Trhiller judicial refrescant

Després d’haver llegit i gaudit amb el policia Hieronimus Bosch, en la novel·la de Micheal Connelly “El quinto testigo” coneixem al seu germanastre, l’advocat Mickey Haller. Bosch, en aquesta novel·la, fa “un Hitchkok”, és a dir, surt en una escena sense gens de protagonisme però deixant constància que surt i ja està. És intrascendent el que diu i el que fa per a la trama, però surt com si volgués saludar a un lector que ja el coneix.

Quan un ha estat i s’ha delectat amb les novel·les d’Erle Stanley Gardner i el seu protagonista Perry Mason, reviu en aquesta novel·la de Connelly una sensació similar. Hi ha un investigador molt eficient, amb els seus mètodes, no tan elegant com Paul Drake però tota una troballa, en Dennis (té un cognom molt difícil); i a partir d’aquí els personatges secundaris ja no tenen res a veure amb la saga Perry Mason: no hi ha cap súpersecretària com la Della Street però hi ha una advocada molt prometedora i amb consciència –Jennifer Aronson- i dues exdones (Lorna Taylor i Maggie McPherson) que fan un bon complement, tot i que la segona li té el cor robat encara i Haller busca refer la seva vida amb ella.

És una novel·la amb constants girs argumentals i de cavalls guanyadors, amb una fiscal que mossega i un jutge molt real que intenta fer d’àrbitre tan bé com pot o li deixen. I si no n’hi havia prou, el final és sorprenent, inesperat i, per algú que sempre vol que guanyin els bons, perfecte!

 

Jaume Salés.

“El asesinato de Sòcrates”, de Marcos Chicot

Sorprèn aquest títol quan tothom sap com va morir Sòcrates, el filòsof que va predicar molt però no va deixar res escrit; tothom sap que es va prendre cicuta ell mateix després de ser condemnat per l’assemblea atenenca de l’època, rebutjant la salvació perquè va voler ser coherent i fidel amb ell mateix, fins a l’últim moment. El llibre transcorre en aquesta època, des d’un Sòcrates jove fins que es mor, mostrant-nos la contraposició d’una societat d’Atenes amb la d’Esparta.

            Si no fos perquè el narrador és en tercera persona, semblaria que estem en un cas semblant al “Cavall de Troia” d’en Benítez, és a dir, que hem retrocedit en el temps de la Història per interactuar amb la gent de l’època. Més que la vida de Sòcrates, que també, en realitat se’ns narra la història d’en Perseo, l’home dels ulls clars, no de la mirada clara (precisió important). El resum seria que el millor espartà és un atenenc i el millor atenenc és un espartà, que són la mateixa persona. Però també és la història de dos personatges femenins potents i importants: Deyanira i Cassandra, una espartana i una atenenca. Seguim amb una altra dualitat, doncs.

Si una cosa es pot criticar és que, malgrat ser escrit amb capítols breus, la narració a voltes és lenta i es fa feixuga. Però el títol vinculat al que diu l’Oracle, amb la història de Perseo, manté una certa emoció que fa que hom vulgui arribar al final de la història.

Jaume Salés

“Mortaja para un ruiseñor”, de P. D. James

En aquesta novel·la veiem com el detectiu (i poeta a estones lliures) Adam Dalgliesh es troba davant d’un cas on té els possibles sospitosos acotats, l’espai perfectament delimitat i, finalment, elements descoberts del passat que li han de servir per desllorigar l’entrellat i troba el o la culpable. Però els casos es resolen del tot quan es poden demostrar i l’acusat o l’acusada és condemnat/da pels seus crims. I en aquí en Dalgliesh fracassa o hi està a punt. Qui va cometre els crims i/o qui va induir-los li planta cara i el desafia a què ho demostri. I a fe de Déu que li costa!

Les novel·les de P. D. James no descriuen només situacions on hi ha un crim i algú que ha de descobrir el culpable. Són novel·les en les que els seus personatges no són plans, creixen en el transcurs de la narració perquè sap introduir en la majoria d’ells la seva personalitat, les seves motivacions. En aquesta també passa, malgrat que n’hi ha massa que només queden insinuats.

L’ambient narratiu és el propi de les novel·les de P. D. James, perfectament descriptiu de la societat londinenca d’època, que fa que es notin, en llegir la narració, els decorats que l’autora situa per ambientar la novel·la i que aquests t’envoltin entre rossinyols (infermeres en argot) … que ja t’hi trobes, vaja!

