“Tres días de agosto”, de Jordi Sierra Fabre

Primer contacte amb l’inspector Miquel Mascarell, un expolicia detingut i condemnat a mort en la postguerra civil i, posteriorment, indultat, al 1947, i que ha refet la seva vida amb Patro Quintana, intentant oblidar la mort de la seva primera dona, Quimeta, i del seu fill, Roger Mascarell.

Per culpa d’una apendicitis no va poder investigar l’assassinat d’Indalecio Martínez, fa 12 anys, i ara alguns dels amics (no faré ara cap espòiler) decideixen que ell és l’ideal per descobrir l’assassí de debò i rentar la memòria de l’Ignasi Camprubí que, també, va morir en l’interrogatori de l’Inspector Miranda quan va ser acusat del crim. Tres días de agosto

És una novel·la molt ben escrita, amb molts detalls geogràfics de Barcelona. Els personatges van apareixent i e la suma de tots ells es van obtenint les diferents variables i els antecedents del cas. Jordi Sierra juga net i no amaga res al lector, fins i tot li fa saber en veu alta la pista definitiva que té per descobrir l’assassí o assassina i qui té segrestada la seva parella Patro, amb qui el lector comparteix un secret que no sap fins al final en Miquel Mascarell.

Costa fer una novel·la policíaca ambientada a Barcelona i, a més, en els anys 50 del segle passat. Sierra ho aconsegueix amb nota. La novel·la enganxa i hom no para fins arribar al final, tot i que quan s’hi arriba, sap greu d’haver-ho de deixar aquí.

Fins a una altra, evidentment.

Jaume Salés Malian

21/07/2016



“Muerte de un forense”, de P. D. James

És innegable el talent literari de Phyllis Dorothy (PD) James, sobretot a l’hora de descriure ambients que envolten les diferents escenes i els trets físics i psíquics de cadascun dels seus personatges, protagonista inclòs.

MuerteDeUnForense              Estem davant d’un nou cas del detectiu Adam Dalglish, el detectiu poeta. En aquesta novel·la sabem què li va passar al seu fill, mort prematurament. En la novel·la, el lector se sent desafiat perquè Stella Mawson – que al final en paga les conseqüències- i en Dalglish diuen més d’un cop que ja sben qui és l’assassí o assassina però necessiten, per demostar-ho, que alguns dels personatges secundaris faci un pas en fals, en una societat de Cherrisham molt hermètica. El desllorigador és una pilota de futbol, cosa que pot semblar que és un recurs molt forçat de l’autora.

Si hagués de fer una crítica és que, un cop descobert el culpable, i no abans, també es descobreixen vides ocultes de l’assassí o assassina i altres personatges que no eren ni sospitades ni sospitables pel lector, per molt atent que estigués.

Jaume Salés Malian



Comentant “Policia” de Jo Nesbo

Segona novel·la que llegeixo protagonitzada pel detectiu Harry Hole (la primera va ser “El pit-roig”) i encara m’ha agradat més que la primera. En aquesta novel·la (“Policia”) he descobert un inspector complert, amb un retrat físic i psíquic complert, intents, íntegre. He conegut un inspector que comença sent una “vella glòria retirada”, que conserva el seu halo entre els seus companys per bé i per mal; que es resigna a fer de policia per amor a una dona i al fill d’aqu8esta que, a més, ha estat a punt de matar-lo; però que les circumstàncies – i el lector- demanen a crits, a mesura que avança el relat, que torni, que obsequiï la erduda i desordenada investigació amb el seu saber, amb les seves normes i amb la seva intel·ligència de policia. Sort que finalment ho fa i llavors la novel·la agafa velocitat de creuer.

En Hole tanca també laseva estabilitat emocional lligant-se definitivament a la Rakel Fauke i al fill d’aquesta, l’Oleg, que li ha fet de pare durant molts anys.

