«Muerte de un forense», de P. D. James

És innegable el talent literari de Phyllis Dorothy (PD) James, sobretot a l’hora de descriure ambients que envolten les diferents escenes i els trets físics i psíquics de cadascun dels seus personatges, protagonista inclòs.

MuerteDeUnForense              Estem davant d’un nou cas del detectiu Adam Dalglish, el detectiu poeta. En aquesta novel·la sabem què li va passar al seu fill, mort prematurament. En la novel·la, el lector se sent desafiat perquè Stella Mawson – que al final en paga les conseqüències- i en Dalglish diuen més d’un cop que ja sben qui és l’assassí o assassina però necessiten, per demostar-ho, que alguns dels personatges secundaris faci un pas en fals, en una societat de Cherrisham molt hermètica. El desllorigador és una pilota de futbol, cosa que pot semblar que és un recurs molt forçat de l’autora.

Si hagués de fer una crítica és que, un cop descobert el culpable, i no abans, també es descobreixen vides ocultes de l’assassí o assassina i altres personatges que no eren ni sospitades ni sospitables pel lector, per molt atent que estigués.

Jaume Salés Malian

Comentant «Policia» de Jo Nesbo

Segona novel·la que llegeixo protagonitzada pel detectiu Harry Hole (la primera va ser “El pit-roig”) i encara m’ha agradat més que la primera. En aquesta novel·la (“Policia”) he descobert un inspector complert, amb un retrat físic i psíquic complert, intents, íntegre. He conegut un inspector que comença sent una “vella glòria retirada”, que conserva el seu halo entre els seus companys per bé i per mal; que es resigna a fer de policia per amor a una dona i al fill d’aqu8esta que, a més, ha estat a punt de matar-lo; però que les circumstàncies – i el lector- demanen a crits, a mesura que avança el relat, que torni, que obsequiï la erduda i desordenada investigació amb el seu saber, amb les seves normes i amb la seva intel·ligència de policia. Sort que finalment ho fa i llavors la novel·la agafa velocitat de creuer.

En Hole tanca també laseva estabilitat emocional lligant-se definitivament a la Rakel Fauke i al fill d’aquesta, l’Oleg, que li ha fet de pare durant molts anys.

Hi ha moltes històries paral·leles que farceixen la història i que fa que el lector, fins a les últimes pàgines, vagi tan despistat com els policies de “la caldera” per poder descobrir qui és l’assassí en sèrie que porta pel camí de l’amargura als cossos policials. També veiem créixer els diferents personatges que formen un grup especial, al·legal, que acabi sent dirigit pel seu cap natural, el que té l’autoritas innat per sobre d’ells.

policia-jo-nesbo           I queden obertes algunes històries que, en un principi, semblaven que duien de cap al desenllaç final però que, com en un laberint, topen amb una paret i allà es queden.

El llibre, però, acaba d’una manera massa enigmàtic, reobrint un possible patiment sobre una nena per a qui ja havíem hagut de patir, massa, durant unes planes de la novel·la quan ens pensàvem que l’havien cremada viva. És meritori, per l’autor, amagar l’ou del desenllaç, tal com ho fa, amb tantes variables que el lector acaba donant un xec en blanc a en Harry Hole perquè sigui ell qui pensi i actuï per nosaltres i resolgui els enigmes oberts … o gairebé tots.

Jaume Salés.

«El pit-roig», de Jo Nesbo

Aquesta novel·la ha estat la primera que he llegit de l’autor noruec Jo Nesbo i, per tant, el primer cop que segueixo les aventures del detectiu Harry Hole; això ha fet que alguns dels comentaris que, en la novel·la, surten sobre el passat d’aquest detectiu no pugui ser correspost per aquest lector amb la complicitat que requeriria. Tot i així, el llibre està tan ben escrit que no cal saber els antecedents d’en Hole per seguir bé, perfectament la història del cas.

La novel·la, amb un estil dietari, superposa fets ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial amb fets actuals (de l’any 2000). Hom ja intueix que la informació del passat serà necessària per a resoldre el cas present però tot i així la narració manté la tensió en tot moment.

