Trhiller judicial refrescant

Després d’haver llegit i gaudit amb el policia Hieronimus Bosch, en la novel·la de Micheal Connelly “El quinto testigo” coneixem al seu germanastre, l’advocat Mickey Haller. Bosch, en aquesta novel·la, fa “un Hitchkok”, és a dir, surt en una escena sense gens de protagonisme però deixant constància que surt i ja està. És intrascendent el que diu i el que fa per a la trama, però surt com si volgués saludar a un lector que ja el coneix.

Quan un ha estat i s’ha delectat amb les novel·les d’Erle Stanley Gardner i el seu protagonista Perry Mason, reviu en aquesta novel·la de Connelly una sensació similar. Hi ha un investigador molt eficient, amb els seus mètodes, no tan elegant com Paul Drake però tota una troballa, en Dennis (té un cognom molt difícil); i a partir d’aquí els personatges secundaris ja no tenen res a veure amb la saga Perry Mason: no hi ha cap súpersecretària com la Della Street però hi ha una advocada molt prometedora i amb consciència –Jennifer Aronson- i dues exdones (Lorna Taylor i Maggie McPherson) que fan un bon complement, tot i que la segona li té el cor robat encara i Haller busca refer la seva vida amb ella.

És una novel·la amb constants girs argumentals i de cavalls guanyadors, amb una fiscal que mossega i un jutge molt real que intenta fer d’àrbitre tan bé com pot o li deixen. I si no n’hi havia prou, el final és sorprenent, inesperat i, per algú que sempre vol que guanyin els bons, perfecte!

 

Jaume Salés.

“El asesinato de Sòcrates”, de Marcos Chicot

Sorprèn aquest títol quan tothom sap com va morir Sòcrates, el filòsof que va predicar molt però no va deixar res escrit; tothom sap que es va prendre cicuta ell mateix després de ser condemnat per l’assemblea atenenca de l’època, rebutjant la salvació perquè va voler ser coherent i fidel amb ell mateix, fins a l’últim moment. El llibre transcorre en aquesta època, des d’un Sòcrates jove fins que es mor, mostrant-nos la contraposició d’una societat d’Atenes amb la d’Esparta.

            Si no fos perquè el narrador és en tercera persona, semblaria que estem en un cas semblant al “Cavall de Troia” d’en Benítez, és a dir, que hem retrocedit en el temps de la Història per interactuar amb la gent de l’època. Més que la vida de Sòcrates, que també, en realitat se’ns narra la història d’en Perseo, l’home dels ulls clars, no de la mirada clara (precisió important). El resum seria que el millor espartà és un atenenc i el millor atenenc és un espartà, que són la mateixa persona. Però també és la història de dos personatges femenins potents i importants: Deyanira i Cassandra, una espartana i una atenenca. Seguim amb una altra dualitat, doncs.

Si una cosa es pot criticar és que, malgrat ser escrit amb capítols breus, la narració a voltes és lenta i es fa feixuga. Però el títol vinculat al que diu l’Oracle, amb la història de Perseo, manté una certa emoció que fa que hom vulgui arribar al final de la història.

Jaume Salés

“Mortaja para un ruiseñor”, de P. D. James

En aquesta novel·la veiem com el detectiu (i poeta a estones lliures) Adam Dalgliesh es troba davant d’un cas on té els possibles sospitosos acotats, l’espai perfectament delimitat i, finalment, elements descoberts del passat que li han de servir per desllorigar l’entrellat i troba el o la culpable. Però els casos es resolen del tot quan es poden demostrar i l’acusat o l’acusada és condemnat/da pels seus crims. I en aquí en Dalgliesh fracassa o hi està a punt. Qui va cometre els crims i/o qui va induir-los li planta cara i el desafia a què ho demostri. I a fe de Déu que li costa!

Les novel·les de P. D. James no descriuen només situacions on hi ha un crim i algú que ha de descobrir el culpable. Són novel·les en les que els seus personatges no són plans, creixen en el transcurs de la narració perquè sap introduir en la majoria d’ells la seva personalitat, les seves motivacions. En aquesta també passa, malgrat que n’hi ha massa que només queden insinuats.

