredo Marquerie, en una crònica seva al diari “ABC”[ii] renegava de la qualitat de moderna que alguns atribuïen a l’obra pel fet de tenir, per exemple, pocs personatges i que un telèfon sonés en moments determinats, mentre elogiava “l’esforçada” posada en escena dels tres actors.

En la premsa local rodenca, Miquel Vilar Blanch escrivia, a la revista “Roda de Ter”[iii] després que es representés aquesta obra a casa nostra, el següent:

“Sense ser la comèdia més interessant d’aquest autor gallec, “Aurora Negra” té interès, emoció i nervi, principalment en els seus actes segon i tercer. És una interessant obra de teatre en la que s’exposa un tema humà bastant normal. L’autor coneix els efectes teatrals i juga amb ells plenament, manejant sàviament els seus personatges, els seus pocs personatges, cosa que fa l’assumpte molt més difícil del que es podia creure”.

Aquesta obra de teatre, l’acció de la qual passa a Madrid i està ambientada a l’època actual (anys cinquanta), té només tres personatges, Eva Santurce, Arturo Hinojales i Andrés Santurce. En la dita ocasió, van ser interpretats, respectivament, per Maria Dolors Ribas, Miquel Martí Pol i Ramón Corominas Salés. La interpretació dels tres va ser magnífica si fem cas de la crònica, ja citada, de la revista “Roda de Ter” com la que consta inscrita en el llibre d’actes. En la primera, el cronista diu:

“Els tres, cadascú en la seva missió van aconseguir una labor estupenda durant l’acció dels actes. Gestos mesurats, sense exageració, dicció clara i col·locació justa sobre les taules.”.

Per acabar dient, que: “Jo crec que a uns aficionats no se’ls pot exigir més. Això és fer teatre. Això és encarnar uns papers i estudiar-los a ple encert”.

El cronista, però vol deixar clar:

“l’encertat ritme imposat en la representació, prescindint de qualsevol detall lleig. Els tres  intèrprets per igual van salvar la seva responsabilitat donant una lliçó de com s’ha d’interpretar una comèdia dramàtica. És un detall que els honora i els obliga a repetir la seva actuació ja sigui en la mateixa obra o en una altra. Apresa tenien la cosa i no els va fallar.”.

L’única queixa del cronista és que el públic no va prodigar-se en aplaudiments durant la representació, tal com va passar en l’estrena madrilenya uns anys abans, tot i que, en havent acabat, “l’ovació va ser gran i de solemnitat. Menys mal.”.

En el llibre d’actes de l’entitat “Tertúlia” consta transcrit, si s’escau, en un llenguatge més planer una actitud molt més positiva envers als actors en general, i a l’actriu en particular:

“Va ser interpretada per Maria Dolors Ribas, Miquel Martí i Pol i Ramon Corominas (..) fent-se càrrec en Miquel Vilar[iv] i el que subscriu –Jaume Salés[v] de la direcció i efectes especials

                             (…) Martí i Pol[vi] va estar perfecte en el paper de galant, Ramon Corominas[vii] igual en el paper de pare, perfecte en tot, caracterització inclosa. Maria Dolors Ribas, en el difícil paper d’Eva –paper que portava gairebé tot el pes de l’obra-, va estar insuperable. Mai en el meu record. Mai –que jo recordi[viii]– he presenciat a una ‘aficionada’ tan meravellosa. Hi ha molta fusta en aquesta jova. El públic va sortir entusiasmedèmic. Fou –amb molt- la millor vetllada teatral de cap elenc local”.

Heus ací, doncs, amb aquests apunts, una mostra més de la vivacitat i del protagonisme que l’agrupació cultural “Tertúlia” va tenir a Roda ara fa una cinquantena d’anys. Deixem, però, per a una altra ocasió el comentari sobre les sessions de Cine-Fòrum que aquesta entitat rodenca va organitzar, essent la primera el dia 1 de desembre de 1957, a les 12 del migdia, al Centre Parroquial. I en vindrien d’altres.

Jaume Salés i Malian

[i] En el programa editat a l’efecte es presentava aquest autor, Horacio Ruiz de la Fuente com a “Natural de La Coruña, on va néixer al 1905, (…) un autor dramàtic de vocació singular que ha donat al teatre espanyol obres excepcionals com les que avui els oferim. Especialitzat amb teatre de poc repartiment, ha aconseguit últimament a Mèxic i Estats Units un prestigi gran, sobretot per les seves peces escrites amb destinació a la televisió americana.”. En el programa de mà, a més de citar les moltes obres de l’autor, es diu finalment d’aquest que és un “autor discutit –la qual cosa ja acredita per si mateixa la seva personalitat teatral-, és un comediògraf de ferma categoria. Moltes de les seves obres han estat traduïdes a diferents idiomes .És dels autors que no tenen pressa per estrenar ja que com ell mateix afirma, escriu sense preocupar-se’n. I nogensmenys totes les seves obres s’han estrenat amb èxit singular.