Ha de ser difícil per a un autor mantenir l’emoció i l’atenció del lector quan els dos –autor i lector- saben que un assassí quedarà sense ser jutjat perquè el detectiu de ficció no sap el que sabem nosaltres. I, encara més, si hom té la convicció que de saber-ho acabaria resolent el cas molt més aviat. I el lector s’ha de resignar a què l’autor decideixi acabar l’obra amb aquest secret benviu.

Hi ha, en la trama, enganys o paranys al lector que, quan te’ls expliquen, son d’agrair. Hi ha referències constants i centrals al nazisme als països nòrdics, recurs molt habitual en la novel·la negra d’aquelles contrades. Hi ha històries d’amor les quals acaben de diferent maneres i que enganxen, com a trama secundària, al lector. Hi ha personatges que indignen al lector, però que semblen tenir vida pròpia …

Si hi hagués de posar alguna pega, potser és molt forçat que aparegui un diari fet de puny i lletra del “pit-roig” que ajuda a en Harry a resoldre el cas. Penso que no li calia trobar-lo, estava tan a punt d’entendre-ho tot sense aquesta troballa que l’autor havia pogut deixar-lo lluir més. Però bé, me val la pena llegir aquesta magnífica novel·la.

Jaume Salés i Malian

13 de gener de 2016

Personatges Literaris (III)

PHILIP MARLOWE

            Marlowe

Personatge de ficció creat per Raymond Chandler.  La seva professió és la de detectiu privat[1] o investigador privat[2]. Havia treballat per al fiscal, Sr. Wilde, com a investigador; el van acomiadar per indisciplina[3]. Té, depenent de quina novel·la, 30 anys[4], 38 anys[5] i 42 anys[6]. La seva descripció física és la següent: mesura 1,83 m; no massa corpulent i té el cabell fosc. Té els ulls castanys[7]. Té bastants cabells blancs[8]. Cabell castany fosc, amb algun cabell blanc; ulls marrons; fa 1,80 m d’alçada; pesa 85 kg. Té algun queixal tapat i una funda de porcellana. Operat del nas degut a una puntada de peu en un partit de futbol americà[9]. Té una veu avellutada. Té unes boniques cames[10]. Parla l’espanyol molt a poc a poc. No porta casos de divorci. És de Califòrnia, nascut a Santa Rosa; els seus pares són morts i no té germans ni germanes[11].

ESTAT CIVIL: És solter[12].

AFERS AMOROSOS:

S’enrotlla amb Helen Grayle una vegada.

Se sent atret per Anne Riordan i a l’inversa, tot i que no concreten res. S’acaba que ella li demana que li faci un petó i se suposa que ell li fa[13].

Li agraden les dones amb un llavi superior llarg, com Adrienne Fromsett[14].

En una ocasió, petoneja Orfamay Quest. També ho fa amb Dolores Gonzales[15]. Demana ajuda a l’Anne Riordan per a salvar a l’Ikky Rosenstein. Després de demanar-li ajuda, es petonegen. Se senten mútuament atrets però no acaben concretant mai[16].

Es petoneja amb l’Eileen Wade, un cop li ha portat el seu marit però, a pesar que ella insisteix, no vol anar més enllà.

S’enamora de Linda Loring i quan aquesta marxa a París per divorciar-se del seu marit, abans passa la nit amb ell, es confessen que s’estimen i s’enrotllen; ella li demana que es casin, però ell, en principi, ho refusa perquè no tenen el mateix nivell social. Després de passar la nit junts, ella marxa sense fer fressa cap a París, sense ell[17]. Se cita amb Vermilyea i s’enrotllen. Ell però té nostàlgia, sense dir el nom, de Linda Loring, aquella noia rica que volia casar-se amb ell. El mateix li passa quan s’enrotlla amb Betty Mayfield – Eleanor King. Quan la Linda Loring el truca des de París, li diu que no l’ha oblidada i quan ella li diu que hi vagi ell li diu que vingui ella[18].