L’ambient narratiu és el propi de les novel·les de P. D. James, perfectament descriptiu de la societat londinenca d’època, que fa que es notin, en llegir la narració, els decorats que l’autora situa per ambientar la novel·la i que aquests t’envoltin entre rossinyols (infermeres en argot) … que ja t’hi trobes, vaja!

Si alguna pega s’hi pot posar, és que no és lògic que algú que vol matar a un altre s’acontenti a fuma-li un cop pel darrera, l’atordeixi i, veient que queda inconscient, no l’acabi matant; també hi ha massa insinuacions en alguns personatges secundaris que podrien haver arribat a resoldre’s, a no ser que fossin cortines de fum per a despistar al lector entregat en la resolució dels crims. Despistar, despista ! Però es podrien haver concretat més aquestes línies argumentals secundàries. Tanmateix, hom escriu una novel·la com vol! Aquest no deixa de ser una novel·la de crims, recomanable, com gairebé totes les de P. D. James.

Jaume Salés i Malian

Gener 2017

“Els hereus de la terra”, d’Ildefonso Falcones

Diuen que és la continuació de l’exitosa “La catedral del mar”, de la qual deien que s’assemblava a la novel·la de Ken Follet “Els pilars de la terra”. Jo sempre he discrepat d’aquesta semblança, més enllà que en les dues novel·les s’està construint un temple. Ara, després de llegir “els hereus de la terra” haig d’afirmar que he reviscut, ara sí, la novel·la d’en Follet, precisament quan entre les dues novel·les no hi tenen gaire en comú: una segueix sent la construcció d’una catedral (la d’en Follet) i l’altra són les vides i obres d’un vinyater que volia anar per a bastaix.

            En efecte, al llarg de totes i cadascuna de les planes l’autèntic protagonista és l’Hug Llor. A través d’ell coneixem i patim el seu destí: primer de la seva germana i de la seva mare; després de la seva dona oficial – la Regina- i els seus altres amors desgraciats, que en són varis. La novel·la té un tempo que marca el ritme del lector. Carpetes que es tanquen i carpetes que s’obren contínuament, fins que apareix la lògica i el definitiu cop de sort.

Costa que una segona part d’una obra sigui tan potent, captivadora, tan ben escrita i ambientada com aquesta que ens ocupa. No cal que diguem que és la segona part de cap novel·la, té tanta entitat, vida i potència que se l’ha de considerar com una de les grans novel·les contemporànies per si sola.

Excel·lent, doncs, novel·la d’Ildefonso Falcones que, per mi, el redimeix de “La mà de Fàtima” que no em va agradar. En “Els hereus de la terra” tots els ingredients són cuinats en la justa mesura perquè surti un plat de nivell. Cent per cent recomanable.

Jaume Salés i Malian

Desembre 2016

Tenir o no tenir esperit nadalenc

(Publicat a El 9 Nou, edició del dia 23/12/2016)

          A principis de mes, en la premsa i ràdio nostrades es feien ressò de l’experiència d’una persona, José Salvador Alvarenga, que va sobreviure a la seva barca a la deriva de l’Oceà Pacífic durant tretze mesos alimentant-se de peixos, tortugues i ocells crus, bàsicament. D’això se’n parlava ara malgrat que aquest malson va acabar el gener de 2014, quan la barca en la que hi havia l’Alvarenga va aparèixer a les illes Marshall a més d’11.000 quilòmetres de distància del seu punt de partida. De seguida el lector sagaç li vindrà al cap l’aventura d’en Robinson Crusoe, segons la novel·la d’en Daniel Defoe, en la que aquell individu, després d’un naufragi, passa 28 anys, 2 mesos i 19 dies en una illa deserta on ha d’esprémer-se el magí per sobreviure sense cap més companyia que la naturalesa, fauna i flora, algun visitant humà no gaire simpàtic i un amic, en Divendres. Curiositats de la vida, el dia que en Robinson abandonà l’illa era un del mes de desembre, concretament el 19, de fa uns 330 anys.

