RetadoR

(Publicat a “El 9 Nou”, del divendres dia 27 de febrer de 2015)

                Una de les activitats que distingeix clarament els humans dels animals és llegir, llegir lletra lligada o sense lligar o d’impremta, de pal (abans en dèiem majúscules) o no (minúscules), de metge (paradoxalment il·legible excepte per a farmacèutics) o de col·legi de monges (molt rodona i extremadament llegible), inclinada de forma regular o aleatòriament … Llegir un llibre, un poema, una nota, una carta, un correu, un cartell, un panell, un conte, una novel·la, un prospecte, un post-it, unes instruccions, un watsap, un sms, una partitura musical … és cosa de les persones humanes, no dels animals. Per alguns, fins i tot, no només és una facultat sinó que és un plaer o que és tan profund aquest art del llegir que els connecta amb una dimensió superior. El filòsof René Descartes va arribar a dir que la lectura és una conversa amb els homes més il·lustres dels segles passats; o, per citar un autor de ficció dels nostres temps, en Juan Gómez-Jurado, en la novel·la “El emblema del traidor” fa dir a un dels personatges que “Els que rellegeixen (llibres) tendeixen a omplir-se de la saviesa inadequada abans d’hora”. Però, perquè hi puguin haver lectors i que aquests puguin gaudir, o si més no provar-ho, de la lectura és obvi que ha d’existir, abans, algú, home o dona, que escrigui el que després es pot llegir. Ara bé, el lector s’ho empassa tot? És selectiu a l’hora de llegir? Semblaria que la resposta adequada és negativa a la primera pregunta i afirmativa a la segona. Si és així, a l’hora de filtrar què es llegeix, és important saber com és, com pensa, què ha fet en la seva vida privada, l’autor o autora?? És a dir, el lector troba més o menys bo un llibre en funció de si coneix com és realment el seu autor?

Tot això ve a tomb perquè en l’última Setmana Negra –setmana dedicada a la novel·la negra que s’ha fet a Barcelona ara fa un mes-, una de les convidades estrella va ser Juliet Hulme, coneguda en el món literari com Anne Perry. Aquesta escriptora que fa les delícies dels amants de la novel·la de “lladres i serenos” ambientada, en molts casos, en un ambient victorià de la societat britànica és la creadora, entre d’altres, de l’inspector Pitt, el qual és mostrat, no només amb la seva flegma britànica, sinó que, fins i tot, en alguna novel·la ens mostra el seu cantó més humà, com quan no dubta a combinar el rigor de la investigació de la mort de diferents noies amb el seu progressiu enamorament de la jove Charlotte Ellisson a “Els crims de Catter Street”.

Aquesta escriptora doncs que tan bé relata el món del crim i els sentiments de les persones, ara té més de vuitanta anys però quan va ser molt joveneta, a Nova Zelanda, es va fer molt amiga d’una altra noia més o menys de la seva edat, Pauline Parker, fins al punt que es van posar d’acord per matar –així tal com sona- la mare d’aquesta amiga perquè ningú no les pogués separar i poder-se escapar juntes als Estats Units d’Amèrica. Aleshores, tornant al principi, tots els lectors que gaudeixen en la descripció minuciosa dels escenaris de les seves novel·les de crims, dels seus personatges, dels detalls dels crims relatats i de la investigació duta a terme per a descobrir els culpables, en gaudeixen igual sabent que qui ho escriu ha estat una persona jutjada i castigada per la justícia per assassinat? Què prima més, la qualitat literària o la qualitat humana? El lector es pot abstreure d’aquest dilema? El bo del tema és que no aquest no és un cas aïllat. Sense buscar gaire, amb una simple cerca googlejada hom pot veure que, de casos semblants n’hi ha molts; ad exemplum, Jesse Hill Ford, Hans Fallada, Krystian Bala, Jack Unterweger, Vlado Tanevski …

Les respostes possibles a aquestes preguntes, segurament, són totes elles respectables, discutibles i argumentables alhora. És un debat obert i etern, de difícil pronòstic final.