No creu que Merle Davis matés a l’Horace Bright, malgrat que l’Elisabeth Murdock li fes creure a la Merle. Per això, quan Merle es recupera la porta a viure amb els seus pares i ella, d’agraiment, li fa un petó a la boca, com a despedida[19].

NOMS FALSOS QUE USA: A vegades usa el nom fals de Reilly Doughouse[20]. En una ocasió, fa servir el nom fals de Philo Vance[21]. Utilitza el nom de White, quan visita el Cap de foto fixa d’uns estudis cinematogràfics[22].                                                                 DetectiveBarret

AFICIONS: Beu molt whisky. Fuma amb pipa[23]. Li agrada jugar als escacs[24]. Juga a escacs, en el seu temps lliure i fuma en pipa. Li agrada el whisky, les dones i els escacs. No li agrada fumar cigars («puros»)[25]. Lector d’Anatole France[26].

RESIDÈNCIA ON VIU: Viu al Merritt Plaza, de Los Angeles[27]. Viu a l’edifici Bristol, Apartament 428, de Los Angeles[28]. El seu domicili és a: Apartaments Bristol, Avinguda Bristol North 1624, Hollywood. Viu a l’Avinguda Yucca[29]. Aquest any viu en una casa de l’Avinguda Yucca, del districte de Laurel Canyon. Una caseta que dóna en un turó en un carrer sense sortida, amb un tram molt llarg de graons de sequoia fins a la porta principal i un bosquet d’eucaliptos a l’altre costat. Aquesta casa estava moblada i pertanyia a una dona que havia anat a passar una temporada a Idaho amb la seva filla vídua

ADREÇA DESPATX: Té el despatx a prop de Hollywood Boulevard, concretament a l’edifici Cahuenga, despatx núm. 615. El seu telèfon és Glenview 7537[30]. Té el despatx a l’edifici Cóndor[31].

VEHICLE: Té un cotxe que és un Marmon descapotable de 1925[32].

CASOS/CLIENTS: Contractat per la Sra. Aleidis. Va a veure a en Jules Amthor però aquest el droga i el reté per fer-li preguntes ell i l’acaba ingressant a la clínica de Sondemborg, d’on finalment Marlowe es pot escapar; va a refugiar-se temporalment a casa de l’Anne Riordan. Descobreix que Helen Grayle és Velma Valento i cita a Mouse Malloy perquè ho sàpiga; però Helen mata a aquest de 5 trets i no pot matar a Marlowe perquè se li han acabat les bales[33]. Acaba d’explicar davant del Jurat com va veure a en Manny Tinnen, des d’un cotxe, tallava les cordes dels canells d’Art Shannon abans de tirar-lo a la carretera, acribillat de bales. Amic de Lou Harger. Quan, després d’acompanyar a Lou, surt de Las Olindas, rep un cop que el deixa sense sentits. Beasley i un altre el segresten per dur-lo davant de Frank Dorr. En allà es produeix un tiroteig i ell aconsegueix sortir-ne indemne[34].

És contractat per Derace Kingsley perquè trobi la seva dona, desapareguda fa 1 mes. El seu cotxe és un Chrysler. Descobreix, amb Bill Chess, el cos de la seva dona surant al llac Corzo, prop de casa seva; tot i que, al final, no és la Muriel Chess sinó la Crystal Kingsley, dona d’en Derace Kingsley. Es detingut, amb una falsa excusa, pels agents de policia de Bay City Charlie Cooney i Dobbs, malgrat que s’hi resisteix. Acaba descobrint l’assassí[35].

El primer cop que es troba amb Mavis Weld és a l’habitació de l’hotel on estava mort en George W. Hikcs; ella va disfressada. Joseph P. Sapo li proposa pagar-li perquè no segueixi investigant; Marlowe ho refusa. Va a visitar, en la investigació, al Doctor Lagardie i aquest el seda i desapareix. Marlowe desaconsella a Mavi Weld que assumeixi la mort d’Steelgrave perquè descobreix qui el va matar realment[36].

