Pedres universals

(Article publicat a El 9 Nou, el dia 28 de novembre de 2014)

          A La meva autobiografia , en Charles Chaplin afirma que “hi ha més fets i detalls vàlids en les obres d’art que en els llibres d’història”. Potser per això, perquè hi ha algun clarivident que hi ha vist alguna lliçó d’història que algun dia hauria de compartir amb la societat, es pot arribar a entendre, tot i que és difícil per a la gent del carrer, com una aquarel·la titulada “Oficina de Registre Civil i antic Ajuntament de Munic” –un títol molt atraient!-, que l’any 1914 va pintar l’Adolf Hitler, curiosament parodiat al cinema per en Chaplin, pot ser adquirida en subhasta per uns cinquanta mil euros. En la mateixa línia, aquests dies hem vist com un barret de Napoleó Bonaparte –aquell que es va deixar espantar per un timbaler al Bruc- s’ha venut, a París, per gairebé dos milions d’euros, a Kim Hong-Kuk, president de l’empresa de gelats Harim, conegut popularment com el Rei del Pollastre de Corea del Sud, res a veure amb el “Rey del Pollo Frito” de la capital de l’estat espanyol. Dos objectes de dos personatges amb dèria imperialista, que van marcar una època en la història universal tot i que amb importants matisos que els diferencien.

I és que, efectivament, en Napoleó, més enllà de les conquestes territorials; de tenir un germà, de nom Josep, gràcies al qual una Constitució Espanyola és coneguda com “La Pepa”; a pesar de Waterloo i del seu desterrament a l’illa de Santa Elena on va morir; sempre podrà ser recordat com el general que va comandar una expedició francesa a Egipte i que, en instal·lar-se a prop de la ciutat de Rosetta, en unes runes que estaven en un lloc estratègic, tot restaurant-les per a defensar-se, al juliol de 1799, un dels seus soldats va trobar una gran pedra de basalt negra, de poc més d’un metre d’alt que pesava més de set-cents quilos i amb unes inscripcions gravades. Potser la gràndària i el pes va evitar que quedés esmicolada. El cert és que el seu descobridor, que hom no es posa d’acord si va ser un tal Bouchard o un tal Dhautpoul, es va fixar que aquest objecte tenia quelcom de particular i no va gosar aixafar-la. Per això sol el nom del seu descobridor i protector ja l’hauríem de tenir esculpit en el llindar de la història, perquè a partir del que contenia aquesta pedra es va aconseguir superar una fita que, durant molt i molt temps, es resistia a la ciència i a la intel·ligència humana: desxifrar l’escriptura egípcia antiga. El mèrit el devem a un jove francès, Jean-François Champollion el qual, amb una de les còpies que els gals havien fet de la pedra Rosetta –com se la coneix-, va comparar els jeroglífics amb les altres dues llengües que hi havia transcrites en la dita pedra, i va trobar la solució a l’enigma. Aquest va ser un gran pas per a la humanitat i per conèixer els seus orígens.

Noms aquests, “pedra” i “Rosetta”, aquests dies, curiosament, es tornen a sentir com a protagonistes d’una altra fita important. L’objectiu és similar a fa dos segles: desxifrar el nostre passat. Al març de 2004, una nau que portava el nom de “Rosetta” es va posar en òrbita per a anar a trobar una “pedra” de l’Univers, el cometa Txuri, amb la missió que hi desembarqués, sobre la seva superfície, la sonda “Philae”. Philae havia de prendre dades a tota pastilla per tal que els científics poguessin estudiar d’una manera inèdita com va començar el Sistema Solar i, de pas, la vida tal com la coneixem. Sembla ser que una de les teories més esteses és que els planetes i els cometes van mamar de la mateixa pols que desprenia el Sol al principi dels temps i es tractava de verificar-ho. Philae, però, com les sargantanes és de sang calenta i si no li toca el Sol no rendeix.

A veure si encara hi ha temps i Philae fa bo el que deia Sòfocles a “Les dones de Traquis”: “àdhuc per al qui fa tard, el bon succés, quan es revela, dóna el seu profit”.