 Jaume Salés

Jurista

Tweet

                         (Publicat a El 9 Nou, del divendres dia 24 d’octubre de 2014)

                       Per aquelles regles no escrites de la casualitat, hom no sap perquè però hi ha vegades que tot conflueix a un mateix escenari, a una mateixa realitat, a una coincidència de subjectes. I aquests dies sembla que tot el protagonisme, els trending tòpics, tenen a veure amb el món animal. Fins i tot aquesta setmana que ha estat decisiva per enterrar la consulta del 9N i habilitar consultes als psicòlegs de guàrdia per atendre els que creuen que el President de la Generalitat els ha donat, permeteu-me la llicència, gat per llebre o bou per bèstia grossa o que han hagut d’acceptar pop –llegeixis, participació ciutadana- com a animal de companyia –llegeixis, consulta sobre el futur polític de Catalunya-, fins i tot, en aquest tema els exemples triats són d’animals.

                          Al que anàvem. La primera de la sèrie de coincidències comença arran de confirmar-se la malaltia de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero d’ebola; després de la gravetat de la notícia i quan encara hom no s’havia recuperat de l’ensurt trascendeix que el primer que haurà de pagar els plats trencats ha de ser el seu gos “Excalibur” (nom de l’espasa màgica de l’Artús, el Rei, no el President). Va ser, diuen, una mort preventiva, però per a alguns va costar de pair. No cal dir que la protesta d’una part de la societat civil va ser sonada. Fins i tot, dimecres passat, dia 15 d’octubre, el responsable de l’operatiu que va sacrificar l’Excalibur, en Lucas Domínguez Rodríguez, director del Centro de Vigilancia Sanitaria Veterinaria (Visavet), va presentar la seva dimissió. Ara l’Excalibur pot esdevenir un símbol o pot ser elevat a la categoria de mite, com va ser el gos Lukánikos, símbol de les protestes gregues entre 2010 i 2012 quan acompanyava els manifestants que, curiosament, també ens ha deixat fa poc, segons alguna premsa grega, per problemes varis, alguns d’ells derivats de cops de la policia o com a conseqüència dels gasos lacrimògens que es fan servir per dissoldre manifestacions.

Si la memòria no em falla, en l’excel·lent i recomanable novel·la d’Axel Munthe “La historia de Saint Michel” es diu que quan Déu va voler donar la parla a l’home l’hi va prendre al gos. Molta gent podria coincidir en què, d’entre els animals de companyia (exclòs el pop, evidentment), el gos és el més fidel, el que més empatitza amb els humans i el que més bons sentiments desperta entre les persones que el tenen. Literàriament, hi ha gossos cèlebres que a molta gent li ha endolcit les hores de lectura. Per exemple, i fent una picada d’ullet a un clàssic, el gos Cerber, guardià de les portes de l’infern i que surt a l’obra de Dante Alighieri, “La divina comèdia”, la popularitat del qual ha arribat tan lluny que, fins i tot, per designar un porter de futbol, alguna llengua, com l’espanyola, va adoptar el mot “cancerbero”. A vegades hi ha gossos que porten un nom lligat a la trama de la novel·la, com per exemple el gos Satèl·lit el qual, a diferència de Diana, no va resistir el viatge en la nau-bala que va fer al voltant de la Lluna, en l’obra de Jules Verne, i va morir en el trajecte com a conseqüència de les lesions que es va fer en el llançament del coet; en alguna novel·la gairebé agafen el rol de protagonista, actuant com un secundari omnipresent, com el gos Cleo, a la trilogia que passa a Nova Zelanda, escrita per Sara Lark, sense el qual la Gwyneira McKenzie (vídua de Lucas Warden) no hauria pogut sobreviure en un món nou i tan diferent del que provenia; i, per acabar amb els exemples, en alguna novel·la els gossos esdevenen imprescindible per ajudar a policies i/o detectius a treure l’entrellat del misteri, com el gos Pompey, de color canyella i d’orelles caigudes, especialista a seguir sospitosos, a qui Sherlock Holmes recorre perquè l’ajudi en “El tres quarts desaparegut”, de Conan Doyle.