Hi ha moltes històries paral·leles que farceixen la història i que fa que el lector, fins a les últimes pàgines, vagi tan despistat com els policies de “la caldera” per poder descobrir qui és l’assassí en sèrie que porta pel camí de l’amargura als cossos policials. També veiem créixer els diferents personatges que formen un grup especial, al·legal, que acabi sent dirigit pel seu cap natural, el que té l’autoritas innat per sobre d’ells.

policia-jo-nesbo           I queden obertes algunes històries que, en un principi, semblaven que duien de cap al desenllaç final però que, com en un laberint, topen amb una paret i allà es queden.

El llibre, però, acaba d’una manera massa enigmàtic, reobrint un possible patiment sobre una nena per a qui ja havíem hagut de patir, massa, durant unes planes de la novel·la quan ens pensàvem que l’havien cremada viva. És meritori, per l’autor, amagar l’ou del desenllaç, tal com ho fa, amb tantes variables que el lector acaba donant un xec en blanc a en Harry Hole perquè sigui ell qui pensi i actuï per nosaltres i resolgui els enigmes oberts … o gairebé tots.

Jaume Salés.



Comentant “El Diamant Blau”, de Care Santos

Sempre és difícil la lectura d’un segon llibre d’un/a autor/a de qui s’ha llegit un primer llibre apassionant i que és precisament per haver llegit aquest primer llibre que hom vol llegir el segon. Aquest és el meu estat d’ànim a l’hora d’enfrontar-me a “Diamant blau”, de Care Santos, després d’haver llegit i gaudit de “L’aire que respires” d’aquesta mateixa autora.

En aquesta segona novel·la hi trobem la història de la família Pujolà des del segle XVIII fins al segle XX. La forma de narració s’assembla a un dietari que va endavant i endarrere en els anys i segles on, en petites píndoles, es van donant a conèixer els diferents trets de cadascun dels personatges d’aquesta nissaga. Aquesta fórmula ajuda a mantenir l’atenció del lector i fa que la història no sigui pesada, ans al contrari, hom vol anar llegint per veure, per exemple, fins on arriba la maledicció de la família des que el cognom encara conservava la erra al final del mot; o com és que el bona fe d’en Florià Pujolà pot haver-se casat amb la Margarida Gomis, manipuladora i inflexible; o veure d’on surt la feina de tintorers de la nissaga.

En la història, però, es veu que més que la nissaga dels Pujolà(r) hi veiem la història de les dones de la família, es diguin Pujolà (r) o en siguin la parella. Sobretot, té especial simpatia per al lector la Teresa Maquès a qui, si en Florià hagués fet cas, la història haudiamantblauria anat d’una altra manera.

Tot i que sembla que les històries es van tancant i quadrant després de tots els flash-backs que hi ha, si alguna crítica es pot fer és que, com a lector, m’hi ha faltat saber com acaba la història dels fills del Florià i la Margarida, sobretot de la Teresa Pujolà gomis i l’Eustàsia Pujolà Planas que, un cop apuntat que esdevé mestra i que acabarà tenint parella quan ella sempre ha dit que no la tindria, hom espera que apareguin al final de l’obra per acabar de rematar la història i posen les coses definitivament a lloc. Però això no acaba passant, I potser caldria saber què li passa a Diamant Blau, també !

Jaume Salés.

Si les fades no hi posen remei …

          (Article publicat a El 9 Nou el  divendres 27/05/2016)

          El comptador ja s’ha posat marxa enrera i només queden, sense comptar aquest, quatre caps de setmana perquè es posin de nou les urnes per votar un govern d’Espanya. Si sembla que va ser ahir que ho fèiem! Des de l’última vegada hi ha hagut un desgovern considerable. Les Corts espanyoles s’han oblidat de la seva tasca mostesquiana i independent de legislar i s’ha convertit en un feu de retrets dels uns amb els altres; fins i tot, per esperar que el Cap d’Estat tornés a convocar el poble, en l’hemicicle s’hi va representar una mena d’obra de teatre, d’aire tràgicòmic, que no va acabar d’agradar a la concurrència perquè ja se sabia de bell antuvi quin era el final i que no acabava bé. El que va aconseguir aquesta funció és perllongar la vida al govern en funcions, que ja dura més que aquelles piles. Fada-1Ara bé, el guió podia haver estat un altre si la persona que, per gràcia constitucional, viu en un palau del “género chico” hagués reunit a tot l’elenc polític, no per fer-se una foto d’un en un davant d’un quadre que de tan veure’l per televisió ha perdut la gràcia si és que en tenia, sinó per forçar un govern pactat que només tingués com a única missió aprovar, pel tràmit d’urgència, una llei electoral –o reformar l’actual- consistent a instal·lar, que ja seria hora, un sistema de doble volta a l’estil dels nostres veïns francesos, per exemple. Això ens hauria estalviat molt mals de cap a nosaltres … ell inclòs.

