Vots indignats
1 març 2013 — jaumerei
(Publicat al bisetmanari «El 9 Nou», el dia 18/11/2011. El recupero ara, en homenatge a la mort d’Stephen Hessel, ideòleg de la resistència contra el neoliberalisme del Gran Capital))
Vagi per endavant que votar és un dret i, com a tal, hom el pot exercir o no, qualsevol de les dues opcions són legítimes, però són moralment i socialment acceptables avui dia? Som a pocs dies d’unes eleccions en què es crida a tothom a votar. Si els que realment manen –no m’estic referint als polítics- poguessin, ens estalviarien aquest mal tràngol. De fet, ja ha calat en l’ambient el missatge de què no cal anar a votar, perquè no serveix de res, ja se sap qui guanyarà, ja se sap qui li donarà suport quan calgui, ja se sap qui s’hi oposarà sempre, ja se sap, fins i tot, què retallaran, quins drets perdrem … No sé on és l’origen, però aquest vent de desanimar el personal fa temps que s’ha instal·lat i té diferents vestits. En la mateixa línia, hi ha qui et recomana no anar a votar perquè tots els polítics són iguals. Tot això, per mi, està orquestrat perquè el que realment es vol és que la gent no voti, no vagi a votar. Altres vegades ja ho he escrit en aquest mateix periòdic: amb una abstenció sobre el 50% les enquestes claven els resultats. Per tant, què han de fer els que realment volen manar –i no em refereixo als polítics-? Treure-te’n les ganes, perquè el problema el tindrien, i gros, si la major part dels abstencionistes anessin a votar. I, més encara, si voten els que es declaren indignats.
És a dir, hi ha com un corrent general en l’ambient perquè la persona individual quedi neutralitzada. I això ja ve de lluny. L’Stéphane Hessel, l’heroi social del moviment “15 M” en parla d’això i basa la seva teoria en un programa que, diu, es va elaborar en la França ocupada pel nazisme, però que es pot aplicar avui. En el seu llibre “Indignez-vous !”, ens explica que l’origen de tot el mal de la nostra societat és la supremacia del poder econòmic, que minimitza la sobirania del poble i de l’individu; el poder econòmic passa per sobre de tot, com si fos el cavall d’Atila, deixant el terreny erm, sobre el qual no hi creix cap brot verd (per fer servir terminologia actual). Diu en Hessel que cal instaurar una vertadera democràcia econòmica i social que expulsi els grans feudalismes econòmics i financers de la direcció de l’economia. Vaja, al revés del que es fa ara! I ens avança una predicció: es dirà que l’Estat ja no pot assegurar els costos de les mesures socials ! Ostres, això ens sona, no? Per acabar clavant la conseqüència: cada cop serà més gran la distància entre rics i pobres !
La medecina que ens regala en Hessel, al meu modest entendre, no és, només indignar-se i prou (que és el que es va acabant fent el moviment “15 M”, tancant-se voluntàriament en una gàbia en forma de plaça pública, sense barrots). Invocant Jean Paul Sartre i el seu concepte de llibertat com a destí, Hessel apel·la al poder de l’individu actiu, cal fer alguna cosa més. Per això, crec que la medecina és que l’individu que no estigui d’acord amb el que passa, primer sí, s’indigni, però després faci gala i faci ús del seu poder individual. I aquest poder individual, avui dia, és més potent que mai: el vot. Si tothom que està indignat ho està realment amb ganes de canviar el món, de canviar el seu entorn, té una arma que no li pot prendre ningú, que és el seu vot secret, el seu vot que no ha de justificar, el seu vot lliure. Si gosés recomanar res a ningú, li diria “Ves a votar i vota, el que sigui, però vota i, si vols canviar el món, vota a aquells que no guanyen mai”. Vindria a ser el que deia una inscripció que, algú anònim, va escriure en un lloc públic de Barcelona: “Com que no sabien que era impossible, ho van aconseguir!”. Quants més vots hi hagin a les urnes, més se sacsejaran els daus i més incerta és la partida.
Jaume Salés. Jurista
