RetadoR

(Article publicat a El9Nou del dia 24/08/2012)

                   Contra tot pronòstic d’aquells que creien que seria a l’agost quan el Gran Capital donaria l’estocada final –per fer  servir terminologia de l’Espanya “canyí”- a aquest estat al que pertanyem, constitucionalment parlant, el vuitè mes  ha resultat ser el millor i més respirable per al govern del dit estat que, oh paradoxes del destí!, resulta que els seus màxims dirigents eren de vacances! Com deia una piulada de fa pocs dies, si resulta que quan el govern està de vacances és quan l’economia funciona millor, per què no s’agafen unes vacances més llargues? Amb la pujada dels graus al termòmetre s’ha produït una relació inversament proporcional amb la prima de risc i els interessos, a deu anys,  dels bons espanyols –que no són els espanyols bons.

                 Nogensmenys, aquest repòs haurà estat allò que, en aquella havanera, un pare deia al seu fill o filla: “no et fiïs mai de la calma, que és mare del temporal” i a la “rentrée” ens trobarem, segons sembla, amb un rescat europeu més que segur –els entesos diuen que els mercats ja l’estan descomptant- i, evidentment, amb unes contrapartides en forma de més medicina d’aquesta tan amarga que ja ens han fet tastar! Només ens falta que, si es compleixen les profecies, ens visiti la Sra. Merkel a principis de setembre i li ensenyin segons què, per acabar-nos de rematar. Espero que no li ensenyin aeroports sense avions ni vols, o que no li ensenyin trens d’alta velocitat que van d’estació a estació sense viatgers.

                El que sí que li podrien ensenyar, però, podria ser algun tren de rodalies, com el nostre que va de Puigcerdà a Barcelona, una línia que hauria de ser prioritària perquè connecta la capital catalana amb les portes de la frontera europea. Si hi fessin pujar l’Àngela, un cop se n’hagués fet creus, potser podria incloure la millora de la línia en les condicions a complir per l’executiu espanyol en contrapartida als diners del rescat europeu. Fa temps, ja hi va venir la tercera autoritat d’Espanya com a viatger d’aquesta línia, però en Bono –tot i no ser cantant- va tocar només la nota del folclorisme però no es va treure de la mànega cap acord per fer possible que el futur de la línia sonés a música celestial. És clar que potser, qui el va convidar, es va equivocar de convidats i hauria hagut de fer venir aquella família de sang blava que ara, des d’algunes revistes del cor, els fan una campanya de rentada d’imatge; efectivament, si en comptes d’en José haguessin fet venir en Felip, la Letícia i llurs nenes … Però  és clar, ells han d’anar en trens que funcionin, que tinguin comoditat i respectin la puntualitat, com el de Sóller. De fet, que aquest bucòlic tren balear fa temps que funciona i funciona bé en poden donar fe molts osonencs que hi han viatjat recentment.

                En el fons, el cavall de batalla té a veure amb el nostre futur –immediat- tren de vida, és a dir, el que importa, ara, és saber quina vida ens tenen dissenyada els del Gran Capital i a quin tren ens han comprat bitllet per arribar o no a l’estació final , capital de província de la Felicitat. Però hi ha qui creu que o aquesta estació no existeix o el tren en el que ens han encabit no hi va. Els més optimistes, encara en queda algun, creuen, però, que sí que anem a l’estació correcta i amb el tren bo, tot i que els bitllets assignats són els de l’últim vagó, sense possibilitat de poder acostar-nos als primers. Però ja se sap que, a vegades, ser la cua del fel·lí potser no és tan agraït com ser el cap del ratolí i només faltaria que, perquè no es pari  la locomotora d’aquest tren que es diu Europa, sortís el maquinista i comencés a cridar “Porteu fusta” (“Más madera” en versió espanyola) i anés sacrificant els vagons, començant per l’últim, per tal que el ferrocarril seguís tenint prou combustible, el just, per arribar a la seva destinació. Si fos així, en Groucho Marx i els seus germans haurien estat uns autèntics visionaris.

 Jaume Salés

Jurista

Tweet