I per les nostres contrades, què? Doncs els de la banda nord-est de la Península Ibèrica tampoc que no riguin gaire perquè la cosa no està per tirar coets. Un President elegit per sorpresa a l’últim moment, al més pur estil literari, que presideix un govern pactat, segellat, acordat i ben lligat per un Presidenciable que ja no hi és intenta pilotar una nau que havia de posar rumb, a velocitat de creuer, cap a Ítaca però que, mancat de combustible –llegeixi’s pressupost- es dedica a fer rutes per aquí a la vora, com si d’una golondrina es tractés, jugant-se els quartos amb uns mariners que a vegades sembla que estiguin més pendents d’amotinar-se que de remar tots en el mateix sentit. Sort n’hi ha que a vegades es rep l’ajuda exterior d’algú que, quan menys se’n parlava, decideix prohibir alguna bandera i així es torna a revifar la flama a l’estil fuenteovejunero. D’aquesta manera, la convivència entre les estrelles celestes, les de la grada i les del camp van conviure tranquil·lament, a pesar que la realització televisiva es va entossudir a amagar el cent per cent de la realitat. Sobre la prohibició, hom podria recordar una faula d’Isop d’una mona elegida reina i la guineu, escrita per explicar que qui pren decisions a la babalà, a més de fracassar, pot exposar-se a fer riure. Resumint molt diu que en una reunió de bèsties va ser elegida, com a reina, una mona; la guineu envejosa per aquesta elecció va voler demostrar que s’havien equivocat en l’elecció. Per això, va convèncer la mona perquè anés a un lloc on hi havia un tros de carn posat com a parany fent-li creure, a la mona, que anaven a descobrir un tresor; la mona en veure el tros de carn s’hi va atansar i va caure en el parany. Llavors, mentre la mona protestava a la guineu per haver-la enganayada, la guineu li va etzibar: “tu que ets tan talossa, vols governar les bèsties?”.

Coincidència o no, però, les eleccions d’aquí a un mes coincideixen amb unes dates que tenen el seu què, són poc després de la nit de Sant Joan, la nit màgica. Aquella nit que, en molts llocs de Catalunya, si hi ha bona lluna, totes les fades surten i es troben en assemblea i després de cantar i ballar tota la nit marxen disparades per tot arreu escampant el seu poder. Davant d’aquest panorama, per molta gent les fades poden ser la seva última esperança perquè si elles no ho arreglen i no hi posen remei …

Jaume Salés

“Sant Jordi glamorós”

       (Publicat a El 89 Nou, del dia 22/04/2016)

                            El dia dels enamorats no és demà, encara que ho sembli, és per Sant Valentí al final de la primera quinzena de febrer. Però gairebé seria imperdonable que un dia com avui, vigília de la gran diada  de Sant Jordi, hom no parli de l’amor. Seria una ocasió perduda, precisament quan l’amor beu de les ocasions. Ja ho va dir en Miguel de Cervantes Saavedra, en la seva cèlebre i excel·lent novel·la “Don Quijote de la Mancha”: l’amor no té cap millor ministre per executar el que vol que l’ocasió. Així, doncs, aprofitant l’ocasió de regalar una rosa o un llibre, cada any per aquestes dates, s’inicia o es renova el compromís d’amor envers l’altra persona estimada, sense embuts i expressament evident. L’avinentesa del moment, fa que avui parlem d’amor.