Si alguna pega s’hi pot posar, és que no és lògic que algú que vol matar a un altre s’acontenti a fuma-li un cop pel darrera, l’atordeixi i, veient que queda inconscient, no l’acabi matant; també hi ha massa insinuacions en alguns personatges secundaris que podrien haver arribat a resoldre’s, a no ser que fossin cortines de fum per a despistar al lector entregat en la resolució dels crims. Despistar, despista ! Però es podrien haver concretat més aquestes línies argumentals secundàries. Tanmateix, hom escriu una novel·la com vol! Aquest no deixa de ser una novel·la de crims, recomanable, com gairebé totes les de P. D. James.

Jaume Salés i Malian

Gener 2017

“Els hereus de la terra”, d’Ildefonso Falcones

Diuen que és la continuació de l’exitosa “La catedral del mar”, de la qual deien que s’assemblava a la novel·la de Ken Follet “Els pilars de la terra”. Jo sempre he discrepat d’aquesta semblança, més enllà que en les dues novel·les s’està construint un temple. Ara, després de llegir “els hereus de la terra” haig d’afirmar que he reviscut, ara sí, la novel·la d’en Follet, precisament quan entre les dues novel·les no hi tenen gaire en comú: una segueix sent la construcció d’una catedral (la d’en Follet) i l’altra són les vides i obres d’un vinyater que volia anar per a bastaix.

            En efecte, al llarg de totes i cadascuna de les planes l’autèntic protagonista és l’Hug Llor. A través d’ell coneixem i patim el seu destí: primer de la seva germana i de la seva mare; després de la seva dona oficial – la Regina- i els seus altres amors desgraciats, que en són varis. La novel·la té un tempo que marca el ritme del lector. Carpetes que es tanquen i carpetes que s’obren contínuament, fins que apareix la lògica i el definitiu cop de sort.

Costa que una segona part d’una obra sigui tan potent, captivadora, tan ben escrita i ambientada com aquesta que ens ocupa. No cal que diguem que és la segona part de cap novel·la, té tanta entitat, vida i potència que se l’ha de considerar com una de les grans novel·les contemporànies per si sola.

Excel·lent, doncs, novel·la d’Ildefonso Falcones que, per mi, el redimeix de “La mà de Fàtima” que no em va agradar. En “Els hereus de la terra” tots els ingredients són cuinats en la justa mesura perquè surti un plat de nivell. Cent per cent recomanable.

Jaume Salés i Malian

Desembre 2016

“Los años perdidos de Sherlock Holmes”, de Jamyang Norbu

Els holmesians distingeixen, sobre les novel·les protagonitzades per Sherlock Holmes, entre les obres anomenades “del cànon” (les escrites pel seu creador, Sir Arthur Conan Doyle) i les altres (les escrites per autors diferents). Els puristes rebutgen les novel·les que no formen part del cànon, encara que alguna d’elles les hagi escrites el fill de Conan Doyle.

La novel·la d’en Norbu intenta narrar les aventures de Sherlock Holmes en el període de temps que va des que suposadament mor i fins que ressorgeix sobtadament al cap de més d’un any, amb l’ensurt evident d’en Watson quan se’l troba disfressat pel carrer. Durant aquest temps, Sherlock Holmes explica a Watson que, entre d’altres, havia estat amb el Dalai Lama. Aquest és el context on es mou la novel·la de Jamyang Norbu.

He dit abans que “intenta” però, al meu parer, no aconsegueix una bona narració digna de Sherlock Holmes. Com a lector, no m’és gaire creïble com arriba a saber-se i trobar el manuscrit on es narra l’estada de Holmes al Tíbet. Entre mig i fins que no arriben a la residència del Dalai Lama, el text és bastant feixuc i es veu un Holmes que té alguna idea brillant i algun raonament elaborat i sorprenent que sembla més que serveixi per recordar que ell surt en aquesta aventura que per res més. Sherlock Holmes és i ha de ser molt més que això.

Sherlock Holmes va néixer i créixer per resoldre enigmes, però enigmes criminals, enmig dels quals hi ha desafiaments intel·lectuals elevadíssims. Això no passa en aquesta novel·la. No investiga cap mort, ni cap segrest, ni cap acte criminal. Fins i tot, quan recupera un mandala robat ni explica com arriba a saber on és, ni la situació que genera és creïble.

Portada del llibre

(Portada del llibre)

Que ressusciti, també, Moriarty crec que és una llicència excessiva de l’autor. Però la lluita de poders mentals d’ell i Holmes a l’estil de superherois que tenen ratjos làser i capes, movent objectes, són més de novel·la fantàstica que no de novel·la negra. Els desafiaments mentals entre Moriarty i Holmes són en l’àmbit de la raó, no en els súperpoders. I ja no diguem com descobrim que Holmes és la reencarnació sense pèrdua de consciència d’un lama que havia estat mort pel Ser Obscur, és a dir Moriarty, en el passat fa 18 anys. Només ens faltava saber que, 80 anys més tard, Holmes s’ha tornat a reencarnar en un altre monjo tibetà!