Però lluny de pensar amb en Robinson, a les nostres contrades ja tenim l’atenció posada en el Nadal i en tot el que es mou al voltant d’aquesta, inicialment, festivitat cristiana. Segons una tradició dels Països Catalans, existeix un estel (imaginari) que apareix el primer dia d’advent i es fon el dia de Nadal, és a dir, neix quatre diumenges abans del dia marcat al calendari en el que es commemora el naixement de l’infant Jesús, de Déu fet home. La tradició pagana ha convertit l’estel aquest en un reguitzell de bombetes enceses que arreu dels nostres carrers s’encenen setmanes abans del Nadal. A diferència, però, de la tradició religiosa, la pagana el que vol fer és de crida a la població a què consumeixi el que necessita … i més, emparant-se en un desdibuixat concepte d’esperit nadalenc. Sota el paraigua de l’esperit nadalenc hi cap tot: despesa sense miraments, excés de consum, oblit de la solidaritat efectiva, tapar-se les orelles per no sentir les bombes que cauen en algun lloc del planeta i els plors de les víctimes, tancar els ulls a les injustícies i a les desigualtats socials … Dir “Bon Nadal” a tort i a dret sembla que redimeixi les nostres consciències.

L’esperit nadalenc no és o no hauria de ser això. Quan hom vol parlar d’ell s’invoca, s’hagi llegit o no, “El conte de Nadal” de Charles Dickens. En aquesta narració, hi veiem un personatge malhumorat

Article publicat a El 9 Nou

Article publicat a El 9 Nou

, avar, cobdiciós, sense amics, que està sol, que passa de la resta de mortals –Ebenezer Scrooge- a qui el seu soci difunt –Jacob Marley- el visita en forma de fantasma per donar-li l’oportunitat de canviar la seva vida i perquè, quan es mori, no hagi d’anar pel món de les ànimes penedint-se del que ha fet en vida. Hi ha consens a dir que les quatre visites fantasmals que rep l’Scrooge el que volen és infondre-li l’esperit nadalenc. I de fet, ho aconsegueixen perquè es torna bo, generós, solidari, altruista, social … el revés del que era, vaja! Ves quines coses, en el seu viatge amb el fantasma del passat Scrooge veu i reconeix un lloro que va repetint: “Pobre Robinson Crusoe”! Per què serà? (com deia la Bombi a l’Un, Dos Tres).

 

Aprofitant l’avinentesa, i donat que estem en les dates que estem, recordo una nadala que va escriure el meu pare, Jaume Salés i Sanjaume, l’any 1998 i que il·lustra el que malauradament pot estar passant:

Com cada any, el Nadal ha vingut

i també, com cada any, ens ha dut

bells desitjos d’amor i de pau.

Hem desat tots la caixa dels trons

i fingim ser una mica més bons

per un dia només. Si s’escau,

sentirem un bonic villancet

tot muntant el pessebre o l’avet

amb regals per tothom.

Satisfets, no ens haurem adonat

que el Nadal de debò se n’ha anat

i ningú no sap com!

 

Esperem que no ens hagi de visitar el fantasma Marley per tenir l’esperit nadalenc. Si és així, que tingueu un Bon Nadal i un pròsper any 2017.

Jaume Salés i Malian

“Tres días de agosto”, de Jordi Sierra Fabre

Primer contacte amb l’inspector Miquel Mascarell, un expolicia detingut i condemnat a mort en la postguerra civil i, posteriorment, indultat, al 1947, i que ha refet la seva vida amb Patro Quintana, intentant oblidar la mort de la seva primera dona, Quimeta, i del seu fill, Roger Mascarell.

Per culpa d’una apendicitis no va poder investigar l’assassinat d’Indalecio Martínez, fa 12 anys, i ara alguns dels amics (no faré ara cap espòiler) decideixen que ell és l’ideal per descobrir l’assassí de debò i rentar la memòria de l’Ignasi Camprubí que, també, va morir en l’interrogatori de l’Inspector Miranda quan va ser acusat del crim. Tres días de agosto

És una novel·la molt ben escrita, amb molts detalls geogràfics de Barcelona. Els personatges van apareixent i e la suma de tots ells es van obtenint les diferents variables i els antecedents del cas. Jordi Sierra juga net i no amaga res al lector, fins i tot li fa saber en veu alta la pista definitiva que té per descobrir l’assassí o assassina i qui té segrestada la seva parella Patro, amb qui el lector comparteix un secret que no sap fins al final en Miquel Mascarell.

Costa fer una novel·la policíaca ambientada a Barcelona i, a més, en els anys 50 del segle passat. Sierra ho aconsegueix amb nota. La novel·la enganxa i hom no para fins arribar al final, tot i que quan s’hi arriba, sap greu d’haver-ho de deixar aquí.