L’amor no ha de ser, forçosament, físic, sinó que hom pot enamorar-se d’una veu, d’una mirada, d’una olor, d’una manera de ser, d’una elegància, d’una sensació de benestar … Demà hi ha qui manifestarà obertament l’amor per als llibres, per a la literatura; n’hi haurà que aprofitaran l’avinentesa per regalar una rosa o un llibre a la persona estimada; hi ha qui demà donarà el primer pas; n’hi ha que es lamentaran un any més no atrevir-se a tirar-se a la piscina per no ser rebutjat; n’hi ha que envejaran la sort que altres tenen sense fer tant; n’hi ha que lamentaran la mala punteria o la miopia d’en Cupido per no tocar, a parer seu, mai el cor desitjat; n’hi ha que seguiran somiant truites; n’hi ha que quedaran bocabadats, esmaperduts i al·lucinats perquè tindran un amor a primera vista …

De l’amor a primera vista, tothom en parla. D’exemples tots en coneixem per pròpia experiència o per experiència d’altres. Fins i tot en veiem molts exemples a les pel·lícules, sèries televisives o n’hem llegit en obres literàries, contes, novel·les i, per descomptat, en poemes. No hi ha prou espai per tants exemples. Ara bé, això que ens sembla tan evident, hi ha qui ho qüestiona, hi ha qui posa en dubte l’existència de l’amor a primera vista. Àdhuc alguns científics han dedicat temps i recursos per a investigar-ho, amb un intent de resoldre la qüestió, tot i que no ho han aconseguit. Després de concloure aquests estudis la cosa encara no està clara. N’hi ha que han demostrat que sí que existeix i n’hi ha que han demostrat que no. D’entre els primers, podríem citar un estudi de la universitat nord-americana de Siracusa, segons el qual l’amor a primera vista existeix perquè les sensacions de l’amor es poden donar en 0,2 segons després del primer contacte visual amb algú. Aquest estudi identifica dotze parts del cervell que s’activen coordinadament per tal d’alliberar substàncies químiques que indueixen a l’eufòria; aquest efecte seria tan ràpid que vindria a ser el que se sent com a amor a primera vista, pràcticament instantani. En canvi, en un recent estudi de la Universitat nord-americana de Northwesthern, liderat per la investigadora Donna Jo Bridge es demostra que l’amor a primera vista no existeix; l’argument seria que la memòria humana no és una com una càmera de vídeo, sinó que edita cada escena per crear una història, que encaixi en el present. En el treballa publicat al “Journal of Neuroscience” i que recull la plataforma Sinc, es diu que tots podem recordar un mateix episodi de forma diferent en cada etapa de la nostra vida i d’aquesta manera una persona que actualment està enamorada probablement recordaria que va experimentar amor quan va conèixer la seva parella i en realitat no va ser així. És a dir, que ens fem trampes mentals.

El sentit comú, el menys comú de tots els sentits segons diuen, ja pronostica que l’amor no es pot mesurar en termes científics perquè es tracta d’un sentiment molt profund i particular. I els científics ja poden fer les fórmules que vulguin però els costarà molt explicar perquè dues persones, precisament aquestes, s’atrauen i s’estimen i perquè cada any per aquestes dates quan compren una determinada rosa o un llibre concret ho fan pensant en l’altra persona. No poden demostrar per què l’amor mou muntanyes. Però les mou!

Jaume Salés.

“Temps de cendres”, de Jordi Molist

És una novel·la d’aventures situada a finals del segle XV i començaments del XVI, en un món on l’Església participava activament en el poder i en la lluita per mantenir-lo, recuperar-lo o prendre’l a un altre. A més, ens trobem en el temps en què els catalans manaven internacionalment(Papat, comerç, gremis, etc.). Enmig de tot això hi ha el protagonista de la història, en Joan Serra de Llafranc, que es passa la vida defensant els seus i la llibertat dels individus alhora que cultiva la impressió de llibres prohibits i no prohibits, jugant-se literalment la pell.