Jaume Salés



Una real animalada

                         (Publicat a El 9 Nou, del divendres dia 24 d’octubre de 2014)

                       Per aquelles regles no escrites de la casualitat, hom no sap perquè però hi ha vegades que tot conflueix a un mateix escenari, a una mateixa realitat, a una coincidència de subjectes. I aquests dies sembla que tot el protagonisme, els trending tòpics, tenen a veure amb el món animal. Fins i tot aquesta setmana que ha estat decisiva per enterrar la consulta del 9N i habilitar consultes als psicòlegs de guàrdia per atendre els que creuen que el President de la Generalitat els ha donat, permeteu-me la llicència, gat per llebre o bou per bèstia grossa o que han hagut d’acceptar pop –llegeixis, participació ciutadana- com a animal de companyia –llegeixis, consulta sobre el futur polític de Catalunya-, fins i tot, en aquest tema els exemples triats són d’animals.

                          Al que anàvem. La primera de la sèrie de coincidències comença arran de confirmar-se la malaltia de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero d’ebola; després de la gravetat de la notícia i quan encara hom no s’havia recuperat de l’ensurt trascendeix que el primer que haurà de pagar els plats trencats ha de ser el seu gos “Excalibur” (nom de l’espasa màgica de l’Artús, el Rei, no el President). Va ser, diuen, una mort preventiva, però per a alguns va costar de pair. No cal dir que la protesta d’una part de la societat civil va ser sonada. Fins i tot, dimecres passat, dia 15 d’octubre, el responsable de l’operatiu que va sacrificar l’Excalibur, en Lucas Domínguez Rodríguez, director del Centro de Vigilancia Sanitaria Veterinaria (Visavet), va presentar la seva dimissió. Ara l’Excalibur pot esdevenir un símbol o pot ser elevat a la categoria de mite, com va ser el gos Lukánikos, símbol de les protestes gregues entre 2010 i 2012 quan acompanyava els manifestants que, curiosament, també ens ha deixat fa poc, segons alguna premsa grega, per problemes varis, alguns d’ells derivats de cops de la policia o com a conseqüència dels gasos lacrimògens que es fan servir per dissoldre manifestacions.

Si la memòria no em falla, en l’excel·lent i recomanable novel·la d’Axel Munthe “La historia de Saint Michel” es diu que quan Déu va voler donar la parla a l’home l’hi va prendre al gos. Molta gent podria coincidir en què, d’entre els animals de companyia (exclòs el pop, evidentment), el gos és el més fidel, el que més empatitza amb els humans i el que més bons sentiments desperta entre les persones que el tenen. Literàriament, hi ha gossos cèlebres que a molta gent li ha endolcit les hores de lectura. Per exemple, i fent una picada d’ullet a un clàssic, el gos Cerber, guardià de les portes de l’infern i que surt a l’obra de Dante Alighieri, “La divina comèdia”, la popularitat del qual ha arribat tan lluny que, fins i tot, per designar un porter de futbol, alguna llengua, com l’espanyola, va adoptar el mot “cancerbero”. A vegades hi ha gossos que porten un nom lligat a la trama de la novel·la, com per exemple el gos Satèl·lit el qual, a diferència de Diana, no va resistir el viatge en la nau-bala que va fer al voltant de la Lluna, en l’obra de Jules Verne, i va morir en el trajecte com a conseqüència de les lesions que es va fer en el llançament del coet; en alguna novel·la gairebé agafen el rol de protagonista, actuant com un secundari omnipresent, com el gos Cleo, a la trilogia que passa a Nova Zelanda, escrita per Sara Lark, sense el qual la Gwyneira McKenzie (vídua de Lucas Warden) no hauria pogut sobreviure en un món nou i tan diferent del que provenia; i, per acabar amb els exemples, en alguna novel·la els gossos esdevenen imprescindible per ajudar a policies i/o detectius a treure l’entrellat del misteri, com el gos Pompey, de color canyella i d’orelles caigudes, especialista a seguir sospitosos, a qui Sherlock Holmes recorre perquè l’ajudi en “El tres quarts desaparegut”, de Conan Doyle.

De gossos de ficció n’hi ha molts amb noms per donar i per vendre. I en la vida real, també. A vegades, qualsevol semblança amb la realitat … és una evident coincidència.

Jaume Salés