Fins a una altra, evidentment.

Jaume Salés Malian

21/07/2016

Comentant “Policia” de Jo Nesbo

Segona novel·la que llegeixo protagonitzada pel detectiu Harry Hole (la primera va ser “El pit-roig”) i encara m’ha agradat més que la primera. En aquesta novel·la (“Policia”) he descobert un inspector complert, amb un retrat físic i psíquic complert, intents, íntegre. He conegut un inspector que comença sent una “vella glòria retirada”, que conserva el seu halo entre els seus companys per bé i per mal; que es resigna a fer de policia per amor a una dona i al fill d’aqu8esta que, a més, ha estat a punt de matar-lo; però que les circumstàncies – i el lector- demanen a crits, a mesura que avança el relat, que torni, que obsequiï la erduda i desordenada investigació amb el seu saber, amb les seves normes i amb la seva intel·ligència de policia. Sort que finalment ho fa i llavors la novel·la agafa velocitat de creuer.

En Hole tanca també laseva estabilitat emocional lligant-se definitivament a la Rakel Fauke i al fill d’aquesta, l’Oleg, que li ha fet de pare durant molts anys.

Hi ha moltes històries paral·leles que farceixen la història i que fa que el lector, fins a les últimes pàgines, vagi tan despistat com els policies de “la caldera” per poder descobrir qui és l’assassí en sèrie que porta pel camí de l’amargura als cossos policials. També veiem créixer els diferents personatges que formen un grup especial, al·legal, que acabi sent dirigit pel seu cap natural, el que té l’autoritas innat per sobre d’ells.

policia-jo-nesbo           I queden obertes algunes històries que, en un principi, semblaven que duien de cap al desenllaç final però que, com en un laberint, topen amb una paret i allà es queden.

El llibre, però, acaba d’una manera massa enigmàtic, reobrint un possible patiment sobre una nena per a qui ja havíem hagut de patir, massa, durant unes planes de la novel·la quan ens pensàvem que l’havien cremada viva. És meritori, per l’autor, amagar l’ou del desenllaç, tal com ho fa, amb tantes variables que el lector acaba donant un xec en blanc a en Harry Hole perquè sigui ell qui pensi i actuï per nosaltres i resolgui els enigmes oberts … o gairebé tots.

Jaume Salés.

Comentant “El Diamant Blau”, de Care Santos

Sempre és difícil la lectura d’un segon llibre d’un/a autor/a de qui s’ha llegit un primer llibre apassionant i que és precisament per haver llegit aquest primer llibre que hom vol llegir el segon. Aquest és el meu estat d’ànim a l’hora d’enfrontar-me a “Diamant blau”, de Care Santos, després d’haver llegit i gaudit de “L’aire que respires” d’aquesta mateixa autora.

En aquesta segona novel·la hi trobem la història de la família Pujolà des del segle XVIII fins al segle XX. La forma de narració s’assembla a un dietari que va endavant i endarrere en els anys i segles on, en petites píndoles, es van donant a conèixer els diferents trets de cadascun dels personatges d’aquesta nissaga. Aquesta fórmula ajuda a mantenir l’atenció del lector i fa que la història no sigui pesada, ans al contrari, hom vol anar llegint per veure, per exemple, fins on arriba la maledicció de la família des que el cognom encara conservava la erra al final del mot; o com és que el bona fe d’en Florià Pujolà pot haver-se casat amb la Margarida Gomis, manipuladora i inflexible; o veure d’on surt la feina de tintorers de la nissaga.

En la història, però, es veu que més que la nissaga dels Pujolà(r) hi veiem la història de les dones de la família, es diguin Pujolà (r) o en siguin la parella. Sobretot, té especial simpatia per al lector la Teresa Maquès a qui, si en Florià hagués fet cas, la història haudiamantblauria anat d’una altra manera.

Tot i que sembla que les històries es van tancant i quadrant després de tots els flash-backs que hi ha, si alguna crítica es pot fer és que, com a lector, m’hi ha faltat saber com acaba la història dels fills del Florià i la Margarida, sobretot de la Teresa Pujolà gomis i l’Eustàsia Pujolà Planas que, un cop apuntat que esdevé mestra i que acabarà tenint parella quan ella sempre ha dit que no la tindria, hom espera que apareguin al final de l’obra per acabar de rematar la història i posen les coses definitivament a lloc. Però això no acaba passant, I potser caldria saber què li passa a Diamant Blau, també !

