RetadoR

(Publicat al bisetmanari «El 9 Nou» del dia 30 de novembre de 2012)

                  Manta vegades, hem sentit aquella sentència popular que diu que les segones parts no són mai bones. El que passa és que, com totes les normes, com  a raó de ser d’elles mateixes, es generen les inevitables excepcions. Són bones o no segons el gust de cadascú. D’exemples de segones parts en tenim per donar i per vendre. En el setè art, podríem citar les segones parts de “Superman” o “Spiderman” o “La guerra de les galàxies”, sense descuidar-nos de la saga d’ “El Padrí” (que, perquè faci més l’efecte s’ha de pronunciar amb veu ronca “padrinu”). En el món dels programes de televisió, no cal que rumiem gaire perquè ens vingui a la ment les segones parts d’ “Operación triunfo” o “Gran hermano”, per exemple. Tampoc no és estrany, tot i que no tan habitual, segones parts en la literatura; a mode d’exemple, la primera que ens ve el cap podria ser “Vint anys després”, segona part de la immortal obra d’Alexandre Dumas “Els tres mosqueters”.

            En el món del cinema sí que  és habitual les versions d’una mateixa obra, segons el “savoir faire” i el color del cristall de les ulleres de cada director; però és rar que passi en la literatura i molt més rar que un mateix autor actualitzi o modifiqui una mateixa obra pròpia. Per això, l’opinió pública es va sorprendre, i molt, quan fa poc més d’un any, es va saber que l’Umberto Eco estava preparant una reescriptura de la seva obra cèlebre “El nom de la rosa”. Es veu que la vol fer més àgil i actual en la redacció. Aquesta obra, aplaudida gairebé de forma unànime per la crítica, està considerada una joia de la literatura universal i per això s’espera amb expectació i recança aquesta actualització. Nogensmenys, l’autor s’ha afanyat a puntualitzar que el que no passarà serà la modificació de la trama perquè estaríem davant un “haraquiri” literari; per tant, en Guillem de Baskerville i el seu deixeble Adso de Melk seguiran investigant les morts estranyes del monestir a on es dirigeixen.

            Una de les primeres escenes d’aquesta obra i que sorprenia el lector i, per tant, l’enganxava per no deixar-lo anar era l’escena en què en Guillem de Baskerville, només de veure venir corrent en Remigio de Varagine ja endevina que aquest està cercant un cavall i que ha marxat cap a la dreta del camí, que el cavall es diu Brunello, és de pèl negre, té cinc peus d’alçada, cua elegant, cap petit, orelles fines i ulls grans. Tot això sense haver vist la bèstia, per al·lucinació general d’en Remigio, de l’Adso i del lector. La picada d’ullet cap a la sagacitat d’en Sherlock Holmes del gran Conan Doyle, sembla més que una evidència; no cal oblidar que una de les novel·les d’aquest autor amb aquest protagonista parla sobre un gos coniller de Baskerville. El que no és tan evident és si aquesta història ha nascut a la clepsa de l’Eco o ha estat importada. Sobretot, quan hom llegeix la novel·la d’en Voltaire, “Zadig o el destí”, en el que es relata un episodi en el qual en Zadig veu venir un eunuc de la reina, acompanyat de més gent de la cort, i aquest li demana si ha vist passar un gos; en Zadig diu no haver-ne vist cap, però en tot cas segur que era una gossa. Al cap de poc ve tot corrent el cuidador principal dels cavalls del Rei, tot amoïnat perquè s’havia escapat un cavall de les quadres reials. En Zadig, sense haver vist l’animal, diu que no ha vist passar cap cavall de dues vares d’alt, de peülla molt petita, cua molt llarga, amb una part de les regnes d’or i les ferradures de plata. La semblança entre els fragments de les obres d’en Voltaire i de l’Eco és molt clara, massa potser. 

            Vejam, doncs, què ens depara l’obra reescrita per l’Eco i quina sorpresa ens té guardada l’autor. Esperem que aquest  no acabi fent, literàriament parlant, com en Cronos amb els seus propis fills  i el producte final segueixi sent una obra digna de seguir residint a l’Olimp literari.

Jaume Salés

Jurista

Tweet