RetadoR

                A vegades, les coses no són com semblen o com algú voldria que fossin. Per exemple, a l’estiu podria semblar que tot s’atura, que no hi ha notícies noves, que l’actualitat s’esperarà a que hom es reincorpori a la vida normal diària o que en les redaccions dels diaris només hi resta algú de guàrdia, per estar pendent de si es produeix cap desgràcia o la mort d’algú cèlebre. Però la realitat és tossuda i, a voltes, supera el guió previst, com els polítics catalans actuals poden donar-ne fer. Les notícies passen quan passen i no es poden cuinar a la carta. Totes, no. Això, que és una evidència, a vegades s’oblida.

                L’epicentre informatiu d’aquest estiu que acaba de finir,  ha estat a la localitat saragossana de Borja, concretament a l’església de Nuestra Señora de la Misericordia. La història ja és més que coneguda de tothom: en una  de les parets de la dita església, hi havia una pintura d’un tal Elías García Martínez que mostrava el mal aspecte de Jesús abans de ser crucificat i, com que començava a estar en mal estat, una convilatana, la Cecília Giménez, es va oferir a restaurar-la. El que passa és que, si hom compara l’abans i el després, sense ser cap expert, hi ha una diferència abismal, descomunal. Podríem dir que si abans de la intervenció la pintura es titulava “ecce homo”, després de l’intent de restauració feia honor al seu títol. La conseqüència de tot això ha estat diversa: des de la crítica més punyent a l’humor més delirant i imaginatiu. Hi ha, però, qui ha volgut veure en la Sra. Cecília una nova artista a qui la societat no comprèn, encara. De fet, de gent que ha estat incompresa i que més tard ha triomfat n’hi ha més exemples que ara estelades als balcons: a Einsten li van dir que es dediqués a tot menys a la física; a en José Martínez Ruiz, “Azorín”, li van aconsellar que això de la literatura, com a molt, se la mirés de lluny; o a en Juli Garreta, compositor de sardanes avui considerades memorables i que ara en disfrutem molts, quan les van començar a tocar les cobles contemporànies al mestre, van ser mal rebudes; segons explica en Josep Pla a “De l’Empordanet a Barcelona” quan les cobles començaren a tocar les seves sardanes “el popularisme empordanès s’indignà. Les protestes foren generals. Els uns deien que eren sardanes de concert, que no podien ésser ballades; altres deien que eren wagnerianes”. Deu ser, com diu en Pla que “la gent tenia l’oïda espessa”.

                Per si de cas, ja hi ha hagut qui ha volgut precisar que la gesta d’aquest senyora ha de quedar fora de l’art contemporani perquè  no ha reconegut que ho va fer expressament; efectivament, alguns experts han sentenciat que el fet que el resultat no hagi estat buscat, és a dir, que ella volia fer una cosa i n’hi va sortir una altra, fa que no pugui ser considerada una obra d’art contemporània. Però si som tan primmirats, hauríem de retirar tots els honors a l’Alexander Fleming, per exemple, que mentre experimentava en un sentit resulta que sense voler va descobrir la penicil·lina. I no diguem del descobriment d’en Cristòfol Colom, que volent fer la volta al globus terraqui va i descobreix una terra nova, a la qual, si ens hem de creure els llibres d’història, ell segueix tractant-la com si no fos el que realment era, el nou món que més tard es diria Amèrica. El temps dirà si la Sra. Cecília és una nova artista que ha aparegut com un bolet o no.

                I mentre l’Ajuntament de Borja es debat entre el dubte d’emprendre accions legals contra la Sra. Cecília per haver convertit el quadre en un autèntic ecce homo o bé fer-li un monument perquè ha situat el poble en el mapa a nivell mundial -cosa que fa que el turisme en aquest indret hagi experimentat un augment exponencial-, no cal oblidar que hi ha un corrent artístic que diu que una obra d’art no està mai acabada perquè no se sap quan se li ha donat l’última pinzellada…

Jaume Salés

Jurista

(Publicat al Bisetmanari El9Nou, del divendres 28/09/2012)

Tweet