En Charles Hickon amenaça a Marlowe per si ajuda a Ikky Rosenstein. Marlowe però li pren l’arma i l’interroga. Descobreix que el que es fa passar per Rosenstein no ho és, sinó que és simplement un esquer. En Marlowe se’n va Flagstaff, Arizona, i el deté per a entregar-lo a la policia. L’Equip li tenia jurada a Marlowe perquè va ajudar a la policia a detenir en Larsen[37].

És detingut per la policia de Los Angeles per col·laborar en la fugida de Terry Lennox, acusat d’assassinat de la seva dona. Quan en Terry Lennox se suïcida i deixa una nota de d’autoinculpació en l’assassinat de la seva dona i en Marlowe surt de la garjola. Howard Spencer i Eileen Wade el lloguen perquè trobi el marit d’aquesta, Roger Wade, i, després, el volen llogar perquè el controli perquè acabi el llibre que està fent. Fuma en pipa. És amic de George Peters i li demana informació per al cas: li demana informació sobre un tal Doctor V. Rescata a en Roger Wade del tractament al que li sotmetia en Verringer. Troba mort en Roger Wade i la seva dona l’acusa a ell, en un rampell. Segons Marlowe, Eileen Wade és qui va matar la Sylvia Lennox i a Roger Wade, el seu marit, sabedora que eren amants. Candy ho corrabora. Dissimuladament, s’enduü una còpia de la confessió d’Eileen Wade del despatx del sheriff i l’entrega a Lonnie Morgan perquè al seu periòdic. Ho fa per netejar el nom de Terry Lennox i per deixar en evidència la versió oficial[38].

DetectiveEn Clyde Umney el contracta perquè segueixi a l’Eleanor King quan arribi en tren. S’inscriu al motel El Ranxo Descansat i aconsegueix obrir conversa amb Eleanor Kint – Betty Mayfield; apareix en Larry Mitchell, es barallen i en Marlowe queda sense sentits. Després que la Betty Mayfield li diu que a la seva habitació de l’Hotel Casa del Ponent hi ha en Larry mort, en Marlowe hi va i no hi troba res. En resposta a un seu atac, trenca els 2 canells a en Richard Harvest. Quan en Henri Kingsolving ve a Esmeralda per emportar-se la que havia estat la seva jova, la Betty Mayfield, absolta de l’assassinat del seu marit i fill d’en Henri, en Marlowe i el Capità Alessandro li ho impedeixen. Engega a en Clyde Umney a pastar fang. Rebutja l’oferta de feina d’en Clark Brandon[39].

Contractat per l’Elisabeth Bright Murdock perquè trobi un objecte de la col·lecció privada del seu difunt marit, Jasper Murdock. Descobreix a George Anson Philips que el segueix i queden per veure’s a casa d’aquest per a una possible col·laboració. Quan en Marlowe hi arriba, el troba mort d’un tret al cap. Per entrar a l’edifici, diu al conserge que és un agent de vendes d’assegurances, anomenat James B. Pollock. Troba mort a Morningstar al seu despatx, quan hi va per segon cop. Morny, a més d’amenaçar-lo, vol llogar-lo perquè tregui en Vanier de la vida de la seva dona; Marlowe li contesta que no accepta casos de divorci. Marlowe va a casa de Vannier per comprovar que era mort i, d’amagat, sent els Morny que intenten deixar les proves perquè inculpin a la dona i n’exculpin l’home; però Marlowe, quan són fora, torna les proves a lloc i segueix en la investigació[40].

Du barret[41].

Jaume Salés i Malian

Febrer 2016

[1] “El sueño eterno”; “Adiós muñeca”; “La dama del lago”; “El lápiz”; “El largo adiós”; “Playback”; “La Ventana alta”.

[2] “El Confidente”; “La Hermana pequeña”.

[3] “El sueño eterno”.

[4] “El sueño eterno”.

[5] “La Hermana pequeña”.

[6] “ El largo adiós”.

[7] “Adiós muñeca”.