De gossos de ficció n’hi ha molts amb noms per donar i per vendre. I en la vida real, també. A vegades, qualsevol semblança amb la realitat … és una evident coincidència.

Jaume Salés

Tweet

        (Article publicat al bisetmanari El 9 Nou, el divendres dia 25/03/2014)

A finals de l’any passat, vam saber la notícia que un Jutge d’Illinois va dictar una sentència segons la qual les obres on hi surt el peronatge Seherlock Holmes, creat per l’escocès Sir Arthur Ignatius Conan Doyle, publicades amb anterioritat a l’any 1923, passen a ser de domini públic als Estats Units, mentre que la resta –les que va van d’aquesta data fins al 1930, quan mor l’autor- seguiran protegides pels drets d’autor, tot i que els estudiosos del tema diuen que aquestes són poques i es refereixen a altres camps literaris paral·lels. El jutge americà, que no sabem si és un voraç lector o no de les novel·les del famós detectiu, però que sí que sabem que es diu Ruben Castillo, raona la seva decisió de la següent manera: Sherlock Holmes pertany al món i aquesta sentència ho estableix així clarament; la gent vol celebrar Holmes i Watson i ara ho poden fer sense temor. Les opinions són lliures, però si non è vero è ben trobatto ! Nogensmenys, la decisió judicial no és ferma perquè està en apel·lació.

Els seguidors d’aquest singular detectiu –famós per les seves arts deductives a partir de detalls insignificants per a la població en general o per a detectius d’Scotland Yard presumptuosos- són tants que, fins i tot, no en tenen prou amb un nom per definir-se, sinó que en necessiten dos: hi ha els “Sherlockians” i els “Holmesians”. Els primers són bàsicament fans del personatge que viuen als Estats Units; els segons, són els seguidors europeus del detectiu i s’anomenen, aquests, així per respecte al mestre i perquè així ho manen les tradicions victorianes, que no permeten gairebé mai l’ús del primer nom de forma popular.

L’èxit literari del personatge ha transcendit més enllà del món de la literatura i ha fet possible sèries i pel·licúles a manta. Algunes més fidels a l’original i d’altres no tant. Ara bé, segurament ni els sherlockians ni els holmesians no estaran gaire contents amb la sèrie que ara està de moda i que porta per nom “Elementary”, creada per en Robert Doherty, la qual, basada també en l’obra de Conan Doyle, fa una adaptació moderna del detectiu Holmes i del seu inseparable Watson. Més que una adaptació és una reescriptura. En aquesta sèrie hi ha massa canvis revolucionaris difícils de pair: l’acció ja no passa a Londres –com en l’original- sinó a Nova York; però el més trencador és que en Watson ja no és un home sinó que és una dona, interpretada per l’angelical “charliana” Lucy Liu. Home, una cosa és que es liberalitzin els drets i tothom pugui usar el personatge per fer-lo viure més enllà del seu autor original i una altra és desvirtuar-lo fins al punt que no el conegui ni el pare que el va crear! Per exemple, en Watson pot portar bigoti o no, pot ser més prim o menys, pot portar ulleres o no, pot viure amb en Holmes o no, pot estar casat o no, però hi ha una cosa clara que és que en John H. Watson va ser creat com un home i, s’adapti com es vulgui, ha de ser un home. Fer-lo dona és crear un altre personatge, que no serà mai el doctor i amic d’en Sherlock Holmes.