Jaume Salés.

Si les fades no hi posen remei …

          (Article publicat a El 9 Nou el  divendres 27/05/2016)

          El comptador ja s’ha posat marxa enrera i només queden, sense comptar aquest, quatre caps de setmana perquè es posin de nou les urnes per votar un govern d’Espanya. Si sembla que va ser ahir que ho fèiem! Des de l’última vegada hi ha hagut un desgovern considerable. Les Corts espanyoles s’han oblidat de la seva tasca mostesquiana i independent de legislar i s’ha convertit en un feu de retrets dels uns amb els altres; fins i tot, per esperar que el Cap d’Estat tornés a convocar el poble, en l’hemicicle s’hi va representar una mena d’obra de teatre, d’aire tràgicòmic, que no va acabar d’agradar a la concurrència perquè ja se sabia de bell antuvi quin era el final i que no acabava bé. El que va aconseguir aquesta funció és perllongar la vida al govern en funcions, que ja dura més que aquelles piles. Fada-1Ara bé, el guió podia haver estat un altre si la persona que, per gràcia constitucional, viu en un palau del “género chico” hagués reunit a tot l’elenc polític, no per fer-se una foto d’un en un davant d’un quadre que de tan veure’l per televisió ha perdut la gràcia si és que en tenia, sinó per forçar un govern pactat que només tingués com a única missió aprovar, pel tràmit d’urgència, una llei electoral –o reformar l’actual- consistent a instal·lar, que ja seria hora, un sistema de doble volta a l’estil dels nostres veïns francesos, per exemple. Això ens hauria estalviat molt mals de cap a nosaltres … ell inclòs.

I per les nostres contrades, què? Doncs els de la banda nord-est de la Península Ibèrica tampoc que no riguin gaire perquè la cosa no està per tirar coets. Un President elegit per sorpresa a l’últim moment, al més pur estil literari, que presideix un govern pactat, segellat, acordat i ben lligat per un Presidenciable que ja no hi és intenta pilotar una nau que havia de posar rumb, a velocitat de creuer, cap a Ítaca però que, mancat de combustible –llegeixi’s pressupost- es dedica a fer rutes per aquí a la vora, com si d’una golondrina es tractés, jugant-se els quartos amb uns mariners que a vegades sembla que estiguin més pendents d’amotinar-se que de remar tots en el mateix sentit. Sort n’hi ha que a vegades es rep l’ajuda exterior d’algú que, quan menys se’n parlava, decideix prohibir alguna bandera i així es torna a revifar la flama a l’estil fuenteovejunero. D’aquesta manera, la convivència entre les estrelles celestes, les de la grada i les del camp van conviure tranquil·lament, a pesar que la realització televisiva es va entossudir a amagar el cent per cent de la realitat. Sobre la prohibició, hom podria recordar una faula d’Isop d’una mona elegida reina i la guineu, escrita per explicar que qui pren decisions a la babalà, a més de fracassar, pot exposar-se a fer riure. Resumint molt diu que en una reunió de bèsties va ser elegida, com a reina, una mona; la guineu envejosa per aquesta elecció va voler demostrar que s’havien equivocat en l’elecció. Per això, va convèncer la mona perquè anés a un lloc on hi havia un tros de carn posat com a parany fent-li creure, a la mona, que anaven a descobrir un tresor; la mona en veure el tros de carn s’hi va atansar i va caure en el parany. Llavors, mentre la mona protestava a la guineu per haver-la enganayada, la guineu li va etzibar: “tu que ets tan talossa, vols governar les bèsties?”.