En Joan Serra però té una integritat inquebrantable, que a tothora se li posa a prova i per la qual la seva vida no és fàcil ni tranquil·la. Defensa la seva família i la llibertat en tot moment. En contrapartida, ha d’entomar males passades de la vida i del sistema de vida en relació a ell, la seva dona Anna Roig de Serra, la seva família i els seus amics. L’Anna Roig és tan bella com intel·lectual i decidida i íntegra, molt. El lector se n’enamora de seguida i l’enamorament dura tota l’estona. Ambdós tenen uns amics exemplarts: Innigo d’Avalós, Constanza, Abdalà (mestre musulmà fins a l’últim sospir), Bartomeu … ; alguns amics especials: Miquel Corella, Bernat de Vilamarí, Lucrècia Bòrgia, Sanza d’Aragó, … A tots els deuen la vida, especialment a en Miquel Corellla i a en Bernat de Vilamarí. No hi falten els dolents dolents: Joan de Bòrgia i Felip Girgós; a tots els arriba la fatal conseqüència dels seus actes, tard o d’hora.

Bona novel·la, trepidant, d’aventures. Aconsegueix que el lector estimi profundament a en Joan i l’Anna Serra, així com tot el que els envolta; que sofreixi amb ells quan van mal dades i que s’emocioni –realment cert- quan els dos s’estan socarrimant a la foguera i arriben els sarraïns …

Jaume Salés i Malian

“Cicatriz”, de Juan Gómez-Jurado

Estem davant d’un nou thriller de Gómez-Jurado, amb un estil que s’assembla molt a un guió de sèrie actual d’acció. Costa situar la història a llocs tan lluny i dispars com Ucraïna, Rússia i Estats Units d’Amèrica i, més concretament, a Chicago quan la novel·la està escrita i pensada en castellà i a Espanya. Potser per això, l’autor no es desfà en descripció dels respectius ambients i localitzacions.

                Que a l’acció hi prenguin part grups internacionals no és nou en Gómez-Jurado. En aquí hi intervé la màfia russa (en alguna altra novel·la hi havia intervinguts espies israelians). L’obra amaga bastant bé l’origen de tot plegat i l’objectiu únic de la Irina Badia, tant que, en algun moment, el lector vol ser innocent del tot i, fins i tot, pot esperar que la novel·la acabi diferent de com ho fa. El que no aconsegueix és fer creure al lector que Irina té males intencions respecte al protagonista masculí, Simon Sax, responsable en el fons de ser orfe, com se sap al final de la novel·la, també.

                Per als aimants de la novel·la negra, els detectius Freeman i Ramírez, i l’agent de l’FBI surten, treuen el cap, primer van errats, després segueixen el rastre bo, però no se’ls veu més en la resolució del tema, tot i que algun lector potser sí que s’ho esperaria.

Aquesta és la trama principal però hi ha altres trames paral·leles, com pot ser la negociació per vendre un programa informàtic a un magnat del negoci 8l’autor vol fer-nos creure que la situació crea emoció però crec que no ho acaba d’aconseguir) o, també, hi ha relacions afectuoses i d’amistat, algunes més aconseguides que altres: la relació entre Simon Sax i el seu germà Arthur (molt ben aconseguida); la relació entre Simon Sax i Thomas –Tom- Wilson (curta però molt ben aconseguida); o, per últim, la relació entre Simon Sax i Marcia López (apuntada, massa freda i mal desenvolupada). Tot i així, és un llibre per passar una bona estona i que, a pesar de tot això, enganxa.

Jaume Salés i Malian

“El secreto de Gray Mountain”, de John Grisham

L’últim llibre que vaig llegir d’en John Grisham que tractava un tema d’advocats i del sistema judicial em va deixar un mal sabor de boca, podríem dir que em va deixar amb la sensació que, en el fons, no havia passat res, que havia estat una història plana, sense evolució. Quan això em passa, amb un autor, entro en quarantena amb ell i passo temps sense llegir-li res. Amb en John Le Carré –a qui adoro de l’època de l’Smiley- em passa igual. Doncs bé, he volgut saltar-me la quarantena amb en Grisham –de fet, el llibre me’l va passar el Tió o Pare Noel, com es vulgui- i en uns set dies m’he empassat “El secreto de Gray Mountain”.

