“Els hereus de la terra”, d’Ildefonso Falcones

Diuen que és la continuació de l’exitosa “La catedral del mar”, de la qual deien que s’assemblava a la novel·la de Ken Follet “Els pilars de la terra”. Jo sempre he discrepat d’aquesta semblança, més enllà que en les dues novel·les s’està construint un temple. Ara, després de llegir “els hereus de la terra” haig d’afirmar que he reviscut, ara sí, la novel·la d’en Follet, precisament quan entre les dues novel·les no hi tenen gaire en comú: una segueix sent la construcció d’una catedral (la d’en Follet) i l’altra són les vides i obres d’un vinyater que volia anar per a bastaix.

            En efecte, al llarg de totes i cadascuna de les planes l’autèntic protagonista és l’Hug Llor. A través d’ell coneixem i patim el seu destí: primer de la seva germana i de la seva mare; després de la seva dona oficial – la Regina- i els seus altres amors desgraciats, que en són varis. La novel·la té un tempo que marca el ritme del lector. Carpetes que es tanquen i carpetes que s’obren contínuament, fins que apareix la lògica i el definitiu cop de sort.

Costa que una segona part d’una obra sigui tan potent, captivadora, tan ben escrita i ambientada com aquesta que ens ocupa. No cal que diguem que és la segona part de cap novel·la, té tanta entitat, vida i potència que se l’ha de considerar com una de les grans novel·les contemporànies per si sola.

Excel·lent, doncs, novel·la d’Ildefonso Falcones que, per mi, el redimeix de “La mà de Fàtima” que no em va agradar. En “Els hereus de la terra” tots els ingredients són cuinats en la justa mesura perquè surti un plat de nivell. Cent per cent recomanable.

Jaume Salés i Malian

Desembre 2016





Leave a Reply