[8] “La dama del lago”.

[9] “El largo adiós”.

[10] “Playback”.

[11] “El largo adiós”.

[12] “El sueño eterno”.

[13] “Adiós muñeca”.

[14] “La dama del lago”.

[15] “La hermana pequeña”.

[16] “El lápiz”.

[17] “El largo adiós”.

[18] “Playback”.

[19] “La ventana alta”.

[20] “El sueño eterno”.

[21] “La dama del lago”.

[22] “La hermana pequeña”.

[23] “Adiós muñeca”;“El confidente” i “El lápiz”.

[24] “La dama del lago”; “La ventana alta”.

[25] “El largo adiós”.

[26] “Playback”.

[27] “El confidente”.

[28] “La hermana pequeña”; “La ventana alta”.

[29] “El lápiz”; “El largo adiós”; “Playback”.

[30] “Adiós muñeca”.

[31] “El confidente”.

[32] “El confidente”.

[33] “Adiós muñeca”.

[34] “El confidente”.

[35] “La dama del lago”.

[36] “La hermana pequeña”.

[37] “EL lápiz”.

[38]   “El largo adiós”.

[39] “Playback”.

[40] “La ventana alta”.

[41] “El confidente”.

«Una certa justícia», de P. D. James

En aquesta novel·la de Phyllis Dorothy James, en endavant P. D. James, el lector haurà de decidir, un cop acabada de llegir, si està d’acord o no o hi està a mitges, amb el que diu el títol. No faré pas cap espòiler i ho deixo a parer de cadascú.

Ens trobem endinsats en un panorama on hi ha assassinada una bona advocada, Venetia Aldridge, dins mateix de la màxima expressió del poder judicial britànic. En allà, tots els prohoms tenen coses a silenciar i a amagar. D’un d’aquests assumptes foscos en sortirà el desenllaç de la trama de l’assassinat de l’advocada esmentada.

una-cierta-justicia-pd-james-2975-MLM3766732448_022013-O

Ara bé, aquesta tot el que té de brillant com a professional ho té de desastrós i desestructurat en el camp personal, influenciada per una infantesa singular que la marcarà de per vida. Venetia Aldridge fa temps que es va divorciar del seu primer marit que ara viu amb una altra parella i que no vol saber res d’ella; té un amant casat amb una altra, que no es pot permetre el luxe que algú descobreixi el seu affaire i té una filla adolescent amb qui tot el dia es baralla i que acaba fent el que pot per fer sortir a Venetia de cistella.

La trama s’entrellaça amb una altra que també té a veure amb Venetia Aldridge i el seu passat com a advocada. Això pot despistar al lector però no al detectiu Dalgliesh, el qual, tocat per la flegma britànica i la pausa poètica, es mou amb tranquil·litat i envia els seus peons (Minks i Piers) per a acabar de resoldre-ho tot. Al final, efectivament, som davant d’una certa justícia.

Jaume Salés i Malian

Spade & Archer

Gràcies a l’atreviment narratiu, consentit per la família Hammet, de Joe Gores, “Spade & Archer” és considerada com l’antecessora immediata de la clàssica “El falcó maltès”, original de Dashiell Hammett. En la novel·la que avui comentem, en la qual no hi surt cap falcó però sí un mussol –al Bohemian Club- coneixem l’origen, com a detectiu, de Sam Spade nascut al 1894: havia estat agent de la famosa Continental a Seattle, des de 1916, fins que al 1921 obre despatx en solitari a San Francisco;al cap de quatre anys s’associa amb Miles Archer, soci que assassinen al principi de “El falcó maltès” i amb qui Spade comparteix, a més, la seva dona Iva Archer.