Per cert, els fidels seguidors de Sherlock Holmes podrien discutir, fins i tot, el títol de la dita sèrie. Perquè resulta que una de les frases que tothom associa al famós detectiu és aquella tan televisiva com: “Elemental, estimat Watson”. Frase que ha donat nom a la sèrie “Elementary”. Però resulta que aquesta frase, en l’obra escrita original no hi figura. El que més s’hi assembla és algun “estimat Watson”, en “L’aventura del geperut”, “L’advertència” i a “Els tres estudiants”. Parlant d’expressions, és coneguda la italiana “traduttore traditore” sobre el debat etern de si els traductors han de ser o són traïdors. Tota traducció ha de tenir respecte per a l’original, és evident. I, per propietat transitiva, les adaptacions televisives o fílmiques també haurien de respectar l’original, si s’inspiren en ell. Diria que això és … elemental, estimat lector!

                                                                        Jaume Salés.

Tweet

        (Publicat a El 9 Nou, el divendres dia 28 de març de 2014)

Els culers ja ho tenen això: passen de dir que no tenen equip, que s’ha de canviar mitja plantilla, d’enrecordar-se del que ha marxat, de no veure futur a aquest Barça … i, tot d’un plegat, després de fer un partit memorable al Santiago Bernabeu, amb un Messi estel·lar, ja tornen a pensar que ho guanyaran tot, que els millors són els que s’han quedat i tornen a veure la vida de color de rosa, ressorgida de nou amb l’inici de la primavera.

Taram, tarammm … taram …

Parlant del color en el qual l’amor s’hi posa i de com s’ha d’enfocar la vida, recordo que un veterà nostàlgic, fa uns  mesos, en una tertúlia improvisada, com aquell que no vol la cosa, va treure el tema que, a l’octubre de l’any 1963, ara fa poc més de cinquanta anys, va morir Edith Piaf, autora i cantant de la cançó, “La vie en rose”, que va ser com un himne per la societat francesa, primer, i mundial després, a la meitat del segle passat. Aquest comentari que semblava, aleshores, una erudicitat, ara pot sonar a actualitat. Ves per on! La lletra d’aquesta cançó era de la mateixa Piaf i la música de Louis Gugliemi. Fou tal la popularitat que, fins i tot, se’n va fer un film biogràfic, a l’any 2007, sobre l’artista que la va popularitzar; aquesta pel·lícula tenia dos títols: “La Môme” va ser l’original –perquè ella era coneguda com “Môme Piaf”- i, com no podia ser menys, “La vie en rose” , que va ser el títol comercial. El director Olivier Dahan va signar una pel·lícula que explicava com una noia que vivia en una societat pobre i amb poc futur del districte Belleville de París arriba a triomfar a Nova Iork. Com algun futbolista d’elit.  El curiós del cas, tornant a la cançó, és que quan va ser escrita i composada el cercle més pròxim de l’artista no li veien gaire futur i, fins i tot, pronosticaven que no tindria èxit. Sort que l’Edith Piaf no els va fer cas perquè ha acabat sent una icona mundial i quan se senten els primer compassos, mentalment hom ja es prepara per a la tornada: “Quan il me prend dans ses bras / il me parle tout bas / je vois la vie en rose …”.

Taram, taram, taram, taram, tarammm … Tiroriram.

El mateix any que aquest “hit” musical va revolucionar els tocadiscos i “guateques” mundials, sense fer fressa i de manera no planificada, va néixer un altre personatge de fama internacional que aquests dies hem recordat a bombo i platerets:  la Pantera Rosa. La van batejar com a “Pink Panter”,  però com que la sentim tant nostra i la vam adoptar amb molt d’estima li hem catalanitzat nom i cognom. Aquella simpàtica, múrria, tremendota i muda pantera que molts recordem arribar amb un espectacular cotxe vermell del qual sortia per una porta que s’obria cap amunt, en comptes de costat, va néixer per casualitat. En realitat, ella s’havia de passejar pels crèdits de la pel·lícula que duia el mateix nom i prou, però va ser tal el seu èxit que, a dia d’avui, no se celebra el cinquantenari de la pel·licula dirigida per Blake Edwards  sinó que el que se celebra és el naixement d’aquest personatge d’animació; a dia d’avui, el nom “Pantera Rosa” no s’associa al diamant joia de la corona que l’inspector Clouseau ha de protegir perquè no el robin, sinó que s’associa a la  pantera de dibuixos animats  que és de color de rosa. Bé … alguns, fins i tot, encara se’ls fa la boca aigua quan recorden l’època d’infants i es cruspien aquell pastisset que duia el nom de pantera rosa i que era precisament d’aquest color ensucrat.

