Canta que cantaràs
2 novembre 2012 — jaumerei(Publicat a El 9 Nou, el dia 26/10/2012)
Mentre els dirigents d’aquella illa que condueixen per l’esquerra i que està situada a l’ídem d’Europa els actors de l’obra es comporten de manera intel·ligent i pacten, sense fer-se mal a priori, si s’ha de demanar res al poble i de quina manera, els d’aquí de més enllà, sobretot els de ponent que, curiosament també són a la nostra esquerra tot i que sembla més que continuïn dins la cova de l’ós cavernari, fent servir paraules de la Sra. Auel, aquests, dic, fan anar la centrifugadora constitucional alhora que el ventilador de la por i l’amenaça per terra, mar i aire. N’hi ha de castissos que creuen que la vida és una tómbola, tom, tom, tómbola, de llums i de colors i, efectivament, sembla que s’hagin quedat anclats a l’època en què la Marisol pregonava aquest lema per tots quatre vents. Mentrestant, alguns dels de més a prop, d’aquí d’aquí, ara s’emboliquen que fa fort amb la bandera estelada que, temps ha, menyspreuaven i en algun, fins i tot, l’hem fet un heroi in pectore abans de votar, pensant que la vida és com una sardana perquè diu que el poble català decidirà el seu futur tant si es vol com si no es vol. Però, com deia aquell cantant, porter fracassat del Reial Madrid, la vida pot ser que segueixi igual. Bé, igual, igual, no. Perquè veiem a venir una onada provinent del nord d’Europa que ens deixarà xops a tots de dalt a baix.
Parlant, però, de la sardana, hom constata que la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan, fent servir paraules del gran Joan Maragall, no és apreciada prou a la seva pròpia terra. Efectivament, només hem de veure en les emissores d’àmbit nacional català com programen sardanes no abans de les vuit o pocs quarts de nou del matí del cap de setmana, com si se n’avergonyissin. Sort n’hi ha de les ràdios locals, la majoria d’elles municipals, que mantenen la flama encesa, tot i que tinguin un abast d’oients tan minso. Sempre m’he preguntat perquè no hi pot haver, ni que sigui per l’ara aprimat canal 33, un programa de difusió de la sardana, que parlés de les colles sardanistes que cada setmana fan ballades; que parlés de la gent que en balla, ja sigui en aplecs o places, de tots els pobles nostrats; que retransmetés en directe o en diferit sencer la proclamació de la ciutat pubilla i els seus actes més rellevants que anualment es viu en una ciutat catalana; o que parlés de l’elecció de la sardana de l’any; o que connectés alguna vegada en “prime time”, ni que fos per casualitat, amb algun aconteixement sardanístic, com sí que es fa en altres àmbits.
Per això crec que és una bona notícia, el que fa unes setmanes publicava aquest bisetmanari en relació al fet que s’ha arribat a un acord a Vic per tal que els alumnes de vuit i nou anys de totes les escoles de la ciutat dels Sants facin un mòdul de cultura popular catalana, entre ella, la sardana, en el marc de la cinquena edició del pack de cultura catalana, coordinat per l’Ajuntament de Vic: “els alumnes de tercer de primària de totes les escoles vigatanes podran participar d’aquestes mostres de cultura popular tradicional i, alhora, els infants i les famílies es podran apropar a les entitats de la ciutat”, deia la crònica. Amb la sardana, s’ha de trencar estereotips i posar-la a l’abast de tothom, també del més joves, a banda de potenciar-la en els medis de comunicació. D’aquesta manera, potser, posant-hi més interès, segur que a no hauria passat per alt a la majoria el fet que la sardana “La Santa Espina” no va ser concebuda sola, sinó en el si d’una obra de teatre escrita per l’Àngel Guimerà i musicada per l’Enric Morera, després de què el mestre Vives rebutgés l’oferiment, estrenada l’any 1907, és a dir, fa cent cinc anys. Com si fos ahir!
Jaume Salés
Jurista
