RUIZ SAFON TANCA EL CERCLE

Excel·lent final de la tetralogía iniciada amb la “Sombra del viento” i seguida per una irreal “El juego del ángel” que despistava molt al lector i “El prisionero del cielo” amb la qual hom entenia tot de què anava i precentia el que vindria.

Amb “El laberinto de los espíritus” ens retrobem amb vells amic: els Sempere, pare i fill i, ara també, nét; amb l’artífax literari de tot plegat, el misteriós Julian Carax; amb l’únic i inimitable animador de la festa, salvador de tots, Fermín Romero de Torres que no és que tingui un nom semblant a un torero sinó que l’adopta a l’atzar, ara sabem, veient un cartell de braus (segueix el misteri irresolt sobre el seu nom real amagat).

               És una novel·la molt trepidant fins poc abans del final, amb una protagonista que ho desencalla tot, l’Alícia Gris, la qual compta amb personatges secundaris ajudants seus: Vargas i Fernandito.

L’univers que explica té una coherència total, tant d’espai-temps com de personatges i llurs reaccions. Amb aquest quart volum acabem de tancar tota la trama, on els dolents ho paguen tot. Es desvelen, també, els misteris familiars latents en totes les altres entregues anteriors. L’ombra d’Isabella es clarifica, per exemple.

És un thriller, una novel·la d’acció que té tanta força que hom, quan la llegeix, ja hi veu la pel·lícula o sèrie que pot arribar a ser. Però, al meu modes entendre, acabar-la amb el resum de la vida d’adult de Julian Semprere trenca amb la coherència de la tetralogia. Per mi l’autor no encerta el final, no té suc, tanca massa coses que al cap i a la fi, al lector, tant li fa. Fins i tot, hom pairia tres-centes planes més, abans d’anar concloent situacions de pressa i corrents com fa l’autor. No l’ha sabut acabar … però no vol dir que no sigui una novel·la de prestigi, enganxosa i de consum recomanable per conservar la salut, que prou fràgil és.

Jaume Salés.





Leave a Reply