En aquesta novel·la coneixem millor la secretària fidel que tot detectiu ha de tenir, l’Effie Perine, d’origen grec. Sam Spade de seguida se sent com a peix a l’aigua en el sots-món de San Francisco, sap on trobar informació, és ràpid de reflexos i escaneja mentalment qualsevol qui li vol jugar una mala passada. Això, però, no li estalvia que algú el vulgui assassinar tirant-lo per la borda d’un vaixell o rebre cops sopreses o caure en emboscades. El que passa és que Sam Spade és un exemple del tipus dur i se’n surt de manera brillant de qualsevol situació compromesa.

spade_archer_princ          Com en “El falcó maltès”, és molt important cada vaixell que arriba o surt del port i el seu ambient. El Sam Spade de Joe Gores no decp perquè és dur, però pensa molt i bé, i capta l’atenció de noies guapes, com penny Chiotras, per exemple. Ah!, té un policia amb qui no es cauen bé, que és en Dundy, policia maldestre a qui sempre guanya per mà i de qui s’escapa burlant-se cada cop que el vol empresonar. El contrapunt és l’altre policia, Tom Polhaus, a qui Spade no dubta a promocionar per fer quedar en ridícul al seu company i superior, Dundy.

L’única pega que hi posaria es que, en la part de la narració destinada a la cerca del progenitor de Mai-lin es fa una mica carregosa, tot i que sigui necessària per a la resolució final de tota la trama perquè, a pesar que l’obra sembla tenir imcrohistòries protagonitzades per Spade, en el fons hi ha un fil argumental comú que es manté des de l’inici i s’acaba resolent al final.

Permeteu-me, per acabar, que ho faci amb el que ara es coneix com un espòiler: la novel·la “Spade & Archer” acaba com comença “El falcó maltès”: arriba la Senyoreta Wonderly, una autèntica preciositat, que demana poder parlar amb el detectiu Sam Spade i … aquest li diu a l’Effie Perine que, amb aquesta carta de presentació, no perdi temps i la faci passar! Comme il faut !

Jaume Salés i Malian

11/11/2015

Dol a la novel·la negra

   (Publicat al bisetmanari «El 9 Nou» el divendres 30/10/2015)

 

Quan estic escrivint aquestes paraules, s’ha conegut la mort d’un dels escriptors més llegit de la novel·la negra actual, en Henning Mankell. Encasellat inicialment com autor de novel·la negra sueca, de seguida el seu talent el va fer navegar amb far propi en aquest oceà de la novel·la, popularment coneguda com novel·la de crims o “de lladres i serenos”. A part de la seva bona redacció i- com no!- de les bones traduccions que ens l’han permès llegir, la creació de la figura del comissar Kurt Wallander el va empènyer a l’èxit en aquest gènere. Costa, a dia d’avui, ser original a l’hora de crear el detectiu o policia protagonista en novel·les d’aquestes perquè de seguida el públic i la crítica mira de quin altre detectiu o policia és hereu el de nova creació. Aquests dies mateix, quan per ràdio, televisió i premsa s’ha lloat la figura d’en Markell i s’ha citat les accions del comissari Wallander, ja hi ha hagut qui l’ha comparat amb algun altre antecessor seu. En Wallander té la seva pròpia personalitat però, si s’hagués d’assemblar a algú, el que més pròxim tindria seria en Jules Maigret, el vell comissari del Quai des orfevres, creat per en George Simenon; s’hi podria assemblar perquè és gran, poc atlètic, pesat (de kilos) i de mètode deductiu lent però sense pauses. Però no és com ell. En Wallander té una situació familiar complicada –una filla que inicialment té un caràcter incompatible amb ell i un sentiment de soledat que durarà fins quHenning-Mankelle conegui la seva futura parella a Riga-, en canvi en Maigret té una senyora mestressa de casa bastant tradicional.; en Maigret està molt lligat a París i França, amb sortides esporàdiques (Holanda, Bretanya …), mentre que part de la vida d’en Wallander té a veure amb la ciutat de Riga, on fins i tot hi coneix la que serà la seva parella.