I és que veient aquest món de mones en què només veuen brots verds els rics , més val que ens ho agafem tan bé com poguem i endolcim la trista vida a la que ens volen condemnar, amb tantes panteres roses com calguin. I més i més i més i … de dibuixos animats.

Tiroliroliroliiiiiiii …

 Jaume Salés

Jurista

Tweet

               A la novel·la “Un crim a Holanda” podem veure un Maigret diferent del que estem acostumats, que fa servir un mètode diferent. D’entrada marxa del territori administratiu francès; li envien els seus superiors a investigar el crim d’un professor universitari, Conrad Popinga, del qual n’és acusat indiciàriament un súbdit francès.

Maigret, però, es desplaça i investiga sobre el terreny sense cap dels seus il·lustres ajudants de sempre, s’ho ha de fer tot sol. Potser pe això, actua diferent a l’habitual. En aquesta ocasió, a vegades, es mostra un pèl poc diplomàtic amb segons qui: a la senyoreta Bietje Lewens, amant de la víctima, la tracta d’immadura; al pare d’aquesta, fins i tot l’ha d’atacar per evitar que el mati o es mati, cosa atípica en Maigret; a Jean Duclos i a Cornelius Berens els tatxa d’infantils i diria que gairebé els desprecia; a l’OOsting el desafia sense que arribin  a enfrontar-se efectivament; i  a les germanes Van Elst, dona i cunyada del difunt, és amb qui té més feina, una per passiva i negativa i l’altra per massa activa fins al punt que se li escapen els fets de la mà. Però de tot això, se’n surt.

Per descobrir el o la culpable, aquest cop no es val de la insistència percussiva dels seus interrogatoris, sinó que, bàsicament, utilitza el recurs de la reconstrucció dels fets amb tots els actors vius del drama. Sembla però que en Maigret tingui pressa per tornar a casa i, un cop encertat el raonament final i desemmascarat/da el/la culpable, l’autor el fa marxa per tornar a París, al Quai des orfevres, el seu hàbitat.

Jaume Salés i Malian

Tweet

Aquesta novel·la de crims que va escriure el britànic Cecil Day-Lewis, sota el pseudònim de Nicholas Blake, manté, en tot moment, el to i, quan sembla que pugui decaure, l’autor introdueix un element inesperat que fa que no es pugui abaixar la guàrdia. Curiosament, el personatge central és un autor de novel·la negra també darrera l’aspecte del pseudònim: Frank Cairnes / Felix Lane.

La tècnica inicial de telegrafiar un crim a través d’un diari personal és original, tot i que la sagacitat del detectiu Nigel Strangeways demostrarà que no és un document tan sincer i que conté les pistes necessàries per a solucionar el cas. La primera frase de l’obra ja ho diu tot: “Voy a matar a un hombre”.

No està exempta, aquesta novel·la, de moralitat, sobretot quan la víctima, George Rattery, ha actuat fora de la llei i de la moral, matant involuntàriament al nen Martie Cairnes atropellant-lo i no prestant-li l’ajuda necessària i, també, maltractant assíduament la seva dona, Victòria Rattery i el fill d’ambdós, Phil.

La flegma britànica i la seva cultura del pacte possibiliten un final digne per l’assassí, el qual s’havia guanyat la simpatia dels lectors. I, finalment, un clàssic: l’inspector d’Scotland Yard, Sr. Blount, deixat per a l’arrastre, burlat pel detectiu de torn.

Jaume Salés i Malian

Tweet