El fet que hagi tardat tan poc a acabar-lo no ha estat perquè fos molt interessant o perquè m’enganxés. Però volia avançar a veure què passava més enllà del canvi de vida d’una advocada d’un gran despatx nordamericà, Samantha Kofer, que és acomiadada i que passa uns divuit mesos a Brady on descobreix que el dret pot servir també per fer feliços als pobres i els desvalguts que no poden pagar advocats per litigar contra poderoses multinacionals.

Però més enllà d’això, de conèixer a la Mathie, a l’Annette, a en Jeff i en Donovan Gray, amb alguna revolcada inclosa, quan acabes de llegir el llibre no has acabat cap història, cap dels casos començats –mig a desgana- per Samantha no han acabat, ni, a vegades, començat. La novel·la acaba amb tot obert. I el secret de Gray Mountain? A banda de ser un amagatall d’uns documents que ni tan sols sabem què diuen, que no tenim el plaer de veure com són de decisius, a banda de tot això, quin coi de secret té Gray Mountain? Sincerament, ni idea !

Resumint, torno a situar en John Grisham en quarantena! Això que diu el llibre com a lema “el millor autor de thriller viu” no ho compateixo. I si fos cert que és el millor autor de thriller viu, seguiria llegint el segon millor autor de thriller mort, abans que ell. Ho sento, però és que és molt frustrant acabar un llibre de trama judicial i quedar-te amb mal regust de boca perquè no hi ha hagut cap judici que hagi viscut el lector, ni cosa que se li assembli. I a sobre, totes les crítiques tenen un to totalment al revés del que acabo d’escriure. No hi dec entendre res!

 

Jaume Salés i Malian

Gener 2016

“El pit-roig”, de Jo Nesbo

Aquesta novel·la ha estat la primera que he llegit de l’autor noruec Jo Nesbo i, per tant, el primer cop que segueixo les aventures del detectiu Harry Hole; això ha fet que alguns dels comentaris que, en la novel·la, surten sobre el passat d’aquest detectiu no pugui ser correspost per aquest lector amb la complicitat que requeriria. Tot i així, el llibre està tan ben escrit que no cal saber els antecedents d’en Hole per seguir bé, perfectament la història del cas.

La novel·la, amb un estil dietari, superposa fets ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial amb fets actuals (de l’any 2000). Hom ja intueix que la informació del passat serà necessària per a resoldre el cas present però tot i així la narració manté la tensió en tot moment.

Ha de ser difícil per a un autor mantenir l’emoció i l’atenció del lector quan els dos –autor i lector- saben que un assassí quedarà sense ser jutjat perquè el detectiu de ficció no sap el que sabem nosaltres. I, encara més, si hom té la convicció que de saber-ho acabaria resolent el cas molt més aviat. I el lector s’ha de resignar a què l’autor decideixi acabar l’obra amb aquest secret benviu.

Hi ha, en la trama, enganys o paranys al lector que, quan te’ls expliquen, son d’agrair. Hi ha referències constants i centrals al nazisme als països nòrdics, recurs molt habitual en la novel·la negra d’aquelles contrades. Hi ha històries d’amor les quals acaben de diferent maneres i que enganxen, com a trama secundària, al lector. Hi ha personatges que indignen al lector, però que semblen tenir vida pròpia …

Si hi hagués de posar alguna pega, potser és molt forçat que aparegui un diari fet de puny i lletra del “pit-roig” que ajuda a en Harry a resoldre el cas. Penso que no li calia trobar-lo, estava tan a punt d’entendre-ho tot sense aquesta troballa que l’autor havia pogut deixar-lo lluir més. Però bé, me val la pena llegir aquesta magnífica novel·la.

Jaume Salés i Malian

13 de gener de 2016