Mankell, al meu modest entendre, va crear un personatge, en Wallander, que té vida pròpia i que superarà, segur, la vida del seu autor original. Wallander entrarà a la categoria de personatge de ficció que escapa al seu creador, que viu més enllà d’ell. Casos d’aquests n’hi ha molts. Centrant-nos només en detectius privats o policies protagonistes de novel·la negra, sense esforçant-nos gaire en podem citar uns quants. En Sherlock Holmes, per exemple, ha seguit protagonitzant noves novel·les d’ençà de la mort del seu creador (Sir Arthur Conan Doyle) de la mà de molts autors; potser les més conegudes són els casos escrits ex aequo pel seu fill l’Adrian Conan Doyle i John Dickson Carr, que en la versió en castellà es titulà “Las hazañas de Sherlock Holmes”. També podem citar el ressuscitat Philip Marlowe, detectiu nordamericà creat per Raymond Chandler i que ara ha protagonitzat “La rossa dels ulls negres” escrita per Benjamin Black, pseudònim de John Banville . Un altre cas recent, és la quarta entrega de Mil·lenium “El que no et mata et fa més fort” escrita per David Lagercrantz, on Mikael Blomkvist i Lisa Salander, els personatges creats per Stieg Larsson, rePerros_Rigaviuen en una novel·la trepidant i que enganxa, anys després de la mort del seu autor original. O, per últim , en Sam Spade, aquell detectiu nord-americà que va protagonitzar, entre d’altres, la novel·la conegudíssima “El falcó maltès”, creat per Dashiell Hammett; en Joe Gore, el va ressuscitar per crear una precuela d’aquesta novel·la titulada “Spade & Archer”.

Així doncs, malgrat que en les poques entrevistes que havia concedit en Henning Mankell manifestava no estimar gaire el detectiu creat per ell, aquest personatge ha calat tant en la consciència del lector empedreït de novel·la negra que serà inevitable que algun dia el detectiu de ficció revisqui i abandoni el món d’Hades literari, sortejant el Ca Cerber de torn, i reaparegui amb llicència per a protagonitzar un nou cas de la mà d’algun espavilat escriptor d’èxit, sempre i quan els drets d’autor estiguin sans i estalvi i es pagui convenientment al barquer Caront per travessar el riu Aqueront, allà a l’inframón de les lletres. Mentrestant, els malalts de novel·la negra ens haurem de conformar amb rellegir els casos ja publicats d’en Kurt Wallander.

Jaume Salés

Jurista

“La rubia de ojos negros”, de Benjamin Black

Aquesta és una novel·la escrita, sota pseudònim per John Benville, a petició dels hereus de Raymond Chandler, un dels Autors de novel·la negra, creador d’en Philip Marlowe. Aquest detectiu és un detectiu amb tots els honors. Un home rude, individual, aspre, irònic, quan cal, encantador per al sector femení sense casar-se –mai més ben dit- amb cap.

El repte de “la rubio de ojos negros” era fer, avui dia, una novel·la ambientada en el Los Angeles on viu en Philip Marlowe originari. En la primera part de la novel·la això, al meu modest entendre, costa de ser molt aconseguit; a partir dels merders en què es fica en Marlowe, amb morts, segrestos, lesions i perill de la vida, llavors ja és més creïble. Evidentment, en Marlowe té alguns punts dèbils que en aquí es reprodueixen: l’alcohol i les dones guapes. El seu amic Terry Lennox – o com es digui- ho sap i se n’aprofita per intentar aconseguir el seu objectiu; per això, si cal interposar una bellesa com Clare Cavendish es fa i punt. Queda en la història una dècima de romanticisme quan aquesta sembla reconèixer, en el silenci, que l’afer amb en Marlowe anava de debò, si més no durant uns minuts. O això és el que volem creure els amics del detectiu.

Portada del llibre

Portada del llibre

En la novel·la, hi trobem, potser, un excés de cites d’actors i actius cinematogràfics: Jean Harlow, Errol Flynn, Escarlata O’Hara, Rhett Butler, Clark Gable, John Wayne, Maureen O’Hara, James Cagney, Rita Hayworth, Joel McCrea, Doris Day, Rock Hudson, Gary Cooper, Barbara Stanwick, Charlie Chaplin, Stan Laurel, Groucho Marx i els seus germans, Lon Chaney, Barbara Payton, Raymond Burr, Bop Hope, Cary Grant … i potser me’n deixo algun i tot ! I si se’m permet un pèl més de crítica, ens trobem amb un Marlowe que, potser, demana massa ajuda –sense ser trascendent- a la policia oficial (Bernie Olhs i Joe Green).