Coincidència o no, però, les eleccions d’aquí a un mes coincideixen amb unes dates que tenen el seu què, són poc després de la nit de Sant Joan, la nit màgica. Aquella nit que, en molts llocs de Catalunya, si hi ha bona lluna, totes les fades surten i es troben en assemblea i després de cantar i ballar tota la nit marxen disparades per tot arreu escampant el seu poder. Davant d’aquest panorama, per molta gent les fades poden ser la seva última esperança perquè si elles no ho arreglen i no hi posen remei …

Jaume Salés

“Sant Jordi glamorós”

       (Publicat a El 89 Nou, del dia 22/04/2016)

                            El dia dels enamorats no és demà, encara que ho sembli, és per Sant Valentí al final de la primera quinzena de febrer. Però gairebé seria imperdonable que un dia com avui, vigília de la gran diada  de Sant Jordi, hom no parli de l’amor. Seria una ocasió perduda, precisament quan l’amor beu de les ocasions. Ja ho va dir en Miguel de Cervantes Saavedra, en la seva cèlebre i excel·lent novel·la “Don Quijote de la Mancha”: l’amor no té cap millor ministre per executar el que vol que l’ocasió. Així, doncs, aprofitant l’ocasió de regalar una rosa o un llibre, cada any per aquestes dates, s’inicia o es renova el compromís d’amor envers l’altra persona estimada, sense embuts i expressament evident. L’avinentesa del moment, fa que avui parlem d’amor.

L’amor no ha de ser, forçosament, físic, sinó que hom pot enamorar-se d’una veu, d’una mirada, d’una olor, d’una manera de ser, d’una elegància, d’una sensació de benestar … Demà hi ha qui manifestarà obertament l’amor per als llibres, per a la literatura; n’hi haurà que aprofitaran l’avinentesa per regalar una rosa o un llibre a la persona estimada; hi ha qui demà donarà el primer pas; n’hi ha que es lamentaran un any més no atrevir-se a tirar-se a la piscina per no ser rebutjat; n’hi ha que envejaran la sort que altres tenen sense fer tant; n’hi ha que lamentaran la mala punteria o la miopia d’en Cupido per no tocar, a parer seu, mai el cor desitjat; n’hi ha que seguiran somiant truites; n’hi ha que quedaran bocabadats, esmaperduts i al·lucinats perquè tindran un amor a primera vista …

De l’amor a primera vista, tothom en parla. D’exemples tots en coneixem per pròpia experiència o per experiència d’altres. Fins i tot en veiem molts exemples a les pel·lícules, sèries televisives o n’hem llegit en obres literàries, contes, novel·les i, per descomptat, en poemes. No hi ha prou espai per tants exemples. Ara bé, això que ens sembla tan evident, hi ha qui ho qüestiona, hi ha qui posa en dubte l’existència de l’amor a primera vista. Àdhuc alguns científics han dedicat temps i recursos per a investigar-ho, amb un intent de resoldre la qüestió, tot i que no ho han aconseguit. Després de concloure aquests estudis la cosa encara no està clara. N’hi ha que han demostrat que sí que existeix i n’hi ha que han demostrat que no. D’entre els primers, podríem citar un estudi de la universitat nord-americana de Siracusa, segons el qual l’amor a primera vista existeix perquè les sensacions de l’amor es poden donar en 0,2 segons després del primer contacte visual amb algú. Aquest estudi identifica dotze parts del cervell que s’activen coordinadament per tal d’alliberar substàncies químiques que indueixen a l’eufòria; aquest efecte seria tan ràpid que vindria a ser el que se sent com a amor a primera vista, pràcticament instantani. En canvi, en un recent estudi de la Universitat nord-americana de Northwesthern, liderat per la investigadora Donna Jo Bridge es demostra que l’amor a primera vista no existeix; l’argument seria que la memòria humana no és una com una càmera de vídeo, sinó que edita cada escena per crear una història, que encaixi en el present. En el treballa publicat al “Journal of Neuroscience” i que recull la plataforma Sinc, es diu que tots podem recordar un mateix episodi de forma diferent en cada etapa de la nostra vida i d’aquesta manera una persona que actualment està enamorada probablement recordaria que va experimentar amor quan va conèixer la seva parella i en realitat no va ser així. És a dir, que ens fem trampes mentals.

El sentit comú, el menys comú de tots els sentits segons diuen, ja pronostica que l’amor no es pot mesurar en termes científics perquè es tracta d’un sentiment molt profund i particular. I els científics ja poden fer les fórmules que vulguin però els costarà molt explicar perquè dues persones, precisament aquestes, s’atrauen i s’estimen i perquè cada any per aquestes dates quan compren una determinada rosa o un llibre concret ho fan pensant en l’altra persona. No poden demostrar per què l’amor mou muntanyes. Però les mou!

Jaume Salés.