«Els quatre homes justos» d’Edgar Wallace
9 novembre 2012 — jaumerei Aquesta novel•la de misteri és una de les moltes creacions literàries de l’Edgar Wallace, un escriptor prolífic, que presumia d’escriure les seves obres de tirada i que era envejat per molts contemporanis seus per aquests fets. És curiós com, a vegades, l’autor d’una novel•la és tan hàbil que des del primer moment fa que et caiguin bé, que trobis simpàtics, algun o alguns personatges i els elevis a la categoria de protagonista quan, a voltes, són, des d’un punt de vista literal i purità, delinqüents. Llegint “Els quatre homes justos” passa això: de seguida hom troba que en Leon Gonzàlez, en Piccart, en George Manfred i en Terrí –àlies Saimon- tinguin aquella cosa que fa que hom els hi perdonarà tot, facin el que facin.
D’entrada, potser s’hauria de precisa que, per ser honestos, el títol no és del tot cert, perquè, en realitat, els que formen el club dels “homes justos són tres”, el quart va ser mort després de cometre una de les seves accions “justes”. Aquests tres, però, necessiten un quart individu per dur a terme l’atemptat contra el Ministre d’Afers Estrangers Britànic Sir Philip Ramon; només perquè el necessiten, incorporen a la colla en Miguel Terrí, natural de Jerez. Que aquest no és un membre convençut dels quatre es demostra, al llarg de la narració, per la manera en què el tracten –està com mig segrestat i empartat de la realitat- i en el fet que està a punt de trair als seus tres companys.
Tota la novel•la manté el suspens perquè la trama està en veure si aconseguiran el seu objectiu o no, tenint en compte que estan a punt de ser atrapats en diverses ocasions – a la redacció del diari Megaphone, quan en Billy Marks identifica un d’ells com al que ha robat la llibreta de notes, per exemple- o que se la juguen molt i molt –aquella escena que un d’ells es fa passar per en Falmouth, el Policia que porta el cas, i entrega en mà un ultimàtum al Sr. Ramon- i, sobretot, per veure com ho faran per matar el ministre quan hi ha dues circumstàncies que, a priori, els juguen en contra: una que hi ha molta policia i gent al carrer i al voltant del Sr. Ramon uns per evitar i els altres per veure si vénen a complir la promesa de matar-lo, i una segona que és que el Sr. Ramon està tancat a clau i forrellat en el seu despatx i custodiat per policies als quatre vents. De fet, hom podria veure en la imatge de la policia esperant-se a fora una mena d’al·legoria a l’orígen d’Scotland Yard, la policia britànica: rep aquest nom, que vol dir el pati escocés, semblaser, en homenatge a què era en un pati on s’esperava i es reunia l’antecedent d’aquesta policia; per tant podríem dir que tot passa mentre la policia s’espera a fora, al pati.Fins a l’última plana hom no sap com es pot assassinar algú que està en una habitació tancada i blindada. La manera, però, és molt enginyosa … i no es tracta de cap enverinament! Però com que és una novel•la de misteri, no faríem una bona obra, no seríem justos, si ara i aquí es desvetllés el final.