RetadoR

 Diuen, els entesos, que una de les màximes de les novel·les de crims, novel·les negres, és que hi hagi algun mort en les primeres planes. Doncs bé, aquesta novel·la de la Sra. Highsmith compleix amb la primera regla: en Melchior Kimmel mata a la seva dona Helen en el primer capítol. Però és clar, complint d’aquesta manera el manual, deixa de complir, volgudament, la segona norma: ocultar la identitat de l’assassí fins al final perquè el detectiu o policia tingui tots els mèrits i ens sorprengui la manera en què arriba a descobrir-lo. És evident, que tot lector sap que l’assassí és en Kimmel.

 El que passa és que els grans escriptors el que saben fer és això, sorprendre el lector fins i tot quan sembla que ensenyen totes les cartes des del primer minut. I a fe de Déu que la Sra. Highsmith ho aconsegueix. «El ganivet» és una novel·la negra, sí, però és una senyora novel·la abans de ser etiquetada de «negra». Hi ha perfils psicològics de tots els personatges; hi ha històries d’amors i desamors que arriben, sobretot una, a implicar el lector; hi ha un protagonista clar, en Walter Stackhouse amb qui hom sofreix no només la conseqüència del mal caràcter -histèric- de la seva dona Clara, sinó també el seu anar a remolc de les circumstàncies que el porta a un carreró sense sortida … a pesar de la seva innocència. En la novel·la també hi ha temps per veure com hi ha amics que, si no ho són de debò, quan hom va bé donen copets a l’esquena però quan sembla que va malament no hi són ni se’ls espera!

Per ser una novel·la de lladres i serenos és més llarga del convingut però, com que està molt ben escrita, té la mida precisa. Ah, i el detectiu pot ser eficaç en la seva investigació -una altra cosa és que aprovem els mètodes- però pot no ser bo … del tot.

Jaume Salés i Malian

Tweet