Ho sento, però a mi no m’ha agradat. És un opinió molt subjectiva i cadascú és com és i li agrada el que li agrada. Jo segueixo adorant en Sherlock Holmes que descriuen les obres canòniques i crec que les que no ho són no el poden convertir en una altra cosa totalment diferent, com fa aquesta novel·la de Norbu.

Jaume Salés i Malian

“El ratpenal”, de Jo Nesbo

Primera novel·la de la saga Harry Hole, però per mi no ja que n’he llegit d’altres abans. En aquesta primera se’ns presenta un detectiu intuïtiu, intel·ligent, tímid, expeditiu quan cal, deductiu fins a aconseguir tancar el cas i … tot el que ha de tenir un detectiu dels clàssics. Però tot això es combina amb un fons d’armari de personalitat brutal: sabem que en Harry té un passat basat en una mentida que li repeteix com l’eco i el turmenta, per poc que deixi fluir els sentiments; coneixem com és la seva família: pare, mare (ja difunta) i germana (amb síndrome de Dawn); quin era el seu primer amor; coneixem, també, la facilitat d’en Harry per fer amis i ser apreciat pels companys, a pesar que sigui d’Austràlia; descobrim la tendresa d’en Harry com a amant … però també veiem l’hemisferi fosc i desgraciat d’en Harry: sense voler sacrifica el seu amor, és capaç de fer-li el salt i reprèn l’addicció a l’alcohol que s’havia conjurat a no tornar a provar mai més.

Portada del llibre

Portada del llibre

 

 

Tenim, doncs, un Harry Hole sensible, humà, però amb fusta d’heroi; sobretot per al lector, a pesar que en aquesta primera novel·la s’intueixen altres històries no clares del present d’en Harry. Per això, l’han enviat de Noruega a Sydney.

Podria acabar fent un espòiler: aquest detectiu promet i en successives novel·les serà cada cop millor i més atractiu per al lector. Segur.

Jaume Salés i Malian

“Tres días de agosto”, de Jordi Sierra Fabre

Primer contacte amb l’inspector Miquel Mascarell, un expolicia detingut i condemnat a mort en la postguerra civil i, posteriorment, indultat, al 1947, i que ha refet la seva vida amb Patro Quintana, intentant oblidar la mort de la seva primera dona, Quimeta, i del seu fill, Roger Mascarell.

Per culpa d’una apendicitis no va poder investigar l’assassinat d’Indalecio Martínez, fa 12 anys, i ara alguns dels amics (no faré ara cap espòiler) decideixen que ell és l’ideal per descobrir l’assassí de debò i rentar la memòria de l’Ignasi Camprubí que, també, va morir en l’interrogatori de l’Inspector Miranda quan va ser acusat del crim. Tres días de agosto

És una novel·la molt ben escrita, amb molts detalls geogràfics de Barcelona. Els personatges van apareixent i e la suma de tots ells es van obtenint les diferents variables i els antecedents del cas. Jordi Sierra juga net i no amaga res al lector, fins i tot li fa saber en veu alta la pista definitiva que té per descobrir l’assassí o assassina i qui té segrestada la seva parella Patro, amb qui el lector comparteix un secret que no sap fins al final en Miquel Mascarell.

Costa fer una novel·la policíaca ambientada a Barcelona i, a més, en els anys 50 del segle passat. Sierra ho aconsegueix amb nota. La novel·la enganxa i hom no para fins arribar al final, tot i que quan s’hi arriba, sap greu d’haver-ho de deixar aquí.

Fins a una altra, evidentment.

Jaume Salés Malian

21/07/2016

“Muerte de un forense”, de P. D. James

És innegable el talent literari de Phyllis Dorothy (PD) James, sobretot a l’hora de descriure ambients que envolten les diferents escenes i els trets físics i psíquics de cadascun dels seus personatges, protagonista inclòs.

MuerteDeUnForense              Estem davant d’un nou cas del detectiu Adam Dalglish, el detectiu poeta. En aquesta novel·la sabem què li va passar al seu fill, mort prematurament. En la novel·la, el lector se sent desafiat perquè Stella Mawson – que al final en paga les conseqüències- i en Dalglish diuen més d’un cop que ja sben qui és l’assassí o assassina però necessiten, per demostar-ho, que alguns dels personatges secundaris faci un pas en fals, en una societat de Cherrisham molt hermètica. El desllorigador és una pilota de futbol, cosa que pot semblar que és un recurs molt forçat de l’autora.