Al final, però, tot lliga amb personatges que van i vénen en la vida de Marlowe, alguns dels quals desapareixen definitivament i d’altres, com Linda Loring apareixen en el món marlowià, com la noia guapa i rica que està a punt de posar el llaç a l’escàpol detectiu privat. De moment és a París, però la seva ombra és allargada i no es descarta que, en futurs experiments com aquest, aconsegueixi el que sembla impossible per als fidels lectors de Philip Marlowe.

Jaume Salés i Malian

30 de juny de 2015

Després de llegir, de nou, «Yo, el Jurado» de Mickey Spillane

yoeljurado                Mike Hammer encarna una versió més evolucionada del primitiu detectiu privat, augmentat i corregit. És més dur que els seus antecedents, té més èxit seduint dones que se li posen a tret, és més expeditiu i té una secretària molt més guapa i ben formada, amb més atributs, però igual de tontaina sent-li fidel quan ell no dubta a tastar la carn femenina a granel, per molts remordiments que després sembli tenir.

En “Yo, el Jurado” queda clar, des del principi, que, com que l’assassí ha mort un amic d’en Hammer (en Jack Williams) a qui li deu la vida, i ho ha fet d’una manera despietada i inhumana, en hammer no s’acontentaràa a atrapar-lo sinó que l’executarà. I així ho farà, no en tingueu dubtes! Li pgarà amb la mateixa moneda –tal com ha promès- i, com diu ell mateix, sense cap vacil·lació, per difícil que li vulgui posar l’assassí.

Entre mig, se li llencen al damunt dones guapes, com la ninfòmana Mary Bellemy o la guapíssima doctora –psiquiatra- Charlotte Manning. I la pobra Velda –la secretària d’en Hammer- esperant, suspirant, que aquest algun dia no s’enamori de la dona equivocada, quan pot tenir el bo i millor tan a prop! Estic per enviar un watsap a la Velda!

Ara bé, l’admiració per a en Mickey Spillane i el seu detectiu no deixa que, en aquesta obra, la clau de volta del desllorigador, al meu modest entendre, és precipitat i poc treballat. Però seguiré llegint Spillane, seguiré disfrutant d’en Mike Hammer i envejant-lo (llàstima que no sàpiga quin desodorant es posa) en alguns aspectes.

Jaume Salés i Malian

22 de juny de 2015.

Comentant “El joc dels miralls”, d’Andrea Camilleri

En aquesta novel·la negra moderna hi trobem una nova aventura de Montalvano en estat pur. Amb la Lívia segueixen conversant per telèfon i barallant-se tan aviat com poden, en un clima de gelosia mútua que sura en l’ambient. L’equip d’en Montalvano segueixen sent peces claus complementàries; per exemple, en Catarel·la, a part de posar nerviós al comissari per a gaudi del lector, és clau desmuntant ordinadors dins dels quals no només hi ha xips i circuits integrats; en Mimí Augello aplica els seus dots de “Don Juan” per a obtenir informació necessària; o en Fazio, mà dreta operativa del Salvo Montalvano.Joc_dels_miralls-El

També hi trobem el personatge contrari al comissari protagonista, el periodista de Televigata Pippo Ragonese, mantenint els dos la seva relació enemistada i enquistada de fa temps. I, com no?, no hi pot faltar la dona que enamora, que fa dubtar i que cala fons a en Salvo Montalvano, la Liliana Lombardo, encara que, en alguna seqüència, el porti a vendre.

El joc dels miralls és l’expressió usada per intentar esmascarar la realitat i fer impossible la investigació. Impossible no, però difícil sí; tot i que no hi cas que resisteixi la paciència d’en Salvo Montalvano.

 

Jaume Salés i Malian

Juny 2015