[ii] “ABC” del dia 23 de setembre de 1950.

[iii] Núm. 110, corresponent a Juliol de 1957.

[iv] Miquel Vilar Blanch.

[v] Jaume Salés Sanjaume.

[vi] Miquel Martí Pol.

[vii] Ramon Corominas Salés.

[viii] Escriu l’acta en Jaume Salés Sanjaume.

Tweet

       (Article publicat a El 9 Nou el dia 28 d’agost de 2015)

          Quan allà al mes de maig d’enguany vaig tenir l’oportunitat de pujar al campanar de l’església parroquial de Roda de Ter per participar en el programa de televisió que dirigeix i presenta en Xavier Cervera titulat, precisament, “Des del campanar”, que emet el 9TV, vaig poder contemplar un paisatge privilegiat. El programa dura una mitja hora en la que es parla d’un poble, de la seva vida social, de la seva història passada i present … La conversa, en el meu cas, ens va portar a parlar del que vèiem relacionat amb una part de la història de Roda. Un dels trets característics coneguts de Roda és que hi hagi dos ponts i que, a més, un dels quals, el Pont Vell, es desglossi en dos i doni com a resultat la dita de “pont sobre pont i una església a cada cap”. Doncs, bé, el campanar de Roda està situat a l’església del cap del pont i, aprofitant que aquesta església té com a adreça postal el nom de Pere Almeda, vam parlar de la importància d’aquesta persona, a la qual podríem qualificar com a mecenes, en el ressorgir cultural de Roda de Ter. Sense la seva intervenció, per exemple, no hi hauria hagut el Teatre del Centre Catòlic, ara ensorrat per culpa d’una mala conservació combinada amb una ploguda molt forta. Sort que els de l’Agrupació Pessebrista de Roda de Ter, en van fer un diorama i cada any, pels vols de Nadal, hom el pot recordar contemplant una excel·lent reproducció en escala.

Un altre dels temes que ens va portar la conversa, tot admirant des d’allà la fàbrica de La Blava, va ser el figura de la seva propietària, la Sra. Tecla Sala i Miralpeix, triada, l’any 2008, per l’Organització Capital de la Cultura Catalana com una de les set persones més sàvies de Catalunya. La “Sra. Tecla”, tal com li deien pràcticament tota una generació de rodencs, és rodenca de naixement. Però a més, per les seves obres, va ser nomenada, Filla Predilecta de Roda el dia 21 d’abril de 1963. I no és per menys! Podríem dir que Tecla Sala era una persona avançada al seu temps perquè no només era una dona empresària –avui dia encara costa veure això com a normal- sinó que, a més, tenia una gran, enorme sensibilitat social i buscava maneres perquè els seus treballadors poguessin tenir una vida confortable o que s’acostés a la confortabilitat, en uns moments, a mitjans del segle passat, en què la vida era realment dura. Ella, a Roda, va iniciar de manera efectiva el que ara molts ajuntaments intenten de fer: que tots els nens i les nenes de Roda tinguessin un joguet per les festes nadalenques, vaja el que ara es coneixeria com “Reis per a tots”. Tecla Sala, tot i marxar a l’Hospitalet, on va continuar i augmentar la seva indústria no es va oblidar mai de la seva vila natal. Així, va contribuir a diverses reconstruccions o reformes de la parròquia rodenca; va idear la construcció de l’escola-llar “Santa Tecla” i en va costejar les obres; va assumir el cost d’instal·lació d’un sistema de calefacció del convent de les monges dominiques; va cedir els terrenys per a la construcció de l’escola de nens a prop de la carretera d’anar a Manlleu; en aquest mateix indret, també s’hi van construir, en terrenys seus, el camp de futbol de Roda; ajudava les entitats sòcio-culturals i esportives rodenques; pagava vestits de la primera comunió a nens i nenes de treballadors de la seva empresa i, fins i tot, tenia pagats tot l’any dos llits a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona per si cap rodenc –cosa infreqüent aleshores- havia de ser ingressat per cap malaltia a la ciutat comtal.

Roda hauria de reivindicar més la figura i el paper de Tecla Sala. Amb el nom d’un carrer no n’hi ha prou. No es pot deixar que el seu nom vagi, només, associat a l’Hospitalet perquè, com va dir fa dues setmanes, Genís Sinca en el suplement d’estiu d’un diari que té nom de complement circumstancial de temps, immediat, “tot va començar a Roda de Ter”.

Jaume Salés

Jurista

Tweet