Si hagués de fer una crítica és que, un cop descobert el culpable, i no abans, també es descobreixen vides ocultes de l’assassí o assassina i altres personatges que no eren ni sospitades ni sospitables pel lector, per molt atent que estigués.

Jaume Salés Malian

Comentant “Policia” de Jo Nesbo

Segona novel·la que llegeixo protagonitzada pel detectiu Harry Hole (la primera va ser “El pit-roig”) i encara m’ha agradat més que la primera. En aquesta novel·la (“Policia”) he descobert un inspector complert, amb un retrat físic i psíquic complert, intents, íntegre. He conegut un inspector que comença sent una “vella glòria retirada”, que conserva el seu halo entre els seus companys per bé i per mal; que es resigna a fer de policia per amor a una dona i al fill d’aqu8esta que, a més, ha estat a punt de matar-lo; però que les circumstàncies – i el lector- demanen a crits, a mesura que avança el relat, que torni, que obsequiï la erduda i desordenada investigació amb el seu saber, amb les seves normes i amb la seva intel·ligència de policia. Sort que finalment ho fa i llavors la novel·la agafa velocitat de creuer.

En Hole tanca també laseva estabilitat emocional lligant-se definitivament a la Rakel Fauke i al fill d’aquesta, l’Oleg, que li ha fet de pare durant molts anys.

Hi ha moltes històries paral·leles que farceixen la història i que fa que el lector, fins a les últimes pàgines, vagi tan despistat com els policies de “la caldera” per poder descobrir qui és l’assassí en sèrie que porta pel camí de l’amargura als cossos policials. També veiem créixer els diferents personatges que formen un grup especial, al·legal, que acabi sent dirigit pel seu cap natural, el que té l’autoritas innat per sobre d’ells.

policia-jo-nesbo           I queden obertes algunes històries que, en un principi, semblaven que duien de cap al desenllaç final però que, com en un laberint, topen amb una paret i allà es queden.

El llibre, però, acaba d’una manera massa enigmàtic, reobrint un possible patiment sobre una nena per a qui ja havíem hagut de patir, massa, durant unes planes de la novel·la quan ens pensàvem que l’havien cremada viva. És meritori, per l’autor, amagar l’ou del desenllaç, tal com ho fa, amb tantes variables que el lector acaba donant un xec en blanc a en Harry Hole perquè sigui ell qui pensi i actuï per nosaltres i resolgui els enigmes oberts … o gairebé tots.

Jaume Salés.

Comentant “El Diamant Blau”, de Care Santos

Sempre és difícil la lectura d’un segon llibre d’un/a autor/a de qui s’ha llegit un primer llibre apassionant i que és precisament per haver llegit aquest primer llibre que hom vol llegir el segon. Aquest és el meu estat d’ànim a l’hora d’enfrontar-me a “Diamant blau”, de Care Santos, després d’haver llegit i gaudit de “L’aire que respires” d’aquesta mateixa autora.

En aquesta segona novel·la hi trobem la història de la família Pujolà des del segle XVIII fins al segle XX. La forma de narració s’assembla a un dietari que va endavant i endarrere en els anys i segles on, en petites píndoles, es van donant a conèixer els diferents trets de cadascun dels personatges d’aquesta nissaga. Aquesta fórmula ajuda a mantenir l’atenció del lector i fa que la història no sigui pesada, ans al contrari, hom vol anar llegint per veure, per exemple, fins on arriba la maledicció de la família des que el cognom encara conservava la erra al final del mot; o com és que el bona fe d’en Florià Pujolà pot haver-se casat amb la Margarida Gomis, manipuladora i inflexible; o veure d’on surt la feina de tintorers de la nissaga.

En la història, però, es veu que més que la nissaga dels Pujolà(r) hi veiem la història de les dones de la família, es diguin Pujolà (r) o en siguin la parella. Sobretot, té especial simpatia per al lector la Teresa Maquès a qui, si en Florià hagués fet cas, la història haudiamantblauria anat d’una altra manera.

Tot i que sembla que les històries es van tancant i quadrant després de tots els flash-backs que hi ha, si alguna crítica es pot fer és que, com a lector, m’hi ha faltat saber com acaba la història dels fills del Florià i la Margarida, sobretot de la Teresa Pujolà gomis i l’Eustàsia Pujolà Planas que, un cop apuntat que esdevé mestra i que acabarà tenint parella quan ella sempre ha dit que no la tindria, hom espera que apareguin al final de l’obra per acabar de rematar la història i posen les coses definitivament a lloc. Però això no acaba passant, I potser caldria saber què li passa a Diamant Blau, també !

Jaume Salés.